"DESGARROS" HUMANS
El títol és lleig, sona tant malament com quan un matrimoni que es separa es perd el respecte, i qui diu matrimoni també diu amistats trencades, separacions entre germans i germanes, rebuig a pares i un llarg etcètera de “desgarros” humans o pèrdues, i ho dic així, doncs qui s’hi ha trobat ho ha pogut comparar amb moments en que l’ésser humà no es diferencia de l’animal. Són moments on apareixen, segons el gran Freud, els impulsos i instints “assassins”, sona “tremendo” però qui ho ha viscut sabrà de què parlo.
He vist créixer una parella que ara inicia la seva separació. Vaig iniciar la relació essent amiga d’ella, però poc a poc i fa 10 anys aproximadament, junts hem anat celebrant moltes coses: he anat a sopar a casa seva molts dissabtes quan estava en baixa forma, he ingerit unes 500 dosis de cafeïna a casa seva, he viscut el naixement dels seus dos fills i...res, que acabes un bon dia no sabent si ets amic d’ell o d’ella, ei! No sigueu malpensades que no van per aquí les coses.
Sempre els havia vist riallers, respectuosos, amb alguna petita discussió de tant en tant, però rés comparat amb el que m’havia de trobar, clar! Tants sopars i tants cafès, doncs això que “la confiança fa fàstic”, de bon rotllo, eh!.
Sempre hi ha un inici de les coses, aquest et queda clavat a la retina, immòbil, i a partir d’aquest, la resta només farà que alimentar la desfeta que s’inicia.
El que descric a continuació, “La Fase Atac”, és una de tantes situacions que es poden viure des de les dues posicions, ara falta que us pregunteu en quina posició us hi trobeu millor.
El primer atac que llences cap a la persona que t’ha ferit, o molt millor, que tu creus que t’ha ferit, doncs segurament hauríem d’iniciar una segona conversa paral·lela per veure si realment t’ha ferit i en quin nivell o si pel contrari no n’hi per tant...res deixem-ho! Seguim. Com deia tu creus que t’ha ferit doncs hi ha alguna cosa al teu interior que es comença a activar, és molta ràbia, inicies una descarrega d’energia acumulada durant tots aquest anys amb la ingesta d’hidrats, o sigui amb les patates, et notes una pressió al coll, sembla que t’hagi de petar tot, el cervell inicia la seva recerca d’imatges i records, els més desagradables, es clar!, frases, paraules malsonants, tot per sumar-ho a aquesta orgia d’odi, i d’impulsos a fi de poder justificar el teu comportament ANIMAL, fins a sortir-te per la boca les teves primeres paraules que són... en resum: “Aaarrgggg!!!! ”, només et frenes quan veus la cara de l’altra persona que, per evitar-ho, acaba marxant o, si és més valent que tu (per dir-ho d’una manera) i s’ha alimentat amb més hidrats, llavors si que la cosa peta, peTA i PETA! fins quan s’ arriba al CIM i llavors s’entra en un període de relaxació on les frases i els retrets encara continuen però amb menys to muscular.
Suposo que totes i tots hem viscut situacions semblants, algunes hi hem participat de ple altres, hem set espectadores, com va ser en el meu cas, és per això que moltes vegades no entenc com encara es repeteixin aquestes escenes, tenim uns valors, un llenguatge i unes capacitats i habilitats per utilitzar-les i PERSUADIR, doncs per què ens surt encara aquesta faceta animal?
M’havien dit que l’evolució de l’espècie humana era lenta, però tant?.
A tots/es que inicieu un procés de “degarrament”, no caieu en el VICI de perdre el RESPECTE.