FOLLEU MALEÏTS, FOLLEU...

No se molt bé com començar per no ferir sensibilitats ni fer canviar la meva imatge i semblar, com m’ha comentat una amiga, una reprimida, però és inevitable! tota acció comporta una reacció, ara el que em tocarà assumir seran les conseqüències, però és que parlar de SEXE a aquestes altures de la meva vida, és com parlar d’un Barça-Madrid, que ho fas de manera natural i que acabes acalorada i discutint de qui juga millor, sense arribar a entendre’ns.

El fet de ser soltera a la meva edat, a partir dels 40, és un fet que es comença a digerir, quasi per tota la societat però, el fet de no tenir xicot a la vista i de NO FOLLAR (de tant en tant) això ja sembla un enigma o fins i tot una raresa per a molts i moltes. Així que vaig a explicar la meva (i la d’altres) RARESA.

Puc afirmar que conec el sexe i l’amor i, que també ho sé distingir i per tant, JA SE EL QUE VULL.

Les pel·lícules ensucrades no m’acaben d’agradar, per ficar un exemple “Tens un email”, per un diumenge a la nit que ja estàs de capa caiguda no diré que no però, on hi hagi una pel·lícula de Shakespeare... la resta són tonteries, mai millor dit. No sé si us diria per la seva magnitud que tenen quan tracten els sentiments, els valors, les emocions i sobre tot les relacions tempestuoses que la majoria de vegades comporten tragèdies. Només per la dialèctica que s’utilitza ja em fa tenir el cor en un puny, la pell se’m ruboritza, i les mandíbules se’m tensen acabant plorant com una magdalena tot plegat, com a conseqüència de veure tanta injustícia junta i tanta PASSIÓ per l’amor i la vida.

Des de la conversa que vam tenir unes quantes, entre copes i bars, ha quedat clar que qui vol follar, folla! Ara bé... amb qui es vol i quan es vol, això ja és una altra cosa. Hi ha que encara no entenen que follar és secundari per algunes i, si tenim memòria, fins i tot primitiu, encara es pensa que sinó ho fas és perquè no hi mostres interès, en què? Doncs resumint-ho seria: “lligar” per poder follar. Tot va rodat. Ara mateix m’ha vingut en ment l’anunci de l’estiu de Dolce & Gabbana, en aquell trosset de mar, una barqueta a la deriva amb una xata i aquell Manso (amb majúscules) que li puja tot mullat a la barqueta, que dius, caram! ja saben quin model triar... ¿alguna de vosaltres li faria un lleig per follar? Jo ja us dic ara que no, pel davant, pel darrera, fins a la campaneta i més, mirant a Cuenca, a Montserrat i “hasta el infinito y más allà”, el que convingui! . Que dius, Joan! superaria les imatges al “Pornotube”.  Però... i l’endemà a la platja agitada a la sorra amb les col·legues recordant l’experiència, que en quedaria? Ja ho sabeu: “una escaldada”, això sí, molt satisfeta! pensareu algunes, però ja està! No hi ha més.

Jo vull alguna cosa més! Per això no surto a lligar, sinó que surto “En busca de la QUÍMICA perdida”. Busco el dia i la persona amb la qual amb una mirada saltin “xispes” (guspires), que hi hagi una correspondència mútua al moment, que hi hagi un, dos, tres dies pel mig fins tornar-nos a veure, fent que el teu cos i ment comenci a bullir com un volcà, que tinguis pensaments i pessigolles a l’estómac només pensant en la situació, que quan el tornis a veure et mostri admiració, interès i un llarrrrrrrrrrrrrgggggg etc. Malgrat que alguns i algunes pensareu que això és impossible, i que m’entres no arriba anirem petonejant “sapos” (sense afany de menysprear al sexe contrari) us he de remetre a la llei de Chapman-Kolmogorov que es basa en l'equació del mateix nom, a la qual hi van arribar de forma independent el matemàtic britànic Sydney Chapman i el matemàtic rus Andrey Kolmogorov. Enunciada d'una forma planera diu: "la probabilitat de que dos fets deguts a l'atzar (i que compleixen unes condicions determinades), passin conjuntament... és molt petita".  Però hi és!

Així que jo aniré buscant la probabilitat, no actuant, provocant-ho o “lligant” sinó observant l’entorn i l’ambient per tal que l’ATZAR faci la resta.

M’ha vingut en ment una pel·lícula que ho reflexa bastant bé “La insostenible lleugeresa del ser” del llibre amb el mateix nom de Milan Kundera, recordo que la vaig anar a veure amb el meu primer noviet (18 anys devia tenir) a partir d’aquell dia les coses entre ell i jo ja no van anar igual, vaig entendre que és l’ATZAR el que uneix a les persones i no les ganes o la predisposició que jo hi fica en lligar-me-la. Quan ha de ser serà! Deien les padrines.

Jo us asseguro que no mouré un dit, ara d’estar-hi, hi estaré.

¿Podeu entendre que el fet de no follar no implica tenir mala llet? Qui té mala llet és per altres coses de ben segur!

¿Podeu entendre que hi ha altres coses que omplen més que el fet de tenir algú/na per follar i/o estimar?  Per exemple arreglar una cisterna que perd aigua, canviar un ull de bou, fer un blog informatiu a la feina, mirar el nivell d’oli d’un cotxe, deixar de fumar, anar al gimnàs 3 dies per setmana...

¿Podeu entendre que els nostres avantpassats, alguns més aviat que els altres, comencessin a deixar els arbres i inventar un llenguatge, utensilis i la roda? Alguns/nes encara tenen els queixals del seny, que com ja sabreu s’utilitzaven per mastegar millor la carn crua.

¿Podeu entendre ara les poques ganes de llençar la canya que mostrem alguns/es?

Per acabar, que ja toca!, qui no creu amb l’Atzar no haurà entès res de res,  la resta... Salut i força al canut! I els/les que podeu FOLLEU! (Amb 7 minuts ni ha prou! Xist!)

NO ANEM BÉ! EL CATALÀ COSA DE TOTS I TOTES

A l'antiga pregunta: que et sents més catalana o espanyola? La meva resposta més sincera és: em sento catalana, parlo en català, penso en català, estimo en català, expresso els sentiments en català, renego en català, llegeixo la premsa en català, veig pel•lícules amb ...ehm! castellà majoritàriament?, llegeixo els llibres d’estiu amb... castellà majoritàriament?, parlo amb castellà als nouvinguts majoritàriament, escolto música en anglès majoritàriament, intento estudiar anglès majoritàriament i la majoria de llocs que he visitat de vacances parlen en francès (Suïssa, Marsella i París). Podria allargar més la descripció a la pregunta que fa estona m’he fet però... On vull anar parar? Fa dues setmanes han obert un restaurant al costat de casa, el porten dos senyors, pel que veig normalment, d’uns 50 anys llarguets, el primer que em va sorprendre és el preu canviant del menú, amb una setmana el cartell va passar de valer 15 euros a 9 euros, que dius ole, ole i ole l’olfacte d’empresari, amb els temps que corren! i el més fort és que oferien el menú de 15 amb dos plats de primer (amanida i macarrons) i dos de segon (vedella i llom), sense comentaris. Desprès va venir tota una sèrie de cartells de col•leccionista posats al mig de la vorera, per tal de no passar desapercebuts com: “Hoy fubol a las 8 en terraza. Se puede fumar” tal qual i amb les faltes que hi pugui haver, un altre dia: “Se venden latas de pesicola”, o el que hi ha ara normalment, “Crusant i cafe Leche 1,5”. Que dius... on coi estic? De que van? Si sembla el bar del Pajares i el Fernando Esteso. "Per favorrrr!" En un altre moment de la meva “apassionant vida” anava camí a Balaguer amb el nebot, de sobte li sona el mòbil, començo a flipar, el meu nebot parla castellà? L’escolto el que diu i encara flipo més: - Sí, sí estoy bajando, si ia ia, pillo una botella. Quan penja el miro i li comento,- com és que parlaves amb castellà? – eh?, a mira , perquè sí. Jo li dic - però si et sona fatal, sembles forçat!, - eh! deixem (ficant-se els auriculars) amb els meus amics parlo castellà. El deixo, continuo conduint, fins arribar al Carrefour, ell baixa a comprar beure “para sus amigos”, i just quan no hi és, li torna a sonar el mòbil (el pringat se la deixat al cotxe) i veig “Juan”, li agafo – si? (Abans de que noti la veu femenina) Hola que soc la padrineta del Marc i ell està comprant que vols que li comenta alguna cosa?, resposta del suposat Juan, - ah! No no ja el tornaré a trucar.- Valeeee, Deu! Penjo, o sigui que el Juan també sap parlar català?. Arriba i li comento, a trucat el teu amic Juan, ah i veig que parla català, resposta: -que fas tu agafant el mòbil? Deixem! parlem com volem! (La mare que el va...) Al cap d’unes hores parlo amb la mare que el va..., li comento la jugada, ui! la que he encetat..., desprès de queixar-nos d’aquest comportament, ens envaeix el sentiment de patriotisme català a les dos, “aquesta canalla! No saben res de la nostra llengua, no aprecien res, tant que ens va costar parlar-la sense por! I ara ... entre ells està de moda parla amb castellà! Ja els hi val!, i a sobre aquests tarambanes ens han de tornar a tocar els pebrots dient que es parlar POC CASTELLÀ A CATALUNYA? Aquí volia anar a parar. El Català està tocat, ull viu!
Visca Catalunya! i visca el Català
Agraïments al Pajares, Esteso i al nebot (que consti que és de sucre, doncs encara està hormonant) els quals m’han despertat de la meva comoditat.

FARTA DE LES COMPANYIES TELEFÒNIQUES!

Us faig saber a tots i totes de la meva última queixa a Orange, que us servexi també a vosaltres per controlar les factures. Con fecha 2/09/2011 a las 18 i 14 minutos. Después de que Anabel, Joselita, Blanquita me haya colgado por pedir explicación de porqué se me está cobrando 1 euro des del mes de abril (consumo de datos de internet) por , según la operadora, tocar un botón de mi móvil, según ella, me he dado de alta de este servicio y yo sin saberlo, son respuestas i acciones fraudulentas que me confirman la mala gestión con sus clientes que seguro que son miles (a 1 euro en cada factura…) Botones toco todos los días , el del ascensor, el de mis pantalones, el del mando a distancia… no creen que tendrían que avisar de que van a cobrar por un servicio que no se ha pedido ni por escrito, ni grabando la voz? Cosa que dudo, pues si realmente se gravaran las conversaciones, seguramente mejoraría el servicio. Sirva la presente para reírse un rato y yo para revisar mis facturas por internet. Sois todos i todas unos aprovechados. Enhorabuena le ha tocado un chalet en Colmenar Viejo. No te lo vas a creer?

CAMINO DE SANTIAGO

Vaig deixar l’últim escrit al bloc dient que tenia molta feina, i així ha estat durant tot l’any, però el pitjor ha estat que no hi he fet res per parar-ho. Així doncs cremada com estava vaig decidir, amb una altra companya, fer “ el Camino de Santiago” pensant que seria una cosa dura de fer que faria que durant l’any m’agafés les coses amb més tranquil•litat i, a fe de Déu! que crec que l’objectiu l’he assolit, doncs les imatges que m’han quedat gravades m’ajudaran a que em pari i gaudeixi més dels plaers “d’aquesta nostra vida”. He de donar gràcies a les meves imatges que recordo projectades, o sigui quan em veig a mi mateixa, per saber la “penositat” i “gilipollada” que vaig fer.
Com tots i totes les borregues vam agafar de referència les etapes que ens ve marcades per la web de l’Eroski que es podria veure com el patrocinador oficial, juntament amb Decatlon, del camiño. Això ja comença a crear-te un angoixa que fa que sembli el primer dia de rebaixes, la gent actua per inèrcia, caminar, caminar i caminar. Sembla que l’objectiu sigui com més aviat cremem l’etapa millor. Així em va anar el primer dia! Vaig rebentar l’engonal i genoll esquerre. Aquest és l’error que devem de fer la majoria, ja que en la primera etapa a Portomarin, una gran majoria, jo inclosa, teníem un caminar a “lo John Wayne”: caminar lent de costat a costat com si haguessin rebentat el cavall i les pistoles. I per no dir el tema genoll, alguns amb genolleres amb “megafèrules” professionals als costats, aquestes, com no, eren les meves, i altres anaven amb una vena subjectada sota el genoll, tot plegat per continuar caminant i caminant. Només us diré que les petites esglésies que visitàvem, als diferents poblets, no feien olor a encens sinó que feien olor a Reflex. Calia veure la cara de les i els farmacèutics, punt de pelegrinatge, eren tot un poema, i per no dir la metgessa del centre de salut on vaig anar a Palas del Rei, la que em va receptar el voltaren , un dia de descans i els ibuprofenos que ja portava. La veritat és que l’arribada del primer dia la tinc gravada des de fora del meu propi cos, i em veig de pena!, tenia un dolor, ... a cada passa que feia es com si tingués algú al costat que em tocava l’engonal, un dolor semblant quan et toquen un “blau” o un morat, un dolor agut, ja veieu de P... pena! i el poble que no apareixia enlloc, a sobre el camí tallat i encara vam tenir que fer més volta , suposo que per acaba’m de “maxacar”. En aquest moment es quan m’anava dient –“ que collons hi foto jo aquí?”. He de reconèixer que aquets serà el moment que m’ajudarà a agafar-me les coses d’una altra manera, tal com ens deia el Padre Genaro (que és qui signa la Compostela): “El camino empieza ahora”. Per cert per mi el millor del Camino, la trobada amb aquest Capellà, que vam tenir la sort de trobar-lo servint, en el meu cas, com a punt de reflexió del camino a l’arribada a Santiago. – “No importa la quantitat de quilometres que es facin, el què volem, deia el Padre Genaro, és que tothom trobi una raó o objectiu en el seu camí a fer. Aquell dia vam poder gaudir de la Catedral i del Sepulcre de manera privada, 14 persones soles a les 21.30 h. dins de la catedral, tot un luxe. Ah! I algun mòbil sonant en els moments més oportuns, que no sigui que ens oblidem del món terrenal.
Com anava dient, que he après? Número 1: no he de demostrar res a ningú. Número 2: Anar a poc a poc, gaudint del que faig. Número 3: No seguir la guia Eroski, o sigui no fer el que fa tothom. Innovar. A tot això el que em contesta la Susana: - I cal anar a fer el Camino per arribar a aquestes conclusions? , que dius... doncs NO!. Ara, en el meu cas la imatge projectada que tinc a l’arribada del primer poble em servirà de MOLT.
Els dies següents ja van ser d’una altra manera, desprès de la primera etapa tant patètica, ho dic doncs no calia aguantar tant! Desprès de la visita al centre de salut, del viatge i xerrada amb la taxista, amb un pare i fill del poble i unes quantes “esfregues” de voltaren, decideixo continuar fent el que pugui i sobre tot, sobre tot, penso GAUDIR del camí. Al final encara hauré de donar gràcies a les meves lesions sinó potser ja estaria a Santiago. 
Decideixo mirar la vegetació, els colors, textures i olors que ens ofereixen els boscos, la fauna i flora i de tant en tant imaginar la quantitat de generacions, persones, animals i vivències han passat per aquells camins, doncs alguns dels arbres tenien diàmetres de 3 i més metres i alçades de 30 o 40, això no es fa amb dos dies. El camí és per gaudir-lo, no entenc gent com “l’Ironman” (nom que vam posar a un noi que feia el camino corrent) que s’iniciava a primera hora del matí fent els seus 30 minuts d’escalfaments, com un reportatge del National Geographic ensenyant l’aparellament de la perdiu o del faisà, un passet aquí un altre allà, nyigonyago, mec- mec, fiu-fiu, estirament de cames, moviment de malucs, rotació de coll i un llarg etc. I per la tarda el noi “niquelat” a segellar a la Capella, com si rés. Ara això sí, com la majoria de les persones, amb o sense motxilla a l’esquena, amb bici o corrent, sortint de negra nit, fent un temps record però - AMB EL CAP BAIXAT, bocaterrosa, que tal com em va dir la taxista: - per fer això es poden quedar als voltants del seu municipi no? Què veuen aquesta gent del CAMINO?
Jo em vaig trobar gent marcant el pas com els militars, altres vestides de Kitty, mare i filla per cert, com si sortissin a caminar pels voltants de la “Moraleja”, grupets amb els seu Iphone amb l’últim de la Gaga o de la Beyoncé a tota pastilla, nois amb el rosari a tot gas i amb el cap baix, parelletes amb pas ferm conversant com si es coneguessin de tota la vida sense donar importància al que anaven passant, gent que ja no podien amb el seu cos, arrastrant llagues, lesions i altres, com un pelegrinar a Lourdes, grups escolars d’estrangeres amb cares de cansament exhaust i finalment, altres més hàbils que anaven i venien del camino com i quan a ells els hi anava bé.
No em vull estendre més, crec que es suficient per conèixer LA MEVA percepció del camino. Remarco la meva, doncs sé segur que la de la meva companya i la d’altres que l’han fet o que el pensen fer és i serà completament diferent. I per internet hi ha infinitat d’informació.
Des de la meva humil perspectiva, si algú el vol fer, li recomano tres “NOes”:
- No fer-lo durant el mes d’Agost, sembla una romeria, “ ni tanto ni tan poco”.
- Marcar-se un dia de sortida però NO de tornada. Si pot ser, arribar a Finisterre.
- No seguir al peu de la lletra la guia d’Eroski, no sigueu “uns crema etapes”, va bé per orientar-se.
La veritat és que me l’imaginava més espiritual sobre tot en l’ambient que és respirava, no ha estat així, no vull dir si ha estat una bona o mala experiència, ho podeu jutjar vosaltres mateixos/es jo em guardo les sensacions bones i dolentes.
PD: Els/les que penseu en fer-lo algun dia o altre ja podeu començar, no cal una gran preparació com algunes diuen, doncs hi havia de totes les edats i queien tant la gent de 18 i 20 anys com les de 60 i 65 anys, ho dic perquè al pas que es va, sobre tot a l’agost, aviat hi haurà punts de control i marques fosforites pels qui surten de negra nit i volen cremar etapes i, funiculars pels que com jo quan fem vacances no volem patir. Tan bé vivim que paguem per sentir-nos apallissats?
El secret, no és la preparació sinó el anar al pas de cadascú. No es tant la superació física com la psíquica.
Vaig tenir sort i vaig trobar l’equilibri, ni vaig tirar la tovallola com una immadura ni vaig maxacar-me com una penitent sense solta ni volta. No calia! Vaig anar fent.
Finalment i positivant: No sé si realment és el Camino de Santiago el que sí he de dir, és el plaer de saber que existeix un camí com aquest, què encara que en alguns trams s’hagi de passar per carretera, no deixa de sorprendre la seva magnitud i infinita vegetació verda i humida. BUEN CAMINO!
(Amb tant bosc em venia al cap la Caputxeta Vermella). Salut!