Diuen que quan es mor la mare,
els/les filles ho vivim com un tall
definitiu al cordó umbilical, com un astronauta quan es desprèn del tub lligat
a la nau i inicia un viatge al buit de l’espai, de l'infinit, en el nostre cas,
ens sentim iniciar un viatge a la vida, soles, com iniciant-la de nou. Diuen...
Doncs bé, no és el meu cas, la
meva mare encara va tirant, com diem al poble.
Aquest estiu, i als voltants dels
50 m’he estrenat en tres coses. Per
primera vegada m’he fet una pedicura ;) per primera vegada m’han obert una via,
i no ha estat en un camí o sender, i per
primera vegada m’han operat amb anestèsia total.
Ara, gaudint d’una baixa merescuda, i amb la
lectura, no dels evangelis, sinó del llibre “El viaje del EGO... hacia la
consciencia” del José Antonio Sande, estic passant pàgina a molts conflictes interns
i creences arrelades. Han estat quasi 50 anys col·leccionant aprenentatges
insans cap a l’inconscient i, ara tinc la sensació que ho he tret tot amb una
histerectomia. Ostia!! Quin descans!! que m’havia de pensar que quan vaig
iniciar les reformes al pis, acabaria treien del meu interior el que vaig
treure.
El 30 d’agost vaig entrar a
quiròfan, i després de ser presentada com una matriu de 49 anys, es van posar
mans a l’obra per acabar traient una bèstia d’un quilo tres cents grams. Entenc
que seria, úter, mioma i trompes. Els ovaris, els pobres, han quedat penjats en el espai, interior del
cos. Doncs sí! ha estat una sorpresa per
tothom i un descans per a mi. Com deia, per sort el ovaris encara els tinc.
Es curiós, farà aproximadament 4
anys d’iniciar-me en el coneixement del meu interior i la de coses que m’estan
passant per a bé. Tot i que encara em costa entendre les reaccions d’algunes
persones del meu costat. Just ara he penjat, telefònicament parlant, a una companya que em deia: - jo si
he d’”escarbar” massa amb mi, em sembla que ho deixaré. Em parlava d’un curs de
mindfulness que s’havia apuntat. Per què ens fa tanta por “escarbar” dins
nostre??? Per què, tot i no ens va bé, obviem arribar a la causa o al perquè de
les nostres pors, actituds negatives, ràbies, sentiments de culpa, accions
destructives (com fumar o menjar compulsivament) per què?
Molts cops, com va ser el meu
cas, ens hem de “fotre” un ostiot amb tota la ma, per començar a esbrinar,
investigar, detectar, preguntar, comparar, perdonar, soltar, i entre altres
moltes més accions... plorar, plorar, plorar, plorar, plorar, plorar, plorar,
plorar, plorar, plorar, i més plorar, fins que arribarà el dia que sentiràs
tanta peneta per tu mateixa que diràs PROU!! M’he de cuidar, aquest dia per fi,
va començar a sortir el meu “ AMOR PROPI”. A partir d’aquest dia, no ha passat
cap moment que no em trobi lligada a ell. Descobrir-ho ha estat un inici a un
camí sense retorn cap a la vida, cap al món, cap a l’Univers. No em vull ficar “quàntica”,
sinó només mostrar, quan de satisfactori és redescobrir-te cada dia en altres
persones o actituds i posar-hi fil a l’agulla per millorar-ho cada dia.
Doncs això,
estic vivint la meva
histerectomia, com la gran neteja corporal i emocional que necessitava, per anar
tancant un dels molts cicles vitals que anem passant. Quanta menys resistència hi
fico en les coses, situacions i en les persones, més coses “noves” i positives em van
sorgint.
Amb la lectura del llibre, he recordat
una de les creences que vaig començar alimentar amb un dels meus primer noviets,
anys 80. Venia a dir... “tenir parella o fills i filles em suposarà no tenir
una vida professional plena” “no es pot compaginar les dues coses” “ per amor
soc capaç d’abandonar-ho tot” en aquell moment vaig pensar que havia de triar
i, vaig creure i alimentar la creença,
doncs resulta que, sense rancor, ara m’adono que inconscientment això va anar
quallant fins a ser una realitat perdurable en 30 anys, aproximadament. Dit i fet, es veu que ja fa anys, sense jo
adonar-me, vaig renunciar a donar-li una utilitat al meu estimat úter! Ara el meu
interior el plora, (personificació d’un seroma. Traient la part exageradament
transcendental que us volia fer creure, vindria a ser: que s’ha generat aigua
en el lloc on hi havia el úter.) Es veu que és molt normal quan te extirpen un
òrgan. Però deixeu-me que li doni aquest toc espiritual o romàntic del procés
iniciat cap al meu interior, la situació s’ho mereix. ;)
M’han tret un mioma gegant, un
cabdell de maldecaps, ràbies, tristors, frustracions, creences insanes,
actituds negatives i destructives, aixoplugades al meu estimat ÚTER. Deixa’m
fer-te els honors, has estat un gran protector, has estat un gran fidel. Gràcies per haver-ho tingut tot controlat. Gràcies
per fer la teva funció. Professionalment, no em puc pas queixar. ;) Encara que
alguns i algunes no els hi acaba d’agradar... t’he de dir que “has fet una puta
crak” i no ho dic JO, sinó el meu interior, el meu Amor Propi.
Serveixi l’escrit per animar-vos
a, fer-vos preguntes i anar reflexionant amb els /les que us aneu trobant en
aquest camí.
Com deia una... Sinó se’n fan, no
se’n conten ;)
Ah, i recordeu, l'instint maternal, és innat en tot esser humà, però això ja seria un altre tema. Bona Tardor a tothom!
