Discurs que vaig preparar i exposar el dia d'orles, parlant en nom dels meus companys i companyes.
Bona tarda a
tothom
Animadors/es
, educadors /es, mediadors /es integradors /es, tècnics d’atenció a la
dependència, familiars
Bona tarda a
tothom
Ja veieu
alguns i algunes no us lliureu de mi ni l’últim dia JA QUE AQUEST ANY m’ha
tocat a mi palar en nom dels meus companys
i companyes professores
Els tenim
aquí a l’esquerra en un raconet.
Un dia com
aquest es motiu de celebració, tot i que alguns encara us veurem per aquí, que també
és motiu de celebració, però avui pot ser un d’aquells dies que et venen al cap
els que ja no hi son, o no hi ha pogut ser per motius laboral o de salut....
sigui com sigui, avui és un dia per celebrar ple de records i emocions.
L’altre dia
recordàvem amb una companya, la Merche, ella és bastant més jove que jo, que els nostres pares no van saber mai que
estudiàvem, ni que era una tutoria, ni si anava bé o no amb el curs, ara la
meva mare ho comença a entendre, segurament encara ara també passa, però els
que heu pogut venir, no sabeu la sort que teniu de poder compartir aquestes
celebracions, que hi hagi familiars que hagin volgut acompanyar-vos un dia com
avui, pares, mares, tiets, tietes, germans, germanes, avis, àvies.... tenim
molts avis o àvies a la sala???
Be si hi ha
algú que es troba com la Merche i jo que després passi per aquí que ja li
donarem un “axuxon”? Tan ella com jo ens en hem sortit prou bé.
He dividit
el discurs en dues parts
1. La primera parlarem de les 7
semblances que compartim el professorat i l’alumnat per tal de mostrar la
proximitat que tenim els uns amb els altres
2.
I la segona part us explicaré una historieta per afrontar lo futur o lo fotut del futur-
Semblances,
La primera es una cosa que es veu molt ràpida.
Tan en el professorat com en l’alumnat, en aquesta família, la proporció de dones és superior a la d’homes.
La Segona, Tots i totes tenim un rol en comú,
hem estat i serem alumnes, de la mateixa manera vosaltres ara passareu
d’alumnes a professionals també podreu passar de professionals a usuaris en un
clic, per tant l’assertivitat i l’empatia han d’anar juntes de la ma.
Una altra semblança (la tercera)
la trobem en la metodologia, podríem dir que tant el professorat com l’alumnat
LI ENCANTA!! treballar en equip, és el que millor sabem fer. Obro parèntesis
(ironia) seria una assignatura (o UF) pendent. Però aquesta semblança fins i
tot la patim a casa, no?? El treball en equip, la distribució de tasques...
La quarta semblança seria, Tant el professorat
com l’alumnat arriba MORT! a la ultima hora de classe, és per això que tant el professorat com l’alumnat desitja les
vacances amb candeletes
Cinquena, El professorat somia amb l’alumne/a
perfecta, i l’alumne somia amb el professor/a perfecta. Però ni l’un ni l’altre
existeix. El que per un serà perfecte per l’altra no ho serà tan, hem de tenir
en compte que NO podrem agradar a tothom, Ara bé està a les nostres mans treballar per
ser un bon professor/a i un bon alumne/a
El nostre objectiu (senyalo al professorat) no serà ser alumne, però el
vostre sí serà ser un bon professional. Es molt senzill, agafeu el millor que
aneu trobant pel camí. (vosaltres) senyalant alumnat, us sonarà, OBSERVACIÓ,
MODELATGE, IMITACIÓ, ADQUISIÓ... podeu observar no només amb els que heu tingut
aquests anys sinó també amb altres de primària i ESO, amb familiars, companys i
companyes.. quedeu-vos amb el millor de tots i totes.
Practicar la Llei del mirall, la observació o coneixença nostra a través
dels altres, ajuda a millorar-se, gran tema entre companyes com al Montse P.
Me’n queden 2
Una altra semblança (la sisena)
seria el que anomenem “feedback” o
intercanvis de comunicació que generem els uns als altres, El petit problema
d’aquesta semblança es com s’interpreta, els uns ho veuen com un avís o pista
per millorar que anomenen AVALUACIÓ i els
altres ho viuen com una crítica o escena a “Juego de tronos” pels que en sou fans “Una mente necessita libros al igual que una
espada una piedra para afilar”.
i la ultima semblança (la setena) seria que tots i totes volem ser
escoltades i valorades, és difícil, molt difícil, sinó entenem que els primers
a valorar-nos i estimar-nos som nosaltres mateixos/mateixes, sinó ho tenim
present no avançarem en millorar les nostres relacions, ni laborals ni
familiars. El més fàcil és sempre culpar
als altres dels nostres mals, quan ens comencem a escoltar més a nosaltres,
a la nostra veueta interna, a vegades aquesta es dura amb nosaltres, i a
vegades serà dèbil molt dèbil, aquí anirien de la ma la seguretat i
l’autoestima.
Ens hem d’escoltar per saber que volem i així poc a poc sabrem com
respondre als companys/es d’estudis, de
feina, amb la família, a la nostra parella...
Es podria dir que es una de les tasques més difícils, però tenim tota una
vida per anar-ho fent, Ara m’ha vingut
al cap la conversa amb l’Anna C, una altra companya, m’explicava recordant al
seu pare, que hi ha gent ( i aquí i cabria professorat i alumnat i perquè no...
familiars!) que són com aquelles fruites
que cauen de l’arbre verdes a terra i ja no s’hi pot fer res, no es poden
menjar perquè estan verdes i ja no maduraran perquè s’ha tallat el seu procés,
doncs amb creixement personal, que indirectament ens beneficiarà cap al
professional, ho hem de tenir en compte, i per tal de no caure abans d’hora,
com el pagès que cultiva el pomer, ens cal a nosaltres cultivar-nos, i una de
les maneres seria parant de tant en tant per escoltar la nostra veueta i
adobar-la cuidant-nos i estimant- nos
Ja veieu ens semblem molt més del que ens pensem
Ja per
acabar ho voldria fer amb una metàfora d’una situació viscuda en la meva
infància.
Als que sou
de poble espero que us desperti bons records i per l’alumnat i professorat ens
serveixi com a mínim per afrontar les situacions d’estrès com pot ser un final
de curs. Eh Meritxell B. que l’altre dia
ja estaves fent “placatges” amb l’alumnat de primer per que no abandonessin la
cuina abans d’hora. És broma!
HISTORIA
Farà més de
40 anys llargs, una servidora, vivia en una casa de pagès, d’aquelles amb
corral i cobert, corral on hi vaig veure créixer i morir, conills, gallines, verres,
porcs, gossos, òlibes, i fins i tot un eriço, pobre!.
Tenia 8
anys, quan em vam “encolomar” una gran responsabilitat, cada migdia havia
d’anar omplir la botella de vi de mon pare, cada dia!!, travessava el corral hivern i estiu, fins al
cobert (lloc pels tractors, bicis, ferralla de motos i altres utensilis...) per
omplir la botella de vi des d’una bota vi. Per aquesta gran tasca, hem donaven
un estri molt preuat, valuós, UN EMBUT, encara el tenim, atrotinat, però
encara el tenim. És el que tenen les cases de pagès que es conserva tot molt
bé.
He de dir
que hi va haver alguns dies amb intents de rebel·lió, frustrada, doncs a la que deia: no hi vull anar! se
sentia de fondo: “me cagon la panxa que
t’aguanta” OSTRAS no estava ni 5 segons
que els peus ja em tocaven al cul, i a
sobre quan arribava el diumenge, ma mare ja em cantava els pecats que havia de
dir, doncs jo com si res, ja havia “combregat”
o sigui ja havia fet la comunió, i em
tocava confessar.
Ave maria
puríssima, sense pecat concebuda, demano perdo pels meus pecats, dis-me filla: - Doncs que el
meu pare m’ha dit que havia d’anar omplir la botella de vi, i no hi he volgut
anar. DONCS RES, pagava el meu gran
pecat amb els Parenostres corresponents o Ave Maries i tot passat. Ara sí, El dia que vaig saber que el meu pare
i el capellà anaven al mateix bar a veure el barça, un capellà, barça?? El meu
pare?? No pot ser, AQUÍ va ser quan vaig entendre com es generava l’opressió al
poble, l'església i la pagesia, be, aquí i quedaria millor dir els
terratinents, els terratinents i l'església oprimint al poble que era jo, pobra de mi!!!
Doncs res us
torno a situar al cobert amb la botella de vidre i l’embut, davant la bota de
vi, per tal d’anar acabant...
Davant la bota. M’entretenia a deixar anar el vi de
cop, sobtant a l’embut, a tope, i tancava de cop veient que el vi baixa fent
una espiral, de cop i tornava a quedar buit, i tornava, soltar de cop i tancar
de cop, enganxada al remolí, jugava a quants cops calia obrir la bota de vi per
omplir la botella sencera.
Es pot dir
que vaig convertir una obligació
en una diversió. Així de fàcil, vaig canviar la meva
ACTITUD. Això ho podeu practicar en qualsevol moment de la vostra vida tan
personal com professional, i assolir-ho no dependrà dels altres, sinó que
dependrà de vosaltres.
En definitiva.
Hi haurà
moments a la nostra vida que el nostre cap serà com l’embut, ple de problemes ,
ple de situacions incòmodes, que totes, totes han d’anar passant, com el vi, que acabava baixant, acabaran desapareixent,
nosaltres els hi podem donar més o menys importància, tancant o obrin l’aixeta
sobtadament, però l’únic que hem de fer és anar soltant poc a poc, tot passa, ja
ho diu un refrany molt vell “No hay mal que cien años dure” doncs ens ho
apliquem, no hi ha cap problema que no deixi de ser-ho tard o d’hora. O el que
seria el mateix, No hi ha cap obligació que no es pugui
convertir en una diversió.
Els
problemes formen part de la nostra vida, la diferència entre uns i altres és
saber-los gestionar, mentre uns s’ofeguen amb un vas d’aigua, ofegats per la
seva obsessió a la queixa o incapacitat de reaccionar davant els problemes (per
les seves pors, limitacions... fruit de no escoltar la seva veueta) els altres els van afrontant amb naturalitat
perquè saben que formen part del seu creixement personal i, professional.
No nedeu a contracorrent, deixeu-vos
portar pel corrent.
Tots els
meus companys i companyes, presents i NO presents us desitgem una nova etapa
plena d’encerts!! FELICITATS!
