ACOMIADAMENT UTERÍ, PARÒDIA D’UNA REALITAT.

Diuen que quan es mor la mare, els/les  filles ho vivim com un tall definitiu al cordó umbilical, com un astronauta quan es desprèn del tub lligat a la nau i inicia un viatge al buit de l’espai, de l'infinit, en el nostre cas, ens sentim iniciar un viatge a la vida, soles, com iniciant-la de nou. Diuen...

Doncs bé, no és el meu cas, la meva mare encara va tirant, com diem al poble.

Aquest estiu, i als voltants dels 50 m’he estrenat en tres coses.  Per primera vegada m’he fet una pedicura ;) per primera vegada m’han obert una via, i no ha estat en un camí o sender,  i per primera vegada m’han operat amb anestèsia total.

Ara,  gaudint d’una baixa merescuda, i amb la lectura, no dels evangelis, sinó del llibre “El viaje del EGO... hacia la consciencia” del José Antonio Sande, estic passant pàgina a molts conflictes interns i creences arrelades. Han estat quasi 50 anys col·leccionant aprenentatges insans cap a l’inconscient i, ara tinc la sensació que ho he tret tot amb una histerectomia. Ostia!! Quin descans!! que m’havia de pensar que quan vaig iniciar les reformes al pis, acabaria treien del meu interior el que vaig treure.   

El 30 d’agost vaig entrar a quiròfan, i després de ser presentada com una matriu de 49 anys, es van posar mans a l’obra per acabar traient una bèstia d’un quilo tres cents grams. Entenc que seria, úter, mioma i trompes. Els ovaris, els pobres,  han quedat penjats en el espai, interior del cos. Doncs sí!  ha estat una sorpresa per tothom i un descans per a mi. Com deia, per sort el ovaris encara els tinc.  

Es curiós, farà aproximadament 4 anys d’iniciar-me en el coneixement del meu interior i la de coses que m’estan passant per a bé. Tot i que encara em costa entendre les reaccions d’algunes persones del meu costat. Just ara he penjat, telefònicament parlant,  a una companya que em deia: - jo si he d’”escarbar” massa amb mi, em sembla que ho deixaré. Em parlava d’un curs de mindfulness que s’havia apuntat. Per què ens fa tanta por “escarbar” dins nostre??? Per què, tot i no ens va bé, obviem arribar a la causa o al perquè de les nostres pors, actituds negatives, ràbies, sentiments de culpa, accions destructives (com fumar o menjar compulsivament) per què?

Molts cops, com va ser el meu cas, ens hem de “fotre” un ostiot amb tota la ma, per començar a esbrinar, investigar, detectar, preguntar, comparar, perdonar, soltar, i entre altres moltes més accions... plorar, plorar, plorar, plorar, plorar, plorar, plorar, plorar, plorar, plorar, i més plorar, fins que arribarà el dia que sentiràs tanta peneta per tu mateixa que diràs PROU!! M’he de cuidar, aquest dia per fi, va començar a sortir el meu “ AMOR PROPI”. A partir d’aquest dia, no ha passat cap moment que no em trobi lligada a ell. Descobrir-ho ha estat un inici a un camí sense retorn cap a la vida, cap al món, cap a l’Univers. No em vull ficar “quàntica”, sinó només mostrar, quan de satisfactori és redescobrir-te cada dia en altres persones o actituds i posar-hi fil a l’agulla per millorar-ho cada dia.

Doncs això, 

estic vivint la meva histerectomia, com la gran neteja corporal i emocional que necessitava, per anar tancant un dels molts cicles vitals que anem passant. Quanta menys resistència hi fico en les coses, situacions i en les persones, més coses “noves” i positives em van sorgint.

Amb la lectura del llibre, he recordat una de les creences que vaig començar alimentar amb un dels meus primer noviets, anys 80. Venia a dir... “tenir parella o fills i filles em suposarà no tenir una vida professional plena” “no es pot compaginar les dues coses” “ per amor soc capaç d’abandonar-ho tot” en aquell moment vaig pensar que havia de triar i,  vaig creure i alimentar la creença, doncs resulta que, sense rancor, ara m’adono que inconscientment això va anar quallant fins a ser una realitat perdurable en 30 anys, aproximadament.  Dit i fet, es veu que ja fa anys, sense jo adonar-me, vaig renunciar a donar-li una utilitat al meu estimat úter! Ara el meu interior el plora, (personificació d’un seroma. Traient la part exageradament transcendental que us volia fer creure, vindria a ser: que s’ha generat aigua en el lloc on hi havia el úter.) Es veu que és molt normal quan te extirpen un òrgan. Però deixeu-me que li doni aquest toc espiritual o romàntic del procés iniciat cap al meu interior, la situació s’ho mereix. ;)

M’han tret un mioma gegant, un cabdell de maldecaps, ràbies, tristors, frustracions, creences insanes, actituds negatives i destructives, aixoplugades al meu estimat ÚTER. Deixa’m fer-te els honors, has estat un gran protector, has estat un gran fidel.  Gràcies per haver-ho tingut tot controlat. Gràcies per fer la teva funció. Professionalment, no em puc pas queixar. ;) Encara que alguns i algunes no els hi acaba d’agradar... t’he de dir que “has fet una puta crak” i no ho dic JO, sinó el meu interior, el meu Amor Propi.

Serveixi l’escrit per animar-vos a, fer-vos preguntes i anar reflexionant amb els /les que us aneu trobant en aquest camí.

Com deia una... Sinó se’n fan, no se’n conten ;)

Ah, i recordeu, l'instint maternal, és innat en tot esser humà, però això ja seria un altre tema. Bona Tardor a tothom!

Orles 2019. D'obligacions i diversions.

Discurs que vaig preparar i exposar el dia d'orles, parlant en nom dels meus companys i companyes.

Bona tarda a tothom

Animadors/es , educadors /es, mediadors /es integradors /es, tècnics d’atenció a la dependència, familiars

Bona tarda a tothom

Ja veieu alguns i algunes no us lliureu de mi ni l’últim dia JA QUE AQUEST ANY m’ha tocat a mi palar en nom dels meus companys  i companyes professores

Els tenim aquí a l’esquerra en un raconet.

Un dia com aquest es motiu de celebració, tot i que alguns encara us veurem per aquí, que també és motiu de celebració, però avui pot ser un d’aquells dies que et venen al cap els que ja no hi son, o no hi ha pogut ser per motius laboral o de salut.... sigui com sigui, avui és un dia per celebrar ple de records i  emocions.

L’altre dia recordàvem amb una companya, la Merche, ella és bastant més jove que jo,  que els nostres pares no van saber mai que estudiàvem, ni que era una tutoria, ni si anava bé o no amb el curs, ara la meva mare ho comença a entendre, segurament encara ara també passa, però els que heu pogut venir, no sabeu la sort que teniu de poder compartir aquestes celebracions, que hi hagi familiars que hagin volgut acompanyar-vos un dia com avui, pares, mares, tiets, tietes, germans, germanes, avis, àvies.... tenim molts avis o àvies a la sala???

Be si hi ha algú que es troba com la Merche i jo que després passi per aquí que ja li donarem un “axuxon”? Tan ella com jo ens en hem sortit prou bé.

He dividit el discurs en dues parts

1.     La primera parlarem de les 7 semblances que compartim el professorat i l’alumnat per tal de mostrar la proximitat que tenim els uns amb els altres

2.     I la segona part us explicaré una historieta per afrontar lo futur o lo fotut del futur-

Semblances,

La primera es una cosa que es veu molt ràpida. Tan en el professorat com en l’alumnat, en aquesta família,  la proporció  de dones és superior a la d’homes.

La Segona, Tots i totes tenim un rol en comú, hem estat i serem alumnes, de la mateixa manera vosaltres ara passareu d’alumnes a professionals també podreu passar de professionals a usuaris en un clic, per tant l’assertivitat i l’empatia han d’anar juntes de la ma.

Una altra semblança (la tercera) la trobem en la metodologia, podríem dir que tant el professorat com l’alumnat LI ENCANTA!! treballar en equip, és el que millor sabem fer. Obro parèntesis (ironia) seria una assignatura (o UF) pendent. Però aquesta semblança fins i tot la patim a casa, no?? El treball en equip, la distribució de tasques...

La quarta semblança seria, Tant el professorat com l’alumnat arriba MORT! a la ultima hora de classe, és per això que  tant el professorat com l’alumnat desitja les vacances amb candeletes

Cinquena, El professorat somia amb l’alumne/a perfecta, i l’alumne somia amb el professor/a perfecta. Però ni l’un ni l’altre existeix. El que per un serà perfecte per l’altra no ho serà tan, hem de tenir en compte que NO podrem agradar a tothom,  Ara bé està a les nostres mans treballar per ser un bon professor/a i un bon alumne/a

El nostre objectiu (senyalo al professorat) no serà ser alumne, però el vostre sí serà ser un bon professional. Es molt senzill, agafeu el millor que aneu trobant pel camí. (vosaltres) senyalant alumnat, us sonarà, OBSERVACIÓ, MODELATGE, IMITACIÓ, ADQUISIÓ... podeu observar no només amb els que heu tingut aquests anys sinó també amb altres de primària i ESO, amb familiars, companys i companyes.. quedeu-vos amb el millor de tots i totes.

Practicar la Llei del mirall, la observació o coneixença nostra a través dels altres, ajuda a millorar-se, gran tema entre companyes com al Montse P.

Me’n queden 2

Una altra semblança (la sisena)  seria el que anomenem “feedback” o intercanvis de comunicació que generem els uns als altres, El petit problema d’aquesta semblança es com s’interpreta, els uns ho veuen com un avís o pista per millorar que anomenen AVALUACIÓ  i els altres ho viuen com una crítica o escena a “Juego de tronos” pels  que en sou fans  “Una mente necessita libros al igual que una espada una piedra para afilar”.

i la ultima semblança (la setena) seria que tots i totes volem ser escoltades i valorades, és difícil, molt difícil, sinó entenem que els primers a valorar-nos i estimar-nos som nosaltres mateixos/mateixes, sinó ho tenim present no avançarem en millorar les nostres relacions, ni laborals ni familiars. El més fàcil és sempre culpar als altres dels nostres mals, quan ens comencem a escoltar més a nosaltres, a la nostra veueta interna, a vegades aquesta es dura amb nosaltres, i a vegades serà dèbil molt dèbil, aquí anirien de la ma la seguretat i l’autoestima.

Ens hem d’escoltar per saber que volem i així poc a poc sabrem com respondre als companys/es d’estudis,  de feina, amb la família, a la nostra parella...

Es podria dir que es una de les tasques més difícils, però tenim tota una vida per anar-ho fent,  Ara m’ha vingut al cap la conversa amb l’Anna C, una altra companya, m’explicava recordant al seu pare, que hi ha gent ( i aquí i cabria professorat i alumnat i perquè no... familiars!)  que són com aquelles fruites que cauen de l’arbre verdes a terra i ja no s’hi pot fer res, no es poden menjar perquè estan verdes i ja no maduraran perquè s’ha tallat el seu procés, doncs amb creixement personal, que indirectament ens beneficiarà cap al professional, ho hem de tenir en compte, i per tal de no caure abans d’hora, com el pagès que cultiva el pomer, ens cal a nosaltres cultivar-nos, i una de les maneres seria parant de tant en tant per escoltar la nostra veueta i adobar-la cuidant-nos i estimant- nos

Ja veieu ens semblem molt més del que ens pensem

Ja per acabar ho voldria fer amb una metàfora d’una situació viscuda en la meva infància.

Als que sou de poble espero que us desperti bons records i per l’alumnat i professorat ens serveixi com a mínim per afrontar les situacions d’estrès com pot ser un final de curs.  Eh Meritxell B. que l’altre dia ja estaves fent “placatges” amb l’alumnat de primer per que no abandonessin la cuina abans d’hora. És broma!

HISTORIA

Farà més de 40 anys llargs, una servidora, vivia en una casa de pagès, d’aquelles amb corral i cobert, corral on hi vaig veure créixer i morir, conills, gallines, verres, porcs, gossos, òlibes, i fins i tot un eriço,  pobre!.

Tenia 8 anys, quan em vam “encolomar” una gran responsabilitat, cada migdia havia d’anar omplir la botella de vi de mon pare, cada dia!!, travessava el corral hivern i estiu, fins al cobert (lloc pels tractors, bicis, ferralla de motos i altres utensilis...) per omplir la botella de vi des d’una bota vi. Per aquesta gran tasca, hem donaven un estri molt preuat, valuós,  UN EMBUT, encara el tenim, atrotinat, però encara el tenim. És el que tenen les cases de pagès que es conserva tot molt bé.

He de dir que hi va haver alguns dies amb intents de rebel·lió, frustrada,  doncs a la que deia: no hi vull anar! se sentia de fondo:  “me cagon la panxa que t’aguanta” OSTRAS  no estava ni 5 segons que els peus ja em tocaven al cul,  i a sobre quan arribava el diumenge, ma mare ja em cantava els pecats que havia de dir, doncs jo com si res, ja havia  “combregat” o sigui ja havia fet la comunió, i  em tocava confessar.

Ave maria puríssima, sense pecat concebuda, demano perdo pels meus pecats, dis-me filla: - Doncs que el meu pare m’ha dit que havia d’anar omplir la botella de vi, i no hi he volgut anar.  DONCS RES,  pagava el meu gran pecat amb els Parenostres corresponents o Ave Maries i tot passat.  Ara sí, El dia que vaig saber que el meu pare i el capellà anaven al mateix bar a veure el barça, un capellà, barça?? El meu pare?? No pot ser, AQUÍ va ser quan vaig entendre com es generava l’opressió al poble, l'església i la pagesia, be, aquí i quedaria millor dir els terratinents, els terratinents i l'església  oprimint al poble que era jo, pobra de mi!!!

Doncs res us torno a situar al cobert amb la botella de vidre i l’embut, davant la bota de vi, per tal d’anar acabant...

Davant la bota. M’entretenia a deixar anar el vi de cop, sobtant a l’embut, a tope, i tancava de cop veient que el vi baixa fent una espiral, de cop i tornava a quedar buit, i tornava, soltar de cop i tancar de cop, enganxada al remolí, jugava a quants cops calia obrir la bota de vi per omplir la botella sencera.

Es pot dir que vaig convertir una obligació en una diversió. Així de fàcil, vaig canviar la meva ACTITUD. Això ho podeu practicar en qualsevol moment de la vostra vida tan personal com professional, i assolir-ho no dependrà dels altres, sinó que dependrà de vosaltres.

En definitiva.

Hi haurà moments a la nostra vida que el nostre cap serà com l’embut, ple de problemes , ple de situacions incòmodes, que totes, totes han d’anar passant, com el vi,  que acabava baixant, acabaran desapareixent, nosaltres els hi podem donar més o menys importància, tancant o obrin l’aixeta sobtadament, però l’únic que hem de fer és anar soltant poc a poc, tot passa, ja ho diu un refrany molt vell “No hay mal que cien años dure” doncs ens ho apliquem, no hi ha cap problema que no deixi de ser-ho tard o d’hora. O el que seria el mateix, No hi ha cap obligació que no es pugui convertir en una diversió.

Els problemes formen part de la nostra vida, la diferència entre uns i altres és saber-los gestionar, mentre uns s’ofeguen amb un vas d’aigua, ofegats per la seva obsessió a la queixa o incapacitat de reaccionar davant els problemes (per les seves pors, limitacions... fruit de no escoltar la seva veueta)  els altres els van afrontant amb naturalitat perquè saben que formen part del seu creixement personal i, professional.

No nedeu a contracorrent, deixeu-vos portar pel corrent.

Tots els meus companys i companyes, presents i NO presents us desitgem una nova etapa plena d’encerts!!   FELICITATS!