RES ÉS IMPOSSIBLE

TOT ÉS POSSIBLE

Suposo que us sona, el primer títol és un dels eslògans de Nike, i un dels que jo en soc una fervorosa seguidora. En el meu perfil ja us comento que jo m’ho crec tot, tot, tot. Ara bé, això no implica que m’hagi de deixar “fotre el pel”, de vegades quan em paro a escoltar-me o quan deixo de parlar amb algú, em ve al cap les escenes de Woody Allen fent qualsevol dels personatges que ell interpreta, xerra, xerra, xerra i tot o acaba qüestionant, però el que m’agrada d’ell és la capacitat que té de qüestionar-ho des dels dos costats, el positiu i el negatiu.
Aquest any he tingut experiències una mica anormals amb metges de capçalera, la primera va ser amb una metgessa (X) que em volia operar de totes maneres, us situo; jo hi vaig anar per urgències per tal de que se’m fes una cura en un quist obert, tal com m’havia dit dies abans una altra metgessa (Y) de capçalera, total que jo hi vaig per que ho netegés i ella empenyada en adormir-me i treure’m el “p” quist, sense tenir en compte que jo d’allí una hora tenia que entrar a treballar i que estava sola, que mai m’havien fet una anestèsia total i bla, bla, bla.... Que collons!! i que allò no era de vida o mort!!!! Alguna cosa a dins meu em deia que NO em deixés operar, i això suposo que era la poca CREDIBILITAT que m’estava transmetent la metgessa X. Resumint, no em vaig voler operar, i la metgessa X va posar a l’expedient: “paciente que se ha dado a la fuga” i es va quedar tan ampla, i jo també, que consti doncs, vaig aconseguir marxar sense deixar-me operar, us juro que aquella dona bavejava per veure’m oberta en canal.
Quan vaig sortir vaig saber perquè devien d’esperar dos nois i una noia amb un pedaç de coto fluix amb esparadrap al braç; estaven esperant a ser operats, portaven la “via oberta” per iniciar el xute de suero.
Quan vaig anar a veure la metgessa Y (la bona) li vaig explicar, se’n feia creus, - si només calia que t’ho netegés!, li vaig dir que la sensació que tenia era que si em deixava adormir m’hagués despertat amb un ronyó orfe.
Assessorada per la Treballadora Social de l’Hospital vaig realitzar la pertinent queixa a la metgessa X i... vull pensar que va servir d’alguna cosa, no vaig parlar d’ella directament sinó del sistema o procediment del propi hospital, volia que li expliquessin que no tothom s’aixeca pel matí i es pregunta – De què em puc operar avui?
La segona anècdota ha estat recent, volia sol·licitar un certificat mèdic i la metgessa de capçalera Z (ara m’adono que totes són dones ) volia fer constar al certificat que tinc una “Hernia discal” és quan jo salto i dic No!, no hi ha motiu per a que hi consti, aquí en la convocatòria ( li ensenyo la documentació) només demana que digui que no tinc cap malaltia ni física ni psíquica per desenvolupar la tasca professional. (i en la meva MENT està: Ni una hernia, ni una diabetis, ni altres malalties poden no deixar desenvolupar la meva tasca, que no has vist Philadelphia?) Resposta de Z: (fica una cara agestual o sigui sense cap expressió, no se si es ella o es una veu en off de la consulta) - Jo ho he de ficar, ja seran ells qui ho decidiran. (I em dedica una rialla de costat tipus :“ hasta la vista Baby”). Resposta meva en la MENT: Aquesta es d’un altre planeta i no entén l’idioma, No m’escolta, erra que erra que vol ficar la meva hernia. Agafo el certificat en blanc, evidentment, i marxo, li dic que no crec que sigui això i que ja ho consultaré, que si és així com diu ella ja tornaré (ella fica cara de: tu mateixa...).
M’assabento i No, al certificat que jo necessitava no hi havia de constar cap malaltia. No vaig tornar a refregar-li per la cara, quedaria lleig, no?. S’ha de saber guanyar amb elegància, jo i només JO! he vist que tenia raó, si aquesta Z vol seguir amb la seva condició de metgessa agestual i pensar que el que diu ella i només ella ha de ser, doncs que li aprofiti!.
Jo ja tinc el meu certificat i una bona dosis de SATISFACCIÓ PERSONAL, encara que sigui transparent. No sabeu com alimenta!
Que vull dir amb tot això? A la meva germana, tranquil·la dona! que no em tornaré una “picapleitos”, això espero! però la meva humil conclusió és què: NO SEMPRE EL QUE TE MÉS ESTUDIS ES QUI HA DE TENIR LA RAÓ. :) Tot és possible i tot és pot qüestionar.
Intentem ser assertius al dir les coses, estem amb el nostre dret i no cal “maxacar” a qui peca de SUPÈRBIA. (definició- f. estima excessiva de si mateix, que implica desig immoderat de la pròpia exaltació i menyspreu dels altres).

PERCEPCIONS TRAIDORES

Tinc una edat en que els complexes es comencen a difuminar, per sort!, el cos encara em respon, amb això vull dir que si tinc cura amb la ingesta d’aliments o nutrients i si tinc constància amb les cremetes d’efectes màgics, puc arribar a l’estiu amb els complexes minimitzats, almenys per la meva percepció, per la dels altres dependrà amb els ulls amb que hem miren, els seus interessos, necessitats, desitjos, expectatives i un llarg etc amb els quals constituiran la seva percepció que no serà la mateixa que la meva, evidentment!
L’altre dia, quan estava cultivant el meu intel·lecte, vaig tenir un atac de “quierete!” “mímate!” i, càmera digital amb mà, això vol dir; tropocientas fotos per fer, vaig decidir posar en pràctica el que uns dies abans havíem realitzat en un curset de psicomotricitat, que era l’exercici següent: estirades a terra ens havíem d’imaginar la corba de l’esquena amb el terra i quin volum imaginàvem que tenia, mes tard fèiem la comprovació fincant la mà i veient que el que ens havíem imaginat amb la realitat que palpàvem era bastant diferent, això vindria a ser les traïcions que ens fa la percepció de tant en tant. Doncs jo vaig voler anar més enllà i com deia càmera en mà, vaig començar a fer-me fotografies, primer la cara, el nas, de perfil, els ulls, de costat, movent el pel que si una orella, que si els peus... UNA s’anava animant fins que al anar-me a dutxar, se me va encendre la llumeta, ja veus! I ja us ho podeu imaginar vaig iniciar una tanda de fotos nua, davant el mirall, feia petar el flash al vidre i això feia que el cos es veies immaculat, ni un poro, ni un pèl, ni una arruga... ostres tu això era millor que photoshop, i a demés vaig ficar-li la etiqueta d’art, vaig pensar: quan sigui famosa segur que diran “Nu d’autoretrat” de l’artista. (una paranoia com una altra, però us recordo que somiar no costa diners), total que quan vaig acabar les fotos, algunes les vaig tirar a la paperera, doncs no es podíem aprofitar, vaig tancar la càmera, i vaig pensar, un altre dia ja les passaré a l’ordinador, com a record d’aquet dia tant artístic. Quanta creativitat!
Van passar 5 dies quan van venir a veurem la meva germana, el meu cunyat i el CURIÓSSS del meu nebot, varem sopar, varem anar dormir i al despertar-nos i preparar les bosses per anar a la platja, vaig tenir la brillant idea de agafar la càmera per immortalitzar els moments i, SORPRESA! El que es devia immortalitzar va ser la meva cara quan vaig tocar la flonja funda de la digital i vaig pensar: Merda!! les fotos!, qui tenia la càmera? Ho vaig saber als 15 minuts desprès de autoconvencer-me, NO PASSA RESSSS! Ja sabia que podia passar, acte seguit només em va caler dir: Marc, que tens la càmera? , resposta des de la seva habitació recent despertat: Puesscccsss!!!! Quin fàstic.
Sí nois/es les havia vist, i vaig adonar-me que la seva percepció als 14 anys era la mateixa que la meva quan em negava a imaginar als meus pares cardant.
Hi ha coses que es mantenen.

LA RELATIVITAT DEL TEMPS

No recordo qui es va dedicar a estudiar el tema de la relativitat, bé si ho recordo però no se escriure el seu cognom, encara que pronunciar-ho sí que ho se, ho podria buscar per Internet però passo, “xulejaré” d’ignorant i així, potser faig que ho busqueu vosaltres.
No se si em referiré a la mateixa relativitat però, us conto; fa un parell de dies m’he decidit a anar sola a la platja, i he pogut comprovar que 30 minuts no són el mateix prenent un cafè amb companyia o completament SOL@, i que 1 hora i mitja dona molt per prendre el sol.
16:30 preparo els “bartuls” per anar a la platja, agafo revista per llegir i auriculars per escoltar la ràdio del mòbil, per si de cas...
16: 40 arribada a la platja, noto que tothom m’observa, ja veus quina empanada! Com sinó hi hagués gent per mirar, que hem miren a MI!
16:45 travesso la sorra buscant el lloc ideal, per estar envoltada de persones civilitzades i que ningú em tiri arena, ja veus xica! Això últim és una mica difícil, no?toca de xancletes a terra que estàs a la platja! Trec la tovallola, l’estenc a la sorra, m’adono que fa aire, em trec la samarreta amb molta cura doncs no voldria que, tots els que miren em veiessin sortir un mugró, ahhhh! Per uns moments m’afloreix la vergonya, bleda! com si no haguessis fet mai topless, és clar que no és el mateix fer-ho amb companyia, Claro, Claro...! nena estàs plena de cabòries...
16: 55 vaig a provar l’aigua, està força bé, entro cap dins i m’adono que porto les ulleres de sol i que són graduades, ara passo de tornar a sortir i que pensin: “pardilla” tots ens havíem adonat que les portaves menys tu, i ara que?, doncs em submergeixo igual amb les ulleres a la ma, traient-les fora com si fos un periscopi, quina bonica estampa!
17:06 surto de l’aigua i a sobre em fico les ulleres com qui no vol la cosa, m’estenc a la tovallola amb posició cames estirades, tronc dret i mans estirades cap enrere buscant punt de recolzament, 1 minut, 2 minuts, 3 minuts...
17: 10 recordo que porto una revista, la busco, la trec, canvi de postura, d’esquena a terra, començo a mirar-la quan em torno a donar que fa molt aire, 1 minut, 2 minuts, 3 minuts, total unes 20 pàgines fullejades, i m’adono que l’esquena se’m carrega, no se de què, però se’m carrega. Canvi de postura, posició completament estirada genolls amunt, miro rellotge 17: 17 intentaré aguantar fins a 45; 1 minut, 2 minuts, 3 minuts, sento sorra a la cara, m’incorporo com una carrabiner, res falsa alarma un nen que passa a buscar aigua, em quedo amb la posició de la serp panxa enlaire, em sembla que ja he fet el temps, miro el rellotge i sorpresa les 17: 24, DIOoooS!!!, que faig?
17: 25 començo a observar a la gent com passa davant meu, hi ha de tot, a la meva dreta dos nois i dos noies, un parla per telèfon, pel que diu i amb el to que ho diu dedueixo que porta uns bons “bafles” o altaveus al cotxe, al meu davant un senyor amb cabells blancs amb una nena petita jugant a la sorra, deu de ser el seu avi, no? Continuo observant, que hi ha més per fer? Veig passar gent gran, m’agraden els seus cossos, no se com hi ha gent que diu que li fa fàstic veure la pell pengim-penjam, passant de tot i tenen el que jo en aquest moments no tinc, “piltrafilla”!!!! em falta SEGURETAT... miro el rellotge per variar,
17:40 ja en tinc prou! Planifico: aniré al “xiringuito” a fer un cafè amb gel i un cigarret, i així faig temps, temps per a què? Per tornar al pis. Em vesteixo faig caure la sorra de la tovallola, em fico la samarreta i pantalons curts, destí: el xiringuito.
17:45 arribada, demano el cafè, busco taula i cadira, demano un cendrer i pago. Fi de la conversa amb un ésser humà per avui.
17: 56 m’acabo el cafè, decideixo tornar cap al pis. Acaba la jornada “plaiera”.
Que us sembla? No exagero!, la meva estada a la platja s’ha fet eterna, però mirant la part positiva, tindré un moreno PROGRESSIU igual que la meva seguretat, que aniré entrenant camí a la platja.
Dedicat als que com jo, ens separen uns quilometres de la socialització.