Avui 1 de desembre he tornat als meus
orígens laborals, ha estat cru i a la vegada satisfactori, cru per veure (per
la meva formació en Treball Social) les misèries de les persones o famílies i
satisfactori per sentir-me amb poder de poder-ho canviar, amb el poder de
creure que puc ser professional i que algú em valori el que puc fer. O no, o
simplement fer per fer sense esperar a ser valorat, jutjat o rebutjat.
Simplement acceptada.
També em sento il·lusa al pensar
que ho puc assolir, el què?? Doncs això el canvi!. Tant en mi com amb la resta
de persones.
Molts i moltes ja sabreu que
estic posada en un nou projecte social, ja us en faré 5 cèntims en acabar l’any.
Poquet a poquet m’adono que hi ha
moltes persones que es passen les 24 hores queixant-se i mostrant o només percebent
les parts negatives del seu entorn, sense buscar alternatives o el que sembla
ser més difícil, un canvi. Suposo que algunes i alguns els hi haurà vingut al
cap la famosa “zona de confort”, que moltes vegades vindria a dir: - estic malament
però mentre ho tingui controlat, estic bé. Penso que així hi tira molta,
moltíssima gent. Malauradament vol dir que la persona no ha esclatat, no ha
donat l’esplendor que podria donar, no llueix, o lluenteja en definitiva NO VIU!
Hi ha gent que quan veus el que
fan, parlen, i/o treballen, els veus gaudir, els veus grans, gegants, forts....ara
mateix estic veient l’entrevista que l’Àngels Barceló li està fent a Iñigo Errejón
i el veig com tot ell gaudeix cada una de les paraules que li surten per la
boca, em puc equivocar, però és veure’l i començar a ensalivar veient com li
agrada el que fa, el que diu, el que pensa, el que vol assolir, tal com ho
explica, com ho transmet, com ho
mostra... et fa estimar-lo, aplaudir-lo, engrandir-lo, et fa vibrar. No exagero
ehhh hi havia una professora que ens deia que en aquest estat es podia veure l’excel·lència
de l’ésser humà, en fer i viure les coses
o el treball gaudint. Veient-lo (I.
Errejón) sembla fàcil ser així, arribar a aquest nivell d’expressió.
Així doncs, si clarament
identifiquem “les coses ben fetes” què ens portar a sentir-nos tan còmodes dins
de la nostra incomoditat???? Què ens paralitza?? Què ens porta a ser tan
inflexibles davant del mateix fluir??? O que ens fa acceptar la mediocritat que
ens envolta????
Avui comença el mes de desembre i
ja m’han comentat 3 persones que no els agrada el Nadal, algunes em diuen que
els entristeix (ho puc entendre, sobre tot quan has perdut algun familiar),
altres els hi causa angoixa, com deia la Sandra: - sembla que s’hagi d’acabar
el món. Una altra de les persones fins i tot em deia que l’odiava. És curiós per mi, i des de
petiteta, el Nadal l’he associat amb descans i/o vacances, suposo que per això
quan arriben aquest dies m’agrada agafar aire, i caminar pel carrer, és veritat
que es respira més “pau i amor” i... i què!! Quin mal hi ha en veure la gent
més contenta???. El últim company que vaig tenir fins i tot veia hipocresia a
la gent que ens desitjava Bon Any Nou per Lió. Ara veient-ho des de la llunyania recordo que
ell deia que havia d’enviar les felicitacions als seus clients per tal que li donessin
feina!! Es veia clarament l’origen de la seva hipocresia. No crec pas que fes
el que li agradava fer. Però estava còmode dins de la seva incomoditat, ja que
ho tenia controlat.
El que m’he adonat, aquest intens
any 2016, és que la majoria de les vegades tenim la solució als nostres morros
i tot i així l’ignorem, o pitjor, la veiem als altres. És als altres que els hi
va millor, tu rai! Et diuen. Som tan vanitosos que ni pensem amb una cosa tant banal
i superficial com: sempre hi haurà algú millor que nosaltres i sempre hi haurà
algú pitjor que nosaltres.
Per tant, de que ens serveix: “Veure
la paja en el ojo ajeno” sinó ens veiem el mussol en el nostre ull ;))))
Res doncs, el motiu d’aquest
escrit és per fer-vos arribar el descontrol agradable que tinc sobre la meva zona
de confort, us informo que aquesta, HA PETAT! Per fi m’he afrontat a la meva
INCOMODITAT, l’explosió ha valgut la pena, doncs no m’estic pas sentint
malament, ni angoixada simplement vaig entomant el que em va venint.
M’he adonat que les incomoditats desapareixen quan s’afronten les pors,
que aquestes pors desapareixen acceptant les limitacions i finalment les
limitacions desapareixen ampliant la flexibilitat mental en valors, creences
etc.
Així doncs, vindria a dir que ens
sentim incomodes quan més inflexibles siguem amb el que ens envolta, us semblarà
una obvietat per algunes o alguns, però en el meu cas m’ha costat uns 46 anys
creurem quan de fàcil és CANVIAR, o que fàcil és transformar si s’accepta el
que tenim.
Algunes persones encara van
nadant a contracorrent, amb el pilot automàtic i, potser el més trist, que ho
fan pensant que tothom hem de fer el mateix que elles, doncs és el més
correcte.
Ara puc dir que començo a ser
protagonista de la meva pròpia vida.
Qui m’havia de dir que el 2016
seria el meu gran any??? A partir d’avui
cada any que passarà serà el meu gran any!
“¡Si nos encuentran estamos
perdidos!!!!:
¿Cómo vamos a estar perdidos si
nos ecuentran?????
(Sopa de Ganso, Hermanos Marx)
Ah i BONES FESTES A TOTHOM tant si
us agrada com no.... ;)))
Apa Albert!! desitjo que no estiguem uns altres 25 anys per retrobar-nos... ja que llavors la incontinència ja no serà verbal ;))))
