Aquestes llargues nits d’estiu,
caloroses i de finestres obertes, un altre soroll em toca sentir cada dia, el
crit d’un orgasme femení. Visc en un cel obert de grans amplituds i això fa que
s’escolti amb total nitidesa, i direu: sents enveja? Doncs no! Ja que penso:
pobra noia! Fins quan li durarà tanta joia?
Direu que sóc pessimista, doncs
pot ser! Però el que crec és que soc realista!
Corren temps d’incerteses i de
sentiments negatius i confosos com, per exemple, el de l’AMOR. En el meu intent de descobrir per què hi ha
gent que s’enamora tan ràpidament i de tanta gent, i en canvi a altres ens
costa tant, he mantingut una conversa
amb “L’home de la meva Vida”, és a dir, el que m’ha donat el títol. Alguns/es
direu que això passa per la personalitat de cadascú? Sí, clar, però per què
tanta diferència entre els homes i les dones, entre dones i entre homes?
I vet
aquí que he descobert que hi ha homes que pensen i actuen com a dones, sense
per això deixar de ser homes, encara que el seu maldecap tenen!!
El prototip de dones per aquest
homes seria: dona intel·ligent, d’aparença fràgil, carismàtica, de caràcter
complicat i sense maquillar...i, per contra, si miro al meu voltant les nits que surto,
m’adono que les dones que triomfen més són:
les més maquillades, voluptuoses i de caràcter submís. Llavors me n’adono
de com en poden ser de complicades les relacions si no es tenen en
compte els principis o preferències de cadascú. Heu fet aquest exercici de saber que busqueu
en una parella? I, el més important, una
vegada trobat/da la vostra parella, heu contrastat les similituds o
concordances amb la vostra petició inicial o amb allò que desitjàveu? Si veieu
que no coincideixen, heu deixat de sentir Amor per ell o ella? Si la vostra
resposta és NO a la última pregunta, per
què continueu amb ella o ell?
Segons he pogut saber moltes de
les relacions es poden veure inicialment
trencades per la falta de tenir cotxe, molt important, je,je, i l'Status
social, que jo li dic al meu conversador, Status? A simple vista ningú ho podria saber si tens
o no un bon status...O sigui hi ha gent que depenent de l’Status que tinguis es
pot desenamorar de tu en un plis!
Què és el que ens fa tirar
endavant en una relació, l’amor? l’instint de copulació? O el sentiment de
solitud?
Segons el company amb qui he
mantingut la conversa , busquem coses que són invencions. Les rels històriques
de l’amor les trobem al Romanticisme (I encara abans, a l’Edat Mitjana) on el
patiment i la gelosia formaven part d’aquest sentiment, i fins i tot era
tractat com a una malaltia. Com podem estar vivint immersos/es en la gelosia,
els retrets, les rancúnies... i encara ho continuem anomenant AMOR? No hem
evolucionat des del Romanticisme? I en alguns casos ni des de la
prehistòria!!!!
Quan una relació es trenca, per
què hem d’elaborar el dol? Quan potser serà una alliberació per nosaltres, no
podem assumir que algú s’ha cansat o afartat d’estar amb nosaltres? Per què
continuem veient-lo com l’home o dona de la nostra vida? Segons el company,
seria una neurosi social que ens porta per camins erronis. Totalment d’acord! I
jo hi afegiria, autodestructius!!
El problema, en molta gent,
radicaria en nosaltres mateixos/es, si anem a patir en una relació; on sentim Amor
i com a conseqüència gelosia, rancúnia, inseguretats etc, és perquè no ens
respectem a nosaltres mateixos/es. Potser ens caldria començar pel principi,
començar a entendre que és estimar i/o que és l’AMOR.
Podem definir l’AMOR, encara que
ens costarà, podem equilibrar l’instint de copulació o procreació, però podem
vèncer la por a la SOLITUD? Aquest potser seria el Taló d’Aquil·les de la
nostra societat, que ens enverina amb missatges de finals feliços però... i la
continuació i el dia a dia?
La immensa majoria no sap estar
sol o sola, preferim mantenir relacions supèrflues, destructives, compassives,
tempestuoses, sota l’enganyifa d’Eros.
Preferim copular un dissabte a la
nit amb un estrany /a pel fet de sentir-nos acompanyats, i enganyosament estimats/des, preferim tornar
amb els nostres ex, doncs ja formen part de les nostres pors (“más vale malo
conocido...”), preferim fer amics i amigues pel facebook per mantenir el
contacte amb algú, preferim menysprear a la parella abans de deixar-la per no
quedar-nos sols i soles, preferim veure pel·lícules amb finals feliços per
continuar enganyant-nos, en definitiva pensem que el fet de tenir una relació ens
farà més feliços ja que no estarem ni sols ni soles.
Crec doncs que ja he descobert el
que ens fa diferents en el nostre camí complex per definir l’AMOR, i no és ser
d’un sexe o d’un altre. A les dones també ens agrada copular, beure cervesa,
donar-ho tot als concerts, estar amb les amigues...el que ens diferencia és la
por a estar sols i soles, i aquí no hi ha distinció entre ser home o dona.
Però, clar, la gran pregunta
seria: com començar a identificar l’AMOR quan algú no es reconeix en les
situacions errònies? Siguis una llum per tu mateix/a (Krishnamurti), Siguis
un/a mestra per a tu mateix/a (Tradició Budista)
Mai se sap, si hem arribat a la
globalització econòmica i social, que, per cert, ens està passant factura,
potser una globalització psíquica en el concepte de L’AMOR ens portaria a unes
relacions on realment impera l’AMOR i no la temuda SOLITUD.
Ja per anar tancant el tema, cito les paraules que
va parafrasejar el company de conversa de l’autor Erich Fromm.
“El pas més important per a
aprendre a concentrar-se és aprendre a estar sol amb un mateix sense llegir ni
escoltar la ràdio, sense fumar ni beure. En realitat, ésser capaç de
concentrar-se significa, sense cap mena de dubte, poder estar sol amb un mateix
–i aquesta habilitat és precisament la condició per a la capacitat d’estimar.
Si estic lligat a l’altra persona perquè no puc deixar d’estar-ho, aquesta
relació pot ésser com una espècie de salvavides, però no serà amor.”
On el company de la conversa hi
afegeix, en aquesta cita, la següent reflexió: Paradoxalment,
la capacitat d’estar sol és la condició per a la capacitat d’estimar.
Desitjo que aquest escrit us
sigui d’utilitat com per mi ho ha estat, com també el poder estar una estona
intercanviant reflexions, amb uns dels pocs homes “D” que hi ha a la nostra
petita ciutat.
Pel que a mi fa, a partir de l’1
de setembre iniciaré un gir de 180 graus en el meu micro espai personal, tot
sigui per complir amb les prediccions Maies.
;)))
