No es país para viejos

La vaig anar a veure dies abans dels Oscars per allò que diran, que si no veus una pel·lícula no pots opinar i menys si guanya uns quants Oscars, bé això d’opinar és molt relatiu, doncs alguns/es solen opinar sense veure-la o malveient-la.
És una de les pel·lícules que puc dir m’han deixat marca, com “Las Horas” en el seu moment i una altra dels Coen, “Fargo”, són pel·lícules que m’han deixat molt neguitosa, pel·lícules que normalment he anat a veure en última sessió i que llavors fan que em costi molt adormir-me, quan hem pregunten jo dic que – hem deixen amb molt mal de cor, i és que així com altres la van trobar, lenta molt lenta, jo vaig veure un procés lent que calia per poder pair l’estructura de la impotència. La impotència no creix de la nit al dia sinó que creix a mesura que es viuen situacions “desafortunades”, incoherents, inexplicables, il·lògiques i que, en definitiva, són amargues i destructives.
Desprès de veure-la vaig fer els següents paral·lelismes, per un costat el protagonista que es troba els diners l’actor Josh Brolin, aquest podria ser un de nosaltres quan tenim un cop de sort que no volem desaprofitar, ens costa tant sobreviure que ara no ho deixarem perdre així com així, encara que com a la pel·lícula, es porti a l’extrem de deixar-nos-hi la pell, quants de nosaltres no ens hem deixat la pell per una feina que desprès ens ha matat, o per algú que desprès ens ha fallat, el segon protagonista, El Sheriff Bell interpretat per Tommy Lee Jones, seria l’experiència, que quan s’assoleix a vegades ens desmotiva per seguir aprenent, per seguir creient, o per seguir fent la nostra tasca professional, com és el cas d’aquest policia, que crema els darrers dies abans de la seva jubilació com qui es prepara per anar morir, negatiu i pessimista, res li queda només els bons moments d’esmorzar, a sobre els germans Coen, ho destaquen posant-li al costat un jove policia que te ganes de menjar-se no només el mon sinó arribar a ser un heroi sense parar a pensar el preu que pot tenir això, quanta gent ha mort d’una manera absurda o antiheroica fent la seva feina? Qui no ha plantat mai cara algun superior, o ha donat la cara pel seu amic/ga d’una manera abanderada i desprès resulta que l’ha cagat de ple?, és a dir n’ha sortit molt malparat.
Per últim parlar de, Anton Chigurh, interpretat per Javier Bardem, realment no se si ha estat el seu millor paper, doncs no he vist totes les seves pel·lícules, el que si puc dir es que el personatge que interpreta hem va fer por, molta por, em va fer pensar en que, realment deu d’existir gent amb tanta maldat, i si es així m’esgarrifa pensar, com el Sheriff Bell no hi pot fer res, i que si és vol fer alguna cosa, com el seu company jove, resulta que ja es mort abans de fer-ho.
Els diàlegs que té el protagonista Anton Chigurh amb gent corrent del carrer com un gasoliner, un recepcionista d’hotel..., on la majoria és d’edat avançada, no se si és casualitat, ratllen l’absurd, el inexplicable, les reaccions il·lògiques o sigui la impotència de no poder fer front a un personatge tant malvat, aquell dia, vaig anar a dormir pensant com es podria fer front a aquests personatges tenint un sentiment tant gran d’impotència com el policia?, com podríem acabar amb aquesta gent sense ser herois? O sense morir en el intent? Com fer front aquell sentiment de que la gent bona se’n va i la gent dolenta sobreviu?
Va ser al matí quan em vaig despertar que em va venir com un cop d’aire i que al pensar-ho, la pressió al cor va anar desapareguem, us semblarà una tonteria, però a mi em va alleugerir el mal de cor, vaig decidir que seria donant d’òrgans, de totes maneres, no se si em servirà per molt temps aquesta decisió doncs com sempre la realitat supera la ficció i és què a Guatemala està passant, igual o pitjor, un munt de dones són assassinades i els malvats com Chigurh campen com anònims, ni s’investiga ni es busca als culpables, senzillament es deixa matar, per que potser no ho veiem, però hi ha tanta maldat per fer front! Que cada cop és més fort el sentiment d’impotència.
Dedicat a la Susanna, la Marta i la Lídia que van aguantar estoicament aquest sermó.

MURPHY IS DEAD

He d’explicar l’experiència viscuda aquest cap de setmana amb dues companyes, la Tina i la Gemeta, hem van venir a veure carregades amb dues bosses d’estilisme, recorren uns 90 quilometres per passar un cap de setmana a la bora del mar i la cosa va anar així.
El primer senyal el varem tenir amb el clima, feia fred per tant, no hi va haver platja. Canvi de plans, decidim anar a veure un poblet pescador molt bucòlic.
Iniciem el trajecte amb una mica de dubtes, doncs no tenim molta seguretat al moment de decidir quina carretera agafar, però seguim, passem un poble, en passem un altre i just quan la Tina comença a dir: - quin poble més “feo”, no?, no es veu la ni la platja, va ser just en aquell moment que... sorpresa! El cotxe es para, com un senyal del destí, es para en mig d’aquell poble tant “feo” davant d’un semàfor, sí allí es va quedar, i de sobte en van venir un munt de preguntes: - Calia? - Calia que sigues aquell dia precisament? Cali que sigues aquell dia precisament que m’havien vingut a veure unes amigues? Calia que sigues aquell dia precisament que m’havien vingut a veure unes amigues per anar a veure un poble bucòlic? Doncs es veu que sí, que calia que fos aquell dia, desprès de sis anys de cotxe sense cap problema aquell dia i en aquell poble “feo” ens havíem de quedar penjades.
En aquell moment vaig recordar el nou anunci de la meva companyia d’assegurances de cotxe que deia: “Si algo puede salir mal saldrá mal”, renoi ! que encertada és la frase.
Xiques, des d’aquí us dono les gràcies per ser tan positives, i passar de Murphy i les seves lleis, sinó fos per vosaltres encara m’estaria allí asseguda fent preguntes, no serà pas aquest xic qui ens “foti” el cap de setmana enlaire.
No cal donar-li més voltes a les coses que les imprescindibles i a vegades, ni les imprescindibles.

EL RESPECTE COMENÇA AMB ELS INTERMITENS

Sí, pot semblar una tonteria però va ser a través dels intermitents del cotxe que em vaig adonar que cada dia costa més tenir respecte a les persones.
Quan ens volem treure el carnet de conduir anem a una autoescola on ens ensenyaran a portar aquell mitjà de transport, que ens portarà allí on vulguem, ambdues parts hi ha de posar de la seva, el cotxe que no et deixi penjat/da i el conductor/a que aprengui la utilització de tots els botons, botonets que hi podem trobar, del canvi de marxa, accelerador, embragament, fre, retrovisors i un llarg etc, panels que anirem descobrint amb el clima, si plou, si fa sol, si es pon el sol, si anem per ciutat... com si fos un comandament, això és el que em recorda la meva amiga Agus, que ara s’està traient el carnet i per ella deu de ser com si es professionalitzes amb el tema, això és, professionalitzar-se en portar al cotxe, una professió que molts dels que fa que portem el cotxe sembla ser que hem oblidat.
Tornant al títol he de dir que els intermitents, estris que serveixen per indicar el que volem fer a la resta de conductors com per exemple per realitzar girs diem: - Compte! que vull girar a la dreta, o, compte! que vull girar a l’esquerra, o compte! que ara no se cap on vull girar (és quan posem els quatre intermitents), doncs es veu que ara això d’avisar ja no es porta, hi ha conductors/es que potser han oblidat on és la dreta i on és l’esquerra o ja no es recorden que poden i haurien d’avisar quan volen aparcar, n’hi ha que els veus venir, que van reduint poc a poc i dius: - que coi fa aquest/a? Fins que pam!, para en sec i et fica marxa enrere quan tu ja estàs pegat/da al seu cul, o el que circula en dos carrils doncs tant aviat està a la dreta com a l’esquerra, que penses: renoi! no li deu d’anar massa bé la direcció; altres desconeixen el funcionament de les rotondes i, una vegada són dins, volen sortir sense tocar ni un sol intermitent com qui es compra unes fitxes per pujar als autos de xoc, pim, pam, cap aquí cap allà quatre pitades i ja soc fora; també hem de parlar dels que s’incorporen a l’autopista o carril, que entenen que no cal posar intermitent, és clar! Com podem no pensar que el que vol és incorporar-se, oi?, però indicar-ho sembla un gran esforç, i en realitat no costa gaire i aquest petit gest és el que ens faria mantenir el respecte, els passos a seguir serien: ell/ella demana permís i jo gustosament li dic endavant, vostè primer, això sí que seria ser un professional de la conducció, no?
Res doncs, que vist tot això he de pensar que els intermitents, com els queixals del seny, han sofert una evolució i d’aquí a pocs anys ja hauran desaparegut per sempre i amb ells els respecte per la resta de conductors.
Em resistiré a pensar-ho.