L'ESO. Créixer i renéixer.

Es va posar en dubte als seus inicis, però es va anar dissuadint i tots i totes ho hem anat acceptant estoicament. Fa temps, ja vaig fer un escrit demanant espais per agrupar Cicles formatius i Batxillerats, d’aquesta manera poder garantir una orientació en els estudis la més ajustada possible a les necessitats de l’alumnat. No com es feia o es fa ara, on s’ajusta l’alumnat a les necessitats dels centres. El que seria omplir matrícula com sigui.

Ara després de quasi 10 anys de l’escrit, veig que continua la manca d’orientació acadèmica a l’alumnat i, a més a més, constato que els espais no són els idonis per compartir ESO, BAT i FP.

Actualment, podem veure en un centre una nena de 12 anys compartint espais i, el més absurd, normativa amb un home de 52 anys que està fent un cicle formatiu que no va poder quan tenia 16 anys.

Dic absurdament normatives perquè moltes com jo, pensem que fer que un home de 52 anys estigui assegut després d’un examen per tal que no molesti al passadís no deixa de ser còmic, sí clar!, li puc dir, aprofita i dorm! O... fes els deures que tinguis, però no molestis als teus companys/es.

Una altra situació, seria impedir que agafi el telèfon quan la seva filla li truca perquè no es troba bé i l’ha d’anar a recollir. Són unes quantes situacions que ens trobem als instituts. Puc entendre la prohibició de mòbils, fumar i altres, però fer-ho sense tenir en compte la varietat d’alumnat em costa.

El fet de treballar amb perspectiva et permet això, no tenir un únic focus d’atenció. Evidentment en un centre costaria molt fer allò del tu sí tu no, per això crec que caldria començar a pensar modificar estructures i la gestió de centres.

Amb això no vull que s’entengui que a l'ESO hem de prohibir i a BAT i FP hem de deixar fer.

L'ESO, tal com està ubicada actualment, en Instituts, és com trencar abruptament amb la nena i nen que acampava per la primària. 

El que et crida l'atenció només entrar és veure nens i nenes de baixa estatura caminant entre gegants hormonats fins als núvols. En un moment donat pots estar passant pel passadís envoltada de 400 alumnes buscant el seu espai i holograma. Per travessar els passadissos et serà necessari portar unes claus penjades al coll, o anar carregada de llibres i dient, paaasso!, passo!  Si no ja et dic jo que són incapaços de veure't.

Així doncs, passarien de sentir-se acollits i reconeguts a la primària a sentir-se controlats i vigilats pels seus "superiors" i observats, reprovats i en els pitjors dels casos coaccionats pels seus iguals. Un veritable còctel Molotov per als seus sentiments i emocions.

Aquesta nova situació que viuran aquests nens i nenes farà que alguns i algunes comencin adoptar conductes de nois i noies de 18 anys i a l’inrevés. Ens trobem que actituds de l'ESO perduren a Cicles Formatius, tot i no ser estudis obligatoris, arriben nois i noies que es barallen entre elles amb arrancada de cabells pel mig, escalfen cadira sense fer res durant la classe, falten al respecte constantment a companys/es i professorat i no accepten normativa. El curiós és que sí que accepten que els hi marquis límits, només així comencen a situar-se on són i el canvi a positiu es començarà a veure en la majoria dels casos.

Pot ser que es confonguin per estar compartint el mateix centre, fent perdurar la seva actitud i conducta negativa que tenien a l'ESO?

L'assetjament en molts casos, s’inicia de manera efímera a primària i explota a secundària, seria lògic perquè estem parlant que passen de centres amb 200 alumnes a centres de 700 alumnes, per tant, és més difícil controlar les males conductes, que No impossible. Quan li arriba al tutor o tutora pot haver passat un trimestre i llavors la cosa pot estar molt enquistada. Si no hi ha una estructura familiar forta i d’acompanyament al darrere on el nen o nena pugui anar explicant el que li passa, malviurà l’ESO.

Es podrien imaginar centres de primària fins a 3r de l'ESO?

I Centres només amb alumnat de  4t de l'ESO, BAT i Cicles Formatius? Un 4t ESO que sigui per orientar la seva nova etapa formativa? Es podria contemplar? Hi hauria menys abandonaments escolars?

Dins del procés d’aprenentatge i de maduració personal i social no creieu que caldria fer un canvi d’estructures i d’organització? Tant les normatives com els límits segurament s’ajustarien molt més a les necessitats de cada alumne/a en el seu procés maduratiu, d’autonomia i d’identitat personal.

Ara, en molts casos tractem als petits com a grans i als grans els hi perpetuem conductes de petits.

L'ESO hauria de ser una continuïtat de la Primària pel que fa a continguts i sobretot tipologia d’activitats en grups. Cohesió, cohesió, cohesió i cohesió de grup. No deixar-se a ningú.

A la meva neboda Irene,

L'ESO no deixa de ser una nova etapa per a descobrir-te.

NO ET PREOCUPIS si no li agrades aquell o aquella, sigui company/a o professor/a. No perdis temps en voler saber el perquè, ben segur que no ho saben ni ells ni elles, no és personal és un efecte col·lateral del seu mal estar.

No et preocupis si no t’ha anat bé aquest examen. Pensa amb els que t’han anat bé o molt bé. Enfoca’t en les coses positives per poques que siguin.

No et preocupis si et ve la regla i taques els pantalons. Ens pot passar a totes. La ignorància els fa ser estúpids.

No et preocupis quan algú s’enfada amb tu o et rebutja. Busca el diàleg i quan aquest/a no el vulgui, no perdis més temps. Intentar comunicar-te és el que et farà ser una gran persona, insistir quan no volen et farà sentir feble.

No et preocupis si no saps la resposta o t’equivoques. Recorda que estàs aprenent. No deixis que ningú et faci perdre mai la il·lusió per aprendre.

NO ET PREOCUPIS, PROTEGEIX-TE! 

Com et sents? Busca algú per explicar com et sents, amiga, amic, o qualsevol de la teva família, sempre trobaràs algú que t'escolti.

Fes-te forta amb els teus valors, identifica què vols i què No vols.

Creix com a persona, i rodeja't de persones que vulguin estar amb tu. Aprèn a distingir qui mereix el teu temps i qui no.

No deixis que la teva felicitat depengui dels altres. Ser feliç per algunes és una decisió no una situació.

Gaudeix de cada dia del curs, siguin perfectes o no tan perfectes!

I recorda... "Una mala persona no arriba mai a ser bon professional". (Howard Gardner. Neurocientífic)

TREURE SUC DEL "CALAMAR"

Soc de poques sèries, però justament, el 8 de setembre (casualitats de la vida, el dia que el meu pare faria anys) em va tocar confinar-me, ja que vaig donar positiva de Còvid. Enfilant el primer cap de setmana, vaig pensar que el millor seria mirar alguna sèrie per així passar més ràpidament  el confinament, vaig pensar en “Joc de Trons” i, casualitats de la vida, vaig veure que estrenaven a Netflix un altre tipus de joc, “El juego del calamar”, em va cridar l’atenció que fos coreana, i vaig voler veure com se’ls hi donaria això de les sèries, tot pensant amb el gran Almodóvar i la gent que diu que no li agrada el cinema Espanyol. Vaig decidir donar-li una oportunitat.

I mare meva, quina bogeria, la vaig veure dosificada en 3 dies i el diumenge que l’acabava em dolia en l’ànima.

Evidentment com a tota sèrie amb èxit, amb molt èxit!! li ha sortit gent que li agrada molt i gent que No li agrada gens.

El que em dol escoltar més, és quan algú opina sense haver-la mirat o opina a partir d’una altra opinió, a la ràdio, a twitter o a facebook.

No he mirat Joc de trons, tot i tenir tant èxit, el tipus l’estètica que l’envolta em costa molt de veure, i per tant no li he donat cap oportunitat, però no ho descarto de fer-ho en algun altre confinament per exemple. L’Altra famosa, Breaking bad, li vaig donar una oportunitat, vaig arribar a la 3a temporada però no vaig poder amb ella, no va ser l’estètica sinó la temàtica la que no em va acabar d’agradar, vaig desistir.  Tot i que no han estat sèries del meu gust, no se m’acudiria dir mai que NO m’agraden o que són un “Bodrio” (aquí un guinyo al meu cunyat si ho llegeix) ja que si han estat una de les sèries més vistes, sigui pel que sigui, crec que se’ls hi ha de reconèixer aquest èxit. En el mon de la informàtica seria com negar Apple,  tot te els seus pros i contres.

Dit això passem a posar fil a l’agulla, per als que han posat el crit al cel i només veuen sang i fetge en la sèrie: “El Juego del Calamar”.

Suposo que molta gent començarà a veure una sèrie pensant  que és ficció, així hauria de ser,  però clar hi ha tantes sèries  com temàtiques a reproduir. Si no ens diuen: “Basada en fets reals”, caldria que ens la miréssim com el que NO és però, algun dia,  podria arribar a ben bé ser.

M’explico. Moltes vegades hem dit que la realitat supera la ficció. En el documental “Bowling for Columbine”, basada en la matança que hi va haver a l’institut, podem veure que cada any en algun lloc o altre del planeta es repeteix. Això seria per la quantitat de violència que consumim? O, Per què a EEUU poden comprar en molts estats armes fàcilment?  O per la manca de treball emocional a les escoles?? (us llenço la reflexió ;)

La sèrie en qüestió té comentaris per tots els gustos, un diu que és una crítica al sistema coreà. Que penso,  només al coreà?? - A qualsevol sistema hi ha persones que estiren més el braç que la mànega, -  a qualsevol sistema el joc te molt, molt poder, i  - fins i tot jugadors de futbol es posen a anunciar partides de pòquer, o que hi juguen,  exemple el gran Piqué.

Un altre comentari que vaig escoltar a la ràdio, mentre conduïa, era que la sèrie era molt violenta. Em va venir al cap les queixes de fa molts anys cap a la sèrie “Bola de Drac”.  A que jugaven els nois en aquella època als patis?? També vaig pensar amb “los Simpson” escenes surrealistes d’un pare de família juntament amb les seves prediccions, moltes de les quals s’han anat fent realitat.  Més endavant, la graella es va omplir de les anades d’olla i invents d’un gat, Doraemon.  Sí sí, em podeu dir que són dibuixos animats, però això no  eximeix a que les interpretacions i imitacions passessin a formar part d’una realitat.

Dit això, passo es descriure dues situacions imaginades.

Situació1: Contesto als que diuen que la sèrie és violenta.

Violenta?? Us heu posat a veure que diuen o fan algunes youtubers o instagramers que segueix la vostra prole??? Flipareu!

Violenta??? Recordeu com parlaven i actuaven en programes com el mític “Gandia Shore, Mujeres y Hombres y viceversa, la Isla de las tentaciones...” les faltes de respecte, el tracte humiliant, els insults... i als quals hi podien tenir accés la vostra prole? Això no era violència i en directe?

Violenta? Heu escoltat alguns comentaris de pares o mares a la sortida d’una escola en referència a un company o companya que no porta el material ?? No heu participat mai d’algunes de les converses pujades de tó en algun grup de whatsapp de pares i mares del cole? Fent partícip a la vostra prole? Això no és violència i en directe?

Violenta??? I els jocs com el Fornite o el Grand Theft Auto; San Andreas, aquest últim presentat com: San Andreas una ciutat consumida per les bandes de carrer, drogues i corrupció. No hi han jugat els vostres fills o filles??

Violenta?? Heu anat últimament a algun partit de futbol o basquet ? Fins i tot en alguns equips s’ha vetat l’entrada a pares i mares pels insults i crits que s’intercanvien en molts partits. Això no és violència???

Situació 2: “Pillo” a la meva neboda de 10 anys visionant la sèrie.

-     Mira, aquesta sèrie t’està dient que en aquesta vida les coses no sempre t’aniran bé i, si en algun moment tot et va malament, pensa que sempre hi ha una sortida, els protagonistes  s’han vençut i estan tant desesperats que es juguen la vida per viure, donant-li excessiva importància als diners.

Els diners són necessaris en aquest mon que vivim, però no hauríem de supeditar la nostra existència en tenir o no tenir diners, no hem de fer dels diners la màxima expressió del que som. Com pots veure això és una absurditat, jugar-te la vida per viure. Tingués en compte que sempre hi ha una solució, per molt malament que et vagi tot, per molt ensorrada que et trobis cal anar vivint la vida envoltada dels teus éssers estimats i no oblidis que demanar ajuda mai serà una debilitat sinó que ha de ser un dels valors més naturals i útils que t’ajudaran a compartir i ara anem a veure juntes cada un dels jocs, a veure quins valors i sentiments hi podem trobar.   

La sèrie és ficció, cal agafar-la com una gran metàfora de la vida amb el joc. No us quedeu amb la sang, busqueu l’esser humà que hi ha en cada protagonista i les seves relacions.

Si busqueu l’arrel de la violència només cal estar atent i atenta al  dia a dia, al carrer, a les aules, al menjador de casa, al telediari, al treball etc... no la busqueu en una sèrie de ficció.

No he parat de recomanar-la, ja que hi vaig trobar tot un ventall de valors i sentiments a descobrir a través de la DESESPERACIÓ i el JOC. #cobdícia #enveja #amistat #rancor #humiliació #poder  #malícia #supèrbia #arrogància #por #debilitats #denigració #mentida #ansietat i un llarg etc.

De ben segur hem conegut persones desesperades que en nom de la #supervivència econòmica o per dignitat han “pecat” i molt!!!

Algú preguntava per Twitter, - per quants milions entraries en un joc així? 

Cadascú és responsable dels seus actes (Capacitat de decisió) i cadascú hauria de saber què fer, per viure lliure de culpa. (Capacitat de prendre consciència)

PD: Curiosament han tornat els jocs tradicionals als patis, veurem quan dura ;)

DREAM TEAM

 Us penjo un dels articles que vaig realitzar per a la revista de l’Institut. L’article ha estat elaborat pensant amb la formació rebuda però sobretot, remarco, sobretot amb les experiències viscudes els darrers 30 anys.

QUE TINGUEU UN BON INICI DE CURS, I QUE LA FORÇA US ACOMPANYI.

 

DREAM TEAM

A tothom que llegeix aquest títol li vindrà al cap el “Mister Guardiola”, tenir un equip on tot rutlla, on hi ha molt bon ambient i es reconeix l’esforç amb el guany de premis, campionats i lligues. És el màxim a què pot aspirar qualsevol persona que vulgui treballar en equip.

(El grup de treball consisteix en la combinació de persones organitzades per fer una mena de treball. Per contra, un equip és un grup de persones que treballen junts per aconseguir un objectiu.) 

Actualment, i com a professora de Cicles formatius, sento parlar molt de l’Aprenentatge basat en projectes (ABP) o en reptes. Si ens focalitzem a implementar aquesta metodologia, caldrà primer fer un treball molt gran de desaprendre o de desprendre’s de moltes creences educatives.

És molta la informació que podem trobar. Són molts els autors i autores, des del Sr Pujolàs fins a al Sr Antúnez, implicats en formar i informar sobre aquest tema: el treball en equip i el lideratge distribuït.

La majoria del nostre alumnat mostra un cert recel a treballar-hi. Els entenem, ja que el primer col·lectiu on sembla que també hi tenim un cert recel a treballar-hi som el professorat, o almenys ho sembla.

El treball en equip el podem practicar des de grups petits, com en un Equip Docent, fins a un treball en xarxa on hi ha diferents àmbits i departaments implicats.  

En un institut el treball en equip hauria de formar part de la metodologia, però està clar que moltes vegades no practiquem el que prediquem.

A què és degut? Doncs segurament a les particularitats i creences de cadascuna de les persones que el constitueix.

Què cal tenir en compte si volem treballar en equip?

1.    Un dels trets més identificatius del treball en equip seria l’actitud de COMPARTIR. Caldria compartir-ho tot: encerts, errades, emocions, feina realitzada i un llarg etc. Compartir coneixements i experiències. Compartir suma coneixements. (No tothom ho sabem tot ni hem de saber-ho tot). Compartir potencia el sentiment de pertinença al grup.

Trenquem amb la creença: “Qui té la informació té el poder”.

Tot i que l’ésser humà està preparat per SOCIALITZAR-SE, la mateixa SOCIETAT ens porta a l’EGOISME, degut moltes vegades a la POR de no ser ACCEPTAT/DA.

Cap de nosaltres és tan bo com tots junts", Ray Kroc.

 2.       Un bon equip sabrà reconèixer les CAPACITATS i APTITUDS de cada un dels seus membres. Ningú ha de ser més o menys que l’altre. Cal que cadascú sàpiga què pot aportar al seu grup. Soc bona en presentacions? Soc bona en cercar informació? Soc bona en redactar? Soc bona en noves tecnologies? Soc bona en animar?

Trenquem amb la creença: “Com més titulacions, més capacitada està la persona”

Els punts forts estan en les nostres diferències, no en les nostres similituds", Stephen Covey.

 3.       Un bon equip no perdrà mai el nord. Des d’un principi caldrà marcar o consensuar un o uns OBJECTIUS, i caldrà que algú del grup els vagi recordant quin tenen, per no desviar-se i perdre el rumb. Pot semblar una tonteria, però tornar de tant en tant als objectius millorarà les inseguretats o funcionalitat del grup.

 4.       Els ROLS o CÀRRECS es constituiran tenint en compte moltes variables. Motivació per l’activitat, els/les companyes, formulació d’objectius, reptes, recursos, etc. Ens  caldrà trobar algú que sàpiga coordinar, sintetitzar, guiar, reconduir, animar...  Els rols han de ser flexibles i haurien de sorgir de manera espontània, per millorar la funcionalitat del grup, i sorgiran en funció de la TASCA o REPTE a realitzar.  

Trenquem amb la creença: “Assumir un càrrec és sinònim d’expertesa”

A les institucions no hi hauria d’haver càrrecs, sinó grups o comissions per treballar diferents temàtiques. Per exemple, dins un Institut ens podríem trobar amb una Comissió d’estudis, Comissió d’orientació, Comissió d’activitats , Comissió de seguiment a l’alumnat, Comissió de convivència etc i, quan parlem de representants o delegats, aquests i aquestes haurien d’actuar, com ja s’ha dit, depenen de la tasca, les aptituds, les capacitats i l’expertesa que cadascú mostri i demani la situació. Segurament hi hauria més encerts que quan una persona que ostentat el càrrec, ho ha d’assumir sí o sí, tot i mostrant certes limitacions i debilitats per a fer-ho.

 5.       És molt important prendre decisions amb PERSPECTIVA. Abans de decidir o proposar alguna cosa al grup cal mirar des de diferents punts. Què pot passar si faig això? A qui repercutirà? Quines altres accions desencadenaré si ho faig? Quines conseqüències negatives pot generar? Estic disposada a entomar-les? Estic disposada a ser criticada? Qui o quantes persones recolzen la meva proposta? I, finalment,  PER A QUÈ ho faig?  no,  -per què? Sinó, - per a què?

Ho faig pensant en MI o pensant en el  COL·LECTIU de professorat i/o alumnat?

 6.       Fer AUTOCRÍTICA o autoreflexió, a nivell individual, i AVALUACIÓ GRUPAL per tal de reconèixer les nostres limitacions, per equilibrar el nostre EGO, per confiar més en les nostres companyes o companys, o per reconèixer la nostra tasca i la dels altres. L’autocrítica no és un instrument per culpabilitzar-nos sinó per distribuir o adjudicar les RESPONSABILITATS segons les CAPACITATS I APTITUDS. Discutir i dialogar. Podem millorar? En quina etapa es troba l’equip? Es podien evitar aquestes conseqüències?

Trenquem amb la creença: “Hi ha crítiques constructives i destructives”.

 Les crítiques ens ajuden a veure punts de millora, o veure coses que potser ignoràvem. Conèixer les intencions és el que ens pot ajudar a decidir què fer amb “aquesta crítica”.

No hem de lluitar contra el defecte sinó desenvolupar la virtut oposada. Edward Bach.

Sempre hi ha gent que creuen que el que ells jutgen bo és vàlid per al món sencer. Carl Gustav Jung.

Treballar en equip,  tot i els nombrosos beneficis que dona, és la forma de treball menys utilitzada i en moltes situacions, mal utilitzada.

 COMPARTIR i conèixer les CAPACITATS I ACTITUTS de cada un dels seus participants, orientats a desenvolupar uns ROLS per assolir els OBJECTIUS que caldrà marcar amb molta, molta PERSPECTIVA, i tenint en compte els resultats de l’AUTOCRÍTICA individual i col·lectiva.

 ME or WE?

NOVES GENERACIONS d' A.D.M

 

Us anava a fer un àudio però prefereixo fer la vomitada escrivint una entrada al bloc, així em dona més temps per a rectificar i reflexionar sobre el que us vull compartir.

Aquest any han estat temps de molts canvis sobretot a nivell laboral, s’han jubilat grans eminències del nostre institut com el Manel i el Xavier,  des d’aquí els hi faig els meus honors. Altres han hagut de marxar per motius laborals, ja que va ser any d’oposicions, i com sempre passa, és un any de molts moviments.

El canvi al centre ha estat sorprenent i esgotador per una servidora, ara que semblava que iniciàvem una etapa majoritàriament conciliadora, dic majoritàriament no totalment, doncs no es pot fer content a tothom, ens arriba un perfil de docent desconegut fins al moment.  

L’altre dia sense anar més lluny, comentava pel passadís amb una altra companya:

Ella m’explicava: Acabo de parlar amb ella per whatsapp per aclarir-li el tema, i ara em veu i ni em diu hola!!! Si només fa mitja hora que hem parlat! Em veu i no em diu res!, no m'ho puc creure.

Li responc: no sé noia deuen ser aquestes noves generacions, estan tant acostumats a fer-ho tot entre pantalles que ja ni saben com articular la paraula presencialment.

Això que una de la ESO ens sent, i ens diu rient: Si ehhh quins alumnes, mare meva!!

Resposta nostra: estem parlant de profes.  Òbviament l’esclafit de rialles es fa sentir.

A veure que surt, intentaré fer una breu descripció d’aquesta nova fauna humana que ens estem trobant. #SOM_HI!

-          ESTRUCTURA ÒSSEA. Els seus dits estant ultra preparats, acostumen a fer unes 300 pulsacions per minut en un teclat minúscul i amb una sola mà. Estan més que preparats per explicar-te tot el Quixot per missatgeria de WhatsApp.

-          ESTRUCTURA VENTRICULAR. Et molesta sentir la teva veu gravada??? A ells i elles NO!. Tenen la poderosa capacitat d’enviar  7 àudios de WhatsApp sense respirar i amb el mateix to de veu com si d’un disc es tractés. Compte si els reps, pot semblar una missa del Pare Abat a Montserrat però no! És la veu de la consciència? NO! És ell o ella com si se confessés , però realment el que fa és repassar els teus pecats i sense adonar-te estaràs escoltant que li demanes (tu) perdó!!!. Sempre estant lliures de culpa i així t’ho argumenten, àudio rere àudio, àudio rere àudio. Recorda, TU i només tu tindràs la culpa.  

-          L’ACTITUD. Són tan generosos i generoses que et diuen com has de fer TU la feina, ets tu qui s’ha d’adaptar a ells/elles. Es pot dir que són els nous Romans, VENI, VIDI, VICI.

-          INTEL.LIGÈNCIA. Semblen molt llestos i llestes, però "parà compte" no suporten que els hi diguin unes coses ara i després es desmenteixin. No entenen el “ara sí ara no”, ara sí ara no, ara sí ara no... encara que sigui ordenat pel propi JULI CÉSAR!! (Aquí, us haureu adonat la referència subtil cap al Departament d’Educació;).  Aquesta espècia ratlla la perfecció en majúscules, en el seu món ningú s’equivoca. I quan s’equivoquen ells o elles tenen la gran capacitat, la poderosa mestria de no deixar ni un “puto” rastre.  

-          PERSONALITAT. Ells o elles estan preparades, molt!! per EXIGIR, EXIGIR I EXIGIR fins a la VICTÒRIA. El que la gent normal fem de preguntar primer, per a ells i elles és de ser FARISEUS!!

-          Si has de quedar amb ells o elles, no t’oblidis de demanar una AUDIÈNCIA. Amb una mica de sort te la donaran, ara bé segurament serà híbrida o telemàtica.

-          MECANISMES DE DEFENSA. Saben utilitzar molt bé una arma de “doble fil”, el SILENCI. Aquesta arma la tenen carregada i preparada per quan es senten amenaçats/des per rebre un correu NO APTE O PROCEDENT a la seva manera de funcionar,  i si aquest s'escau en dissabte o diumenge tarda nit, llavors poden entrar en mode exorcisme, però, "no problemo" poc a poc s'aniran acomodant amb el silenci. NO VEIG, molt menys escolto, per tant NO PARLO.

Com ja podreu reconèixer, tan si el MISSATGE importa, és bo o no,  sempre es carregaran al MISSATGER O MISSATGERA. Sempre! I  Recordeu, són armes de destrucció massiva. ADM. I us preguntareu d’on treuen aquest armament tan potent??? Doncs majoritàriament bé de fàbrica però algunes vegades es topen amb altres subjectes del departament que els solen nodrir, son restes d’altres espècies que orbiten prop nostre, fins i tot els forats negres les rebutgen .

-          RELACIONS. Per sort acostumen a reproduir-se entre elles. En algun cas han aixecat la mirada aguantant-la 3 mil·lèsimes de segon. No estan per perdre el temps! No estan per dir bon dia, que tal? Allò que em vas dir... que tal si ens trobem i en parlem..., em pots ajudar...AJUDAR??? has dit ajudar?? Ah no! Era broma!

-          AUTOSUFICIENTS. Tot i que la majoria no sol tenir experiència, estan sobrats i sobrades d’ajuda, ho fan tot bé, no necessiten de ningú, els hi sobren les explicacions, no els hi passa mai res, tot els hi va bé, són PERFECTES!! Ostiaaaa. Les seves primeres paraules al néixer són; “ho domino” i acostumen a ser batejats amb dos noms llatins, “SUPERBIA” i  “EGO” d’Egoísme.

Però alerta! Hi ha companys i companyes que han començat a veure o notat certa limitació en una habilitat,  NO tenen HUMOR, No en tenen i no l'entenen i pitjor no tenen SENTIT de l'humor, no es saben riure d’ells i elles, 😉. Aquest és el seu punt més dèbil!! Es demostra que tenen certa falta d’humor per encaixar les paraules que es porten a terme presencialment.  En les trobades cos a cos, és quan són més febles, és el moment de que els hi encaixeu la vostra diarrea o dialèctica  verbal, ataqueu amb paraules com COMPARTIR uishhhh, COL.LABORACIÓ argggg, SOM UN EQUIP quèeeee, RESPECTE paraaaaa jaa! I amb un revés de PACIÈNCIA ja l’acabeu de neutralitzar. Veuràs que no ha encaixat res de res i marxa deixant-te amb la porta als nassos. Tu aguanta! Ara més que mai has de revalidar les teves classes de meditació o ioga. ;)

El cas és que el COS a COS és el millor per destapar les seves LIMITACIONS, INSEGURETATS, FRUSTRACIONS I ALTRES COSES DE LA VIDA. Sinó com us expliqueu tant menysprear, menystenir l’experiència, tasques o ajuda de companyes i companys que fa mínim 15 anys que batallem??

Realment, No és que em molesti la seva actitud, reconec que als primer dies flipava! Ara ja madurada la situació més aviat m’entristeix, veure tan poc companyerisme entre tanta joventut. On han quedat els valors de primària o d’unes simples colònies d’estiu?

On ha quedat la simple tasca d’observar i preguntar per aprendre o desaprendre?

Perquè, encara que us sembli rar, un i una aprèn SEMPRE, tota la vida fins a la mort. I el que ens distingeix els uns dels altres en aquest camí, és la MOTIVACIÓ per, no només la feina ben feta, sinó el COMPARTIR-LA i CONSTRUIR-LA juntament amb els teus companys i companyes.

Com diria la meva padrina, Quina llàstima de jovent!

 Hi afegiria la disposició per COMPARTIR.

 

LES CORONADES QUE ENS QUEDA DE VIDA

 Estem apunt de fer l'any del primer confinament absolut sobre aquesta pandèmia. Està clar que en aquestes alçades ja estem tots tocats i tocades.

Intentaré fer una breu descripció de l’hecatombe, tenint en compte els i les que m’envolten, sense prioritzar, només amb la finalitat de compartir percepcions. 

Si parlem de generacions tocades,  crec que la més dolorosa la deixaria per als padrins i padrines o avis i àvies, que s’han trobat amb més solitud afegida a la que ja tenien. Si faig un repàs a les cases del poble, són moltes on només hi viu una dona i el 95% atreviria a dir que són vídues. Un altre tant per cent alt és de cases on hi viuen la parella de padrins o avis. La majoria tenen els fills vivint en altres cases al poble o fora. Sí, estem encunyant unes generacions amb famílies individualistes, i tendim a “despoblar el que em poblat”. Ara bé, potser una de les coses que ens portarà aquesta pandèmia és  donar més importància al pobles, incrementar recursos o aprofitar i compartir els que ja tenen i s’estan morint o envellint. Aquest seria una altre tema que ara no tocaria. Tant la solitud viscuda com les morts no acompanyades crec que ha estat el pitjor d’aquesta pandèmia.

Una altra generació tocada, podria ser la meva, sense bromes, però vaig a comentar la percepció. Mirant enrere,  ens semblava que començàvem a fer la tornada. Festes, concerts, psicotròpics, menjades d’olla, frustracions, embriagueses a cegues, sexe esporàdic etc anàvem veient que el “ranking” anava de baixa, però ens hem trobat de la nit al dia amb la persiana baixada de cop i sense poder-nos acomiadar i poder dir fins aquí la meva joventut ara començaré la meva plenitud. Res, com dirien les Tacañones “Campana y se acabo!!!” Els que heu nascut als 80 o 90 haureu de fer cerca al google 😉. La mateixa percepció per als que s'han jubilat durant aquest any. 

L’altra generació tocada, vindria a ser la que es podria estar trobant al zenit de la màxima expressió de la paraula “Farra”. Vindria a ser la del meu nebot Marc,  que amb 25 anys els hi ha fet posar seny de cop. En aquest grup potser els hi anat bé i tot parar de cop. Han fet un bon aterratge amb els nassos pegats als seients. Alguns i algunes hauran començat a conèixer que més enllà del pare i mare hi ha més família, i que tenen una habitació on poder no només  dormir la ressaca sinó estar serens i serenes davant un ordinador i començar a prendre consciència de l'entorn.

De rebot una altra generació tocada seria els que es troben entre els 17 i 19 anys, enganxaria al Ramón i Alba. Edat en que la majoria tendeixen a fer desaparèixer la seva família. Estant en el moment “que no estan”, no hi són per la família. Molts inicien l’entrada a estudis superiors, un camp on es gaudeix molt per les empanades mentals que cau de coneixement i gent nova, molta gent nova, a cada pedra del camí coneixes gent nova i de sobte! Et fan desaparèixer tot el teu entorn, els obliguen a entrar en un camp virtual a “lo Matrix” encara més això de... “hi són però no hi són”, generen pensament però no se’ls hi té en compte. Per estadístiques podríem dir que són els més actius i recelosos d’acceptar aquesta nova situació de #Còvid. Tot i així com diria el Ramón, -no tots som iguals!. Aquí li dono la raó, però... no descuidem que és aquella etapa on a part de sentir-se reis i reines ho saben tot! i per descomptat tenen la veritat absoluta. Potser és per això que no els veiem massa el pèl per casa (ironia😉)))))

Les generacions més petites, entre 9 i 10 anys com seria el cas de la Irene, sembla que ho hagin viscut tota la vida. Que toca confinament, toca, que toca PCR, toca, que toca connexió virtual, toca, que no podem sortir... doncs vinga juguem! I potser aquí és quan entra el desgast i locura dels pares i mares. Però com dic són uns adaptats 100%. L’altre dia que vaig parlar amb ella, li vaig preguntar que tal?? Algun confinat? I la meva sorpresa va ser quan em va dir: - Bueeeennooo hi ha un nen que ha deixat de venir misteriosament. Jajajajajaj vaig riure, em va venir al cap el Fernando Simon, és que m’ho va comentar com si l’estiguessin investigant jajajajaj ho tindrà clar aquest noiet quan torni. 😉

Per no allargar-me, crec que la generació més tocada, sense donar-li massa importància, seria la de la Gina. Aquest dilluns 25 en farà 14. I he pensat... Què feia jo als 14??? Ostiaaa!!!!! començava a l’institut! Deixava “lo puto poble” (amb carinyo) per sortir a descobrir món, tot i que eren 8 quilòmetres fins al poble del costat, recentment inaugurat com a capital de comarca.   Però ostres tu els 14!! Són els anys que més coses fas, dius, contes i balles i el millor de tot que ningú, diria que ningú de la teva família sap. Et bull tot, l’interior i l’exterior, comences a ser una explosió d’hormones i de caos intel·lectual i ningú, ningú, sembla que et “foti cas” i el pitjor és que, el que et passi i visquis pot passar totalment desapercebut,  jajajajaja. No t’entén ni Déu! És l’època que vas més a la teva bola sense que ningú s’adoni. Tu a la teva i amb les teves col·legues. La resta no interessa, peeeeeerò Els hi ha caigut una molesta i tèrbola pandèmia, que entorpeix les trobades i les separa dels seus secrets compartits.

Clar!! celebrar l’aniversari confinada, sí! és troba confinada, en aquestes edats no és el millor que et pot passar. Perquè no ens enganyem complir anys en aquestes edats era sinònim de ser “la prota”. Era el moment que esperaves o somiaves en que algú “especial” et felicités, es marqués un detall amb tu. La versió actualitzada seria que aquesta persona especial “t’obri” per felicitar-te. Aisssshhhh qui pogués tornar als 14 on el 75% de les converses era per compartir grups de música i el SuperPop, ara en versió actualitzada seria compartir influencers i tik tok.

També em va tocar celebrar els 50 “confitada” i la veritat, entre el detallet dels veïns i ma germana (que no sé com coi va venir)  portant un ram i l’àlbum de Roma, em vaig tenir més que suficient per retornar als 14 i pensar, que sempre hi haurà algú que et farà sentir especial, sempre! I quan aquest o aquests no hi arribin a temps, he aprés que jo mateixa em puc fer sentir especial.  Qui més que jo em pot conèixer i estimar per saber què necessito un dia qualsevol tot i ser especial com el meu “cumplianys”?

He fet cerca a google, què es feia al 1984? i sorpresa!

Amb música estava escoltant “People are people” de Depeche Mode, uns dels grups que m’ha acompanyat sempre, busqueu la lletra, per flipar! Malauradament algunes coses veig que no han canviat. En quan a pel·lícules em va encantar “ Indiana Jones i el temple maleit” en aquell temps volia ser Arqueòloga!!!!  i referent a llibres, tot i que llegia poc, recordo que una tarda d’hivern a les escales de casa, un amic em va venir a deixar “el Hòbbit” de John RR Tolkien. No vaig saber mai si hagués pogut ser l’amic especial. Els 14 tenien això!

Per molts anys Gina!!! I recorda que encara et queden moltes “coronades” per descobrir, sempre és el teu moment, fes que el ser o sentir-te especial t'acompanyi sempre.

SER MARE I TREBALLADORA EN EL CONFINAMENT, I NO MORIR EN L'INTENT

“Fins als ovaris del puto confinament”. És un dels molts missatges que m’arriben de les companyes que son mares i estan “segrestades” a casa, i dic segrestades perquè el pitjor que els hi ha pogut passar, ara en ple segle XXI, és haver-se quedat tancades en 4 parets, els fills o filles i la parella. 

De parelles n’hi ha de moltes maneres, amb això sembla que haguem avançat, en aquest post em referiré a les parelles formades per dona i home. 

(Aviso, la meva intenció no serà ferir sensibilitats sinó potenciar la part més racional de l’esser humà que seria la reflexió, m’ha quedat de p... mare)

Tot va començar quan algú va introduir la paraula I-NI-CIA-TI-VA; prendre la iniciativa, tenir iniciativa, iniciar-te amb les coses, procés d’iniciació... aquesta és la paraula, aquesta és l’arrel de tot mal, el dimoni disfressat, maleit el dia del confinament, ja que a partir d’aquest dia la paraula INICIATIVA a les cases s’ha convertit amb “aigua beneïda” per destruir a l’anticrist.

Una família nombrosa confinada a casa per moltes comoditats que tinguin, si no hi ha INICIATIVA...  pot ser el finals dels dies, l’Apocalipsi!!

Han passat molts, molts anys i ara més que mai estic veient que no avancem en igualtat de gènere, començo a pensar que a les cases no es treballa i a les escoles encara menys, encara li donem molta importància, massa! a les matemàtiques, les llengües, les programacions, als llibres, exàmens etc com si amb això poguéssim vèncer la violència masclista. Amb humor llençaré “la merda d’inciativa” que tenen alguns homes.

Un dia qualsevol de confinament durant l’esmorzar

Pensament Dona

He de despertar a la canalla, han d’esmorzar sinó se m’ajuntarà amb el dinar, han de tenir alguna cosa a l’estómac, estant creixent...

Pensament Home

Encara no es desperten, aprofitaré per llegir diari

Un dia qualsevol de confinament Post esmorzar

Pensament dona

Vaig a veure si els hi han enviat deures, batalla, lluita, pactes, crits, malagana, he aconseguit que surtin del sofà, encara em reafirmo, he aconseguit que tanquin les maquinetes i s’asseguin davant l’ordinador, menys mal, m’han fet cas encara, tot per ser una bona mare.

Pensament home

Qui collons els hi deu manar tants deures, això no els hi pot ser bo. Em queixaré per donar suport a la meva dona que li cau tot pobra.

Un dia qualsevol de confinament al Migdia

Pensament dona

Inicio teletreball, sento crits, vaig a veureu l’habitació, sento videotrucada de la reunió prevista amb el jefe i altres, foto quatre crits perquè treballin i torno corrents davant l’ordinador, sento que comencen a demanar feina com sinó tingués res més que fer, hi ha alguna que tingui els ovaris de dir-li aquest home, que està al davant que es fiqui a la nostra pell? (No cap, s’entendria com una debilitat per al teu càrrec) penjo videotrucada, no sense tancar i obrir el micro cinquanta vegades per tal de que no arribessin els crits dels meus fills. Vaig a ficar ordre, mentre penso amb els llits per fer i la cuina per enllestir.

Pensament home

Vaig a treballar o (si està a casa) vinga va aneu a veure si us han manat molts deures, no vull sentir a ningú, que he de treballar, ostras!! falta cervesa potser que en vagi a buscar, que feu a que jugueu? A veure com funciona això? A mi no m’atabaleu que no hi entenc amb això

Un dia qualsevol de confinament  al final del dia

Pensament dona

Serà capaç de veure com està la cuina? Serà capaç de saber com van els llençols per fer els llits? Serà capaç d’arreplegar la roba i ficar-la a la rentadora? Serà capaç de ficar els gots de llet algun dia al microones ? serà capaç algun dia d’obrir l’ordinador per saber que és el que els hi han enviat? Serà capaç algun dia de ficar pau i ordre? Serà capaç algun dia de fer la llista de la compra sense que només hi hagi cerveses? Serà capaç algun dia de cuinar?  Serà capaç de trobar el paper de water per canviar-lo?...

Pensament home

Un dia més que hem passat, no veig pas que estigui tant malament, no hi pateixis tant...  

Si veieu que la vostra parella estaria entre el 75% i 85% de les respostes negatives, voldrà dir que en la seva infantesa no ha treballat la INICIATIVA, i si encara esteu al seu costat voldrà dir que esteu MOLT MOLT MOLT ENAMORADES! O sigui CEGUES!!! Us mereixeu un premi noies! a la paciència i tolerància perquè aguantar això i en un confinament és de MATRÍCULA D’HONOR.

Evidentment i com sempre, tampoc voldria ficar a tots els homes  a la mateixa saca, però no em direu que si mireu al vostre voltant i escolteu els sons que porta el vent ;)  el veritable missatge és que NO avancem! Una cosa tan simple com les tasques a la “puta llar”, les responsabilitats i acompanyament cap als nostres, hauria de fer-se de manera espontània i natural. Hauríem de fluir com si d’una Masterclass es tractés, una masterclass de la vida en família!!

A veure, a alguna de vosaltres us van ensenyar a tenir INICIATIVA?? No oi? Doncs d’on ovaris o traiem això de fer les coses de casa? Homes! Que us penseu, que ens agrada planxar? Passar la fregona? Fer vidres? Treure la pols? Netejar wàters?? Us cauen els mateixos pels i trossos de pell que a nosaltres per tant, la neteja hauria de ser OBLIGATORIAMENT compartida des de l’inici de l’APARELLAMENT, fins i tot els monos es netejant entre ells sense distingir mascle o femella, i els pingüins?? Qui us penseu que cuida el ou??? Fan torns cullons!  Llenço la iniciativa de fer una espècie de contracte que inclogui el seguiment de si es compleix o no,  la participació per igual en tot el que comporta una família, sigui extensa, nuclear o monoparental! i sobre tot amb quin nivell d’INICIATIVA es fa. No podem viure només de la bona fe i vots religiosos. 

La majoria de caps continuen sent homes, i la majoria només pensen en la nevera quan hi fa falta cervesa. (qui diu cervesa diu iogurt, vull dir que només pensen amb la seva...).

Aquest confinament em fa veure que estem a anys llum d’igualtat, estem envoltades de micromasclisme i això ens ha tingut molt enganyades, però és ara amb el confinament, quan estàs tancada entre 4 parets, mal-teletraballant des de casa, un Cap i/o un home, que es pensa que els deures dels teus fills i filles es fan sols, que es pensa que el dinar el porta “la Dolceta”, i que la neteja de casa inclòs el wc, la fa tota la puta Alexa amb la Rumba  i la  Ramoneta. Vinga home!!!! Fins als ovaris de tanta testosterona supremacista!!

Ens en sortirem!  oi tant que ens en sortirem, però costarà, tingueu-ho en compte!

Per part meva, us prometo que hi ficaré més de la meva part dins l’àmbit educatiu.

  

CONFIN(T)ADES AMB CANALLA, BRUTAL!

L’Altre dia em va demanar l’Ester fer un post sobre mares estressades i ho intentaré fer des de l’entesa i el carinyo d’una “no mare”, a unes “sí mares”.

A veure, comencem amb una pregunta: - Si això hagués passat fa 40 ó 45 anys enrere, com estaríeu?? Us ho imagineu? Algunes ho viuríeu des del poble, altres des de pisos fins i tot més petits dels que teniu ara, i altres vivint amb els padrins i padrines, amb un sol canal de televisió i amb una sola botiga de queviures al poble, la de la Paquita o la de la Gertrudis!

Tela imaginar la situació fa 40 anys, se m’han ficat els pels de punta i tot!

Ens trobaríem confinats els tres germans, que per edat, no recordo haver dormit mai els 3 a casa, amb el padrí Ramon i la padrina Marcela,  amb mon pare sense poder anar a treballar, i ma mare cuinant per tothom, i un sol canal de televisió!!!!. Però, amb bon menjar, del que ara anomenen orgànic, o sigui del corral; conills, gallines, i algun porc, que es criàvem amb pinso, ai no, he avançat anys a la situació, es criaven amb les nostres sobres de menjar.  

Us ho imagineu? 

Ara tornem a la realitat i compareu el que hi ha al vostre voltant.

Tenim al Sr Plus i la Sra Mercadona, entre altres,  que ens omplen de plàstics facilitant les tasques domèstiques, com el cuinar, per tal de portar millor la nostra vida estressada per la feina i poder passar més temps amb els nostres familiars?? Poder passar més temps???? Us heu parat a fer números per saber quanta estona passeu amb els vostres?

No vull pas desmerèixer aquestes mares que us heu vist de la nit al dia tenint que treballar des de casa, i convivint amb els peques a l’interior les 24 hores.

Intentaré obrir perspectiva i camp ;)

Potser el problema no ha estat el d’haver-nos de confinar de la nit al dia, sinó d'alterar el nostre funcionament, les nostres rutines i sobretot càrregues en el nostre treball.

Fins al confinament, algunes famílies portaven els fills /filles al cole sobre les 8 o 9 del matí i no es tornaven a retrobar fins a les 3 o les 5 de la tarda. Llenço toc d’atenció o ficant-nos més espirituals i amb humor, llenço possible “Karma”: -Totes les hores que han passat fora de casa ara us les tornen de cop-  ;)

Fa temps vaig reparar que, pel carrer hi havia molta gent portant carrets de canalla amb el mòbil a la ma, i  també he vist moltes mares i/o pares, moltes però moltes, moltes, passejant o al parc amb els mòbils a la mà, i veient en molts casos com la canalla els hi reclamava l’atenció. Doncs com deia, a veure si ha estat un toc de “Karma”, ara son les mares i pares confinats a casa que no donen l’abast amb el reclam de la seva canalla. 

Qui és qui realment no pot estar a casa amb els seus? Qui és? Qui perd els nervis pels crits o per la insistència o demanda d’atenció dels petits i petites de casa? Qui és qui realment no sap estar tancat entre 4 parets?

Recordo, i us demanaria que ho feu amb mi, tenir 6 o 7 anys i anar a baix, a sota casa, a veure als padrins, asseguda amb ells a la cuina, una cuina de dos o tres metres quadrats, els 3 un davant de l’altre, òbviament sense mòbil ni tablet pel mig, tot un repte, i sempre i havia el moment que es trencava el silenci quan algú feia una pregunta o perquè la padrina em contava una història de la guerra civil o perquè el meu padrí em cantava una cançó, em situo cap l'any 1976. El meu padrí, era pastor i va aprendre a escriure i llegir sol, durant les migdiades cuidant el ramat,  em cantava unes cançonetes que eren històries llaaaaarguesss no com ara que es limiten a cridar a la família d’un taurò ( amb carinyo ehhh, amb el hit del Baby Shark). El pobre les cantava amb veu tant fluixeta que em costava seguir-li “la trama” però ho feia amb tanta passió que m’hi quedava hipnotitzada. 

Ara digueu-me, quan fa que no li expliqueu una història als vostres fills i filles, posant-hi tant èmfasi fins a teatralitzar-la? O escriure una història entre tots, escriure un guió per després representar-ho? O fer un “go talent” però no per l’insta ni pel tik tok sinó pels teus fills o pares” asseguts al sofà?

Fa temps que segurament no ho feu, o potser algú no ho haurà fet mai,  perquè això malauradament ho hem deixat per a l’ESCOLA, no? O per les famoses ACTIVITATS EXTRAESCOLARRRRSSSS. Beneïdes siguin pels pares i mares que tanta, tanta, feina tenen o, sincerament pels que no saben com  jugar o passar el temps amb els seus fills i filles?

No us vull fer cabre tots i totes al mateix cove, segurament si jo fos mare acabaria fent el mateix que vosaltres, deixant-me portar pel sistema, on primer sembla que sigui la feina, després la feina i finalment la família. Repeteixo, segurament acabaria fent el mateix, però no em negareu que molts i moltes ens em acomodat, portem mitjanament bé l’assistencialisme, donar de menjar i vestir, però... educar i entretenir???Com ho portem això?  Crec que no ho portem tan be,  ho hem deixat "pels de fora."

Ara ja no existeix tanta diferència entre els nens i nenes de poble i de ciutat, tots ells i elles han nascut i crescut amb una pantalla als morros, aquesta els entreté i hipnotitza com el meu padrí. Però es que fins i tot ells s’adonen que han de descansar de tant en tant, el cos és savi,  i és quan ens demanen aquesta atenció, que ens comencem a ficar nerviosos i nervioses, perquè pensem que com la pantalla o “els de fora”, els hem d’omplir d’estímuls! I potser l’únic que volen és una història un conte, unes “pessigolles al sofà, o unes formiguetes pujant per l’esquena, no em direu que això no li agrada a tothom!!

He sentit a dir que hauríem d’ensenyar als fills i filles a avorrir-se i que ells solets i soletes aprenguin a reprogramar el seu joc, però clar, no deixeu de recordar que el que fan, majoritàriament, és imitar-nos, i moltes i moltes de nosaltres, sempre busquem estímuls per compensar un mal dia, per compensar una frustració, per compensar una creença, per compensar “el no saber que fer”.  

Us  confesso que a mi m ’acostat però, al final he aprés a saber “ no fer rés”.  A mirar el trosset de cel del meu balcó, respirar i prendre el sol i la fresca, i em direu.... clar! I nosaltres quan ho fem??? 

RESPOSTA: Us heu assegut mai a contemplar amb silenci com juguen els vostres fills i filles?, observar els seus moviments, us heu agitat mai al llit de la vostra filla a fer la migdiada mentre ella feia els deures? En definitiva, heu provat d’estar per ells sense la mínima presència d’estímuls pel mig? Només mantenint el contacte visual. Pot semblar una tonteria però a mi em calmava, estar jugant amb les meves nines i notar la presència de la meva padrina a la butaca sense dir res, només mirava.

Crec que el que hauríem d’intentar, aquest dies i els altre que vindran, és connectar amb els nostres familiars, fills i filles, i parella, que en molts casos la causa del malestar, sol ser l’absència d’un o altre en les tasques de la llar, el que ens fa estar més o menys nervioses. 

Com a la feina, a casa també cal ser un bon equip, compensant les limitacions d'uns per les habilitats d’altres. En definitva compensar responsabilitats i tasques.

Som conscients que això no es dona en totes les cases, malauradament, l’equip no només no existeix sinó que a més a més és destructiu. Això però, seria per un altre post més dur i trist.

En definitiva, Esther, Susana i Marta, aquest post, tot i que potser ja arriba tard ;) aniria per vosaltres, recordant que l’OBSERVACIÓ, no és una pèrdua de temps, sinó una gran tècnica que, a més d’investigar ens pot ajudar a saber parar i relativitzar la situació (les situacions) o sigui, en clau d'humor, TREBALLAR  la PACIÈNCIA!!!  

Petonets i ja quedarem per rebatreu, us estimoooo jejeje, 

SALUT I (TREBALLEM PER UN ) BON CONFINAMENT A TOTHOM