Avui he estrenat la temporada
oficial amb bicicleta. Ja veig que soc dona de rodes, doncs m’agrada conduir
cotxes, bicis i patins (aquest últim gran repte... truncat de moment!!)
Porto uns mesos de treball intern
que tela!!! ara potser puc començar a dir que veig la llum. I ho puc dir doncs m’adono
dels petits canvis i situacions que es van donant al meu voltant.
Per començar
tinc la vena creativa solta, però no del tot, doncs encara veig que en
algunes coses em tallo. Observo més el que tinc al meu voltant i intento
reaccionar menys, que no vol dir que No actuï.
Per exemple me adonat que visc
en un ciutat on les orenetes per sort encara es fan sentir per damunt dels cotxes. L’altre dia tornant
de la feina em van fer venir el record dels inicis d’estiu al poble. Quan vivia a casa veia que ja havia arribat l’estiu quan estava al “solà” de casa mirant al cel i
veient passar les orenetes com a boges d’un costat a l’altre, no sé perquè però
m’atreia veure-les passar tant ràpid, mentre m’anava arribant l’olor de truita
de patata que preparava ma mare dins la cuina. Aiiiisssshhhh qui la vist i qui
la veu, tinc una conversa pendent amb ella que suposo intentaré resoldre quan
pugui. Si ella vol i m’escolta està clar. Això ja donarà per una altre post
suposo.
Be, on volia anar és al meu dia
de bici d’aquest juny. El meu trajecte ha estat curt. De casa al taller i del
taller a casa. Han estat uns 20 o 30 minuts per arribar-hi, anava xino xano
ehhh.
Pel matí quan l’he dut ja quasi em "foto" de cap amb un ciclista,
aquest amb bici de carretera, cap dels dos anàvem pel carril bici, ell per la
carretera i jo travessant pel pas de vianants o sigui per la vorera. Era un pas
d’aquest llargs i quan estava al mig he sentit frenada i me’l veig frenant amb
la roda del darrera derrapant cap al costat, a fet que jo també frenés, suposo
que s’ha adonat i m’ha dit amablement “Passi, passi...” amb la rialleta, diguem de foteta que se li escapava, jo li he ficat cara d’emoticona
i em sembla recordar que li he dit -gràcies, no ho sé. Anava vorejant fins arribar al taller. Devien
de ser les 11 del matí.
Per la tarda l’he anat a recollir sobre les 19 hores i
m’he trobat amb les següents situacions, just sortint m’he enfilat seguint el carril bici cap a la mitjana, estava ple de gent passejant pel mig, anava
esquivant el que podia (sense immutar-me). En un pas de vianants, prop de l’EOI
he frenat de cop, doncs ho veia venir, un conductor amb el mòbil a la ma
parlant, el semàfor meu estava en verd, però... ha passat de mi com de la merda
(l’he deixat passar sense molestar-me), sinó em fotia patacada està clar!.
Segueixo pel carril i veig com s’obra una porta del cotxe, freno, deixo que surti
la noia, em mira i reacciona “ui perdó” jo li fico rialla i l’esquivo, continuo
sense immutar-me, però pel darrera sento que diu -“quasi em carrego una ciclista!!”. No
n’hi ha per tant!!!però està bé que ho tingui en compte ;).
Continuo, el carril bici
desapareix, segueixo igualment però per la vorera. M’enfilo cap a l’hospital,
veig parella gran, l’home es gira, em veu, li comenta a la senyora per tal de
que s’aparti, al apropar-me començo a sentir-la com m’increpa, -“això és la
vorera i és pels vianants, només faltaria que m’hagi d’apartar jo...” mentre
parla es gira, em veu i s’aparta, jo passo a poquetttt a poquetttt, em ve al
cap tota la gent que m’he trobat al carril del riu, però...igual té raó, veig
al altre costat que hi ha carril i em canvio de costat.
Segueixo. Ja prop de
casa la vorera es fa més estreta i per tant decideixo continuar per carretera,
ha estat un trosset curt, m’he trobat amb un embús, això ha fet que pogués
tirar sense gaires cotxes, i al final per rematar-ho, arribant a casa frenada
doncs a un cotxe li a donat per tirar enrere de cop, he hagut d’anar altre cop
per vorera, que estava plena de gent, per tant he baixat de la bici i els
últims metres han estat acompanyant la bici. Punt i final del trajecte!!
O sigui, una sessió perfecta per practicar
la “matança” del meu Jo. Podia haver arribat a casa “cagant-me amb tot Deu i sa
mare” però NO!, he gaudit del passeig. He arribat tant relaxada que fins i tot
tenia ganes de fer cervesa ;).
M’estic adonant que hi ha altres
maneres de veure les coses. Que puc controlar les meves reaccions i
positivar-ho! I això, com deixar de fumar, no fa que canviï.
Just aquesta setmana, una de la
feina em deia –hauries d’agafar algun càrrec! La meva resposta: Soc molt
conscient que en aquest centre no seré profeta, com se sol dir. Ella em
replica, - però has canviat molt! I la meva resposta: -que no us digui a la
cara el que pensa, no vol dir que no continua pensant que això és una casa de
putes!! (aquí m’ha vençut el meu jo, malauradament ). Que et saludi, parli i
rigui amb tu no vol dir ni de bon tros que els meus principis i valors hagin
canviat!! No t’equivoquis. Simplement intento mantenir les meves reaccions
equilibrades.
He entès que no cal perdre ni temps ni energia amb gent que es
mostra inconscient i negligent amb els seus actes.
Puc tolerar la ignorància
emocional, sobre tot de la gent més propera a mi, però no penso deixar que m’afecti
o em causi patiment ni un minut més. No penso deixar que m’afectin les pors i
limitacions dels altres.
El meu treball s’enfila en no deixar
que ningú més parli, pensi o decideixi per mi i la manera més fàcil per
evitar-ho és ESTAR PRESENT amb tot el que digui, faci i pensi.
No em vull perdre ni un minut més de la meva vida.
Salut mental per a tothom!
