OU L'AMOUR!

Quan parlem de la igualtat entre homes i dones he arribat a la conclusió que a nivell físic, poc a poc ho estem assolint però quan fem referència a nivell mental (que no Intel•lectual) és a dir a nivell sentimental... la cosa em sembla que encara està molt verda, per sort! O no, segons us sembli al acabar de llegir-ho.
L’altre dia una companya em comentava que anava molt al gimnàs que cada vegada estava més enganxada, vaig pensar: - això és que les cèl•lules o substàncies atlètiques del cervell ja se li han activat i està produint adrenalina per un tub.
Però..., no!
Tots i totes estarem d’acord que la majoria anem al gimnàs quan, ho bé entrem en una etapa de crisis i comencem a creure amb els miracles o bé, hem de realitzar rehabilitació, en aquest cas mal rotllo, però clar jo ja vaig passar la crisis fa 8 anys i ara intento anar-hi per mantenir les coses al lloc. Tenir que aixecar-te encara que només sigui dos dies a la setmana a les 8 del matí per anar a suar, trencar els bíceps i tríceps, que no els braços, partir-te els pectorals, que no el pit, i “maxacar” els bessons que no les “pantorrilles” i altres que tu penses: - ah però aquí hi ha múscul? Això és un SACRIFICI amb totes les de la llei, encara que, i totalment d’acord, per molts serà un sacrilegi.
Però...
Si un bon dia coincideixes al gimnàs amb un entrenador de bon veure, de molt bon veure, simpàtic, amable, preocupat pel teu rendiment, i a més a més de músculs proporcionats... això noies és “la hòstia”!!, llavors la cosa canvia i passes del sacrifici a desitjar que arribi el dia D, per rebre els seus consells, és clar!
No vull dir la majoria, però sí la immensa majoria de les dones som felices amb les primeres trobades sense contacte, l’expressió que ho definiria seria: UAU! Quin tio! Com està Déu meu!. Clar! si veus que passa de tu, evidentment (les dones som molt intel•ligents en aquest sentit) tu passes d’ell però, si com deia abans el xicot et parla doncs... jo em deixo portar..., no no no, no us penseu que la cosa ja està lligada, no no, està molt però que molt lluny de ser lligada, ara bé les palles mentals o sentimentals que a partir d’aquell dia jo pugui tenir durant mesos no me les treu ningú, però és que us he de dir que NI VULL que me les treguin!!! SON MEVES!!! Només mevessss!!!, no sabeu el bé que va això, són com monodosis petites de Prozac, primer com ja he dit, per què vas més contenta al gimnàs, segon, agafes el son més aviat, que això en aquest cas no deixa de ser una putadeta doncs voldries que el somni no s’acabés amb tota la nit, però estàs tan relaxada!!!... que als deu minuts ja dorms, se’t fica una rialla a la boca...que series capaç de comprar-te un “bolso” de la Kitty! Estàs que “te sales”! fins que arriba un dia que això s’acaba, no saps ni com ni per què, però s’acaba, i que consti que ho has decidit tu, bé en aquest cas jo. El més fotut és que pensant-ho ara no se si m’agrada que s’acabi, és d’aquelles relacions que sempre surten bé, reps més del que dones, t’estalvies donar explicacions i gaudeixes a “la Carta”.

HOlgha, cabrona quina sort! m’agradaria estar a la teva pell!!

No podem saber que és el millor, ja que no tenim tant temps per poder-ho provar tot i poder comparar, però sí que podem escollir el que ens sembli millor quan volem i amb qui volem.

PETS REALS

Va ser l’altre dia pujant per l’ascensor amb el meu cosí que em vaig adonar que hi ha pets i Pets...
Quan una famosa humorista va fer públic per televisió la seva Aerofàgia vaig sentir-me més relaxada, doncs vaig pensar que fins hi tot els de la tele havien d’airejar els seus problemes.
Retornant a la situació, com deia estàvem a l’ascensor, jo vaig fregar la meva jaqueta a la paret i aquesta va fer un soroll sospitós, al mateix moment que li donava un cop al meu cosí, cosa que va fer que li demanés perdó, al moment ell va dir -sembla que troni! De seguida vaig veure la confusió, el que era un frec a frec entre la meva jaqueta i la paret de l’ascensor el meu cosí va suposar que m’havia tirat un pet, ja us podeu imaginar que quan aclaríem la confusió ens varem partir el “” de riure, jo li vaig dir – home! hi ha confiança però d’aquí a que em peti a la teva cara...ell rient va comentar – pensava que no t’havies pogut aguantar! Tot això entre mig d’unes grans rialles.
Hi ha vegades que se’ns hauran escapat de veritat i no haurem fet res per pal·liar-ho, total podem pensar que els altres “ni flowers”, o creiem que no poden saber qui ha estat, ja! Com si la cosa no es notés!, d’altres com ja sabreu algunes, ens les veurem negres per camuflar el delicte, i és curiós veure com els altres l’entomen estoicament, amb una cara entomant el que els hi ha caigut de cop, se suposa que ha esta un accident, no?
Tot això bé arrel que l’altre dia vaig tenir que anar a una reunió Barcelona, a un d’aquells departaments d’alt nivell de la Generalitat, ja sabeu on hi ha consellers, jefassos, “jefecillos” i altres d’alt estanding..., total que quan vaig dir-li al meu company que m’indiques el lavabo, vaig saber per que ell hi havia anat prèviament al bar, que entre jo vaig pensar - que estrany! El del departament segur que estarà més net... al entrar- hi vaig saber-ho. Els lavabos eren els que a mi no m’agraden, els anti-intimitat, són aquells que estan oberts un pam pels peus i totalment oberts pel sostre, es a dir només hi ha la porta i se sent tot, tOT, TOT! Llavors que passa que sempre que hi vols anar mires que no hi hagi ningú, o dissimules esperant que marxi la que hi ha al costat, o tires de l’aigua per no fer soroll total i parlant en plata “no pots cagar com Deu mana”, o això em pensava jo fins aquest dia a Barcelona, al entrar vaig coincidir al moment amb dues senyores de molt bona presència, les tres varem ocupar les respectives “tasses” i .... sorpresa! Ostres tu, em vaig quedar de pedra, vaig començar a sentir pets per tots els costats, i acte seguit es van començar a barrejar diferents flaires, vaig pensar - caram aquí si que no pateixen de manies, sempre igual, que d’avançats que estan els de la gran ciutat! Enalteixen l’acció de “cagar” fins al punt més alt de la naturalitat. Després al sortir i, evidentment, com si res hagués passat i ben absents de la guerra que havien iniciat es rentaren les mans com dues senyorasses. Com si res! Com ha de ser!
Apa doncs a veure si aprenem i no ens tallem, cal anar desinhibits per la vida, no constrènyer i petar amb força que són dos dies. Això sí cada cosa al seu lloc.