SER MARE I TREBALLADORA EN EL CONFINAMENT, I NO MORIR EN L'INTENT

“Fins als ovaris del puto confinament”. És un dels molts missatges que m’arriben de les companyes que son mares i estan “segrestades” a casa, i dic segrestades perquè el pitjor que els hi ha pogut passar, ara en ple segle XXI, és haver-se quedat tancades en 4 parets, els fills o filles i la parella. 

De parelles n’hi ha de moltes maneres, amb això sembla que haguem avançat, en aquest post em referiré a les parelles formades per dona i home. 

(Aviso, la meva intenció no serà ferir sensibilitats sinó potenciar la part més racional de l’esser humà que seria la reflexió, m’ha quedat de p... mare)

Tot va començar quan algú va introduir la paraula I-NI-CIA-TI-VA; prendre la iniciativa, tenir iniciativa, iniciar-te amb les coses, procés d’iniciació... aquesta és la paraula, aquesta és l’arrel de tot mal, el dimoni disfressat, maleit el dia del confinament, ja que a partir d’aquest dia la paraula INICIATIVA a les cases s’ha convertit amb “aigua beneïda” per destruir a l’anticrist.

Una família nombrosa confinada a casa per moltes comoditats que tinguin, si no hi ha INICIATIVA...  pot ser el finals dels dies, l’Apocalipsi!!

Han passat molts, molts anys i ara més que mai estic veient que no avancem en igualtat de gènere, començo a pensar que a les cases no es treballa i a les escoles encara menys, encara li donem molta importància, massa! a les matemàtiques, les llengües, les programacions, als llibres, exàmens etc com si amb això poguéssim vèncer la violència masclista. Amb humor llençaré “la merda d’inciativa” que tenen alguns homes.

Un dia qualsevol de confinament durant l’esmorzar

Pensament Dona

He de despertar a la canalla, han d’esmorzar sinó se m’ajuntarà amb el dinar, han de tenir alguna cosa a l’estómac, estant creixent...

Pensament Home

Encara no es desperten, aprofitaré per llegir diari

Un dia qualsevol de confinament Post esmorzar

Pensament dona

Vaig a veure si els hi han enviat deures, batalla, lluita, pactes, crits, malagana, he aconseguit que surtin del sofà, encara em reafirmo, he aconseguit que tanquin les maquinetes i s’asseguin davant l’ordinador, menys mal, m’han fet cas encara, tot per ser una bona mare.

Pensament home

Qui collons els hi deu manar tants deures, això no els hi pot ser bo. Em queixaré per donar suport a la meva dona que li cau tot pobra.

Un dia qualsevol de confinament al Migdia

Pensament dona

Inicio teletreball, sento crits, vaig a veureu l’habitació, sento videotrucada de la reunió prevista amb el jefe i altres, foto quatre crits perquè treballin i torno corrents davant l’ordinador, sento que comencen a demanar feina com sinó tingués res més que fer, hi ha alguna que tingui els ovaris de dir-li aquest home, que està al davant que es fiqui a la nostra pell? (No cap, s’entendria com una debilitat per al teu càrrec) penjo videotrucada, no sense tancar i obrir el micro cinquanta vegades per tal de que no arribessin els crits dels meus fills. Vaig a ficar ordre, mentre penso amb els llits per fer i la cuina per enllestir.

Pensament home

Vaig a treballar o (si està a casa) vinga va aneu a veure si us han manat molts deures, no vull sentir a ningú, que he de treballar, ostras!! falta cervesa potser que en vagi a buscar, que feu a que jugueu? A veure com funciona això? A mi no m’atabaleu que no hi entenc amb això

Un dia qualsevol de confinament  al final del dia

Pensament dona

Serà capaç de veure com està la cuina? Serà capaç de saber com van els llençols per fer els llits? Serà capaç d’arreplegar la roba i ficar-la a la rentadora? Serà capaç de ficar els gots de llet algun dia al microones ? serà capaç algun dia d’obrir l’ordinador per saber que és el que els hi han enviat? Serà capaç algun dia de ficar pau i ordre? Serà capaç algun dia de fer la llista de la compra sense que només hi hagi cerveses? Serà capaç algun dia de cuinar?  Serà capaç de trobar el paper de water per canviar-lo?...

Pensament home

Un dia més que hem passat, no veig pas que estigui tant malament, no hi pateixis tant...  

Si veieu que la vostra parella estaria entre el 75% i 85% de les respostes negatives, voldrà dir que en la seva infantesa no ha treballat la INICIATIVA, i si encara esteu al seu costat voldrà dir que esteu MOLT MOLT MOLT ENAMORADES! O sigui CEGUES!!! Us mereixeu un premi noies! a la paciència i tolerància perquè aguantar això i en un confinament és de MATRÍCULA D’HONOR.

Evidentment i com sempre, tampoc voldria ficar a tots els homes  a la mateixa saca, però no em direu que si mireu al vostre voltant i escolteu els sons que porta el vent ;)  el veritable missatge és que NO avancem! Una cosa tan simple com les tasques a la “puta llar”, les responsabilitats i acompanyament cap als nostres, hauria de fer-se de manera espontània i natural. Hauríem de fluir com si d’una Masterclass es tractés, una masterclass de la vida en família!!

A veure, a alguna de vosaltres us van ensenyar a tenir INICIATIVA?? No oi? Doncs d’on ovaris o traiem això de fer les coses de casa? Homes! Que us penseu, que ens agrada planxar? Passar la fregona? Fer vidres? Treure la pols? Netejar wàters?? Us cauen els mateixos pels i trossos de pell que a nosaltres per tant, la neteja hauria de ser OBLIGATORIAMENT compartida des de l’inici de l’APARELLAMENT, fins i tot els monos es netejant entre ells sense distingir mascle o femella, i els pingüins?? Qui us penseu que cuida el ou??? Fan torns cullons!  Llenço la iniciativa de fer una espècie de contracte que inclogui el seguiment de si es compleix o no,  la participació per igual en tot el que comporta una família, sigui extensa, nuclear o monoparental! i sobre tot amb quin nivell d’INICIATIVA es fa. No podem viure només de la bona fe i vots religiosos. 

La majoria de caps continuen sent homes, i la majoria només pensen en la nevera quan hi fa falta cervesa. (qui diu cervesa diu iogurt, vull dir que només pensen amb la seva...).

Aquest confinament em fa veure que estem a anys llum d’igualtat, estem envoltades de micromasclisme i això ens ha tingut molt enganyades, però és ara amb el confinament, quan estàs tancada entre 4 parets, mal-teletraballant des de casa, un Cap i/o un home, que es pensa que els deures dels teus fills i filles es fan sols, que es pensa que el dinar el porta “la Dolceta”, i que la neteja de casa inclòs el wc, la fa tota la puta Alexa amb la Rumba  i la  Ramoneta. Vinga home!!!! Fins als ovaris de tanta testosterona supremacista!!

Ens en sortirem!  oi tant que ens en sortirem, però costarà, tingueu-ho en compte!

Per part meva, us prometo que hi ficaré més de la meva part dins l’àmbit educatiu.

  

CONFIN(T)ADES AMB CANALLA, BRUTAL!

L’Altre dia em va demanar l’Ester fer un post sobre mares estressades i ho intentaré fer des de l’entesa i el carinyo d’una “no mare”, a unes “sí mares”.

A veure, comencem amb una pregunta: - Si això hagués passat fa 40 ó 45 anys enrere, com estaríeu?? Us ho imagineu? Algunes ho viuríeu des del poble, altres des de pisos fins i tot més petits dels que teniu ara, i altres vivint amb els padrins i padrines, amb un sol canal de televisió i amb una sola botiga de queviures al poble, la de la Paquita o la de la Gertrudis!

Tela imaginar la situació fa 40 anys, se m’han ficat els pels de punta i tot!

Ens trobaríem confinats els tres germans, que per edat, no recordo haver dormit mai els 3 a casa, amb el padrí Ramon i la padrina Marcela,  amb mon pare sense poder anar a treballar, i ma mare cuinant per tothom, i un sol canal de televisió!!!!. Però, amb bon menjar, del que ara anomenen orgànic, o sigui del corral; conills, gallines, i algun porc, que es criàvem amb pinso, ai no, he avançat anys a la situació, es criaven amb les nostres sobres de menjar.  

Us ho imagineu? 

Ara tornem a la realitat i compareu el que hi ha al vostre voltant.

Tenim al Sr Plus i la Sra Mercadona, entre altres,  que ens omplen de plàstics facilitant les tasques domèstiques, com el cuinar, per tal de portar millor la nostra vida estressada per la feina i poder passar més temps amb els nostres familiars?? Poder passar més temps???? Us heu parat a fer números per saber quanta estona passeu amb els vostres?

No vull pas desmerèixer aquestes mares que us heu vist de la nit al dia tenint que treballar des de casa, i convivint amb els peques a l’interior les 24 hores.

Intentaré obrir perspectiva i camp ;)

Potser el problema no ha estat el d’haver-nos de confinar de la nit al dia, sinó d'alterar el nostre funcionament, les nostres rutines i sobretot càrregues en el nostre treball.

Fins al confinament, algunes famílies portaven els fills /filles al cole sobre les 8 o 9 del matí i no es tornaven a retrobar fins a les 3 o les 5 de la tarda. Llenço toc d’atenció o ficant-nos més espirituals i amb humor, llenço possible “Karma”: -Totes les hores que han passat fora de casa ara us les tornen de cop-  ;)

Fa temps vaig reparar que, pel carrer hi havia molta gent portant carrets de canalla amb el mòbil a la ma, i  també he vist moltes mares i/o pares, moltes però moltes, moltes, passejant o al parc amb els mòbils a la mà, i veient en molts casos com la canalla els hi reclamava l’atenció. Doncs com deia, a veure si ha estat un toc de “Karma”, ara son les mares i pares confinats a casa que no donen l’abast amb el reclam de la seva canalla. 

Qui és qui realment no pot estar a casa amb els seus? Qui és? Qui perd els nervis pels crits o per la insistència o demanda d’atenció dels petits i petites de casa? Qui és qui realment no sap estar tancat entre 4 parets?

Recordo, i us demanaria que ho feu amb mi, tenir 6 o 7 anys i anar a baix, a sota casa, a veure als padrins, asseguda amb ells a la cuina, una cuina de dos o tres metres quadrats, els 3 un davant de l’altre, òbviament sense mòbil ni tablet pel mig, tot un repte, i sempre i havia el moment que es trencava el silenci quan algú feia una pregunta o perquè la padrina em contava una història de la guerra civil o perquè el meu padrí em cantava una cançó, em situo cap l'any 1976. El meu padrí, era pastor i va aprendre a escriure i llegir sol, durant les migdiades cuidant el ramat,  em cantava unes cançonetes que eren històries llaaaaarguesss no com ara que es limiten a cridar a la família d’un taurò ( amb carinyo ehhh, amb el hit del Baby Shark). El pobre les cantava amb veu tant fluixeta que em costava seguir-li “la trama” però ho feia amb tanta passió que m’hi quedava hipnotitzada. 

Ara digueu-me, quan fa que no li expliqueu una història als vostres fills i filles, posant-hi tant èmfasi fins a teatralitzar-la? O escriure una història entre tots, escriure un guió per després representar-ho? O fer un “go talent” però no per l’insta ni pel tik tok sinó pels teus fills o pares” asseguts al sofà?

Fa temps que segurament no ho feu, o potser algú no ho haurà fet mai,  perquè això malauradament ho hem deixat per a l’ESCOLA, no? O per les famoses ACTIVITATS EXTRAESCOLARRRRSSSS. Beneïdes siguin pels pares i mares que tanta, tanta, feina tenen o, sincerament pels que no saben com  jugar o passar el temps amb els seus fills i filles?

No us vull fer cabre tots i totes al mateix cove, segurament si jo fos mare acabaria fent el mateix que vosaltres, deixant-me portar pel sistema, on primer sembla que sigui la feina, després la feina i finalment la família. Repeteixo, segurament acabaria fent el mateix, però no em negareu que molts i moltes ens em acomodat, portem mitjanament bé l’assistencialisme, donar de menjar i vestir, però... educar i entretenir???Com ho portem això?  Crec que no ho portem tan be,  ho hem deixat "pels de fora."

Ara ja no existeix tanta diferència entre els nens i nenes de poble i de ciutat, tots ells i elles han nascut i crescut amb una pantalla als morros, aquesta els entreté i hipnotitza com el meu padrí. Però es que fins i tot ells s’adonen que han de descansar de tant en tant, el cos és savi,  i és quan ens demanen aquesta atenció, que ens comencem a ficar nerviosos i nervioses, perquè pensem que com la pantalla o “els de fora”, els hem d’omplir d’estímuls! I potser l’únic que volen és una història un conte, unes “pessigolles al sofà, o unes formiguetes pujant per l’esquena, no em direu que això no li agrada a tothom!!

He sentit a dir que hauríem d’ensenyar als fills i filles a avorrir-se i que ells solets i soletes aprenguin a reprogramar el seu joc, però clar, no deixeu de recordar que el que fan, majoritàriament, és imitar-nos, i moltes i moltes de nosaltres, sempre busquem estímuls per compensar un mal dia, per compensar una frustració, per compensar una creença, per compensar “el no saber que fer”.  

Us  confesso que a mi m ’acostat però, al final he aprés a saber “ no fer rés”.  A mirar el trosset de cel del meu balcó, respirar i prendre el sol i la fresca, i em direu.... clar! I nosaltres quan ho fem??? 

RESPOSTA: Us heu assegut mai a contemplar amb silenci com juguen els vostres fills i filles?, observar els seus moviments, us heu agitat mai al llit de la vostra filla a fer la migdiada mentre ella feia els deures? En definitiva, heu provat d’estar per ells sense la mínima presència d’estímuls pel mig? Només mantenint el contacte visual. Pot semblar una tonteria però a mi em calmava, estar jugant amb les meves nines i notar la presència de la meva padrina a la butaca sense dir res, només mirava.

Crec que el que hauríem d’intentar, aquest dies i els altre que vindran, és connectar amb els nostres familiars, fills i filles, i parella, que en molts casos la causa del malestar, sol ser l’absència d’un o altre en les tasques de la llar, el que ens fa estar més o menys nervioses. 

Com a la feina, a casa també cal ser un bon equip, compensant les limitacions d'uns per les habilitats d’altres. En definitva compensar responsabilitats i tasques.

Som conscients que això no es dona en totes les cases, malauradament, l’equip no només no existeix sinó que a més a més és destructiu. Això però, seria per un altre post més dur i trist.

En definitiva, Esther, Susana i Marta, aquest post, tot i que potser ja arriba tard ;) aniria per vosaltres, recordant que l’OBSERVACIÓ, no és una pèrdua de temps, sinó una gran tècnica que, a més d’investigar ens pot ajudar a saber parar i relativitzar la situació (les situacions) o sigui, en clau d'humor, TREBALLAR  la PACIÈNCIA!!!  

Petonets i ja quedarem per rebatreu, us estimoooo jejeje, 

SALUT I (TREBALLEM PER UN ) BON CONFINAMENT A TOTHOM

COVID-19, el virus de la cura?

Es pot dir que des del 13 de març, la vida ha començat a canviar per a tothom, comença el confinament, comença la situació més inesperada i estranya que qualsevol persona de més edat hagi viscut mai.

Com va dir algú, sembla que vingui la fi del món i no es podem ni abraçar ni tenir contacte amb els nostres. De sobte ens hem adonat quan de fràgils podem ser i com de dures poden ser les pèrdues.

Aquests dies, oficis que no li donàvem importància, ara passen a tenir una GRAN importància. Segurament, ara hi haurà gent que s’ho pensarà dos vegades, passar per caixa amb el mòbil a l’orella sense prestar atenció al professional que hi ha darrera la caixa. Transportistes, Auxiliars sanitaris i administratius, Farmacèutics, Infermers/res, Metges, molts oficis i/o comerços anomenats com a bàsics, són aplaudits com a herois i heroïnes, cada dia a les vuit del vespre, i no és per menys doncs tothom està fent més del que li pertoca. Comerços  com les perruqueries, els mercadets, la neteja, el menjar preparat, els gimnasos etc, tots ells aquests dies estan molt preuats. No us sabria dir si quan tot això acabi, ho valorarem tal com cal.

Estem en una situació que ens podrà permetre créixer com a espècie, humanitzant-nos, amb tota la pràctica dels valors que això comporta, o per contra, ens farà esclaus de la nostra pròpia involució és a dir, de la creació d’eines i estratègies per poder avançar MÉS. Però avançar? Cap a on?

Aquests dies estan baixant els índex de contaminació, els animals van guanyant terreny juntament amb la natura, els mars desperten tranquils amb la seva fauna, en definitiva es respira NATURA. No seria hora de reflexionar que no anàvem bé?

No seria hora que ens comencem a preguntar quin preu estem disposats a pagar per avançar en aquest progressar, progressar cap a on?.

Progressar seria robotitzar bona part de les tasques i/o activitats de les persones per exemple??, progressar seria ficar tota peça de fruita i verdura en plàstic? 

Progressar seria poder canviar el mòbil cada any per la seva caducitat? Natural o òbvia segons els tècnics? 

Progressar seria estar xatejant una hora, amb algú de manera gratuïta quan, amb una trucada pots iniciar un diàleg amb parallenguatge i solventar-la amb 10 minuts? 

Progressar seria arribar tothom a la feina amb cotxe particular? 

Progressar seria deixar de veure, tot i estar allí cada dia,  els “sense sostres” del nostre barri? Progressar seria malviure en una feina per poder tirar endavant tu o els teus?

Podria ser un bon moment per començar a fer-nos la mítica pregunta, d’on venim i on anem?

Cal escoltar-se més sovint!

Just començar el confinament, vaig estar 8 dies amb mal de cap, vaig  estar ingressada dos dies ja que no hem feia efecte cap medicament i a més durant l’ingrés a urgències, se’m va paralitzar la meitat dreta del cos. De sobte, la cama, el braç i la boca van deixar de rebre les meves ordres, va ser bastant desagradable, una situació per recordar. La situació que s’estava començant  a viure als hospitals va propiciar el meu retorn ràpid cap a casa. De sobte, la solitud i l’obligació d’estar a casa sola després del que havia passat, em va fer reviscolar certes pors, pensaments negatius, i temors, vaig passar una nit molt traïdora, d’aquelles que et fiquen a prova tot el teu aprenentatge o introspecció feta fins a les hores. Curiosament fins i tot la Pruna, la meva gata, que dorm quasi sempre amb mi, aquella nit... em va abandonar, la “punyatereta” devia notar el que estava per venir. Va ser una bona prova la qual he de dir, que me’n vaig sortir força bé, tot i no tenir-les totes durant la nit.

Diria que me’n vaig sortir, aprofitant la situació com una gran oportunitat. Si he pogut perdre la por a volar, perquè no perdre la migranya, per exemple? Aquest seria el meu primer pas, i per tal de no oblidar, dos dits, el petit i l’anular van estar enganxats fins avui, que veig que ja es mouen amb soltura entre aquest teclat, des d’on us escric.

Per què no sabem aprofitar les oportunitats? Per què ens costa tant valorar les coses? 

Ara que ja portem uns 15 dies confinats, començo a adonar-me de l’afortunada que soc. Sempre havia pensat que si em tocava la loteria em retiraria, segurament per dedicar-me a les meves dues o tres passions: escriure, pintar i fer fotos. I ves per on que ara hem trobo amb una situació similar. I estic segura que molta, moltíssima gent no ho sabrà aprofitar.

Tinc temps per portar a terme el treball amb l’institut, 

tinc temps per fer esport cada matí, 

tinc temps de cuinar cada dia, 

tinc temps de posar-me hidratant per tot el cos, sense pressa, 

tinc temps per pintar i escriure, 

tinc temps per llegir, 

tinc temps per meditar, 

tinc temps per fer videotrucades amb diferents grups, 

tinc temps per ma mare (ens truquem entre 6 i 8 vegades al dia), 

tinc temps per netejar el pis, 

tinc temps per jugar amb la Pruna... 

TINC TEMPS!!!

Suposo que se m’ha activat “l’aprofitament de la situació”, i ho estic vivint com un somni, com si m’hagués tocat la loteria! 

És cert que la llibertat de moviment, ens pot impedir positivar la situació. Però això no té perquè ser així. Alguns i algunes podem gaudir de la situació, sabem gaudir de la situació, fins i tot aprendrem de la situació,  altres malauradament, no ho sabran aprofitar, es passarà el dia envoltats de  queixa.

Podem i hem d’aprofitar aquesta situació, tan els que estan a primera fila com els que estem a segona fila a casa.

Soc conscient, que buscar la positivitat des d’alguns punts de vista, pot costar més, no és el mateix fer-ho des d’un pis de 40 m2 que des d’un de 120 m2  amb jardí i piscina, però per això aquest escrit, per què una mala nit de dimonis la pot tenir tothom. 

Hi ha persones que aquests dies es trobaran a si mateixes, aprendran a afrontar-se a la solitud, i us comento que aquesta, és independentment dels metres quadrats del pis, igual que les situacions de parelles que s’adonaran que ja no tenen rés en comú, o a la inversa, altres es trobaran amb els seus fills /es retornats a les faldilles de la mare, per les pors que ha despertat la situació, altres també molt dur s’adonaran els dies que feia no vien als seus pares, i altres descobriran altres maneres de treballar.

Estem fins al coll, confinats fins ves a saber quan. Hem d’intentar aprendre però, igual que no tothom acabarà llegint aquest escrit, entenc que hi haurà gent que no li haurà servit de res tot això, amb qüestió de setmanes i mesos tot s’haurà esvaït. Una llàstima! 

Serà una altra oportunitat perduda?

Per part meva, em comprometo a valorar tots els dies d’aquests "dies". 

Ho faré pels que no saben fer-ho, pels que ja no hi són i pels que ho estant donant tot aquests dies, herois i heroïnes anònimes.

Gràcies Merche per estar-hi, la meva heroïna d’aquell dissabte infernal, sento haver-te fet passar la mala estona a urgències. Te dec un milió ;)