El Setembre serà sempre el teu mes.
Un 8
de setembre hi vas néixer, un 29 de
setembre, avui, celebres el teu sant
i és el mes que toca anar collir ametlles, de les poques activitats que
compartíem últimament, be aquesta i la de metges ;))))
Com a bon fill de la postguerra i
majoria, ets home de poques paraules i sentiments extrems. Curiosament t’has
emocionat molt per petites coses, dic petites, doncs moltes vegades només et
veies a tu amb els ulls vidriats i un somriure tímid: comunions dels nets, hospitalitzacions de la mama, guanys del
barça, pels aniversaris... erets de llàgrima
fàcil però la hòstia de dur.
No conec, com vas aprendre a llegir i escriure, quins records tenies amb
els teus pares, germà o germanes, ni
aventures quan jugaves a futbol, quins eren els teus amics...només sé que cada
Nadal et posaves trist i tard o d’hora ho petaves amb ràbia. De segur que
trobaves en falta als teus, però no ho sabies expressar millor.
De joveneta 4 o 5 anys recordo estar al carrer i veure la
teva arribada del tros, seure a la vorera fins anar a sopar, pantalons arremangats
fins al genoll i negre del sol. Has estat de constitució molt forta, la teva presència
al carrer es feia notar, fins i tot, en una de les estades a l’hospital, un del
metges no es podia creure la duresa dels teus músculs als 80 i pico anys. Es
clar! No sabia que estava parlant amb un exjugador de futbol i un pagès que es
va jubilar 20 anys després de la seva jubilació, i a la força!
Cap als 8 i 10 anys et tinc
present al cotxe, viatges cap a
Mollerussa a recollir al teu fill, viatges a Montserrat a visitar a la teva
filla gran, viatges a la festa major d’Alguaire, viatges a la platja i viatges
cap al Soleràs a recollir a la tieta per matar el porc. Potser d’aquí en be les
ganes o passió per conduir. No et vaig notar mai ni un segon de mandra per
agafar el cotxe ;)
No poder tenir el cotxe els
darrer anys segurament va fer que t’anessis apagant. És el que té quan ens
aferrem tant a les coses o situacions, no sabem fluir, ni sabem ser
flexibles...no et vas conformar mai en ser jubilat, en fer-te vell. La teva última
frase constant era: no tinc pas por a la mor! Sabíem que no li tenies por,
erets l’home fort, el que et feia por
era dependre dels altres. Després de tant anys fent favors als altres i vas ser
incapaç de canviar de costat. Això ha donat nom a la teva manera de ser, fidel
als teus valors, fidel a l’home fort que havies de ser.
Més endavant, en la meva època
adolescent, sempre et vaig notar més absent, serio i enrabiat. Eren moltes
hores de treball per part teva i de la mama, doncs no oblidis que et va estar acompanyant
gairebé a sol i sombra, i també van ser
moltes hores fora de casa per part meva. Absència doncs, suposo que va ser
mútua.
Sempre em quedarà el record d’estar
al solar, esperant el sopar i la olor a truita de patata, el passar de les
orenetes, sentir a la cuina la mama fent el sopar i tu mirant la tele. No ho oblidis, no vam saber
valorar-te però tampoc ho vas saber fer tu amb la mama. No et preocupis, ens
passa a molts i moltes, no valorem el que tenim fins que NO ho tenim, som així
de rucs. Ara ella et troba en falta, ho veus home com sí et valorava, però no
vàreu saber coincidir ni en paraules ni fets. Ara sé que passa en moltes altres
parelles i famílies, ho sento no ho vaig saber portar, vaig fer el que vaig
poder.
Deixem-ho en que no n’hem sabut
prou ni els uns ni els altres, ens queda
molt camí per saber com relacionar-nos.
En aquesta etapa he aprés a
decidir “jo” davant de l’altre, enfront del que volen o pensen els altres.
Moltes vegades decidim no fer coses pensant que fem un be als altres i en
veritat pesem egoistament amb nosaltres. Em sap molt greu no haver-te portat
1000 vegades més a l’hort, a Borges o als “collons d’andares”, no haver-te
banyat de “carajillos”. Ara m’adono, quan de difícil deu ser dependre dels
altres per poder fer el que et vingui amb gana.
Un 8 de març, curiosament dia de la dona treballadora, vas decidir dir
que ja en tenies prou, era tant gran la teva dignitat pels teus valors i tan
gran la por a dependre dels altres que ho vas fer de les millors maneres, al
carrer, al aire lliure, rodejat de veïns i veïnes i amb poques paraules. Ja
signo per a mi una mort tant ràpida i digna. Ara veig que t’ho vas guanyar amb
la teva perseverança de, sí o sí, sortint-te’n amb la teva.
Potser un dels meus pesars es no
haver-te fet sentir ni un moment recolzat per algú, ni per mi. Ens costa molt desprendre’ns
d’una actitud negativa dels altres, no sabem o no volem veure les limitacions
de la persona en saber canviar o expressar una altra actitud, ara començo a
entendre que el canvi d’una altra persona començarà a partir del meu canvi.
Felicitats papa, la teva energia
i records estarà sempre entre els camps de panís i ametllers.
Avui tot el dia m’arriba missatges de “Felicitats Miquel”, resulta que al grup del CDR que tenim, hi ha un
que es diu Miquel, molt “majo” per cert ;) Ironies de la vida.
