Aquest any m’he decidit a participar a l’Aplec, anys enrere havia tingut l’oportunitat de fer-ho però la por al rei Bacus i la meva escassa sociabilitat amb el món de la “fiestuki” em feien tirar enrere, i aquest any m’he decidit!
La penya en qüestió ens ha resultat un pel cara, s’ha de dir toooooot...., encara que es mengi molt bé, tinguis un sopar de més que la resta de penyes i el beure típic que es dóna a les festes majors: JB, Smirnof, Cacique... al final va resultar careta, estem parlant d’una diferència de 100 euros amb la resta, el que es pot dir a favor era que, pels que beuen alcohol blanc hi havia els guarniments de “vips”, molta llimona trossejada i fins i tot rodanxes de “pepino” per acabar-ho d’adobar, ah! i el gel d’una mida consistent, això encara que no ho sembla és d’agrair per compensar el que no tinguem gots de vidre.
El que em va sorprendre va ser la grandària de l’Aplec, és com un càmping gegant, distribuït amb diferents parcel•les, algunes més guarnides que altres, doncs m’hi vaig fixar que alguns tenien un jardinet, altres entrades amb portes customitzades per l’aplec, i algunes parcel•les amb més tendals que altres, per sort no ens va fer mal temps, doncs la nostra parcel•la tenia els mínims, i això va permetre poder gaudir d’un airet molt fresquet durant el dinar que et feia més lleugera la “resaka”. Em vaig fixar que quan els penyistes estàvem sopant o dinant la parcel•la es tancava, d’aquesta manera, quedàvem tots recollits per ficar-nos les botes de menjar, sobre tot de carn. Tota la carn que he deixat de menjar en un any me l’he cruspida en tres dies, xistorra, llonganissa, cansalada, carn de corder... i ja l’últim dia els cargols, la llàstima que cuinar per tanta gent no sempre et pot sortir bé, però sort que hi havia gana, la Judith i jo vam tenir que lluitar per uns cargols emmascarats i una mica carbonitzadets a la llauna, l’allioli va arribar una mica tard però estava boníssim, i el beure fresc tots els dies, ah! I cafè amb gel!!! que ja s’encarregava l’Anna d’arnar aviat a fer cua.
Desprès dels soparets la penya on estava feia el següent ritual: cançó d’aquelles que et fan ficar de peu a les cadires, panyoleta en mà i movent-la airosament es segueix el ritme, llavors tots fora la penya, tots al carrer i davant la penya es comença a ballar la cançoneta que en el seu moment es va dedicar al Maradona, aquella que diu: Paralo!, paralo! i apa! A ballar-la, cap a la dreta, cap a l’esquerra, cap a la dreta, cap a l’esquerra, mans enlaire... pim pam pim pam, tot a toc de pito, quan acaba la cançoneta, altre cop a la penya a recollir les taules i cadires i VINGA! tots en fila india anem a buscar o preparar els “Kubates” i es dona per inaugurada una altra nit de gresca, cal dir que la primera nit als “novatos” ens van tenir en fila india amb la boca oberta esperant els nèctars divins de Bacus, deixem-ho així que queda més poètic del que va ser, encara que algunes amb més sort, com l’Olga s’ho van estalviar...
Com deia, s’iniciava la nit, primer recollida de cubata, desprès visita a la penya on hi havia el Joan i el Ramonet , i així de penya en penya i recollint als que coneixíem, vas caminant pels carrers i es comença a sentir el pupurri de músiques, doncs cada penya tenen els seus propis bafles i tipus de música, un barrejot tot plegat! Que algunes sobre tot les fèmines com l’Anna, la Isa la Meri l’Olga i jo també m’incloc busquem fer coreografies que llavors passa el que passa i acabes aixecant-te amb unes agulletes que flipes! Ah!, i no oblidem que la barra és lliure! Arribats a aquestes altures de la nit l’Eva, a causa dels nèctars de Bacus, ens va abandonar pels somnis de Morfeo, i així ho fa tothom durant la resta de la nit fins arribades les 6 o les 8 del matí, es descansa unes hores per tornar a iniciar el ritual, aquest cop de dissabte, a la una: vermut, a les tres: dinar i cafè al River, desprès toros i cotxes de xoc, visita a les penyes, sopar i... una altra nit encetada! I vinga!... Ja som diumenge! i molts agosarats als quals se’ls hi ha de donar el premi (Joan, Anna, Isa i el Gerard) han intentat fer el que s’anomena “el pasa calles” o sigui passar pels carrers de la ciutat, fins que les autoritats els hi donen una altra medalla per designar un altre any, doncs, els 4 magnífics ja no hi van poder arribar... Són uns campions, com dèiem, aquests SÍ que porten L’ESPERIT DE L’APLEC.
Total i definitivament m’ho vaig passar molt bé, ara en cop calent, no crec que torna a repetir però quan hagi passat un any, ja es veurà...
El millor: el divendres a la nit i els cafès de resaka fresquets al River El pitjor: l’espera amb resaka per menjar.
MOLTES GRÀCIES A TOTES I TOTS per fer-ho tan divertit!!!!!
