Quan estic trista i aquesta (la
tristesa) m’agafa conduint sempre tiro de la cançó de Lou Reed, Perfect Day,
aquesta i Heroes de David Bowie. Són dues cançons que em col·loquen ràpidament
al dia, hora i any que estic. Són de les poques coses que m’agrada recordar de
la meva adolescència.
Mai he pogut veure la sèrie “Cuentame”
suposo perquè em recorda massa a la meva família, no tant unida ni feliç com
els Alcántara al contrari, amb bastants alts i baixos i batalles per poder arribar
a fi de mes. La sèrie em desperta aquell regust ranci de colors marrons ocreats
i de tardes de diumenges grises i cinèfiles. No he volgut mai mirar enrere,
només m’hi aguaito quan em poso les dues cançons citades al principi i... la imatge
que em ve és...
La d’una noieta de cabells greixosos i mal tallats, cara serena de llavis prims i celles grans, asseguda al
Seat 124 de color groc del seu germà amb plena luxúria dels 80 (Hair wind and
fire), una noieta que baixava al seu cobert (lloc on es guarden els cotxes,
verdures i altre coses de l’hort) cada vegada desprès de dinar i a falta de
tenir cap instrument per escoltar música a la seva habitació, baixava amb tots
els cassetts dels 70 que el seu germà
havia deixat al calaix, ell estava per altres coses, ara li tocava la música Disco
i ella, aprofitava els que aquest havia arraconat i... Deu ni do!! com els va
aprofitar!!!!.
Es passava hores i hores escoltant la música dins del cotxe davant del volant, fins al
punt de quedar-se amb els dits de les mans i peus congelats!!! Però havien
estat hores i hores d'intensos somnis estant desperta. Col·locava la mira fixa
cap a la casa, fixa i en blanc per
començar a volar, han estat hores i hores somiant desperta, quan ja el fred la
feia tornar a la realitat, o el crit de la seva mare per anar a dinar era quan
aquesta tornava cap a casa però, el sentiment de felicitat que l'embargava pensant en com era de gran aquell món on ella vivia i la quantitat de coses
que hi passaven, i el més graciós era que NO sabia anglès!!!
Va entendre que hi estàvem de pas en aquest món, per tant calia anar esbrinant -què volia ser? O com li agradaria ser? Conèixer totes aquelles històries (cançons) li va permetre fer-se forta i tenir clar, molt clar!! el que volia.
Em va causar molta tristesa saber
com va morir Marvin Gaye, o sentir la veu tant descarnadora de la Janis Joplin, aquesta ja feia presagiar un suïcidi, o que aquell cantant tan guapo amb aquella veu tan sensual es suïcidaria amb 20 anys, podent-ho tenir tot!! parlo de Jim Morrison. Tot plegat amb els meus
14 anys em sorprenia i molt. Cada vegada que els escoltava els ressuscitava, i
em carregava pensant si jo tingués el seu “poderio” seria la reina del món. Vaig entendre ràpid que tenir-ho tot pot durar molt poc, i que els de dalt poden passar a estar sota molt ràpidament. Tret del Marvin Gaye, la majoria es van deixar portar “Pel costat salvatge de
la vida”.
Mentrestant grups com Lou Reed, David Bowie, Rollings
Stones, Patti Smith, Fleetwood Mac, Pink Floid, Supertramp...han anat perdurant
amb el temps, hem crescut junts, alguns més a poc a poc que altres i més
a prop que altres, però amb tot aquest procés he anat creixent personalment,
observant com som de complicades les persones. A una noia de 14 anys li costa entendre que
una noia amb 20 anys que comença a triomfar ho pugui engegar tot a prendre pel
sac. Almenys a mi em va costar.
Han estat moltes les cançons que
m’han ajudat i us torno a recordar que va ser sense saber anglès, doncs a sobre vaig fer francès, només escoltant el ritme i to de veu ja podia
entendre el que m’estaven dient, i així vaig anar creixent traduint a la meva manera
(bola) els missatges d’aquelles i aquells
músics.
Escoltar-los em produïa plaer de grandesa, sentiments d’esperança i
sobre tot em van ensenyar que “passi el que passi cal tirar endavant , mirant enrere
només per prendre carrereta.”
El més trist és que la majoria no són conscients de la seva gran ajuda.
Gràcies a tots i totes.
