GRÀCIES LOU REED AND COMPANY

Quan estic trista i aquesta (la tristesa) m’agafa conduint sempre tiro de la cançó de Lou Reed, Perfect Day, aquesta i Heroes de David Bowie. Són dues cançons que em col·loquen ràpidament al dia, hora i any que estic. Són de les poques coses que m’agrada recordar de la meva adolescència.

Mai he pogut veure la sèrie “Cuentame” suposo perquè em recorda massa a la meva família, no tant unida ni feliç com els Alcántara al contrari, amb bastants alts i baixos i batalles per poder arribar a fi de mes. La sèrie em desperta aquell regust ranci de colors marrons ocreats i de tardes de diumenges grises i cinèfiles. No he volgut mai mirar enrere, només m’hi aguaito quan em poso les dues cançons citades al principi i... la imatge que em ve és...

La d’una noieta de cabells greixosos i mal tallats, cara serena  de llavis prims i celles grans, asseguda al Seat 124 de color groc del seu germà amb plena luxúria dels 80 (Hair wind and fire), una noieta que baixava al seu cobert (lloc on es guarden els cotxes, verdures i altre coses de l’hort) cada vegada desprès de dinar i a falta de tenir cap instrument per escoltar música a la seva habitació, baixava amb tots els cassetts  dels 70 que el seu germà havia deixat al calaix, ell estava per altres coses, ara li tocava la música Disco i ella, aprofitava els que aquest havia arraconat i... Deu ni do!! com els va aprofitar!!!!. 

Es passava hores i hores escoltant la música dins del cotxe davant del volant,  fins al punt de quedar-se amb els dits de les mans i peus congelats!!! Però havien estat hores i hores d'intensos somnis estant desperta. Col·locava la mira fixa cap a la casa,  fixa i en blanc per començar a volar, han estat hores i hores somiant desperta, quan ja el fred la feia tornar a la realitat, o el crit de la seva mare per anar a dinar era quan aquesta tornava cap a casa però, el sentiment de felicitat que l'embargava pensant en com era de gran aquell món on ella vivia i la quantitat de coses que hi passaven, i el més graciós era que NO sabia anglès!!!

Va entendre que hi estàvem de pas en aquest món,  per tant calia anar esbrinant  -què volia ser? O com li agradaria ser? Conèixer totes aquelles històries (cançons) li va permetre fer-se forta i tenir clar, molt clar!! el que volia.

Em va causar molta tristesa saber com va morir Marvin Gaye, o sentir la veu tant descarnadora de la Janis Joplin, aquesta ja feia presagiar un suïcidi, o que aquell cantant tan guapo  amb aquella veu tan sensual  es suïcidaria amb 20 anys,  podent-ho tenir tot!!  parlo de Jim Morrison. Tot plegat amb els meus 14 anys em sorprenia i molt. Cada vegada que els escoltava els ressuscitava, i em carregava pensant si jo tingués el seu “poderio” seria la reina del món. Vaig entendre ràpid que tenir-ho tot pot durar molt poc, i que els de dalt poden passar a estar sota molt ràpidament. Tret del Marvin Gaye, la majoria  es van deixar portar “Pel costat salvatge de la vida”.

Mentrestant  grups com Lou Reed, David Bowie, Rollings Stones, Patti Smith, Fleetwood Mac, Pink Floid, Supertramp...han anat perdurant amb el temps,  hem crescut  junts, alguns més a poc a poc que altres i més a prop que altres, però amb tot aquest procés he anat creixent personalment, observant com som de complicades les persones.  A una noia de 14 anys li costa entendre que una noia amb 20 anys que comença a triomfar ho pugui engegar tot a prendre pel sac. Almenys a mi em va costar.

Han estat moltes les cançons que m’han ajudat i us torno a recordar que va ser sense saber  anglès, doncs a sobre vaig fer francès,  només escoltant el ritme i to de veu ja podia entendre el que m’estaven dient, i així vaig anar creixent traduint a la meva manera (bola)  els missatges d’aquelles i aquells músics. 

Escoltar-los em produïa plaer de grandesa, sentiments d’esperança i sobre tot em van ensenyar que “passi el que passi cal tirar endavant , mirant enrere només per prendre carrereta.”

El més trist és que la majoria no són conscients de la seva gran ajuda.  

Gràcies a tots i totes.

AMOR INCONDICIONAL?

Ja fa mesos que estic mostrant una aversió sense mesura i compassió cap als adolescents i canalla i, ara m’adono que és com si volgués encolomar “la bola” a tots els gossos i gosses del carrer que es caguen i pixen a la porta del carrer, i penses NO!, als gossos no hauria de ser! En tot cas la bola hauria de ser per als seus propietaris/res que ho permeten. NO?

Tinc moltes amigues que ja són mares, i pel que m’expliquen, (ara ja se que em guanyaré moltes enemistats) la majoria, repeteixo LA MAJORIA, que no totes, però insisteixo LA MAJORIA!!!!  Són MAQUINES DE SATISFER DESITJOS! Que dius ostres!! sona be però, al meu veure o parer això acabarà essent una arma de destrucció massiva!!!

L’any passat vaig veure una “dona repenjada en una columna” d’una coneguda discoteca, amb no molt bona cara,  mentre la música sonava a tot “trap”, devien ser les 3 de la matinada, tenia un vas a la ma que no feia pinta de cubata,  i de tant en tant badallava ensenyant la “campaneta” del seu garganxó. Qui deu de ser ??? vaig pensar en off.  Ho vaig saber a les 03:30 la mare d’una adolescent que l’esperava per portar-la cap a casa, a ella i dues amiguetes més. Això nois i noies no té preu, això és un AMOR INCONDICIONAL!!!.  JA, JA i dues vegades més JA i JA!!!! Això més que amor incondicional és AMOR A CONVENIÈNCIA!

“La dona repenjada en una columna” actua per protegir i/o controlar les teves propietats en aquest cas seva filla. A tenir controlada la POR a perdre...allò que ha mimat i malcriat tant, allò que li ha costat tant de mantenir content/a, allò que l’ ha fet renunciar a tantes coses, allò que amb 2 anyets ja li feia xantatge emocional. Aquell plor a l’entrar a la llar infantil. Aquell dia, aquell instant, marcarà la carrera de poders entre pares, mares, fills i filles.

Algunes companyes d’això ni diuen Amor Incondicional i quan jo els hi dic que sota aquest crit s’estan comenten molts crims, va i me diuen la gran frase: Clar! Com que tu no tens fills no ho pots entendre!!! Penses, reflexiones, sospires, observes, compares i... arribes a la conclusió: No, no en tinc ni en vull!!!!

Demano! Exigeixo! Sol·licito que tothom tingui fills i filles, doncs s’ha de pensar en mantenir l’espècie humana, no vull acabar convivint només amb alienígenes. Penseu que si cap de vosaltres (les que sou mares i pares) no n’haguéssiu tingut, no us preocupeu que els hagués tingut JO! ;))))) Així que des d’aquestes humils paraules us dono les gràcies per contribuir a conservar l’espècie, PERÒ!!!!... això no us treu a tots els pares i mares, ni justifica!!!!  ...

 QUE:

• Us passeu les 24 hores del dia i 365 dies a l'any, veient Bob Esponja, en MIC, Doraemon, Dora l'Exploradora... (Fins i tot a casa dels avis s’ha de veure el que vol el reiet/a!!!) No existeixen les notícies. SUPREMACIA ABSOLUTA. Lluita de poders que, actualment en la majoria de cases, guanya el reiet/a.
• aguanteu  estoicament la solejada de les titelles o altres funcions per a canalla, no fos cas, sinó li porteu, que creixi “tonto/a”. EXCES D’INFORMACIÓ I/O ACTIVITATS. No els hi donem ni temps per pensar ni processar.
• entomeu rabietes a les botigues per “un puto” ou kinder o pistola d’aigua, o joc de la Play. MARCAR LÍMITS. CONSUMISME. SUBMISIÓ.
• aneu a veure  tota la cartellera de les pel·lícules Disney, tot i que el nen o la nena no tingui la edat ni l’alçada per poder-la veure a la pantalla. La majoria ni aguanten la sessió. VANITAT ENFRONT ALS NOSTRES IGUALS. Cal fer el que fa Vicente!
• substituïu el viatge a la Lapònia pel de Disneylannd París. MARQUEU EL CENTRE D’ATENCIÓ. Anem teixint la xarxa, acotant el nostre espai vital, anul·lant rols com el de marit, muller, dona, home, germà, germana, fill, filla....
• Realitzeu comparacions entre familiars dels cotxet que tenim, les activitats que realitzem, les notes del nen i la nena... DESITJAR, ENVEJAR. Sembla que si no podem comparar no existim.
• Dormiu 4 en un llit de 1,35 i aixecar-vos com a nous, fins aquí cap problema, però que el nen o la nena ja tingui 8 anys i encara dormi amb els pares, cal??? SOBREPROTECCIÓ. POR A PERDRE INFLUÈNCIA CAP AL MEU FILL/a.
• realitzeu 3 àpats diferents en un sol dinar per tal que el reiet de la casa pugui menjar el que li apeteixi. SERVILISME. Que ho expliquin a les monitores del menjador això.
• pugueu prescindir del mòbil per poder entretenir al reiet/a, deixant que l’impregni de babes perquè vagi més fi.;) AMABILITAT EXTREMA. SUBMISIÓ. Es cau amb l’error de les primeres gracietes.
• obriu un compte al Sr Facebook a un nen o nena de 9 anys per tal que calli, CALLI!!!!, li dic que CAAAAALLIIIIII ;)))) XANTATGES EMOCIONALS. Ens pensem que així tenim el poder i el reconeixement com a pares i mares i el que fem és obrir-los-hi encara més camp cap a la destrucció dels valors.
• sigueu  esclaus de les rentadores i reines de l’assecadora. SERVILISME. No deixeu que us ajudin, no fos cas que us acabin denunciant.
• tingueu el valor d’entrar en un habitació fosca, amb olors corporals de fa un mes, plena d’objectes no identificats, i fer que torni a brillar!!! NO RESPONSABILITZAR als fills i filles dels seus actes. I desprès voldreu que s’espavilin ? Si alguns/es amb 8 anys encara no es saben tallar la carn!!!
• compreu una colònia de 60 euros al vostre fillet de 10 anys!!! Perquè diu que li agrada l’anunci!!! INSEGURETAT. MOSTRAR, APARENTAR. No sigui que el vostre fill us valori poc.
• dubteu del professorat del vostre fill o filla. “Al meu fill no el toca ni Deu”. ALIMENTAR LA PREPOTÈNCIA.
• li identifiquem els seus companys o companyes segons la seva cultura, color de la pell i/o butxaca o feines dels seus pares i mares.  ALIMENTAR LA SUPÈRBIA. En nom de la protecció alimentem les discriminacions.

-          ...  ja en teniu prou!

Teniu tot el dret a dir-me i a tu que coi t’importa si ho fem o no??? I jo respondria, no m’importaria sinó fos que això i un llarg etc. tingui unes CONSEQÜÈNCIES!!!!

Només us vull fer arribar un crit de: Cal obrar amb COHERÈNCIA!!!!  Desprès... La societat dirà!!! Però NO  vosaltres.

Vosaltres podeu influir, decidir, limitar, estimar, castigar, encoratjar, persuadir etc. però no ho feu! I moltes em dieu que actueu així perquè sou les mares??? Que no heu estat filles vosaltres?

De que ens serveix compartir missatges de bones pràctiques per internet vers als fills i filles si llavors confonem AMOR INCONDICIONAL AMB CONSENTIMENT PERMISIU???? No tenim en compte valors com: la Igualtat, la Llibertat, la Solidaritat, la Tolerància o respecte actiu, el Respecte a la natura, la Disposició al diàleg, la Pau, l’Amistat, l’Autenticitat, la Felicitat, el Plaer, la Tendresa, la Creativitat, la Professionalitat, la humilitat i un llarggggggg etc. No penseu com jo que no hi dediquem prou de temps a treballar-ho?????

Us demano 10 minuts, 10 minuts per fer un llistat per conèixer quan valors, citats anteriorment, treballeu amb els vostres fills o filles. L’altra opció es utilitzar-los per deixar-me a mi a parir.

Recordo que fa poc em vaig trobar amb una companya que m’explicava l’entremaliat que era el seu fill, il·lusa de mi vaig preguntar: - Perquè no el renyes si veus que obra malament? i la resposta em va deixar muda -  Llavors seré jo la dolenta!

Sento compassió pels pares i mares d’aquesta generació doncs són excessivament patidors/res, carregats de paciència però també amb excessives dosis de permissivitat. No es tracta de saber com seria jo com a mare, sinó de com són els vostres fills i filles!

Jo crec amb les teories cícliques i ara més que mai necessito que així sigui. L’economia, el clima, els mercats i,  desitjo que la societat també sigui cíclica i segurament que de pares permissius sortiran fills i filles autoritàries, quina por!!!

Llàstima de crisi que no ens farà tocar el cap a terra!!!

Si amb tot això, li sumem als nostres fills:  els comportament de polítics corruptes que NO tenen la valentia de dimitir, al contrari, ens volen fer creure que actuen com tothom, de polítiques ignorants de l’anglès que reaccionen amb prepotència davant el ridícul i la maca de responsabilitat vers el  país que representen i, encara més, hi sumem també els programes que mostren la importància de saber-se relacionar amb els altres, mitjançant l’ús de la vagina com a instrument fonamental  d’oratòria??? Que hem d’esperar?.

Les generacions futures em fan POR!

Penseu que mai es tard per treballar els valors, només cal que us decidiu a fer-ho algun dia, iniciant una conversa amb el vostre fill o filla. Dialogar i Pactar seria com un dia a dia entre el Sr Mas i el Sr Junqueras. No es fàcil però tampoc impossible.

Que tingueu un bon curs escolar!  ;)

"MI VIDA ES UN PUERRO"

Vaig arribar ahir de Dag Shang Kagyu, algú de vosaltres us pensareu que vinc del Nepal o la Índia, que més voldria!!!! i pensareu: ja no té por a volar!!! ;)))))  doncs res de res, vaig arribar ahir de fer una estada de 4 dies al temple budista que hi ha prop de Panillo, o sigui a 1 horeta de casa. D'aquesta última sortida no se si arribaré a fer una crònica objectiva, doncs les vivències i sensacions han estat moltíssimes!!!.

Ja fa temps, anys, que he anat llegint algun que altre llibre sobre el Budisme,  poqueta cosa eh!!! Per comparar-ho, seria com la quantitat d’aigua que cap en un tap d’una botella de 8 litres, no de 20 litres, no, no, de més  de 1000 litres!!!, bé que és molt poquet el que he llegit. El següent pas que em vaig marcar després de llegir va ser practicar el Budisme, i així va ser que vaig anar a parar al Temple de Dag Shang Kagyu, concretament em vaig inscriure al curset de Karma Tenpa que ens va parlar sobre els vincles negatius i positius amb el nostre “JO”. Un monjo amb un sentit de l’humor exquisit,  amb ell he après a relaxar-me i entre les moltíssimes aportacions i comparacions que ens ha fet em quedo amb: - les Ulleres que portem en diferents etapes de la nostra vida i -“Mi vida és un Puerro”. Si ens veiem a fer el cafè, a la piscina o al gimnàs ja us en faré 5 cèntims ;).

No us faré un resum del curset, que va estar molt bé, això m’ho guardo per mi, em toca reestructurar les meves idees. El que intentaré és apropar-vos a l’AMBIENT, mitjançant les anècdotes, apreciacions, curiositats i observacions que vaig realitzar durant aquests 4 dies.

La primera i molt òbvia, la ubicació. El centre està al “cul del món”. La segona vegada ja no ho semblarà segurament, però la primera i amb la tecnologia GPS... un Cristo! Doncs no sé perquè coi passat Graus la dona del GPS s’entestava a portar-me per camins de cabres, sort que “la Menda” és tossuda i li vaig començar a obviar el comentaris de: A/500/llardas/ gire/ a la Izquierda/ (sí llardas! encara no ho he pogut canviar a metres)  m' hi vaig posar 1 vegada però 2 no!!! Quasi que hi deixo el cotxe.  Digui el que digui la dona del GPS vosaltres no deixeu la carretera!!  

Durant l’estada recomano la pujada  a “l’Enzina” i la visita als pobles de Panillo i Pano sigui de nit o de dia. A mi em quedarà Pano.

La segona,  els animals. Alguns i algunes ja sabreu la meva gran devoció a les aranyes, una devoció convertida amb fòbia!, doncs us he de dir que en aquest lloc s’ha produït el miracle!!!!.  

Despertar el primer dia de l’estada al centre,  anar cap al WC i fer la higiene matinal (06:00 h). Cara inflada de haver dormit poc (sons abruptes i pausats durant la nit) amb el ulls plens de lleganyes i miop davant del mirall, apropar-me per veure com està la realitat i.... veure una esvelta artròpode quelicerada respiradora d’àire als meus nassos!!!! Face to Face!! això no te preu!  Doncs sí nois i noies això és una de les coses que us heu d’acostumar a veure, aranyes al mirall, centpeus als rentadors, mosques traïdores de meditació i altres bitxos que t’esperen a la porta d’entrada. No us vull alarmar doncs s’hi conviu perfectament, fins hi tot vaig acabar ajudant a una papallona a sortir del menjador.

He trobat molt curiós com tots els insectes han acabat formant part del meu entorn amb tota naturalitat.

La tercera, el menjar. Si com jo, esteu acostumats/des a menjar, majoritàriament, precuinats, bocates, pizzes i pasta, esteu condemnats i condemnades a tenir els primer dies els vostres budells en continua revolució fecal. Els sons eren constants i forts entre nosaltres.  Amb això no vull dir que el menjar no era bo, al contrari, era ple de textures i sabors, algú va comentar que era menjar “Ayurvèdic”.  Entre altres coses em vaig trobar amb  la yuca, el tofu, el tempeh, el seitan, el jengibre i un llarg etc. Puc dir que durant uns dies vaig donar al meu paladar noves sensacions. Ja li tocava!!! En referència als sons “ultrabudellics” ho vaig solventar deixant de menjar el pa de cereals, exquisit! Però ple d’anomalies gàstriques.

D’aquesta feta segur que miraré més el que menjo.

La quarta, el visitant. Hi havia de tot com a totes les cases. Parelles joves i grans, gent que viatjava sola, gent que viatjava amb familiars, gent de Zaragoza, Pamplona, Madrid, València, Manresa, Ripollet, Lleida, Tenerife, gent tenyida, gent rapada, gent amb pírcing, amb tatuatges, amb  ossets TOUS,  gent amb ganes de parlar, gent amb cara de poques amistats... i un llarg etc, Vaja de tot!!. Podria resumir-ho dient gent majoritàriament vestida amb els típics pantalons bufats amples lligats als turmells, sabatilles quetxues d'estiu, roba ampla!. No us cal pensar en "que me pongo"? Val tot!

He de comentar que duran el 4 dies vaig tenir la sensació recurrent de que tothom em sonava, de que ja el coneixia. 

D’entre els visitants he de remarcar la troballa de la Loli també anomenada Susan, una senyora de Saragossa que va ser companya de fatiga durant el 4 dies juntament amb l’Alba, el Toni i el Luc, més endavant anomenats “Carmes”. No havia conegut a ningú que pogués parlar tanta estona seguida i amb un sol tema. Em vaig apropar a ella el primer dia al veure que no era la primera vegada que venia, així que vaig pensar que em podria informar, al segon dia ja no sabia ¿qui s’havia apropat a qui?, feia 36 hores que la sentia parlar, només callava al curset, (no sempre) i suposo que al dormir, (no ho se doncs jo dormia amb taps). Just al següent dia de la meva percepció onírica amb la Loli,  vaig conèixer a l’Alba amb la quan també vaig poder compartir els rosaris de la Loli i ja per acabar-ho d’adobar vaig conèixer al Toni i al Luc que aquests fins hi tot compartien estones individuals amb ella.

Em ficaré mística: El que aquí pot semblar un calvari, en realitat va ser un reflex del que fem tots i totes, que és centrar-nos amb nosaltres mateixos, els uns més que els altres,  així doncs el trobar-nos tots i totes  va ser com una tasca compartida per treballar l' aversió, la tolerància i la paciència. Buda sempre està atent ;)

En l’acomiadament la Susan es va mostrar, com tots/totes nosaltres, molt agraïda doncs, com ja ens havia explicat, s’emportava 4 amistats, una foto amb el Karma Tenpa i anar a veure la pluja d’estrelles a Panillo. Era la felicitat personificada.

La cinquena i última (observació, curiositat...), els/les residents i/o col·laboradors/res del centre. Una de les coses que vaig poder apreciar és que el grup era bastant tancat, ara però, escrivint i havent realitzat el curs, m’adono que no és que fossin tancats o tancades sinó que ets tu qui ha de voler apropar-se a ells o elles, ets tu com si diguéssim has de tenir la necessitat, has de ser tu qui els hi demana ajuda. Si tenies un dubte o necessitat te ho resolien molt amablement però sinó, passaven pel teu costat de forma sigil·losa i discreta i amb el cap baix. En un moment del curs se’ns va explicar que els Monjos o Lames no oferien cursos sinó que ho feien quan se’ls hi demanava. Doncs em sembla que el funcionament dels residents era així.

Dir-vos que si decidiu anar a fer la visita al centre potser tindreu la sort de trobar-vos amb la Lola, una de les residents o col·laboradores. És discreta, amable, i transmet serenitat, aporta molt al centre doncs organitza les estades dels visitants, inscripcions, reserves telefòniques i ensurts que hi puguin sortir, tan senzills com la cerca d’un coixí o d’una manta però que en un moment donat poden ser tant necessaris per tenir una bona nit. Penseu que quan jo hi vaig estar potser hi havia unes 70-80 persones a l’alberg, més els del càmping i  els que venien només a passar-hi el dia.

 Per acabar, durant els 4 dies que hi vaig estar, el AQUI I ARA van ser presents en un 100%. Que vull dir amb això?, doncs que van ser 4 dies on m’era molt difícil recuperar pensaments que tenia abans d’arribar-hi, o sigui és un lloc ideal per desconnectar totalment i si a més a més pots fer algun dels cursets, això et dona peu a tornar amb una bona pràctica mental i/o amb la ment una miqueta més clara. I si teniu la sort com jo de trobar a les “Carmes” (Alba, Toni i Luc)  podeu tenir unes sobretaules i unes xerrades en el  Karmayoga de l’Alba que et donaran peu a estar les 24 hores del dia feliç com un anís. ;) 

Hi hauria molt més a explicar però millor que ho visqueu vosaltres si us decidiu ;)

A la Lola que em va fer obrir els ulls a ser més discreta, i a veure que no tot ha de ser qüestionat i abordat i, que la curiositat d’uns o d’unes com jo, pot ser la incomoditat dels altres, cal tenir-ho en compte si volem ser millors persones i ajudar als altres. ;)

Bona estada!

"KETXUA'S WORLD"

 (Títol en honor a una marca del Decathlon i la ruta Quetzal)

Ara que ja començo a estar més “curtida” intentaré fer un recull de reflexions d’aquest “mundillo”, de les meves en particular. Jo crec que només he conegut un 25%, per tant queda molt per conèixer , cosa que jo no faré!

Començo a tenir els peus d’un Hobbit, amples i de dits gruixuts, porto un any rebentant tots els mitjons, tot i portant les ungles a ras! i,  a sobre “les veïnes de barri” (grup de WhatsApp) hem van dir que tenia les cames com un futbolista, amb tot això, és hora de fer un reset muntanyenc.

No entenc molt bé el que ens està passant. Si només hi entréssim els solters i solteres pensaria que és per una falta de sexe, però és que això també contagia a gent amb parella, que... clar també potser per una falta de sexe, tenir parella no va lligat a tenir sexe, no? ;). Altres opcions serien: tenir alguna cosa a fer els caps de setmana, i/o buscar altres relacions fora de la feina, instints de superació, conèixer entorns, preparació física, respirar aire fresc, veure vaquetes ;) i un llarg etc. Doncs ara descobriré que em mou a mi.

L’altre dia després de fer una matada caminant, no cal dir el nom tampoc es tracta d’estigmatitzar el lloc, vaig acabar amb 8 o 9 hores de caminada per fer 19 quilòmetres i alçades o desnivells de 2300 aproximadament, tot suportat amb les meves cames i, més concretament, als turmells,  músculs adductors i altres parts del cos, que pateixen les baixades infinites de gespa abundant i forats formosos. Així vaig acabar amb el meu  genoll dret que s’expressava amb les següents paraules :  capulla! Idiota! no en tens prou encara???? Doncs toma punxada! toma punxada! I, tot entomant la última picada al braç esquerre d’una ortiga estratègicament col·locada, vaig sentir com una veu celestial em deia: “quedat amb lo bo” i jo vaig respondre:” i que ha estat lo més bo?” Resposta: les vistes!.  Les viiiiisssstes???? Vaig pensar, tenia raó, però és que les vaig haver d’observar amb 2 minuts, 2 tristos minuts. Estirada a terra desprès de menjar un “bocata” de pernil, una barreta energètica, i un “xupito” de vi. Em vaig ficar donant el cul als meus companys i companyes, vaig pensar ara és el moment i... només va durar 2 MINUTTTSSSS, DOS TRISTOS MINUTTTSSSSSSS!!! Per gaudir de les panoràmiques.  El moment es va trencar quan algú va dir de continuar. L

Així que vaig pensar, això no està fet per mi, necessitava un temps per interioritzar tota aquella magnitud i sintonia de colors i estructures, totes col·locades de forma harmònica, envoltada de silenci i de perfums transparents. El que seria la Síndrome d’Stendhal a la muntanyesa. Necessitava pensar en la gent que hi hauria passat per allí,  la formació i composició, les bèsties que hi deuen d’acampar, com serien les nits allí?... ho necessitava per quedar-me amb “lo bo”, quina empanada no? Però m’hagués agradat poder-ho fer. Sempre em quedarà París.

Ara ja sé que aquest tipus de sortides no estant fetes per mi. Hi ha de tot com a tot arreu, però no em cal! M’he trobat gent molt amable, amb qui enganxes molt aviat el ritme de conversa, d’intimitat, de complicitat, d’ajuda... etc però d’altres, que encara ara no se, ni com es diuen ni de que treballen, res de res, i a més a més quan els hi preguntes et contesten amb un Sí o un NO, i amb cara de Poker o de perdonar-te la vida! (Lídia, Meritxell, Olga ja sabeu de que parlo no?). Altres persones hi ha moments et fan sentir del grup i, els mateixos/es quan més necessites que t’acompanyin et sents dir que fas anar lent el grup!!! Que penses: Cal anar coronar el més aviat possible???  Amb tot el meu respecte pels qui així ho prefereixen. Però a mi no em cal!

Està clar que apuntar-te a una sortida i pensar o fer-te creure, com alguns o algunes et volen fer creure, que ha estat un bon grup!... és tradueix com: ha estat bé mentre ha durat, “siguiente!”. I llavors arrosseguem mals d’esquena! (Guinyol a la Metafísica: potser no és la motxilla la que pesa)

Mai m’hagués pensat que anar a fer trekking seria tant estressant o similar com anar al cine, quan hi portes unes quantes setmanes al final no saps qui era l’actriu o director, si era rodada a París o a Malaga. Suposo que el fet d’anar amb guia és això, no? O, que totes les masses fan mal o multipliquen la ignorància. Almenys el meu cervell no està entrenat per digerir tanta informació i de manera tant ràpida, això fa que moltes vegades em senti  encara més ignorant. Se que ho he après però ves a saber on ho he posat! Ho tinc a la punta de la llengua! ;)

Durant tot l’any ja m’he deshumanitzat prou, parlo en l’àmbit laboral,  no voldria ara fer-ho mentre gaudeixo de la muntanya, és per això que he arribat a la conclusió que si faig una altra sortida, o la faig SOLA, que ho veig una mica improbable, o la faig amb gent del meu entorn, per això soc com soc, per la gent que m’envolta, soc persona de compartir els moments d’esforç ;) i d’assaborir les coses i idees, poc a poc. I de les que penso que:  una retirada a temps és una victòria. Els meus músculs i tendons m’ho agrairan ;)

Una de les coses que em quedo de tot això seria els detalls de monitor, com per exemple: portar una botella de vi fins al cim!!!  Ho carregar-te una botella d’oli, tomates, formatge i fer-te el “bocata” en directe, després de fer uns quants quilometrets!. Aquestes són les petites coses que marca la diferència en les activitats que, tot i voler-les introduir, alguns i algunes encara ens ho mirem amb estranyesa. (On vas amb tot això ens faràs fer tard home jajajaja). Però la veritat és que em quedo amb això, introduir aquests aspectes més rústics i casolans o plens de senzillesa i deixar apartat per uns moments el món de Salomon, Edelrid, Mammut, The North Face... propis de les altes esferes competidores en tots els camps, tant els de gespa com els d’or, de ven segur que ens ajudarà a ser millors persones.

Em sabrà greu si hi ha algun muntanyès o muntanyesa que al llegir això és sent ferit o ferida, encara que ho entendré perfectament, no passa res, una de les altres coses detectades en aquest “mudillo” és la manca d’humor negre, rossa, groc... definitivament la manca d’humor. No va per tothom eh!!!

Gràcies a tots i totes que, de manera inconscient,  m’heu obert aquesta nova faceta al “món ketxua”.

Quedarà pendent fer un “Runnig’s World” o Cicling. Estic explorant aquests camps ;)))))))

VOLER ÉS PODER!!!!

Fa 5 dies que ma germana va complir els  50 anys, casi res, ara que ben mirat cal felicitar-la i demanar-li que no perdi  aquesta aura entre infantil i innocent que com diu el meu cunyat, deu de ser genètica, i deu de ser veritat... Ma mare sempre ha comentat que ella fins que no va fer els 65 no va notar diferències, les diferències venien a dir els passos de la decadència que comporta, més que anar fent anys, seria anar sobrevivint a les situacions dolentes i/o negatives, ara fa 5 mesos en va fer 75 i a vegades encara em sorprèn amb actituds infantils!!!

Ahir amb la Meri (Meritxell que mai ningú li diu) vam embarcar-nos en una petita aventura. Per l’ocasió ens vam posar unes samarretes, ni més ni menys que del CAR, Centre d'Alt Rendiment. Vaig anar a fer un curs a Sant Cugat i vaig pensar que eren ideals per la nostra nova aventura “trekiana”.

Un grup del gimnàs vam anar a fer Kayak al pantano de Grados. Després de 14 quilometres caminant, vam arribar on estàvem els kayaks, i per sorpresa nostra ens vam embotir en uns monos de neoprè, no se si algú ho ha provat, us ho recomano, a mi me'n va tocar un amb unes quatre talles més grans, però ja se sap en situacions així, et fiques el que et diuen, és la frase aquella: “Señor! Sí Señor!!!.  No entraré amb detalls de com el notava entre el meu entrecuix, només us diré que fins a la barca vaig tenir que caminar com un Robocop.

Just a la sortida ja em vaig veure a l’aigua, la noia que ens va donar l’embranzida ho va fer amb tanta força, que no mala llet vull pensar, que durant uns minuts vaig veure com la terra es movia i jo no hi podia fer res, la meva cara devia de ser una EMOTICONA gegant, doncs us juro que em veia de morros a l’aigua verdosa que teníem a tocar de mans. Una vegada tots a l’aigua, ja va començar el mal temps i les prediccions per arribar a port, teníem pel davant 8 quilometres de rem!!!! Plovent, amb les cames garratibades de caminar, i xopes fins al moll de l’os. Què més volia a punt de complir els 43?

Com podreu entendre amb tot això i, insisteixo, amb 8 quilometres per endavant ens vam desmotivar. Les CARGirls estaven desmotivades!!!!, és aquell moment de l’excursió que et preguntes: “què coi hi foto jo aquí”?

La nostra tècnica era caòtica, cada tres remades perdíem el nord i havíem d'intentar girar per tornar-nos a ubicar. Les forces minvaven.  Anàvem les últimes! Per sort!!! vam causar pena a un dels monitors el qual amablement ens va enganxar amb el seu kayak, el noi i l'acompanyant que portava ens van portar remant, nosaltres també òbviament, fins arribar al grup. Que va passar desprès??? Doncs que es va despertar la vena competitiva de la Meri i, al crit d’ESPARTANSSSSSS! Vam “despegar”! Sí,  no se com ho vam fer però ens vam distanciar del grup uns 300 metres!!! Que fort!!  Fins hi tot vam servir per a un dels monitors com a ganxo per a superar-se, ja que havia d'estar al davant de nosaltres, havia de marcar el ritme, quan hi penso!!! És la picaresca aquella que si saps que et ve algú pel darrera et dones més manya, jajajaja era com quan ets petita que jugues a “Pic i pagar” Correíem uns i unes darrera dels altres per passar-nos la “Pesta”. Com que jo era el Timó quan volia corre més només calia que li digués a la Meri: Corre que ja ens tenen!!! D’aquesta manera li sortia altre cop la “Vena competitiva” ;))) ens picàvem i com a conseqüència ens distanciàvem més del grup,  començàvem agafar ritme fins i tot hi havia moments que frenàvem o giràvem al mateix moment sense dir allò del principi: dreta-esquerra, dreta-esquerra, dreta-esquerra... ara només fèiem que riure, no se si de cansament o de sorpresa per veure el que estàvem fent.

Teníem remordiments pels que ens havien remolcat, vam quedar que al arribar a port els hi pagaríem una cervesa. El tema de les samarretes del CAR també ens va donar molt joc, de tant en tant anàvem fent el crit dels Espartans, un cop ens va contestar un Burro que va sortir d'entre la malesa, hi va haver un silenci, no enteníem res,  però anàvem fent, fins hi tot vam entendre aquest esport com olímpic!!!, i per acabar-ho de rematar la Meri va reflexionar: -Ostras!!! si tinguéssim 20 anys menys podríem anar a competir!  Gran reflexió!!! jajajajaja que ens porta a una gran lliçó de la vida.

Vull transmetre des d'aquesta petita aventura, que malgrat unes ampolles a les mans i la percepció d'altres músculs dels braços que desconeixia com fer-los funcionar, avui més que mai us puc dir que l’edat és un estigma, molts i moltes ja ho sabíeu, el missatge és per aquelles i aquells que a partir del 35-40 ja llencen la tovallola, i culpen de les seves dolences a l’edat, quan ho haurien de fer als seus estats emotius i mentals.

De la mateixa manera que no hi ha una edat concreta per morir, suposo que tots i totes tenim morts presents d'infants,  de joves i de grans, tampoc hi hauria d'haver edats concretes per fer les coses.

Ens hauríem de guiar més pels nostres impulsos que per la nostra edat.

Estic destrossada, no perquè tinga 42 anys sinó perquè no practico kayak cada dia en un centre d’alt rendiment. ;)  Estic pletòrica perquè ho vam aconseguir!!!!!

Ara bé, tinc l’edat suficient per si cal abandonar, abandono!!!! amb tota la dignitat i sense vergonya, jajajaja, això és el bo d'anar complint anys!!! Que no et cal demostrar res a ningú!!!

Els petits canvis en les actituds són poderosos (Original: Els petits canvis són poderosos!!. Capità Enciam)

"CARTA DE AJUSTE"

RADIO NACIONAL DE ESPAÑA, qui no recorda aquestes sigles RNE o TVE, i el millor “Carta de Ajuste”, que mirat ara penses “Ajuste” de què?  Si total a molt estirar hi havia dos canals per coincidir!!! Tota la família allí “empotrats” al televisor o alguns amb el cap aixecat mirant cap dalt, doncs hi havia cases, com la meva, que no sé perquè teníem la tele a tocar del sostre, i a sobre la miràvem amb cadira de fusta, no com ara amb les famoses Cheslong, van tenir que passar molts anys per veure arribar el fabulós “Tresillo” a casa meva, suposo que deu de ser “tres sillones en uno” ni idea!

Si em remunto a la meva infància i adolescència em venen al cap les següent situacions: la primera la final de “Marco” un sagramental!!!, la segona, la curiositat per tenir una amiga amb cadira de rodes, “Heidi”, la tercera “la Abeja Maya” una ecologista avantatjada intentant sempre apagar focs als prats i la última, els diumenges a la tarda mirant “Comando G” la meva primera atracció física per uns dels components, el Jason. Més tard va arribar “Mazinger Z” la que seria la primera versió de “Bola de Drac Z” i la silicona convertida en una arma de destrucció massiva, el mascle: “puños fueraaaaa” la femella: “pechos fuera” pechos? No tenia punys la "robota"? Podien haver utilitzat altres parts del cos per fer una matança, que tal: “Cruce de rodillas energéticoooooooo”,  buf! i així vaig anar creixent durant la meva infància.

En l’adolescència la cosa ja va ser més dura, recordo “Dallas”, “Dinastia” i “Magnum” el que vindria a ser ara “Yo soy tu dueña” “Gran Hotel” i “CSI Miami”, òbviament sabeu que n'hi moltes més , moltíssimes més, que no cal nombrar-les doncs no acabaria mai, algunes és la cinquena vegada que les reposen, només cal donar una ullada a 8tv per recordar-les, ara fa dies que no sento “Ey Baby que pasoooo” Ranger de Texas... pobre home! si ni mon pare se’l mirava ja .  Recordo una temporada que arribava de treballar feia zapinng i... Ey baby que pasoooo, arribava de marxa a les 4 de la matinada i... Ey baby que pasoooo, començava a tenir paranoies i tot!!

Ara bé, quan es va aixecar la veda al canals, el que em va sobtar més van ser “las mama chicho” de TV5, però no ha estat fins ara amb la TDT que ja la flipo!!!! Primer vaig pensar que seria un chollo, doncs tenir tants canals era com pagar el Plus!, Deu meu que ingènua! Continuo veient la tele com abans amb dos canals, doncs tot es resumiria, amb una infinitat de Sèries , repeticions a tota hora de les mateixes pel·lícules, els famosos Reality Shows, i per últim el més nou, els programes “Gore” que estant sortint com els xampinyons, títols com Gandia Shore, Billy  the exterminator (encara per estrenar), Embargo por sorpresa, Los pujadores, Empeños a lo bestia, Expedición impossible, 1000 maneras de morir, Cuerpos embarazosos, Urgencias Bizarras, Hombres tiburón, Carreteras del infierno... i paro aquí doncs us juro que no acabaria mai. No se si els hi heu donat una ullada, jo us he de confessar que en tots hi he reparat almenys dues vegades, no és que enganxin és que el que fan i diuen és “apostoflant” jajaja bonica paraula!!! Es que no tinc paraules per definir-los.

Els de Gandia Shore, vaig ensopegar un programa on una de les “buenorres” estava apunt de “F....” amb un Musculman, no el que menjava alls, sinó un d'anabolitzants i ossos, quan de cop i volta ella va i es fot un pet, tal qual, al tio li comença a venir “Basques” i ella comença a “descollonar-se” fins al punt que va i és pixa!!!! El Musculman amb cara de flipat, els ulls li sortien del cap, i la tita se li desempinava, i ella amb posició “Mahoma amb tanga ” no parava de riure, i dir.li que no passava res... que fort! Continuava volen el polvo!. Apostoflantttttttt!!!! Vaig fer zàping òbviament ;)

“1000 maneres de morir”, Deu meu!!! Aquest programa l’aguanto poc, a la tercera mort ja m’agafen espasmes musculars de fer  tants AAIIISSHHHHOOOOSSS, la del perruquer, la última que he vist,  es mort desprès de tirar-se a les seves clientes i va fins al cul de tot, un dia quan es queda sol, perd el coneixement, no m'estranya!, amb tanta mala sort que cau damunt de la planxa del cabell al seu coll, evidentment el coll se li acaba fonent fins a obstruir l’aparell respiratori, “apostoflannttttt”.

Que coi passa? Llavors surten els intel·ligents del país fent un decàleg contra la corrupció i en un dels punts demanen “Educar en valors”, tindrem feina nois i noies!!

Jo em quedo amb la següent imatge real que us explico, ja sabem que la realitat supera la ficció. Un adolescent (?) a punt de complir els 19, al corral de casa meva, amb una aixada de pagès, d’uns 50 anys de treballs al camp, tota una relíquia ideal per gravar: “1000 maneras de hacer el gilipollas y terminar en el hospital”, tirant-la amb tota la seva “malallet” al terra, damunt una soca serrada, i no una vegada sinó 20 vegades!!!!, i no plantat sinó fins i tot amb embranzides saltant d’una pila de totxanes, igual que el sioux “Toro Sentado”. “Apostoflantttt”

I ens parlen de valors?  Primer cal que tornin a posar la “CARTA DE AJUSTE”.

Tot això costa de pair! Que vagi de gust! ;)

QUE TINGUEU UNS BONS DIES!

MEDIOCRE. Adj. D’una qualitat mitjana, d’un escàs valor o mèrit. Un poeta mediocre. Una poesia mediocre. (Enciclopèdia Catalana).

Arribar als 70, 80 o 90 anys i pensar: He tingut una vida mediocre! Pot fer que una es plantegi poder fer coses amb sentit i fins i tot d'utilitat, no només per mi sinó pels altres.

Sinó ho fa la immensa majoria és potser (hipòtesis) per les dites i/o refranys que ens han acompanyat en aquesta vida i, més actualitzat serien el que s’anomena: Aforismes

Hi ha moltes definicions però jo em quedo amb la que surt a la “Wikipèdia” ;) Aforismo (del griego ἀφορίζειν, ‘definir’) es una declaración u oración concisa que pretende expresar un principio de una manera sucinta, coherente y en apariencia cerrada.

Exemple d’Aforisme: Amar significa no mirar a los ojos, sino mirar juntos hacia la misma meta.(A. De Saint-Exupéry)

Que bonic! Així ens va alguns /nes...

Un professor ens va dir una vegada : la intel·ligència d’una persona es mesura a partir de la quantitat de refranys que sap utilitzar i/o relacionar. A partir d’aquell dia he intentat relacionar-los i amb poca gràcia ja que soc de les que els barreja. Per exemple: “Mas vale pájaro volando que ciento en mano” que quan ho vas dient ja veus que no vas bé. L I acabes amb un ... Bé el que sigui!!

La primera dita o refrany que em va impactar va ser el que em va dir ma mare passejant pel poble, devia tenir uns 25 anys, “Mort Anton que el que es queda ja es compon”.  Ho aplicava a una senyora del poble que no feia ni un mes que el seu marit era mort i ja en tenia un altre. Que penses doncs ja ho diu la dita... doncs ja ho fa bé, no?

La que també m’agrada força i m’hi trobo bastant és la següent: “ A Dios rogando y con el mazo dando” a partir d’aquest dia ja no vaig veure la religió amb els mateixos ulls. Ni als que van a missa els veig tant bones persones, em dóna que pensar que hi van per quedar-se amb la consciència tranquil·la. Punyateros i punyatereessssss...

Ja us ho dic tant les dites/refranys i aforismes (a partir d’ara DRA) ens ho fan creure tot, o si més no, són com la història de tots i totes, ens marquen el que anirem trobant en aquesta vida.

Si xafes merda et diuen que porta sort, “Mal de muchos consuelo de tontos”, i a sobre compres loteria per si de cas!

Perds la feina o trenques amb el noi/a “No hay mal que por bien no venga”

Et decep un/a companya de feina. “Les aparences enganyen”

Quan estàs fart de ser generosa acabes pensant “De fora vingueren que de casa ens tragueren” i ja ho remates amb un: “ Cadascú a casa seva”!

“Qui la fa la paga” no faré comentaris... per no ferir sensibilitats. Lligat amb aquesta se li podria dir al Sr Urdangarin “ Dime con quien vas i te diré quien eres”. Ó “De Joseps, Joans, Maries i Ases n’hi ha a totes les cases”. Aquest tipus de persones no s’escolten els DRA aquí podeu veure la diferència amb la gent com jo que porta una vida mediocre. ;)

“Qui canta els seus mals espanta” Coi si així fos de fàcil, estaríem cantant tothom pel carrer.

Podria continuar i no acabaria mai... “El que no vulguis per tu no facis als altres” “No por mucho madrugar amanece mas temprano”, pobre Guardiola!! va estar fi quan va dir allò de: I recordeu; si us aixequeu ben d’hora ben d’hora... La d’acudits que van circular per les xarxes, i és que,  va anar en contra d’una dita. Aichhssss. Ja veieu les influències dels DRA.

Tot això ho ha iniciat  una frase que a final d’any sona molt “ Any nou vida nova”.

No és més que un crit a voler canviar les coses però,  com quan xafem merda, i no ens toca la loteria, doncs aquesta, diguem exclamació, seria una il·lusió que només fa incrementar les nostres frustracions.  El típic que comença al gimnàs i dura 3 mesos, la típica que inicia una col·lecció i que acaba essent un niu de pols, la que vol deixar de fumar i al febrer ja torna al mateix ritme. Amb tot el meu respecte a les persones que ho intenten però...

Ja està bé que ens hagin volgut vendre tant de temps la moto de que any nou vida nova.

Doncs jo dic NO!! . Un any nou vol dir: continuar amb el mateix, aguantar la feina que fa dos dies tenies, o en els pitjors dels casos continuar buscant feina, vol dir continuar amb els mateixos programes a la televisió, els d’hivern i els d’estiu, vol dir continuar veient les pel·lícules del Divinity, Paramount... repetides cinquanta mil vegades, vol dir tenir els mateixos horaris, vol dir tenir les mateixes sèries de tv repetides, vol dir tenir que aguantar dia a dia als polítics, vol dir tenir que aguantar als veïns pesats del 4t, vol dir continuar fent el dinar, sopar, esmorzar...

I, amb tot això m’alegro de no pensar “any nou vida nova” perquè voldrà dir que continuo amb els mateixos i mateixes de sempre, amb els que ens envolten i voldrà dir que has acabat un altre any amb tots els teus éssers estimats, que de moment ningú s’ha quedat enrere. Així que jo em quedo amb “ Qui dia passa any empeny” i “que el millor està per vindre”.

Ja veieu sóc “mediocre” doncs he acabat amb dos DRA, dites, refranys i aforismes.

Que hi farem! De moment que tingueu una bona nit! Un bon hivern, un bon aniversari, un bon sant, una bona primavera...