ATAC D'EGOISME...

Durant aquests dies m’han passat coses amb les qual he reflexionat, com sempre.

La primera seria el fet de tres situacions ocorreguts amb diferents dies i gent però, amb un concepte en comú, l’egoisme! Us les descric a continuació:

Dia 30 de gener, la meva germana i jo estem assegudes al teatre principal per veure, “ojo al dato!” Un ballet rus fent dansa damunt l’escenari del principal, podria dir alguna cosa sobre l’obra però ara no toca, el que toca és que es van seure al nostre costat un família composada per dues germanes d’uns 35-40 anys amb les respectives nenes seves (deduïm que van a classes de ballet) i els avis de les nenes, i...! s’asseuen de tal manera que una de les nenes (uns 4 anys) la fiquen al meu costat, que penses, cal? No fora millor ficar-la entre les immediateses de la seva família estimada? O sigui entre l’àvia i l’avi per exemple?. Jo em mantinc quieta, a l’espera de veure la nena comportant-se com una adulta, ja! Il·lusa!, la meva germana, que ho nota, comenta amb to suau: - és monaaaa, que contesto, sí dona, és mona però no caldria que la tingues al meu costat, doncs bé, abreviant una mica, vaig veure la segona part asseguda dos files més enrere per que a la nena li havien comprat un enorme bossa de crispetes que devorava COM UNA ADULTAAAA!!!!, però clar, qui ha provocat aquesta situació?, el teatre? Que dius quins collons! amb la merda de só que té aquest teatre a sobre venen crispetes! ó, la mare de la nena no podia mirar de col·locar a la seva filla contorsionista, doncs la nena movia els colzes i les cames que donava gust, PROP SEU!!! ? que no sap la mare que una nena de 4 anys li serà molt difícil aguantar una obra on la música és avorrida, els personatges no parlen i a sobre no surt ningú amb pinta de “Bob Esponja”? primer ARGGGG.

Dia 31 de gener, amb la Meritxell anem a veure AVATAR, sessió les 8 de la tarda, la sala plena, entre la multitud, i per sort a bastants files nostres, un nen d’uns 2 anys, comença la pel·lícula, el nen, plora, somica, crida, parla constantment i tot això plantat de peu a la cadira, així fins acabar la pel·lícula a les 10:45 d’un diumenge. Amb la Meritxell esperem fora fent una cigarreta per veure la cara de nen prodigi, futur director i guanyador d’Oscars, que surt?... Doncs una família “Cheli” , suposo que amb la paraula us ho dic tot, però la frase de la nit va ser quan la mare va dir, textualment: “Que asco de hijo no hay quien te aguante!”. Com comprendreu els comentaris sobren. ARGGGGGGGG.

7 de febrer, amb la Olga anem a veure “Up in the air”, sessió les 7 de la tarda, entrem i busquem les butaques, quan veig que les nostres estan davant de, agarreu-vos! Pare, mare, filla d’un 6 anys i nen de MESOSSSSS!!!! Que encara no camina!!!, és flipant!!! És flipannnnt!, agarreuuu-me! La Olga que em veu vindre em llança un: - ai! Josse ja s’ho faran!, entenc el missatge que vindria a dir: a mi no em molesten, vull veure la pel·lícula, és el seu problema!. Era cert el problema el va tenir la mare que des de que va començar la pel·lícula fins al cap d’una hora, va estar fent pujar el nen per les escales, anava pujant i baixant, pujant i baixant, agafant al nen per les mans i fent-lo caminar, us ho juro que si em punxent no em treuen sang. Quan ja en vaig tenir prou de veure’ls passar a munt i avall, i sentint la presència del crio cada cop que es parava i mirava com em menjava els “ganchitos” que pensava: quita de ahí bicho! Vaig dir: Olga em canvio de seient. Vaig anar més endavant i al mig, lluny de les escales. Em giro a l’esquerra per veure qui tenia al costat i? UN NEN D’UNS 7 ANYSSSSS.

HOSTIAAAAA que potser el George Clooney està treballant pel CLUB SUPER 3?

MORALINA: Papes, mames jutgeu vosaltres mateixos/es perquè relaciono aquestes situacions amb l’ EGOISME... jo ja no tinc més paraules.

NO PUC ENTENDRE... PERÒ PUC MILLORAR!

“Sóc com sóc i no hi puc fer res”, aquesta expressió la utilitza moltíssima gent, una llàstima! doncs per mi és la llei suprema de l’egocentrisme o el que seria el mateix, pensar només amb un/a mateixa.

Fa dies que em toca parlar d’habilitats socials i això fa que estigui més atenta al que m’envolta sobre tot a les situacions i com aquestes es ressolen. M’he trobat amb gent que encara fa les coses trepitjant als altres, no puc entendre, o no vull entendre que hi hagi jerarquies en una mateixa feina i discriminacions entre els treballadors amb un mateix objectiu, per què d’això es tracta, d’anar passant per aquesta vida marcant objectius, petits o grans, però marcar-los, sinó és va a la deriva, i si tots anem darrera un mateix objectiu, perquè hi ha tantes diferències? Perquè continua havent-hi gent que es creu més que una altra?
Em costa entendre que una parella s’uneixi amb un objectiu diferent, algú em pot dir: de fet ja ho han fet, “xata que tu també et pots equivocar” i jo responc; - evidentment! Però crec que per això mateix em costaria poc deixar-ho córrer, doncs veuria que no tenim el mateix objectiu, per exemple em costa entendre a una companya de feina quan em deia que l’havia deixat el seu xicot, vaig intuir que els motius eren com diu la cançó “se nos acabó el amor”, doncs em costa entendre que aquesta noia pensi encara en ell i fins i tot hi vulgui tornar, jo em fico a la pell del noi, i no m’agradaria estar al costat d’algú de manera forçada, de què serveix tenir una persona al teu costat amb un objectiu diferent? O pitjor, que t’hi obliguin!
Em quedo perplexa quan algú mostra rancúnia vers un altre, al que pateix la rancúnia li afecten molt les paraules dels que l’envolten siguin amics o enemics. En habilitats socials es diu que cal saber comunicar i cal saber escoltar, conceptes bàsics per tal de no sentir-nos ni atacats amb les paraules dels altres ni sentir-nos superiors amb les nostres llengües viperines, hem de buscar l’equilibri entre les orelles i la boca, o sigui entre el que escoltem i el que diem.
Dos dies enrere vaig llegir una entrevista, no recordo si a un periodista o psicòleg, el qual comentava que el Nelson Mandela, per les seves actuacions i/o conducta era el que s’anomena un HOME SUPER EVOLUCIONAT doncs, entre altres coses, havia perdonat als que el van empresonar durant 30 anys, va anar a ficar pau al seu país amb l’esport, tot i la dificultat que això comportava i, a sobre se’n va sortir!, encara no l’he anat a veure però s’ha estrenat “Invictus” on justament es veu com s’ho fa. També comentava que arribar al seu status caldria passar uns 500 anys. Home! Ja es veu que hem millorat, hem passat de l’ ull per ull i dent per dent... a fer judicis per defensar o acusar a una persona que ha comès un delicte, això és molt! si veiem que encara hi ha molta gent al món agressiva o amb poques habilitats socials, amb altres paraules, el Sr Mandela podria ser un mestre en habilitats socials, que molts pensareu, o sigui ens hem de deixar donar-nos pel sac? Doncs No, no i no, és molt més complex, per exemple: no és el mateix que et clavin a la creu a que facis que et raonin el perquè de clavar-te a la creu!, i a sobre assolir que tot un poble et vagi darrera i t'aclami; no és el mateix poder perdonar sense més que tenir el poder de perdonar... “jo et perdono”, no és el mateix posar-te al lloc de l’altre que deixar que ocupin el teu lloc, no és el mateix “salvese quien pueda a salven a quien puedan!” :), i així un llarg etc de controvèrsies que em trobo dia a dia.
Amb tot això però, també m’adono o millor dit, percebeixo, que la immensa majoria té un pensament autodestructiu i “sociodestructiu”, la llei del talió, i que si ens frenem es gairebé segur perquè hi ha advocats, fiscals i pressons, que sinó...
M’adono que jo visc en una lluita constant entre l’entrenament personal de les habilitats socials i els meus atacs neuròtics en contra de les veïnetes, o he entès mirant aquest Nadal les cares del Jesus i la Pilar, justament quan els hi explicava els meus “arrebatos” matinals per les molèsties causades per les veïnes, doncs com deia, les seves cares m’anaven dient “ quina anada d’olla xata! A prendre pel sac les teves habilitats socials!

PD: He anat a veure AVATAR, la nombro doncs la cosa va de destrucció, però quan vaig sentir alguns comentaris sobre de que et canvia la vida, només puc pensar que hi ha molt flipat o flipada, no voldria ser dolenta, però qualsevol que ha tingut l’oportunitat de jugar a la Playstation II o III ha pogut veure que els paisatges de la peli són similars als que presenten als jocs, recordo que quan ho vaig descobrir va ser amb el meu nebot i el joc: Ratchet & Clank, em vaig quedar al sofà durant un hora llarga mirant com jugava, enganxada als paisatges que anaven sortint, així que ja fa temps que vaig flipar. El que he d’aplaudir no només que el Dire faci sortir un “marine” amb cadira de rodes, sinó que la gent que m’ha parlat de la peli, no hagi fet referència al fet!!! Això vol dir que la discapacitat ja comença a estar normalitzada entre les “persones” o sigui, que podem dir que, efectivament!, anem EVOLUCIONANNNNNTTTT, ja queda menys per als 500 anys.