Tothom hem anant marcant etapes
al llarg de la nostra vida. Uns i unes més conscients que altres.
Fent un curs de psicogenogrames,
vaig descobrir que la meva primera etapa me la marcava al 1992, aquest any va coincidir
en treure’m el títol de Treball Social, l’altra em va sortir quan tenia 30 anys o
sigui al 2000, en aquest any va
coincidir la compra del meu primer piset i, ho recordo com si fos avui, anar
apuntar-me al gimnàs del barri, amb el pensament que a partir dels 30 m’havia
de cuidar, almenys físicament!.
Entrar al món de la numerologia,
a banda de tenir la possibilitat de convertir-te amb una paranoica, pot ser
útil per trobar el perquè de tot plegat, o si més no trobar coincidències curioses.
Ara m’ha tocat viure la tercera etapa, la del 2016. En aquesta etapa estic
tenint la sort de viure-la amb primera persona, amb plenes facultats i conscient en tot moment.
He après que el temps és relatiu
i sobre tot la velocitat que li podem assignar, a tothom ens ha passat d’assignar
temps a coses o a situacions, com si ho poguéssim controlar, quan la solució
seria, com ens deien, deixar-lo passar. Ara sé que tampoc cal incloure el temps
a la teva vida, és un invent per lligar-nos a la roda a la que tothom girem.
Quan comences a funcionar sense temps (i amb això no vull pas dir aixecar-te
quan vulguis per anar treballar :) és a dir quan comences a funcionar immersa
amb el que et va sorgint comences a fluir de tal manera que la majoria de les
vegades les coses t’acaben sortint millor del que t’esperaves (que aquesta és l’altra
cosa que he après, no esperar res de ningú). Diria que estic aprenent a ballar
en l’espai . (No, no vaig fumada:)
 |
| La Nageuse. Pablo Picasso |
El tema està que fa cosa d’uns 6
o 7 anys, vaig començar a nedar a contracorrent a la feina. (Ara li dono sentit al quadre de Picasso - la
Nageuse- que curiosament me’n vaig “enfotre” en una visita al Reina Sofia cap
al 2000) Les meves forces la meva
energia es “desparramava” tota pels passadissos de l’Institut, devia anar tot el dia amb la
cara de perplexitat o atònica, (just com
la Nageuse) em semblava que tot el que m’envoltava es podia millorar i això
em suposava nedar a contracorrent tot el dia, veient que ningú (o la immensa
majoria) no hi feia res. Coses que eren simples de canviar o modificar, es
continuaven fent tot i obtenint resultats pèssims o negatius. Vaig estar així
uns 5 anys, durant aquests vaig poder portar algun que altre projecte i això em
va mantenir enganyada durant aquests anys.
Durant aquest període de temps també vaig iniciar relacions tenses amb
la família, em vaig començar a qüestionar
coses, i/o anar altre cop a contracorrent, no sabia el que era però el fet d’anar
al poble a veure els meus pares em resultava cada cop més difícil de pair.
Sempre han portat una relació com de gat i
gos i ara no se perquè cada cop l’acceptava menys. Devia començar a
gestar “la bola”.
Tota la vida he estat una
devoradora de coneixement, he fet formació de 50 mil temes, ara he frenat, em noto plena ;))) , no estic pas del tot
tancada, però sí estancada en la tria de temes i de moment pocs em motiven per
reprendre, prefereixo anar llegint. M’adono que la formació també ha estat una
manera d’escapar-me de la realitat, deixant que “la bola” s’anés engrandint.
Total que tenint el panorama a la
feina, a la família i començant a tenir un bon currículum vitae, em decideixo a
obrir-me al mon de les peticions per trobar algú que m’ajudés a portar millor
tota la merda, que inconscientment, insistia en tapar.
Què em vaig trobar?
Tota la puta merda de cop em
sortia com una gran explosió cap a l’exterior.
I vaig ser tant “massoca” que no
va ser una sola vegada no, no en vaig tenir prou la primera vegada per veure
les coses, per escoltar-me, no en vaig
tenir prou, vaig voler que em petés una segona vegada. I aquesta segona sí que va ser la situació de:
- Ja n’hi ha prou, no? Fica-t’hi reina!!! Fica-thi!! Tela el que portes dins teu. Va ser
com si m’hagués parlat algú de dins, (insisteixo que no vaig fumada;)))) com si
aquesta altra persona hagués sorgit de l’explosió, traient tota la merda a
fora, i dient: - apa maca, aquí ho tens que jo ja no puc més. Besitos!
I mira per on, em va fer
reaccionar, després de més de 6 anys anar fent ziga-zagues, vaig començar
arromangar-me i netejar. Que consti que
encara ho estic fent.
No crec que tothom hagi d’arribar
als 10 anys per adonar-se que no va bé, o potser sí. El que vull donar a
entendre, en el meu cas, que estava focalitzant el meu malestar cap als altres,
cap a les situacions externes a mi, on moltes vegades no hi podia fer res. Estava esperant un canvi, i malauradament també
l’esperava extern.
Ara fa cosa de 6 mesos he iniciat
un projecte, he constituït una empresa, i vaig pensar: coi!, a veure si serà altre cop una “tapadera”
a la meva catàstrofe nuclear de merda que m’ha petat, i seguidament vaig fer-me
la reflexió: Tranquil·la, això està
sorgint de la merda! Per tant controles el motiu, la raó del perquè ho fas, no
com fins ara que anaves nedant a contracorrent més preocupada per l’ofec i les dificultats
que per millorar l’estil de la braça i gaudir de l’activitat. (Perdoneu per la forçada
metàfora i comparació lírica, jajajajaj)
O sigui, i per situar-vos en tota
aquest vomitada, tal com us deia al principi, al 2000 vaig començar a cuidar el
meu físic al gimnàs, cosa que avui en dia encara faig i ara, al 2016, he començat
a cuidar el meu psíquic o ment.
Em queda encara un llarrrrrrrggggggg
camí, han estat casi 10 anys evitant l’enfrontament amb mi (o amb el meu jo).
Puc dir que havia passat d’identificar als treballadors i treballadores
tòxiques a ser jo mateixa una mega barril de productes tòxics. Que hi farem! Ha
costat, però està valent la pena.
Amb tot això, ara em ficaré
sèrie, referent a l’experiència que
estic tenint, cal anar mantenint un diàleg amb el nostre interior, tant si
estem realment incòmodes com còmodes amb el que ens envolta, hem de poder decidir
almenys si anar surant, flotant o, pel
contrari, prendre el timó de la teva
vida i ser conscient en tot moment del que fas. És un gran error veure als
altres com els causants del nostre malestar, això només ens fa més mal a nosaltres,
fins al punt de causar-nos grans dolències, malalties i trencaments entre
relacions causant encara més malestar al nostre voltant.
Voler fer un canvi o arribar adonar-se
que cal fer-lo, pot resultar molt dur,
tot dependrà de la vostra capacitat d’emmagatzematge que tingueu, així doncs
quan més emmagatzemeu més bèstia serà l’explosió. Per tal d’evitar tant
patiment o desequilibri mental quan aquesta exploti, us recomanaria anar fent
neteja al menys un cop a la setmana ;)))).
No hi ha una tècnica o estratègia
específica per fer aquest diàleg intern, el que sí cal és tenir les ganes per anar
buscant fins a trobar la que millor que et vagi. Tal com se sol dir, les coses ens
venen quan les necessitem o, afegiria, les atraiem. ;)
I recordeu: Els petits canvis són
poderosos. (Capità Enciam)
