Aquesta setmana han repetit “Lost in translatinon”, quan la vaig veure per primera vegada, em va sorprendre molt, i això que si uns dies abans de veure-la em diuen que una peli amb el Bill Murray i la Scarlett Johanson podria arribar a ser molt però que molt tendra i sensiblona segurament hagués dit -... i que més! Tu flipes, però si aquest tio està acabat.... No recordo a qui li van donar el Oscar, però el que si he de tornar a constatar és que la història és molt bona, almenys a mi em va tocar. Vaig entendre molt bé la situació dels dos protagonistes, no li desitjo a ningú que, com diu la protagonista, en un dels pocs moments d’habitació junts, comenta: – estic perduda, te solució? I ell respon, - clar que en te, ja ho veuràs... però en veritat el que li volia dir, el pobre del Murray era que, ell també estava perdut, que no la podia ajudar i que era ben fotut suportar-ho.
Crec que aquest moments de solitud a la vida s’han de passar algun cop, però sense passar-se eh!...ni de dies ni de moments.
Perquè la pèrdua no sigui per sempre és bo poder-se rodejar de gent bona, de gent que encara que faci temps que no veus, o que acabes de conèixer, sàpigues que et volen ajudar, gent que al parlar veus que t’entenen a la primera, que et fan tocar de peus a terra, que s’envolten de principis i que no coneixen la enveja sobre tot això QUE NO CONEIXEN LA ENVEJA! . A vegades ni tens per que coincidir, és a dir, per tu són els teus salvadors però tu per ells pot ser que no ho siguis.
Quan aquest cap de setmana rebutjava el regal de la meva germana, un collaret, ho feia per tres motius senzills, el primer: perquè no m’ho esperava, no saben reaccionar quan ens fan un regal sigui material o mitjançant un elogi, el segon: perquè sabia que no feia per mi i no el portaria i això em va portar a un tercer motiu: perquè era la meva germana, o li deia i així l’aprofitava algú més, en aquest cas va ser la meva mare, o bé passava a millor vida, en una capsa de fusta amb la resta de bijuteria.
Jo suposava que em coneixia, almenys les preferències, però he vist que fins hi tot ella que ens estem veien ja fa uns 39 anys em sorprendrà sempre, i és ma germana!!! Així doncs, imagineu-vos la gent que coneguem poc el que ens poden sorprendre!
Quan avui tan la Maite com jo abordàvem a la Natàlia, he pensat, realment voldríem que li anés bé molt bé, doncs a nosaltres dos ens va força bé, i voldríem que tothom estigues com nosaltres gaudint la plenitud de la situació que ens toca viure, i ella ens podria haver engegat a la merda, però... sinó ho ha fet vull pensar que és perquè realment li hem transmet els sentiments d’estar amb ella, que farà el que voldrà però, que quan estigui perduda, si és que ho està, pot anar buscant gent, avui hem estat nosaltres les que li hem donat la tabarra i demà serà algú altre, però el desig és que sempre hi hagi algú a prop que ens ajudi a retrobar-nos.
Lligant amb el final de la pel·lícula Lost in translation. Aquesta acaba quan ell marxa a buscar l’avió per tornar als EEUU, desprès d’acomiadar-se d’una manera breu d’ella s’ho repensa i la va a buscar pel carrer entre la multitud, quan la troba, sense dir-se res es donen una abraçada, ella es fica a plorar, en aquest precís moment ell li està transmeten que no està sola i que ho superarà, això a ella li dona la suficient força per continuar caminant i allunyar-se d’ell amb un gran somriure, ell torna enrere per pujar altre cop al taxi amb la satisfacció, de que encara que estigui acabat ha pogut ser útil, li ha pogut transmetre que no està sola, encara que no es tornin a veure mai més, (ella) sabrà que al món hi ha algú que es va preocupar en un moment que s’havia perdut i ell s’haurà trobat amb aquest gest, o sigui que també n’haurà tret profit.
Crec que aquest moments de solitud a la vida s’han de passar algun cop, però sense passar-se eh!...ni de dies ni de moments.Perquè la pèrdua no sigui per sempre és bo poder-se rodejar de gent bona, de gent que encara que faci temps que no veus, o que acabes de conèixer, sàpigues que et volen ajudar, gent que al parlar veus que t’entenen a la primera, que et fan tocar de peus a terra, que s’envolten de principis i que no coneixen la enveja sobre tot això QUE NO CONEIXEN LA ENVEJA! . A vegades ni tens per que coincidir, és a dir, per tu són els teus salvadors però tu per ells pot ser que no ho siguis.
Quan aquest cap de setmana rebutjava el regal de la meva germana, un collaret, ho feia per tres motius senzills, el primer: perquè no m’ho esperava, no saben reaccionar quan ens fan un regal sigui material o mitjançant un elogi, el segon: perquè sabia que no feia per mi i no el portaria i això em va portar a un tercer motiu: perquè era la meva germana, o li deia i així l’aprofitava algú més, en aquest cas va ser la meva mare, o bé passava a millor vida, en una capsa de fusta amb la resta de bijuteria.
Jo suposava que em coneixia, almenys les preferències, però he vist que fins hi tot ella que ens estem veien ja fa uns 39 anys em sorprendrà sempre, i és ma germana!!! Així doncs, imagineu-vos la gent que coneguem poc el que ens poden sorprendre!
Quan avui tan la Maite com jo abordàvem a la Natàlia, he pensat, realment voldríem que li anés bé molt bé, doncs a nosaltres dos ens va força bé, i voldríem que tothom estigues com nosaltres gaudint la plenitud de la situació que ens toca viure, i ella ens podria haver engegat a la merda, però... sinó ho ha fet vull pensar que és perquè realment li hem transmet els sentiments d’estar amb ella, que farà el que voldrà però, que quan estigui perduda, si és que ho està, pot anar buscant gent, avui hem estat nosaltres les que li hem donat la tabarra i demà serà algú altre, però el desig és que sempre hi hagi algú a prop que ens ajudi a retrobar-nos.
Lligant amb el final de la pel·lícula Lost in translation. Aquesta acaba quan ell marxa a buscar l’avió per tornar als EEUU, desprès d’acomiadar-se d’una manera breu d’ella s’ho repensa i la va a buscar pel carrer entre la multitud, quan la troba, sense dir-se res es donen una abraçada, ella es fica a plorar, en aquest precís moment ell li està transmeten que no està sola i que ho superarà, això a ella li dona la suficient força per continuar caminant i allunyar-se d’ell amb un gran somriure, ell torna enrere per pujar altre cop al taxi amb la satisfacció, de que encara que estigui acabat ha pogut ser útil, li ha pogut transmetre que no està sola, encara que no es tornin a veure mai més, (ella) sabrà que al món hi ha algú que es va preocupar en un moment que s’havia perdut i ell s’haurà trobat amb aquest gest, o sigui que també n’haurà tret profit.
Ja sabeu! sempre hi haurà algú que gustosament us donarà la tabarra. 
Veien la pel·lícula m’ha donat la idea de plantejar-me com m’agradaria morir, si és que poguéssim escollir m’agradaria fer-ho en un cotxe amb un conductor de color donant voltes per una ciutat gran, plena de llums i d’històries de nit. Un immens aparador de vides interactuant.
AH! I a l’epitafi que hi fiqui “l’Estranya que rebutjava els regals”. :)
Veien la pel·lícula m’ha donat la idea de plantejar-me com m’agradaria morir, si és que poguéssim escollir m’agradaria fer-ho en un cotxe amb un conductor de color donant voltes per una ciutat gran, plena de llums i d’històries de nit. Un immens aparador de vides interactuant.
AH! I a l’epitafi que hi fiqui “l’Estranya que rebutjava els regals”. :)
