Sempre us he fet partícips de les
meves vivències i inquietuds. Us he explicat els meus moments de injustícies, les
meves opinions de sexe, d’amistat, d’amor etc. Doncs ara us vull parlar de l’aferrament
o més conegut com “apego” cap a la parella.
Justament fa 1 any, demà per ser
més concreta, vaig conèixer una persona
que m’ha sorprès molt. Sempre he anat fent coneixences noves al llarg de la
meva vida, i encara que amb algunes hi tinc més contacte que amb altres sempre
he sabut triar i envoltar-me de gent que més tard o més aviat m’han sorprès per
a bé.
Però justament en aquesta última
coneixença, i fent referència a les parelle
s que he tingut, m’adono que no he
gaudit de massa sort en aquest camp, suposo que per això, inconscientment, vaig
fer un “paron” de quasi 15 anys amb el tema de tenir parella.
Anem a trencar tòpics o estereotips emocionals o NO.
A veure, la família no la podem escollir, està clar,
ens ve donada, però per contra, a les amistats SÍ les podem escollir, caldria
doncs afinar i si ens surten rana… marcar distàncies -està clar!!!, però… i les
parelles??? Doncs no se a vosaltres ehhhh, però a mi crec que me les posa algú per
poder arribar a ser una “Il·luminada”. Sí sí, m’ha sortit rana!.
He de dir que conèixer-lo m’ha
servit per bastantes cosetes, entre elles adonar-me que la “p..” química en l’atracció
entre dos persones existeix.! Sigui directe o online! (xarxes socials) No us descobreixo
res! Però que sigui amb algú que tens al davant que no té res a veure amb el
teu prototip... et fa pensar que l’amor es cec i no, no és cec, sinó que acaba
essent egocèntric i dependent, o
sigui nefast! Tens davant teu algú
que és la antítesis de la teva essència o del teu conjunt d’accions i valors.
Algú emocionalment nul, amb memòria de peix i maniàtic al menjar i pensareu caramboles!!!
que coi li has vist!!
He de dir que en tenia varies de
coses bones o almenys agradables per a mi (Cagada núm 1) , era tolerant, respectuós,
amable, ajudat, ... o sigui en definitiva podria ben bé ser el prototip de
Robot humà que suposo que tindrem algun dia a les casetes de tothom. Crec
arribar a la conclusió que seria una persona incapaç de fer us d’una de les
majors habilitats en les relacions socials l’EMPATIA!. Incapaç de mostrar els
seus sentiments, incapaç de comprendre els teus (ho podia veure com exagerat) incapaç
de reconèixer les seves proeses en aquest camps. Era curiós sí veia les del seu
company però era incapaç de reconèixer les seves. No sé si això podria ser
degut a algun trastorn o no, jo soc més senzilla i m’agrada pensar que això
vindria a ser una causa d’una mancança o situació negativa en el passat, però
clar hi ha persones que això ho saben veure i hi saben ficar remei ràpidament,
o sigui reconèixer-ho i prendre consciència, altres en canvi no s’adonaran mai
d’això i com ell, s’amagaran sota una gran cuirassa que acabarà fent moltes
vegades, sense voler, mal a qui els envolta. És una gran llàstima, pensava jo
però...
-No tinc il·lusió, em va
argumentar per deixar-ho el dia que va venir a casa. Coi vaig pensar doncs no
es notava pas!!!! Ara me’n reia jo
mateixa pensant, caram amb el robotet, potser era això pobre, i jo que pensava
que no tenia sentiments o no sabia expressar les emocions i ara resultarà que
no tenia il·lusió ;).
Quan ell ja anava a marxar, tot
just havia arribat per dir-ho (5minuts) li vaig demanar si m’ho podia argumentar més, no???
Doncs jo fins fa dos dies no havia notat res, (jo amb cara de pòquer). I m’explica la història del seu company. (Intentaré
ser breu) El seu company es troba, tècnicament “envaginat” amb una casada
que li va dir que deixaria al seu marit i ara... sorpresa!!! no ho ha fet. Diagnòstic,
Està patint clarament una obsessió d’allò que en diríem: m’han ficat el caramel
a la boca i ara no me’l deixen gustejar, o altrament dit, “voldria follar fins a
quedar-me extenuat” Ell (el obsessionat) per descomptat ja havia
deixat la dona. I ara es trobava sol i descompost. Buscant-la a tot hora... La
persona que tenia jo al davant em deia que veia al seu company il·lusionat (el meu “EGO” rient-se
pensant: obsessionat reiet, el teu amiguet està obsessionat i
cardat). Total on vull anar a parar
explicant aquesta xorrada???
Jo la vaig cagar i de ple quan
vaig començar a valorar les coses en agradables i desagradables, doncs de
manera inconscient ja estava cultivant el meu aferrament o “APEGO” a una
persona que només era una projecció del que jo volia que fos.
En resum, tenia una persona
davant meu, que il·lusa d’ella em demanava que volia estar il·lusionada patint una obsessió, patètic vaig pensar, suposo que
per això vaig poder aturar el meu “EGO” i en comptes de fer-me la dolguda o
ferida fent referència a la dignitat, vaig sentir llàstima i em va venir al cap
la frase de Leonardo DaVinci: “Desperté y vi que todo el mundo estava
durmiendo...”
Així que vaig concloure que
aquest robotet sense sentiments havia estat posat al meu camí com un mestre, (sense
ell ni saber-ho ;) m’ha ensenyat a no aferrar-me a les coses agradables, doncs
ja veieu poden desaparèixer de la nit al dia i causen obsessió en la majoria
dels casos. No aferrar-me a les coses o
situacions negatives doncs em generen molta ira i malestar que acabo projectant
als del meu costat. M’ha ensenyat a identificar el meu “Jo” que de ben segur hagués
acabat discutint o increpant-lo.
En definitiva, escoltar, observar
i... patada!! No cal malgastar les paraules a aquell que decideix viure en l’obsessió.
Òbviament el vaig deixar marxar tranquil·lament,
en definitiva és el que volia. El vaig deixar marxar amb un bon nus a l’estómac,
i és ara mentre acabo aquest escrit que em surt el que vaig sentir en aquell
moment que es va tancar la porta: una barreja
de ràbia i llàstima fruit de la meva lluita constant amb la ment. Ràbia per no
saber-me explicar prou be i llàstima per veure’l tant perdut.
Per alguns el tren només passa
una vegada i per altres, tenim la sort que podem decidir quan baixem per fer
transbord.
Gaudiu de la primavera ;)
