El present escrit va dirigit
aquelles persones que arribant a la cinquantena només coneixien com a muntanya
les de Montserrat ;) sense desmerèixer el que he fet fins ara, però qui em coneix sap
que el que he fet aquest juliol... ni en somnis ho hagués dit!
Potser tot a vingut degut a la
meva lluita personal iniciada fa uns mesos. Per cert!! Us he de comentar que
començo a notar els beneficis, un d’ells i molt apreciat, crec que per la
majoria, és la disponibilitat de temps. Suposo que una cosa porta a l’altra,
intento fer un treball més conscient amb mi i amb el que m’envolta. Com deia he
guanyat amb temps, i com ho noto? Us preguntareu, doncs noto que l’estiu m’està
donant molt de sí. Des del 1 de juliol fins a l’1 d’agost he viscut moltes
experiències. Un mes, tan sols UN MES!! Per arribar a conclusions i descobrint
coses noves, límits personals, canvis, conclusions...
Intentaré fer un breu resum de la
meva última situació durant el mes de juliol.
Com sempre acabo la feina al
límit, inicio les vacances amb shock, és a dir, passem de 100 a cero amb 1 dia.
Normalment m’inscric a algun curset d’estiu i així baixo el ritme a poc a poc,
però aquest any tenia prova d’anglès a finals de juliol, per tant vaig decidir
no fer res, però també tenia ganes de marxar uns dies així que vaig trucar a una companya aventurera (sempre ha
fet mil coses ) i li vaig comentar si tenia ganes de fer alguna cosa. La Imma
em va respondre ràpidament, “m’agradaria fer la transpirenaica” i jo li vaig
respondre: - el què? I ella va respondre:
-Si dona el GR 11 !!! A la nit vaig
tirar de Google, i quina va ser la meva sorpresa??? Es tractava d’una travessa
de 800 km!!!!! aproximadament, com podeu pensar, de seguida la vaig tornar a trucar
per tal que m’expliqués el què! s, doncs no em quadrava res. Abreviant... vam
concretar de fer els pirineus occidentals que serien unes 8 etapes de
Hodarribia fins a Candanchu amb motxilla, of course!! Com que ja us he comentat
que vaig iniciar el meu treball personal no vaig ficar massa objeccions, vaig
pensar que seria una bona experiència per posar-me a prova. I així ha estat.
La majoria de les persones, jo una d,elles fins ara, fa us de l'expressió: “cada
cosa al seu temps”, tenir fills/es, casar-se, sortir de festa, portar shorts a
ras de figa ;), fer travesses a la muntanya, anar un estiu a Eivissa... i jo us
dic que NO, definitivament les coses s’han de fer no al seu temps! Sinó quan
una o un en tingui ganes. En aquells moment que t’agafa un rampell que dius “o
ara o mai!!”Hem de saber passar d’aquestes grans etiquetes que ens fiquen per
l’edat, és una veritable lacra, sobre tot quan vols trencar amb tot o simplement
fer el que et surti del cony! Parlant amb plata!
No m’hagués imaginat mai que al
meus 46 tacos hagués gaudit i patit tant de la natura.!
Han estat 6 magnífics dies que no
crec pugui tornar a repetir, ja m’agradaria!!! Tot i arribar a buscar les grans
tifes de vaques per poder trepitjar-les i estar per uns segons sense sentir el
dolor de les llagues als peus i entre aquelles pedres com a ganivets, repetiria
aquest “periple”!
Fins ara coneixia la immensitat
del mar, que fins i tot em tapa quan em fico a mirar-la, però aquest dies he
viscut la immensitat de la vegetació, de la muntanya, de la natura. Suposo que
al fer 6 dies és el que m’ha ajudat a empapar-me d’aquest viatge. Cada dia hem
respirat frescura, fins i tot la cara ens va canviar. M’ha impressionat
moltíssim la immensitat del bosc, quantitat d’arbres gegants i envoltats tots
ells per la molsa, encara avui hi somio amb ella, tant densa!!! Semblava
coixins!
Quilòmetres i quilòmetres de
vegetació i molts dies que ens trobàvem amb la boira li donava aquell punt
verge i misteriós.
Han estat 6 dies d’immensa
humitat, de bestioles gegants (llimacs, aranyes, sargantanes, gripaus...) de
quantitat de flors de mils colors, de camins, corriols, fonts i rierols. De
vaques, cavalls, ovelles i de fins i tot un isard en la última etapa!
Està clar que per tal de lluir
tot això ens cal un bon clima, i aquest bàsicament es componia de 10% de sol,
40% boira, 20% vent i 30% pluja!!! Com podreu comprovar un temps magnífic! A
prova de bomba, o sigui a prova de qualsevol persona que es passa quasi 360
dies de l’any aixoplugada a casa o sota un paraigües!! I amb poca muntanya a
les esquenes!
Ja ho comentava, no se si ho
tornaré a fer, però el que m’emporto em serà útil per reprendre l’hivern.
Han estat moltes les sensacions
viscudes... això NO te preu!!. L’altre dia una companya penjava els beneficis de
fer senderisme per la muntanya, del tot cert, encara que el meu apreci a la
muntanya és baix, malauradament, us he
de dir que va ser molt beneficiós. Per mi cada dia era una petita puntada d’agulla
sobre la meva pell. Petites puntades que em van ajudar. Sense saber-ho m’anava endurint
no només físicament, que al final em va fallar, sinó mentalment!. Sense adonar-me’n
em vaig fer un bon apedaçat ;) això ha fet que fins ara i desitjo que per més endavant
mantingui l’agraïment a aquesta experiència.
-
- Vaig acabar agraint el pes de la motxilla, sobre tot el dia de ventisca, boira i fred. Positivant. M’aportava “el caloré” a l’esquena.
- Agrair els rierols per netejar-te el fang de les botes, plenes d’aigua i alguna que altra pedra. I les grans tifes per xafar tou!
- Agrair una samarreta de 7 euros que va evitar que dos únics dies de sol no ens “achicharressim”
- Agrair trobar aigua (fos com fos) quan a la teva botella només li queden 2 dits i tens la boca com un suro i 7 quilometres per endavant
- Agrair fins i tot la sal, ja que em servia per ficar a estovar les meves ballofes.
- Agrair el circuit d’aigua calenta per pegar-se una dutxa, i revifar els músculs. Gran invent!
- Agrair tenir 3 euros per poder fer us de maquines per rentar i secar tota la roba que dúiem molla.
- Agrair els esmorzars que ens feien pel nord, es trobava tot molt bo per poc que fos i t’ajudava a tenir una millor sortida.
- Agrair trobar-te una teulada de dos pams en una esplanada gegant d’herba i amb l’aigua fins al coll, per poder canviar-se de roba...
- Agrair les noves tecnologies en moment de pèrdua i angoixa. Gràcies Sant GPS i Sant Track. Gràcies als americans, russos o qui vagi enviant satèl·lits per aquests mons de Deu.
- Agrair que en un menú de dia et puguin canviar una amanida per una sopa!!!! I que a sobre sigui de peix!!! Uuhhhmmmmm! Com la vaig gaudir aquell dia!
- Agrair el betadine amb pomada. Gràcies a ell no acabàvem amb les tovalloles fetes una merda, o els mateixos llençols!
Ja veieu, algú dirà que no cal anar a fer una
travessa per tornar-se agraïda. Doncs mira jo potser ho necessitava, ara m’adono
que m’ havia oblidat.
Havia oblidat improvisar, havia
oblidat la incertesa, havia oblidat l’esforç, havia oblidat la solidaritat, havia
oblidat la concentració, havia oblidat a riure per cansament, havia oblidat conèixer/intimar
amb tant sols un dia, havia oblidat rebre a canvi de res, havia oblidat a rebre
amabilitat. 6 dies fora de joc. Perfecte!
No em vaig tenir prou amb aquesta
experiència que 15 dies després m’apuntava a una sortida per fer el cim del
Montardo. Només volia afegir que vaig deixar de ser verge, en referència a
dormir en un refugi. Ostras aquí ja vaig petar de manera total la meva ZONA DE
CONFORT!! Però us he de confessar que el més estrany per mi es que en cap
moment em vaig trobar fora de lloc! Així doncs no crec que serà la meva única
travessa.
Algú dirà que ara em faltaria fer
un 3000, fer vivac i banyar-me amb pilotes a un llac. Tot arribarà o NO, ja
veurem si m’agafa el rampell. No hem de forçar la màquina ni tampoc limitar-la
sinó deixar-se portar.
A les dues companyes Anna i Imma, especialment a tu Imma amb qui vaig fer la major part del camí (i companys (des)coneguts Xavi i Jose) del camí, ha estat un "patiment" molt divertit. Gràcies per aquesta experiència i... fins al proper GR 11.
