HISTÒRIES DE MAL ROTLLO

En dies de crisis la inspiració també disminueix, i és per això que he decidit començar una sèrie de relats curts que normalment, i no se per que, sempre s’acaben amb malt rotllo. Així que “va por ustedes” .

De quan era petita em ve al cap les visites al metge amb la meva mare, sortíem del poble aviat pel matí i arribàvem a l’estació d’autobusos a primera hora, allí coincidíem tots els de poble, estudiants, treballadors, mestresses de casa, jubilats que anaven al metge, i nosaltres. Tots, o la majoria fèiem el mateix trajecte, sortíem de l’estació i ens enfilàvem per un carreronet, el carrer del correu vell, cap al mític carrer major (mal anomenat així per tothom doncs on fèiem cap era al carrer sant Antoni). Com deia aquest carrer donava una visió del que ens esperava, tot un bullici de gent que anava amunt i avall, passàvem la botiga de davantals i bates per la padrina i la Bacallaneria, actualment tancada, com una arteria més ens barrejàvem amb la resta de la gent i agafàvem la direcció a la catedral, allí prop hi havia el metge que em visitava, el Dr Melcior, m’agradaven les seves visites, doncs sempre quan em tirava les radiografies desprès milagrosament hi queien Sugus. Però, tot va canviar un 28 de desembre de 1979, un mal dia que també anàvem al metge. Aquella setmana ens varem assabentar que sortint per l’altre costa de l’estació d’autobusos podíem agafar un autobús de línia nova que ens deixaria molt a prop de la consulta i varem decidir agafar-lo, feia fred i havia plogut. Durant aquells dies havien sortit als diaris que els ciutadans i ciutadanes es queixaven del mal estat dels carrers de la ciutat, nosaltres desconeixíem la notícia, així que ens varem dirigir cap a la parada.
Estàvem esperant, jo vaig seure, la mare estava al meu costat dreta, duia un abric negre de llana, sabates de xarol grises amb una sivella de plata i de taló quadrat com es portàvem aquells anys, una bossa de mà on hi portava la cartera, mocadors de roba envoltats de ganxet amb les seves sigles A C i el volant del metge, jo la vaig mirar mentrestant ella es torcava el nas, feia fred i era temps de moquejar, no paraven de passar cotxes, alguns molt de pressa, fins que va arribar l’hora d’aquell mal dia, vaig veure que de cop la meva mare va caure al terra desplomada, el mocador va anar a parar al toll que teníem al davant, i ella va caure als meus morros i jo atònica sense saber que fer.Un cotxe, un sol cotxe, dels cinquanta que portàvem veien passar, va ser el culpable de tocar una pedra del ciment amb mal estat i, just aquella pedra, va fer que 40 anys vida de la meva mare s’esfumessin de cop.

SER O NO SER AMABLE

Costa molt ser bo, “costa més fer el bé que el mal”, fer mal ho fem normalment i de forma natural o més ben dit de forma inconscient, amb el mínim esforç. Jo ho intento cada dia, ser amable amb els companys de feina, quan vaig a fer les compres de la setmana, quan assisteixo a una xerrada, quan vaig al metge, amb els veïns, amb el carter... sempre intento quedar bé i/o ser amable o almenys això hauria de fer, a vegades em costa molt, em deixo portar per l’agressivitat, però he estat dies sencers essent amable amb força gent i situacions, ho he pogut assolir! Però em costa mantenir-ho. Sempre hi ha qui ens fica a prova, i ens busca la mala llet que tenim o l’agressivitat que encara no tenim del tot controlada, i sempre ens agafen aquell dia llunat que de tant en tant passem.

I ha gent que sigui pel que sigui no ens caiem bé, moltes vegades és recíproc, i això que ni tant sols ens coneixem però notes que aquella noia o noi, sigui pel que sigui, no es agradable amb tu, això em passa amb una noia del supermercat que vaig a comprar habitualment, una noia molt alta, amb posat seriós i de no haver dormit molt bé, dona de poques paraules. Quan me la trobo a la caixa em diu bon dia de forma automàtica, sense mirar-me, i quan comença a ficar les coses a les bosses ho fa tal qual li venen, jo sempre li rectifico les bosses, sense dir-li res, distribueixo els productes comprats de tal forma que quan torno cap a casa amb les bosses la meva columna quedi equilibrada i m’ho agraeixi, quan ella veu que ho faig para de contar i fa com qui em mira, desafiant, llavors jo li comento, que no caldria eh!, però em prenc la molèstia d’aclarir-li: - No, és que si no ho faig aniré de costat o no arribaré a casa i li faig una rialla, de bon rotllo, com dient-li: - t’agraeixo la teva tasca però a mi em va millor distribuir les bosses d’aquesta manera, no et preocupis que no és pas per que no ho fas bé sinó que per experiència arribo així millor a casa. Però ella sempre em tira la mirada desafiant com qui diu: que noia!, no t’agrada com ho faig, a sobre que m’hi deixo les espatlles girant i embossant-te la compra, tu vas i desmuntes el que faig, que en sabràs tu d’embossar... i llavors ja penso: - val més callar, pagar i marxar. Contràriament hi havia una altra noia, ara ja no hi és, una llàstima!, aquesta noia era com un “poro” farçit d’amabilitat, que esclatava només veien arribar algú a la caixa, quan li sentia dir -bon dia!, se’m ficava la pell de gallina, de veritat! Tenia una veueta suau i et mirava amb aquella careta que qualsevol li deia alguna cosa que no fos amable, i si veia que li canviava les coses de bossa s’aturava i m’ajudava en la distribució, és curiós, les dos noies treballen en el mateix supermercat, amb el mateix càrrec i el mateix horari però una era molt amable i l’altra NO, suposo que alguna cosa li hauré fet perquè es mostri així, no crec que ho sàpiga mai, dons jo no li preguntaré, suposo que continuarem així essent desagradables, és més fàcil, oi? Ara que com que estic sempre entrenant per ser cada vegada més amable potser és el moment de canviar, el pròxim dia no li canviaré les coses com les posa ella ho faré al sortir de la botiga, quan no em vegi.

Au doncs! sigueu bons en aquest ofici de dir les coses, la Susanna m’ha comentat que ja ho va fent, el que? Direu, doncs això de dir les coses pel seu nom, sense ser agressius ni passius.