Avui quan anava a la classe de “Pilates”
m’he quedat sorpresa. La monitora que tinc a Body combat, m, ha comentat que
deixava el gimnàs. Tot ha començat quan li he preguntat pel sopar que havien
tingut aquest divendres. No sé com anat la cosa però amb 10 minuts, els que he
arribat tard a la classe, m’he assabentat que està passant per un d’aquells
moments que vull ben lluny de la meva vida i de la dels que estimo!
Com diu, sinó recordo malament, l’Agustina
s’han de cremar etapes en aquesta vida. Jo encara no havia trobat el sentit a
la vida fins avui, que fort! Potser m’he passat ara! Però ha valgut la pena
anar al gimnàs.
Quan em parlava aquesta noia, la
Monitora, l’he vist confusa, perduda, com derrotada...però amb un objectiu
clar: Deixar el que està fent, doncs no li aporta res o no ho fa motivada,
segons ha comentat. M’agradat!. Fa uns 7 anys vaig fer el mateix i encara recordo el dia com si fos avui, deixava una feina
de 3 anys per quedar-me a l’atur, el motiu: massa injustícies i actes
incoherents. La cara dels meus familiars un poema. Quan es pensaven que tenien
la “nena” col·locada, va i ho deixa! Però la dita “No hay mal que por bien no venga”
ha estat l’aforisme que m’ha anat ajudant. Li he explicat a ella i l’he
felicitat per la seva decisió valenta, els 32 anys és una bona edat per cremar
etapa o fer un gir de 180 graus, jo en tenia 35!
Sempre que he canviat de feina,
que ha estat molts cops, me ve al pensament una companya d’universitat que va
començar a treballar quan va iniciar les pràctiques, al mateix lloc que les
realitzava, ara farà 19 anys, 19 anys!!!!! Deu meu! Jo admiro aquestes persones
que poden estar 19 anys de la seva vida treballant en el mateix lloc!, Fent el
mateix, veient moltes vegades a la mateixa gent... i segur que com ella n’hi
moltíssimes. De veritat que us admiro! Com us ho feu? Vull saber el vostre secret! ;)
Ara aviat farà 4 anys que estic
al mateix centre treballant i ja començo a notar-me inquieta, el per què? No ho
sé, és com si de cop em quedés sense aire, com si necessités un reset, em sento
plena molt plena! Suposo que hi ha
persones que aquesta situació la superen tenint un fill o filla, passant de
solter/a a casat/da, de lloguer a comprar... la majoria van canviant d’estat, i
jo, suposo que perquè m’he deixat portar per les inquietuds de conèixer coses
noves, que no vull dir que els/les altres no en tinguin, però com m’estic
adonant, són molt diferents. Potser és això, que tinc un EXCÉS d’inquietuds!
No seria que NO m’omple el que
faig sinó que és una sensació de tocar sostre. La necessitat d’obrir altres
portes!
Intento buscar estratègies, com
per exemple, en una entrevista el Gran Wyoming, va comentar que li agradava que
hi hagués gent més rica que ell, així el seu objectiu a la seva vida seria el
de treballar per poder assolir algun dia el que els altres tenien, i ell és
conscient que això no passarà per tant, és el que el mantindrà poder anar
tirant al llarg de la seva vida. (És el que va dir més o menys o almenys és el
que em va quedar a mi).
Últimament quan vaig al gimnàs
passo davant d’una caseta verdablava que està en lloguer i sempre que hi passo
pel davant sospiro, i m’imagino vivint en ella, movent-me entre les diferents
finestres, pensant en la de gent que podria invitar, trobades, soparets. Etc. I
avui després de la conversa amb la monitora, al tornar a passar pel davant, he
pensat: i quan la tingués que? Aixxssshh!
Total que he arribat a la
conclusió que hauré de ficar unes dosis de CONFORMISME a la meva vida i així
poder anar trampejant aquest llarg camí.
Qui pogués està a l’edat del meu
nebot, que el pobre, recent operat de les angines, està dolgut doncs es perdrà
una festa a la “Florida”. Es la meva primera vegada, amb 42 anys que trobo en
falta els 18!!! Potser ja he començat a ficar CONFORMISME en la meva vida! ;)
