sábado, 19 de diciembre de 2015

HE OBLIDAT QUE VAIG SER JOVE

(El publico amb caràcter retroactiu ;) doncs el tenia guardat a esborranys des del 2008)

Tinc records de quan era petita de situacions a l’escola, a casa amb els meus avis, ja morts, i els tinc com si els hagués tingut ahir, com si només fes unes hores que ho hagués viscut. També els tinc amb les meves amigues del cole, del carrer, de festa als 18 anys i ho recordo com si fos ahir, i m’agrada, però si em pregunto si ho voldria tornar a reviure sempre m’autoresponc que no!, doncs penso que no fa tant que ho he passat, així doncs per que cal tornar-ho a repetir?. ( Irònicament això vol dir que ja fa uns 20 anys que ha passat).
Tinc un nebot que ronda els 14 anys alguns ja sabreu que vol dir això, altres, com la meva germana i el meu cunyat, sembla que s’haguessin oblidat  que és complir 14 anys, és clar que, no és el mateix complir-los en un poble que en una ciutat. Em va xocar que fa poc, fent sobretaula, es fiquessin a “qüestionar” la vestimenta d’una noia d’uns 15 o 16 anys que es vestia com una gòtica, -...que si sempre anava de negre, que si porta unes plataformes enormes, que si porta la llengua partida i un llarg etc, va ser quan vaig dir que semblava que mai haguessin estat joves. Jo recordo una vegada que la meva germana, jo devia tenir uns 16 anys, no ho recordo molt bé, em va portar a veure com el meu cunyat assajava amb el seu grup en un xalet amb els seus col·legues. Quan vaig entrar recordo que vaig flipar, no havia tingut mai una guitarra elèctrica, ni una bateria tant a prop i tampoc m’imaginava el so tant fort i estrany que podien fer. Recordo que tots portaven un look de melenuts, amb samarretes desgastades i texans amples, tots tenien la seva cervesa i segurament que l’aire que es respirava era d’algun canut, el record olfactiu no em funciona tant bé, des de llavors recordo que deia que tenia un cunyat que tocava en un grup de rock, recordo també que em vaig interessar per la música que feien i vaig esbrinar que li agradava Deep Purple i pel seu aniversari o per Nadal li vaig comprar un disc. Desprès d’aquell dia ha plogut molt, fins al dia del meu nebot i la sobretaula, on veia al meu cunyat i la meva germana com si mai haguessin fet cap barbaritat de joves, a qui no li agrada la música? Qui no agafat una bona borratxera?, A qui no li agrada imitar al seu ídol preferit?. Jo recordo un look del meu cunyat a lo Gary Moore, i a la meva germana amb uns pantalons de campana que es podrien aguantar sols, es clar a ella no se li notaven tant els canvis doncs li agradaven més les cantants més “normaletes” en quan al vestir em refereixo, els seus ídols tiraven cap a Itàlia, tot i amb això estic segura que ella també s’ha vestit imitant a algú.
En el meu cas, per exemple he viscut la moguda “Siniestra” amb els Cure, ja us podeu imaginar les cardades que portaven els meus pels, amb les col·legues ens passàvem hores i hores al lavabo, ara m’adono que també he participat en la destrucció de la capa d’ozó, que hi farem! també he viscut l’època dels tupes (Loquillo, Los Gatos Locos, Gabinete GAlligary, Los rebeldes..., el Grunge amb Nirvana, i a més a més vaig pillar l’època de l’Acid House doncs ja us podeu imaginar els canvis que ha sofert el meu body si a tot això li sumem que a sobre ho recordo com si fos ahir, doncs suposo que per això quan em parlen de noies o nois com els gòtics, els raperos, els maquinorros i un llarg etc, doncs n’hi ha per parar un tren, penso que jo podria estar al grup de qualsevol, m’agrada veure’ls, i mirar com es treballa ara l’estètica, que es fiquen, que els identifica, que els fa ser diferents...i m’agraden tots, doncs penso: “que bé, encara es poden fotre el que volen”. I jo també, eh! Encara que amb algun o bastants matisos, és el que té tenir que pagar una hipoteca.
Jo se que tant la meva germana Tresa com el meu cunyat “CurKi” ho saben, però, la meva pregunta que els i faig és: quan es perd l’esperit de la joventut? Per què vosaltres el teniu, doncs ho heu experimentat. Que es perd quan es té un fill? Per que privar-lo de la seva identitat, que a sobre canviarà cada 3 mesos. Vesteixi com vesteixi que sigui bona persona, la resta per sort o per desgràcia ja li vindrà imposat per la societat. No deixeu d’alimentar l’esperit jove. Per molts anys Marc!

LES COSES NO PASSEN MAI PERQUÈ SÍ

Soc de les que penso que un estiu dona per molt. Sempre ho comento quan parlo de modificació de la conducta. Hi ha que encara creu que és com és i punt! En canvi altres el que volem és millorar-nos cada dia, potser perquè en el fons no ens agrada com som, no ens acceptem. II moltes vegades quan ens hi posem ho aconseguim. Sabem quan toquem fondo, no mentre hi estem per desgracia, sinó quan ja ens ha passat tot i com l’au Fènix ressorgim i llavors sí, llavors notem que hem tocat fondo, i que hem cremat una etapa.
El que he viscut jo aquest estiu ha estat com una il·luminació i mai millor dit, doncs mentre ho he patit he estat envoltada per “l’espectre Budista” de bon rotllo ho dic.
Es curiós vaig necessitar d’un desconegut, que va entrar a la meva vida en un plis plas, per veure que estava fatal!. Començaven a ser anys, concretament  potser des del 2008 aproximadament que no gaudia de mi. Em vaig veure totalment descompensada. Aquesta setmana un conegut ha penjat al facebook una vinyeta molt significativa que us intentaré ficar al final de l’escrit. I amb la qual m’he sentit molt representada.
Es fàcil dir he canviat, però és molt agradable sentir com la teva ment realment va canviant, notes diferents les teves situacions i fins i tot et quedes parada de com reacciones, em veig com si em mirés a mi mateixa. No estic posseïda, no patiu! I tampoc estic canviant tant eh!! També tinc dies que torno a ser un caos però la veritat és que no arribo a tant ara.
Em pensava que el fet d’iniciar-me seria semblant a deixar de fumar. No m’he imaginava parlant sense tenir un cigar a la ma o la boca, ni bevent ni ballant, és curiós, també pensava que perdria aquesta seguretat que semblava que em donava, tot plegat per empassar-me fum. Ara em passava el mateix em pensava que si m’hi iniciava perdria el meu “brio” la meva passió per les coses, la meva implicació, que potser ja no discutiria i que em deixaria xafar per la resta. La veritat que no entenia massa bé on em ficava. Així que tot plegat, conèixer aquesta persona va destapar el que feia temps que tenia, una ment descontrolada que anava tapant amb bones persones que me envolten. He tingut molta sort, he sabut envoltar-me de gent coherent, sana, pacient, potser tenim alguna cosa en comú, que ens volem millorar, i ens agrada qüestionar-ho tot o casi tot.
Total!! Tot aquest rotllo per dir-vos que m’he aficionat a meditar!, la primera vegada no se si cap al 2011 o 12 vaig tenir el meu primer contacte, però quan vaig tornar a casa vaig pensar no tinc temps! Quina rucada no? Doncs no tenia temps, i em vaig deixar portar ràpidament per la corrent de bogeria estressant que comporta de viure i treballar en una ciutat. Però com ja us he anat explicant va ser aquest estiu que em vaig retrobar amb la meditació i la vaig gaudir plenament. M’agradaria explicar-vos alguna cosa més, però la veritat és que a diferència d’abans que no em costava res explicar el que sentia, ara em trobo que m’agrada gaudir-ho i tinc la sensació que encara que m’hi fiques 1 any intentant explicar-vos com em sento o que sento no crec que ho aconseguís doncs les sensacions que he tingut no tenen paraules, o almenys jo encara no les tinc, però si us interessa us puc dir que hi ha molts llibres i Lames que ho expliquen amb molta facilitat i senzillesa. Potser em fa por explicar-ho per por a deixar-ho de sentir, com deixar de fumar i deixar de ser jo. Aquest és un altre tema que dona per molt , matar el JO.
No he deixat de sentir-me implicada amb l’entorn, no he deixat de discutir o enfadar-me, encara que he baixat les vegades i la intensitat, tampoc he deixat de riure i/o divertir-me. Sembla estrany abans estava tota l’estona donant-li voltes a les coses pensant que era la manera correcta de viure i, realment estava passant sense viure, i ara em sento més pressent que mai, em noto que ho controlo tot molt més de forma plàcida. No us preocupeu que no vaig fumada!!!
Però ja fa temps que us volia escriure i no he pogut fins ara, tot i així em sento una mica ridícula, em sento com una Happy flowers o figaflor en català correcte! J
Res doncs, la pròxima intentaré parlar de futbol o política, no us ho prometo eh!
Però segurament si que ho intentaré d’un tal “JO” a veure...

BONES FESTES A TOTHOM! 
Us espero al cim!!! jajajajajja