(Títol en honor a una marca del Decathlon i la
ruta Quetzal)
Ara que ja començo a estar més “curtida”
intentaré fer un recull de reflexions d’aquest “mundillo”, de les meves en
particular. Jo crec que només he conegut un 25%, per tant queda molt per
conèixer , cosa que jo no faré!
Començo a tenir els peus d’un
Hobbit, amples i de dits gruixuts, porto un any rebentant tots els mitjons, tot
i portant les ungles a ras! i, a sobre “les
veïnes de barri” (grup de WhatsApp) hem van dir que tenia les cames com un
futbolista, amb tot això, és hora de fer un reset muntanyenc.
No entenc molt bé el que ens està
passant. Si només hi entréssim els solters i solteres pensaria que és per una
falta de sexe, però és que això també contagia a gent amb parella, que... clar
també potser per una falta de sexe, tenir parella no va lligat a tenir sexe,
no? ;). Altres opcions serien: tenir alguna cosa a fer els caps de setmana, i/o
buscar altres relacions fora de la feina, instints de superació, conèixer entorns,
preparació física, respirar aire fresc, veure vaquetes ;) i un llarg etc. Doncs
ara descobriré que em mou a mi.
L’altre dia després de fer una
matada caminant, no cal dir el nom tampoc es tracta d’estigmatitzar el lloc,
vaig acabar amb 8 o 9 hores de caminada per fer 19 quilòmetres i alçades o
desnivells de 2300 aproximadament, tot suportat amb les meves cames i, més
concretament, als turmells, músculs
adductors i altres parts del cos, que pateixen les baixades infinites de gespa
abundant i forats formosos. Així vaig acabar amb el meu genoll dret que s’expressava amb les següents
paraules : capulla! Idiota! no en tens
prou encara???? Doncs toma punxada! toma punxada! I, tot entomant la última
picada al braç esquerre d’una ortiga estratègicament col·locada, vaig sentir com
una veu celestial em deia: “quedat amb lo
bo” i jo vaig respondre:” i que ha
estat lo més bo?” Resposta: les
vistes!. Les viiiiisssstes???? Vaig
pensar, tenia raó, però és que les vaig haver d’observar amb 2 minuts, 2
tristos minuts. Estirada a terra desprès de menjar un “bocata” de pernil, una
barreta energètica, i un “xupito” de vi. Em vaig ficar donant el cul als meus
companys i companyes, vaig pensar ara és el moment i... només va durar 2
MINUTTTSSSS, DOS TRISTOS MINUTTTSSSSSSS!!! Per gaudir de les panoràmiques. El moment es va trencar quan algú va dir de
continuar. L
Així que vaig pensar, això no
està fet per mi, necessitava un temps per interioritzar tota aquella magnitud i
sintonia de colors i estructures, totes col·locades de forma harmònica,
envoltada de silenci i de perfums transparents. El que seria la Síndrome
d’Stendhal a la muntanyesa. Necessitava pensar en la gent que hi hauria passat
per allí, la formació i composició, les
bèsties que hi deuen d’acampar, com serien les nits allí?... ho necessitava per
quedar-me amb “lo bo”, quina empanada no? Però m’hagués agradat poder-ho fer.
Sempre em quedarà París.
Ara ja sé que aquest tipus de
sortides no estant fetes per mi. Hi ha de tot com a tot arreu, però no em cal!
M’he trobat gent molt amable, amb qui enganxes molt aviat el ritme de conversa,
d’intimitat, de complicitat, d’ajuda... etc però d’altres, que encara ara no se,
ni com es diuen ni de que treballen, res de res, i a més a més quan els hi
preguntes et contesten amb un Sí o un NO, i amb cara de Poker o de perdonar-te
la vida! (Lídia, Meritxell, Olga ja sabeu de que parlo no?). Altres persones hi
ha moments et fan sentir del grup i, els mateixos/es quan més necessites que
t’acompanyin et sents dir que fas anar lent el grup!!! Que penses: Cal anar
coronar el més aviat possible??? Amb tot
el meu respecte pels qui així ho prefereixen. Però a mi no em cal!
Està clar que apuntar-te a una
sortida i pensar o fer-te creure, com alguns o algunes et volen fer creure, que
ha estat un bon grup!... és tradueix com: ha estat bé mentre ha durat,
“siguiente!”. I llavors arrosseguem mals d’esquena! (Guinyol a la Metafísica:
potser no és la motxilla la que pesa)
Mai m’hagués pensat que anar a
fer trekking seria tant estressant o similar com anar al cine, quan hi portes
unes quantes setmanes al final no saps qui era l’actriu o director, si era
rodada a París o a Malaga. Suposo que el fet d’anar amb guia és això, no? O,
que totes les masses fan mal o multipliquen la ignorància. Almenys el meu
cervell no està entrenat per digerir tanta informació i de manera tant ràpida,
això fa que moltes vegades em senti
encara més ignorant. Se que ho he après però ves a saber on ho he posat!
Ho tinc a la punta de la llengua! ;)
Durant tot l’any ja m’he
deshumanitzat prou, parlo en l’àmbit laboral, no voldria ara fer-ho mentre gaudeixo de la
muntanya, és per això que he arribat a la conclusió que si faig una altra
sortida, o la faig SOLA, que ho veig una mica improbable, o la faig amb gent
del meu entorn, per això soc com soc, per la gent que m’envolta, soc persona de
compartir els moments d’esforç ;) i d’assaborir les coses i idees, poc a poc. I
de les que penso que: una retirada a
temps és una victòria. Els meus músculs i tendons m’ho agrairan ;)
Una de les coses que em quedo de
tot això seria els detalls de monitor, com per exemple: portar una botella de
vi fins al cim!!! Ho carregar-te una
botella d’oli, tomates, formatge i fer-te el “bocata” en directe, després de
fer uns quants quilometrets!. Aquestes són les petites coses que marca la
diferència en les activitats que, tot i voler-les introduir, alguns i algunes
encara ens ho mirem amb estranyesa. (On vas amb tot això ens faràs fer tard
home jajajaja). Però la veritat és que em quedo amb això, introduir aquests
aspectes més rústics i casolans o plens de senzillesa i deixar apartat per uns
moments el món de Salomon, Edelrid, Mammut, The North Face... propis de les
altes esferes competidores en tots els camps, tant els de gespa com els d’or,
de ven segur que ens ajudarà a ser millors persones.
Em sabrà greu si hi ha algun
muntanyès o muntanyesa que al llegir això és sent ferit o ferida, encara que ho entendré
perfectament, no passa res, una de les altres coses detectades en aquest
“mudillo” és la manca d’humor negre, rossa, groc... definitivament la manca
d’humor. No va per tothom eh!!!
Gràcies a tots i totes que, de
manera inconscient, m’heu obert aquesta
nova faceta al “món ketxua”.
Quedarà pendent fer un “Runnig’s World” o Cicling. Estic explorant
aquests camps ;)))))))
