A l'antiga pregunta: que et sents més catalana o espanyola? La meva resposta més sincera és: em sento catalana, parlo en català, penso en català, estimo en català, expresso els sentiments en català, renego en català, llegeixo la premsa en català, veig pel•lícules amb ...ehm! castellà majoritàriament?, llegeixo els llibres d’estiu amb... castellà majoritàriament?, parlo amb castellà als nouvinguts majoritàriament, escolto música en anglès majoritàriament, intento estudiar anglès majoritàriament i la majoria de llocs que he visitat de vacances parlen en francès (Suïssa, Marsella i París). Podria allargar més la descripció a la pregunta que fa estona m’he fet però... On vull anar parar?
Fa dues setmanes han obert un restaurant al costat de casa, el porten dos senyors, pel que veig normalment, d’uns 50 anys llarguets, el primer que em va sorprendre és el preu canviant del menú, amb una setmana el cartell va passar de valer 15 euros a 9 euros, que dius ole, ole i ole l’olfacte d’empresari, amb els temps que corren! i el més fort és que oferien el menú de 15 amb dos plats de primer (amanida i macarrons) i dos de segon (vedella i llom), sense comentaris. Desprès va venir tota una sèrie de cartells de col•leccionista posats al mig de la vorera, per tal de no passar desapercebuts com: “Hoy fubol a las 8 en terraza. Se puede fumar” tal qual i amb les faltes que hi pugui haver, un altre dia: “Se venden latas de pesicola”, o el que hi ha ara normalment, “Crusant i cafe Leche 1,5”. Que dius... on coi estic? De que van? Si sembla el bar del Pajares i el Fernando Esteso. "Per favorrrr!"
En un altre moment de la meva “apassionant vida” anava camí a Balaguer amb el nebot, de sobte li sona el mòbil, començo a flipar, el meu nebot parla castellà? L’escolto el que diu i encara flipo més: - Sí, sí estoy bajando, si ia ia, pillo una botella. Quan penja el miro i li comento,- com és que parlaves amb castellà? – eh?, a mira , perquè sí. Jo li dic - però si et sona fatal, sembles forçat!, - eh! deixem (ficant-se els auriculars) amb els meus amics parlo castellà. El deixo, continuo conduint, fins arribar al Carrefour, ell baixa a comprar beure “para sus amigos”, i just quan no hi és, li torna a sonar el mòbil (el pringat se la deixat al cotxe) i veig “Juan”, li agafo – si? (Abans de que noti la veu femenina) Hola que soc la padrineta del Marc i ell està comprant que vols que li comenta alguna cosa?, resposta del suposat Juan, - ah! No no ja el tornaré a trucar.- Valeeee, Deu! Penjo, o sigui que el Juan també sap parlar català?. Arriba i li comento, a trucat el teu amic Juan, ah i veig que parla català, resposta: -que fas tu agafant el mòbil? Deixem! parlem com volem! (La mare que el va...)
Al cap d’unes hores parlo amb la mare que el va..., li comento la jugada, ui! la que he encetat..., desprès de queixar-nos d’aquest comportament, ens envaeix el sentiment de patriotisme català a les dos, “aquesta canalla! No saben res de la nostra llengua, no aprecien res, tant que ens va costar parlar-la sense por! I ara ... entre ells està de moda parla amb castellà! Ja els hi val!, i a sobre aquests tarambanes ens han de tornar a tocar els pebrots dient que es parlar POC CASTELLÀ A CATALUNYA?
Aquí volia anar a parar. El Català està tocat, ull viu!
Visca Catalunya!
i visca el Català
Agraïments al Pajares, Esteso i al nebot (que consti que és de sucre, doncs encara està hormonant) els quals m’han despertat de la meva comoditat.
