Ara que el Sr. Guardiola ha anunciat
el seu “Fin de ciclo” com dirien els d’Intereconomia, m’adono que la religió no
és l’opi del poble sinó que ho és el deport. Sinó com m’expliqueu que estigui
pujant el numero de dones i homes d’entre 35 i 40 que s’inicien amb el running
o el que és més casolà de dir, a córrer.
El senyor Guardiola era el meu
exemple d’habilitats socials i el senyor Mourinho m’ho ficava “a huevo”, el Ying
i el Yang del futbol. Era exemplar la humilitat del Sr Guardiola davant
l’adversari, el seu autocontrol davant les crítiques destructives, o banals
diria jo, doncs les crítiques, tant constructives com destructives ajuden a
millorar, les que li arribaven a ell podríem dir que eren suposicions malintencionades.
Jo vaig a un gimnàs on la
matrícula i quota són generoses, no es pot dir el mateix de la gent, la
majoria, i m’incloc, són gent de poques paraules i d’actituds sospitoses, vaig
a dir que als únics que veig riure són els monitors i monitores. He vist
accions lletges, no pròpies del deport. Hi ha una senyora jove (de la neteja)
que tot el temps està repassant les instal·lacions, segurament podria fer-ne un
llibre dels perfils de dones que habiten el gimnàs, jo només podré donar la
versió femenina, la masculina...sempre es pot intentar o suposar.
Definiria i/o dividiria a les...
diguem-li gimnastes que em trobo als
vestidors amb els substantius i adjectius següents:
Dones d’homes (currants) rics: són elegants de poques paraules,
mostren respecte per la noia que neteja i les instal·lacions, si les mires et
tornen la mirada amablement.
Vestimenta apretadeta però sense
marcar de colors neutres, blancs i marrons. Normalment fan Pàdel.
Dones d’homes (nous) rics amb
“bancarrota”: les pitjors, es passegen pel gimnàs, no suen! Sinó que
transpiren i pixen perfum. Normalment van de dos en dos, així poden xafardejar
del que tenen on van i que mengen. Fan comentaris despectius vers les instal·lacions
i la gent que hi va i desprès són les primeres en deixar un matoll de pels a la
sauna. Ho sigui elles són les que sobren! Es distingeixen també perquè no
recullen mai les tovalloles de terra ni les tiren pel forat, com s’indica que
cal fer. Vestimenta marcadora i de
colors estridents. Normalment diuen que fan pàdel.
Dones d’homes esportistes: se les coneix doncs estan mega fibrades,
van a les classes dirigides sobre tot les de cycling, running, body jam...i
s’hi passen moltes hores. Vesteixen roba de Decathlon de la gamma alta. Es
mostren molt sèries, van per feina!
Dones de “la bona vida”: són les que cada moviment que fan miren al
seu voltant per reconèixer l’aprovació de les que, com elles, ens estem canviant,
normalment llueixen bones carns. La vestimenta
que porten per fer deport sol ser de lycra, gama baixa amb alguna que
altra transparència, el noms no es reconeixen, i per sota llueixen tangues de
guepard es solen acompanyar de “mega bolsos” de Diandgi. DGi
Dones esportistes independents: són xerraires i amables, van per
feina però tenen un minut per somriure, vesteixen roba de sponsors, Ara Lleida,
Cursa de Bombers, La triatló de Sarroca...són ràpides en dutxar-se i
canviar-se.
Dones de Victoria Secret’s: no et miren, normalment estan
canviant-se i mirant el mòbil, mostren pell solàrium i van a les classes
maquillades i amb “abaloris”. Estan més hores davant el mirall arreglant-se el
cabell que a les pròpies classes. La vestimenta que les acompanya és Adidas o Nike.
I sempre estan xerrant amb algun que altre noi del gimnàs, perquè serà????
Dones adolescents de pares i mares riques: Cada peça de roba que es
fiquen s’han de mirar al mirall, i aprofiten i es retoquen el cabell. Van de
tres en tres per no parar de xerrar. Porten samarretes del Zara amb malles de
Le coq Sportive, no van a les classes, sinó que proven les màquines del gimnàs
fent petar la xerrada i repassant a tot mascle, de la seva edat, que volti pel
gimnàs. Normalment es treuen un xandall per ficar-se’n un altre i com les seves
mares, tampoc suen i pixen air de cologne derivada del perfum de la seva mare.
Dones jubilades anti clubes
socials o altrament dit llar del jubilat: és coneixen el nom de tots els
monitors i monitores, to alt de veu amb rialla generosa. Es comparen i
pregunten per la roba que porten, n’he vist algun parell portant samarretes amb
slogans: “Jo estic al 100%”. Les classes a les que solen anar són Pilates i
ioga. Quan estan a classe les veus amb una mirada seriosa i professional, "mu profezional" com si
s’estiguessin examinant. Quan acaba la classe són de les que rodegen al monitor
i monitora per dir-li que: Ens anat tannnntttt beeeee!
Dones Mares que volen que els seus fills i filles siguin esportistes:
se les veu a hores puntes, atabalades en vestir o atrapar al seu fil o filla
pels passadissos i llocs de canvi. Es disculpen constantment pel trapella de
nen o nena. Carregades de bosses i de tapers amb menjar. Normalment assisteixen
a la piscina.
...
Així doncs, tenint en compte tot
aquest repertori, insisteixo en fer de l’esport l’opi del poble.
Aquesta impròpia crisi ens
tornarà els valors perduts, farà sorgir nous Guardioles i, pel que veig, ens
tornarà l’esperit de superació personal.
A veure si es veritat !!! i podem
tornar a gaudir d’una cultura de l’esforç. Però no només en pujar la marca del
nostre comptaquilòmetres sigui corrent o amb bicicleta, sinó que cal canviar
les nostres actituds.
Els preus de les universitats,
altre cop, marcaran distàncies entre rics
i pobres però, un gimnàs...
Un gimnàs ens unirà encara que
sigui només amb les guixetes.
