Fa molt dies que no obria l’ordinador i, he estat saturada, i poc inspirada. Ja feia temps que em rodava pel cap fer aquest escrit, però ara mateix que m’hi poso no se com sortirà.Vaig obrir els ulls, un dia a l’hora de berenar, quan totes les companyes de feina coincidíem al bar, sis noies, amb una mitja d’edat de 31 anys i totes compartim el mateix ofici i la meitat seguim solteres.
Observo i destaco: una de nosaltres porta un pírcing a la cella, l’altra una “rasta” fins al cul, una altra porta els texans esquinçats, la resta res a destacar, i entre elles jo.
Avui al rebre la trucada de la Marta i explicar-me tal com li va amb la feina, m’adono que les coses es repeteixen aquí i a la Xina.
Com us deia, observo i veig que totes nosaltres tenim alguna cosa en comú, fem la feina com si fos l’últim dia que treballarem, sempre anem atrafegades, la majoria ens exigim moltíssim, intentem fer les coses amb qualitat i per què? Tot plegat per passar a ser les pesades, les folloneres (més unes que les altres), totes volem assolir els mateixos fins, però algunes com la Marta i jo ens perdem per la boca, serà que som dels 70? Serà que hem fet o passat per molts treballs? Serà que hem “tragat” molta mer... mel? Serà que ens ha costat poder arribar a tenir pagues dobles? Serà que ens ha costat poder cobrar un salari bo i continuat sense endarreriments? Serà que ens han exigit molt a canvi de poc? Serà que hem provat el gust del treball en equip? Serà que hem anat a treballar amb la rialla de costat a costat? serà serà.... com diu la cançó: que seraaaà seraaaaaaaaà....
Ara que ho havíem deixat tot enrere, ara que ho tenim,... o no! ves per on! ens agafen les pors.
Por, a què? Doncs a què tot això ens torni de PEDRA.
Critiquem als que potser com nosaltres, anys enrere, tenien pors. Ara però estem rodejades, sense voler generalitzar, de gent individualista, reis i reines de l’escapisme, insensibles, utilitzadors/es de la incoherència, insegurs/res, en definitiva de molta gent que s’ha oblidat de dir els bons dies pel matí, en definitiva dels que adopten la frase “a mi ja m’està bé”.
Nosaltres la Marta i jo i alguns/es més som de la generació del Capità enciam, ja sabeu, el que deia: Els petits canvis són poderosos!!!!
No ho entenc!, per això em faig tan pesada amb els que hem rodegen, intentant rebre respostes. Perquè, si molts cops amb un petit canvi podem anar a la feina rient, no fem aquest canvi!
A vegades em dona la sensació que no volen obrir les finestres per evitar que volin els papers, que fa temps i temps que estan grapats a la taula, i millor no tocar massa coses.
Segurament estem força equivocades, i ens falta experiència en aquest camp, almenys per anar adaptant-nos com el Nadal en pista de terra, encara que jo no la veig malament que sigui de color blau, però clar sempre hi haurà la tradició que diu que ha de ser roja, en definitiva, ja veig que no som les noves generacions sinó que som els/les mateixes d’ahir amb 20 anys menys, encara que, desitjo de tot cor que no sigui així i que realment siguem una altra generació i que puguem estar envoltades de bones entrenadores seguint l’estratègia Guardiola (Que per cert és de la meva quinta...):
- Esforç- Premi (salari emocional, dies de festa i concert d’Estopa)
- Treball en equip (avui marques tu el penal demà jo, surti com surti) Confiança
- Entrenar per entrenar, no cal!. Marcar objectius i quan toca entrenar, al 100%
- Motivar amb música. (Coldplay als vestidors)
- Una mica de modèstia. Ja sap que fa bé la feina no calen reconeixements quan no s’ha fet als que toca i quan tocava “ felicita amb públic i esbronca en privat!”... Premi Príncep d’Astúries.
- I sobretot, sobretot, guardar les aparences. Mans a la butxaca i gaudir del bon treball fet. Copa del Rei!. Això és el que ens falta assolir a la Marta i a mi, mans a la butxaca i anar fent...
Perquè! Perquè ens vas abandonar!!!!
Perquè No es va fer una continuació del Capità enciammmmm?
Maleïts Pokemons autòmates...
- Dedicat a tots i totes aquelles que la seva lluita en el dia a dia és evitar tornar-se PEDRES.
