Catalans, immigrans i marcians

Que tenim de diferents jo i la Beyoncé? Que ella balla millor que jo? Que te millor posades les corbes? que jo he estudiat una diplomatura? Que ella és més bona persona que jo? Que ella està casada? Que jo soc catalana? Que ella té l’armari ple de vestits del D&G? Que jo soc baixa? que ens diferencia? I amb la Mikaela Nedolcius (la dona que ens fa la neteja de la comunitat) que coi ens diferencia!

A què bé tot això us preguntareu? Doncs que estic farta! Farta d’alguns comentaris banals que he de sentir de persones properes a mi sobre els immigrants, em dol que es fiquin a comentar una situació sobre si deixar o no deixar portar el vel a l’escola. Per sort crec que si agrupés a tothom que conec en un sopar i els hi fesa aquesta pregunta potser arribaríem a un acord però a vegades penso que no hi ha prou perspectiva en els nostres cervells per poder arribar-hi. Tot i ser més senzill del que sembla.

Tornant a les diferències, si ho mirem subjectivament tenim moltes coses diferents però si ho mirem objectivament ens semblem gairebé un 99’9% de la nostra essència, les tres tenim la regla o sigui que som dones.

Fa 25 anys un senyor parlava d’un somni avui realitzat, un negre president dels EEUU, tot continua igual no?, no ha passat pas res, al contrari sembla ser que el noi se’n surt força bé!, doncs i nosaltres de que tenim por? De que d’aquí 25 anys el president d’Espanya sigui Mohamet Sanna Capell Rodriguez? I...? com us veieu els que parleu de diferències, que tots parlarem català, castellà i àrab? Que portarem tots vel... ? jo com molts no tinc la resposta, però si mai arriba el dia estaré aplaudint-lo doncs segurament l’hauré VOTAT.

Hi ha gent que encara s’aferra a veure diferències entre les PERSONES, i segur que alguns veuen més diferències amb la dona de fer feines que amb la Beyoncé, perquè una persona ha de ser millor que una altra? Qui ho mesura això? Qui te el dret o es creu amb el dret de fer diferències?

Alguns i algunes fins i tot els hi canviarien la vida per què segons diuen cobren de l’estat sense més ni menys, m’agradaria que algun dia es despertessin a la pell d’algun/a immigrant, vindria a ser alguna cosa com: “canvio casa adossada amb jardí de 180 m2, calefacció i aire condicionat per pis de 60m2 de 25 anys, reformat amb calefacció elèctrica segons despeses i pensió de 420 euros de l’estat, la dona que l’ocupi es dedicarà única i exclusivament a les tasques de llar i a follar amb el senyor que li hagin emparentat familiarment i com marca la tradició”. Alà és gran!

UAAAUUUU una bicoca!!!

Només cal anar a veure Àgora per veure que no hem evolucionat massa.

Per cert, pels que veieu tantes diferències en les persones, tremoleu! s’ha trobat aigua a la Lluna, o sigui que tindreu una altre enemic... els extraterrestres i/o marcians! Que Déu o Alà us agafi confessats, jo si cal em pintaré de verd.

THIS IS IT

Aquest ha estat un cap de setmana cinèfil, el divendres Àgora amb la meva cosina i el diumenge “This is it” amb l’Agustina. La primera em podia imaginar de què anava, doncs ja havia escoltat algun comentari, tot i això, l’escena final em va fer arrancar uns plors directes del cor, per sort al girar-me i veure a ma cosina impassible em va frenar, vaig pensar potser sí que no ni ha per tant, estrany per ella!, jo devia de tenir el dia tou..., ara el que no m’esperava era com seria la pel·lícula del Michael Jackson, MJ pels seus afins, són les gravacions dels seus últims assajos, no tinc les suficients paraules per poder transmetre la quantitat de sentiments que vaig tenir quan sonaven a tot volum les seves cançons.

Recordo un dia d’hivern al bar del poble “JB”, un dissabte nit en edat adolescent que anàvem a fer-hi una partida a la màquina de pingball i/o a la botifarra, de sobte tota la gent del bar és va quedar muda i mirant la tele petita que hi havia al racó, va començar a sonar Thriller, quan va acabar aquell llarguíssim vídeo, el més llarg de la història segons diuen, ens varem anar mirant tothom amb cara d’exclamació, que fort! quina passada! en aquell moment va ser quan vaig tenir el meu contacte amb el “cantant”, a partir de llavors li vaig tenir respecte, he de confessar que no el seguia d’aprop, estava més pendent per les innovacions, la seva manera de ballar que per la seva música, i a més la seva manera de vestir em semblava “friki”, fins avui en dia el meu seguiment ha estat esperar, més que el llançament del seus nous discos, els seu vídeos, com la campanya de Freixenet, no tinc ni un sol disc d’ell, ara dir això em fa fins hi tot vergonya, doncs m’adono que realment és o era el REI del POP.

A la pel·lícula veus el ritme en estat pur, al cantant creatiu, un avançat en el seu temps i terreny, que feia les coses pensant amb els altres, respectava el seu treball i sobre tot als seus treballadors, hauríeu d’escoltar el to de veu i les paraules que es diuen als assajos, és digne d’admirar i fins i tot d’imitar. Hi ha escenes brillants com la que té amb la seva guitarrista, no només musicalment parlant sinó per tots els sentiments que li transmet com la confiança i la humilitat.

Entenc perquè li va petar el cor, alguns pensareu que era per tot el que es fotia, doncs jo penso que si li va petar va ser perquè ja no podia més amb tot el que li plovia a sobre, les burlesques amb els menors, les preguntes sobre les seves operacions, el tractament anormal amb els seus fills... coses que de vent segur no eren certes, mentrestant ell veia com el món s’enfonsava amb guerres, amb la fam al tercer món, la desforestació d’arbres, i altres bestieses humanes, que trist és devia de sentir quan llegia o escoltava els atacs que li arribaven alguns de banals i absurds, últimament ja es veia sumit amb un sentiment d’impotència i de resignació, ell intentant donar-ho tot, complaure als altres i alguns d’aquest altres el “machacaven” viu. Quantes vegades és devia de preguntar, per què ho fan això? És difícil d’entendre les respostes negatives i destructives que t’arriben de la gent que vols ajudar.

Ja es diu que costa molt ser profeta a la teva terra però és que a ell no se li ha deixat ser-ho en tot el planeta, ara entenc per què li han donat el premi “nobel” de la pau a l’Obama...

MJ: Què Déu us beneeixi!

L'AMOR ÉS CEC, però amb matisos

M’agradaria arribar als 90 o 100 anys per veure com hem evolucionat.
L’altre dia, divendres nit, cubata amb ma i el Ramonet despistat, vaig tenir conversa amb la Isabel i la “Montserrat” sobre: homes, i no uns qualsevol, sinó homes amb 10 anys menys que nosaltres, la pregunta era si sortiria o m’enrotllaria amb un home-noi més jove que jo, la meva resposta és curta però amb matisos: sí, sempre i quan tingui el cervell ben moblat, que sospesi les conseqüències dels fets que fa, o sigui madur, i que a més a més m’ompli d’inquietuds, motivacions, situacions, vivències i un llarg etc... clar estem parlant de home-nois d’uns 29-30-31 anys, que estadísticament podem dir que, pel seu desenvolupament mental, avui per avui només 1 de cada 10 homes-nois, solen reunir aquestes característiques, per tant això fa que la probabilitat de que jo surti amb un noi 10 anys més jove que jo es redueixen bastant :)
El que em va decebre o preocupar més, no va ser que NO HI HAGI PROU MERCAT, sinó que em comentaven que podia haver-hi certs prejudicis que farien que em tires enrere, que em faria tenir dubtes fins al punt de no iniciar o continuar una relació, o sigui, el que anomenem “mejar-me l’olla”. (Error del sistema, No evolucionant adequadament!)
No sé de quina pasta estic feta, però en una relació el que menys m’importa és l’edat, és una cosa bastant efímera doncs de moment, que jo sàpiga, cada any canvia és una etiqueta més en aquesta societat occidental. No recordo cap pel·lícula romana o de l’edat mitjana que comenti l’edat que tenien els protagonistes, ens parlen de joves, vells, donzelles, homes savis, però que jo recorda en cap ens situa el personatge per l’edat, ara en canvi, la majoria de pel·lícules en un moment o altre ens hi situa. Quans anys tenien Romeo i Julieta? I Marc Antoni i Cleopatra? A mi personalment el que més m’ha quedat ha estat la intensitat en que es van estimar, és diu que Romeu i Julieta tenien 13 i 12 anys respectivament, no se d’on ho he tret però ho tinc al disc dur, i no us sona que Cleopatra era més gran que Marc Antoni? Doncs que estem fent en aquest segle XXI? Preocupar-nos per l’edat del qui ens estima?. Jo crec que es perd del cap quan anem al darrera d’alguna cosa impossible tingui 20, 30, 40 o 50 anys però si ambdues parts s’atrauen, és complementen i en definitiva s’estimen jo senzillament, no entenc les menjades d’olla.
Vaig comentar que aquí hi ha una altre factor a tenir en compte i aquest és: l’AUTOESTIMA o amb paraules menors la inseguretat personal. Posem-ho difícil, no ens menjaríem l’olla si el que ens va darrera és de la nostra edat, però està de “muerte”, i s’ha enrotllat amb les millors “jambes” de la ciutat? ja veieu per on vaig us estic dient que cal primer creure amb vosaltres mateixes!, que n’espereu del vostre Romeu? sembla una frase de l’Elena Francis però és que és així de senzill. Primer cal que passi! Ja us he dit que hi ha un 1% de probabilitats, però si és dona, creieu que cal parar-se a pensar si val la pena, si cal perdre el temps, si ens deixarà perquè la pell ens penja, si es farà enrere perquè soc quarentona, si m’avorrirà ... que voleu dir que això només passa amb les parelles que la dona té més de 10 anys? I si passa, voleu dir que esteu amb la persona adequada? Isabel, Montserrat de menjades d’olla les imprescindibles i quan faci falta!
En definitiva, jo crec que si una relació no va bé no serà per l’edat sinó per la diferència d’interessos comuns i/o afins.
Ara només ens falta saber l’opinió a l’inversa, o sigui una conversa amb el Ramonet com a representant masculí i que surti amb una dona 10 anys més gran que ell, ja veuríem si es menja l’olla! ( No jugueu a fer rodolins que això és seriós)
Però si ja ho diu l'anunci de la San Miquel: “No et mengis tant el cap i disfruta de la vida”! com feia la nostra estimada CLEOPATRA milers d’anys enrere.