Catalans, immigrans i marcians

Que tenim de diferents jo i la Beyoncé? Que ella balla millor que jo? Que te millor posades les corbes? que jo he estudiat una diplomatura? Que ella és més bona persona que jo? Que ella està casada? Que jo soc catalana? Que ella té l’armari ple de vestits del D&G? Que jo soc baixa? que ens diferencia? I amb la Mikaela Nedolcius (la dona que ens fa la neteja de la comunitat) que coi ens diferencia!

A què bé tot això us preguntareu? Doncs que estic farta! Farta d’alguns comentaris banals que he de sentir de persones properes a mi sobre els immigrants, em dol que es fiquin a comentar una situació sobre si deixar o no deixar portar el vel a l’escola. Per sort crec que si agrupés a tothom que conec en un sopar i els hi fesa aquesta pregunta potser arribaríem a un acord però a vegades penso que no hi ha prou perspectiva en els nostres cervells per poder arribar-hi. Tot i ser més senzill del que sembla.

Tornant a les diferències, si ho mirem subjectivament tenim moltes coses diferents però si ho mirem objectivament ens semblem gairebé un 99’9% de la nostra essència, les tres tenim la regla o sigui que som dones.

Fa 25 anys un senyor parlava d’un somni avui realitzat, un negre president dels EEUU, tot continua igual no?, no ha passat pas res, al contrari sembla ser que el noi se’n surt força bé!, doncs i nosaltres de que tenim por? De que d’aquí 25 anys el president d’Espanya sigui Mohamet Sanna Capell Rodriguez? I...? com us veieu els que parleu de diferències, que tots parlarem català, castellà i àrab? Que portarem tots vel... ? jo com molts no tinc la resposta, però si mai arriba el dia estaré aplaudint-lo doncs segurament l’hauré VOTAT.

Hi ha gent que encara s’aferra a veure diferències entre les PERSONES, i segur que alguns veuen més diferències amb la dona de fer feines que amb la Beyoncé, perquè una persona ha de ser millor que una altra? Qui ho mesura això? Qui te el dret o es creu amb el dret de fer diferències?

Alguns i algunes fins i tot els hi canviarien la vida per què segons diuen cobren de l’estat sense més ni menys, m’agradaria que algun dia es despertessin a la pell d’algun/a immigrant, vindria a ser alguna cosa com: “canvio casa adossada amb jardí de 180 m2, calefacció i aire condicionat per pis de 60m2 de 25 anys, reformat amb calefacció elèctrica segons despeses i pensió de 420 euros de l’estat, la dona que l’ocupi es dedicarà única i exclusivament a les tasques de llar i a follar amb el senyor que li hagin emparentat familiarment i com marca la tradició”. Alà és gran!

UAAAUUUU una bicoca!!!

Només cal anar a veure Àgora per veure que no hem evolucionat massa.

Per cert, pels que veieu tantes diferències en les persones, tremoleu! s’ha trobat aigua a la Lluna, o sigui que tindreu una altre enemic... els extraterrestres i/o marcians! Que Déu o Alà us agafi confessats, jo si cal em pintaré de verd.

THIS IS IT

Aquest ha estat un cap de setmana cinèfil, el divendres Àgora amb la meva cosina i el diumenge “This is it” amb l’Agustina. La primera em podia imaginar de què anava, doncs ja havia escoltat algun comentari, tot i això, l’escena final em va fer arrancar uns plors directes del cor, per sort al girar-me i veure a ma cosina impassible em va frenar, vaig pensar potser sí que no ni ha per tant, estrany per ella!, jo devia de tenir el dia tou..., ara el que no m’esperava era com seria la pel·lícula del Michael Jackson, MJ pels seus afins, són les gravacions dels seus últims assajos, no tinc les suficients paraules per poder transmetre la quantitat de sentiments que vaig tenir quan sonaven a tot volum les seves cançons.

Recordo un dia d’hivern al bar del poble “JB”, un dissabte nit en edat adolescent que anàvem a fer-hi una partida a la màquina de pingball i/o a la botifarra, de sobte tota la gent del bar és va quedar muda i mirant la tele petita que hi havia al racó, va començar a sonar Thriller, quan va acabar aquell llarguíssim vídeo, el més llarg de la història segons diuen, ens varem anar mirant tothom amb cara d’exclamació, que fort! quina passada! en aquell moment va ser quan vaig tenir el meu contacte amb el “cantant”, a partir de llavors li vaig tenir respecte, he de confessar que no el seguia d’aprop, estava més pendent per les innovacions, la seva manera de ballar que per la seva música, i a més la seva manera de vestir em semblava “friki”, fins avui en dia el meu seguiment ha estat esperar, més que el llançament del seus nous discos, els seu vídeos, com la campanya de Freixenet, no tinc ni un sol disc d’ell, ara dir això em fa fins hi tot vergonya, doncs m’adono que realment és o era el REI del POP.

A la pel·lícula veus el ritme en estat pur, al cantant creatiu, un avançat en el seu temps i terreny, que feia les coses pensant amb els altres, respectava el seu treball i sobre tot als seus treballadors, hauríeu d’escoltar el to de veu i les paraules que es diuen als assajos, és digne d’admirar i fins i tot d’imitar. Hi ha escenes brillants com la que té amb la seva guitarrista, no només musicalment parlant sinó per tots els sentiments que li transmet com la confiança i la humilitat.

Entenc perquè li va petar el cor, alguns pensareu que era per tot el que es fotia, doncs jo penso que si li va petar va ser perquè ja no podia més amb tot el que li plovia a sobre, les burlesques amb els menors, les preguntes sobre les seves operacions, el tractament anormal amb els seus fills... coses que de vent segur no eren certes, mentrestant ell veia com el món s’enfonsava amb guerres, amb la fam al tercer món, la desforestació d’arbres, i altres bestieses humanes, que trist és devia de sentir quan llegia o escoltava els atacs que li arribaven alguns de banals i absurds, últimament ja es veia sumit amb un sentiment d’impotència i de resignació, ell intentant donar-ho tot, complaure als altres i alguns d’aquest altres el “machacaven” viu. Quantes vegades és devia de preguntar, per què ho fan això? És difícil d’entendre les respostes negatives i destructives que t’arriben de la gent que vols ajudar.

Ja es diu que costa molt ser profeta a la teva terra però és que a ell no se li ha deixat ser-ho en tot el planeta, ara entenc per què li han donat el premi “nobel” de la pau a l’Obama...

MJ: Què Déu us beneeixi!

L'AMOR ÉS CEC, però amb matisos

M’agradaria arribar als 90 o 100 anys per veure com hem evolucionat.
L’altre dia, divendres nit, cubata amb ma i el Ramonet despistat, vaig tenir conversa amb la Isabel i la “Montserrat” sobre: homes, i no uns qualsevol, sinó homes amb 10 anys menys que nosaltres, la pregunta era si sortiria o m’enrotllaria amb un home-noi més jove que jo, la meva resposta és curta però amb matisos: sí, sempre i quan tingui el cervell ben moblat, que sospesi les conseqüències dels fets que fa, o sigui madur, i que a més a més m’ompli d’inquietuds, motivacions, situacions, vivències i un llarg etc... clar estem parlant de home-nois d’uns 29-30-31 anys, que estadísticament podem dir que, pel seu desenvolupament mental, avui per avui només 1 de cada 10 homes-nois, solen reunir aquestes característiques, per tant això fa que la probabilitat de que jo surti amb un noi 10 anys més jove que jo es redueixen bastant :)
El que em va decebre o preocupar més, no va ser que NO HI HAGI PROU MERCAT, sinó que em comentaven que podia haver-hi certs prejudicis que farien que em tires enrere, que em faria tenir dubtes fins al punt de no iniciar o continuar una relació, o sigui, el que anomenem “mejar-me l’olla”. (Error del sistema, No evolucionant adequadament!)
No sé de quina pasta estic feta, però en una relació el que menys m’importa és l’edat, és una cosa bastant efímera doncs de moment, que jo sàpiga, cada any canvia és una etiqueta més en aquesta societat occidental. No recordo cap pel·lícula romana o de l’edat mitjana que comenti l’edat que tenien els protagonistes, ens parlen de joves, vells, donzelles, homes savis, però que jo recorda en cap ens situa el personatge per l’edat, ara en canvi, la majoria de pel·lícules en un moment o altre ens hi situa. Quans anys tenien Romeo i Julieta? I Marc Antoni i Cleopatra? A mi personalment el que més m’ha quedat ha estat la intensitat en que es van estimar, és diu que Romeu i Julieta tenien 13 i 12 anys respectivament, no se d’on ho he tret però ho tinc al disc dur, i no us sona que Cleopatra era més gran que Marc Antoni? Doncs que estem fent en aquest segle XXI? Preocupar-nos per l’edat del qui ens estima?. Jo crec que es perd del cap quan anem al darrera d’alguna cosa impossible tingui 20, 30, 40 o 50 anys però si ambdues parts s’atrauen, és complementen i en definitiva s’estimen jo senzillament, no entenc les menjades d’olla.
Vaig comentar que aquí hi ha una altre factor a tenir en compte i aquest és: l’AUTOESTIMA o amb paraules menors la inseguretat personal. Posem-ho difícil, no ens menjaríem l’olla si el que ens va darrera és de la nostra edat, però està de “muerte”, i s’ha enrotllat amb les millors “jambes” de la ciutat? ja veieu per on vaig us estic dient que cal primer creure amb vosaltres mateixes!, que n’espereu del vostre Romeu? sembla una frase de l’Elena Francis però és que és així de senzill. Primer cal que passi! Ja us he dit que hi ha un 1% de probabilitats, però si és dona, creieu que cal parar-se a pensar si val la pena, si cal perdre el temps, si ens deixarà perquè la pell ens penja, si es farà enrere perquè soc quarentona, si m’avorrirà ... que voleu dir que això només passa amb les parelles que la dona té més de 10 anys? I si passa, voleu dir que esteu amb la persona adequada? Isabel, Montserrat de menjades d’olla les imprescindibles i quan faci falta!
En definitiva, jo crec que si una relació no va bé no serà per l’edat sinó per la diferència d’interessos comuns i/o afins.
Ara només ens falta saber l’opinió a l’inversa, o sigui una conversa amb el Ramonet com a representant masculí i que surti amb una dona 10 anys més gran que ell, ja veuríem si es menja l’olla! ( No jugueu a fer rodolins que això és seriós)
Però si ja ho diu l'anunci de la San Miquel: “No et mengis tant el cap i disfruta de la vida”! com feia la nostra estimada CLEOPATRA milers d’anys enrere.

JA EL TENIM AQUIIIIIIIIiiiiiii !!

Feia dies que no en sabia res de vosaltres, així que ara que estic fent un parèntesis a la meva vida laboral, amb l’ajut d’unes bones angines, vaig a fer unes reflexions.
Primer us he de dir que la tornada de l’estiu és dura molt dura!, deixes en rere els “mojitos” a les terrasses per iniciar les rondes de cafès amb llet.
Aquest any s’ha parlat de la NO existència del síndrome postvacacional, que veien l’entorn crec que tothom hi hem passat però, el que ens està ajudant aquest any és l’allargament d’aquest estiuet que estem gaudint i que tanmateix ens omple dels poderosos virus. Per sort la cartellera del cinema ve plena de bones històries, i tinc un pla a curt termini, la boda de la MARTA!!
Ja quan acompanyava a la meva germana a comprar-se roba per una boda, només veia vestits per poder-hi anar jo, i sospirava per anar a una boda fos del qui fos i ves per on, la Marta m’ha escoltat i m’ha fet cas, vaig de bodes.
Som així els humans? O només em passa a mi? Us preguntareu el què? Doncs això de disposar de plans futurs, ara mateix sinó tingués la boda estaria en Standby. Ja gairebé no recordo les vacances o almenys els olors, les situacions ja no les tinc fresques sembla que fes 2 anys de les meves vacances a Suïssa!!, ja he començat a la feina i ja conec a tota la gent, la família? Bé gràcies, i que així segueixi... però no tinc plans per l’hivern, de fet, no es poden fer plans per l’hivern, o sí? Clar els esquiadors! I això que m’he aficionat a fer rutes domingueres i ni això ho trobo planificador.
Es veritat que mai en tenim prou?, doncs hi ha gent que es conforma en “anar fent” i jo sempre aquest cuc per dins que no em deixa estar quieta... i de fet ara estic buscant una tercera casa, no no! No es que tingui dues cases més sinó que estic mirant de buscar la meva tercera llar en aquesta vida, vaig començar amb un estudi tot recollidet, desprès va venir l’apartament actual de dos habitacions i ara necessito el de tres habitacions, que sigui àtic dúplex per evitar Marujes i dinosaures de pota plana (ja sabeu els veïns que quan caminen per dalt del vostre cap el vas d’aigua es fica a vibrar :)) és realment per evitar als veïns o és per tenir una pla futur? Doncs en el meu cas quan no és un canvi de feina és de casa, sempre buscant moviment! Pensant-ho bé em deu de venir d’un comentari que no recordo molt bé qui me’l va dir, potser la meva padrina, no ho sé però em va marcar molt i el tinc sempre present, diu així: - ja dormirem quan estiguem morts! No hi ha massa comentaris a fer, eh?
He intentat apuntar-me a anglès i no he entrat, he mirat de fer un curset i no he pogut per manca de places, volia apuntar-me a la carrera de comunicació i no puc per incompatibilitat d’horaris, un monogràfic a l’escola de belles arts i no surten publicats, he de pensar que són tot senyals del futur? Que no he de fer res de res, que potser em toca fer una mica de migdiada? No ho sé, tinc tot l’hivern per reflexionar i si vaig agafant angines de cavall com les que “gaudeixo”... Vaig fina per poder canviar alguna cosa, avui mateix estic xafada com una merda.
Com a CONCLUSIÓ i que crec que ja l’heu pogut desxifrar seria: no m’agrada l’hivern! i el fet d’estar malalt et fa sentir com l’esser més petit i miserable del planeta terra i a sobre et dona temps per menjar-te l’olla.

ARRRRGGGGG!!!! Benvinguts a l’hivern i que la FORÇA us acompanyi, PER QUÈ JO... SORT QUE VAIG DE BODES!!!! :)

SUÏSSA...Crònica del viatge

Suïssa pels suissos i si m’apureu, pels qui parlen Alemany.
Primer dia: Estada a Nîmes, hotel amb piscina i actuació del Seal, sí aquell “pedazo de negre buenorro” que està casat amb la model que es diu Heidi Klun... un preludi del que ens trobaríem a Suïssa... Ens comencem a angoixar amb el tema dels tallats i cafès amb llet...
Segon dia: Arribada a Berna, amb no una! sinó dos pedrades de les que acolloneixen. La ciutat molt, però que molt bucòlica i amb molta però que molta humitat, ens van servir unes olives com els punys de la mà, els que esperen el Segarra-Garrigues al·lucinaran, les arbequines passaran a la història.
Tres coses a destacar, és la capital i pràcticament tothom parla alemany (quan hi ha tres llengües oficials), no hi ha cotxes, la ciutat-poblet bucòlic està envaïda per les bicicletes i el tramvia, i la gent parla fluixet, molt fluixet... Aquí ja comença a ver més “lio” amb el cafè, cafè creme, grand cafè creme, Nespresso, laite manchiatta i un llarg etc.
Anecdota: li pregunto al cambrer com es deia el que estava prenent (semblava un cafè amb llet) i, per que veieu les dificultats de comunicació que teníem, em contesta – Luca, sort dels meus reflexes de noia de poble amb certa barreja de noia madura entrant als 40, que reacciono i li dic - no, no vull dir això! Li senyalo el cafè i em diu ah! AXXEUROSUuuds, (jo no vaig entendre el nom i ell el pobre roig com una tomata és va pensar que li preguntava el seu nom!, que fort! no lligo ni a “tiros” al meu país i vaig a Suïssa i li foto amb pala :)!
Tercer dia: Des de Berna a Interlaken, allí havíem de trobar-nos amb la Heidi però no va ser possible, estava de turisme per Cuba... per tant ja no varem pujar ni a les glaceres. Encara que si hi va algú de vosaltres cal pujar-hi, és un viatget car però si fa sol té molt bones vistes dels Alps.
Quart i cinquè dia: direcció Zürich, abans però parada a Lucerna, no hi ha paraules... cal gaudir del llac rodejats de moltes però que moltes roques i pics amb neu, suposo que devíem estar veien algun trosset del Montblanc i sobret tot dels Alps, però... no ho varem saber del cert, la ignorància no perdona ni a l’estranger... Els mateix ens passava amb els tallats que ja no sabíem si demanar Nespressos o Luques.
Arribada a Zurich , una ciutat que a primer cop em va semblar Bilbao, grisa, fosca, bruta i plena de gent rara, rara, rara... però a l’endemà quan va sortir el sol, allò va tenir una altra cara, el llac, doncs com a Berna aquesta també tenia riu i llac, una joia! Per la riba hi havia moltíssima gent prenent el sol, igual hi havia 2000 persones per tota la riba i ben just és sentia res, les aigües claríssimes i la temperatura ideal com la dels nostres rius dels Pirineus, per una altre costat res a envejar... ah! I ple de cignes blancs i aneguets voltejant-nos, molt boniquet i relaxant...
Anècdota: el sopar, un puto picantó (pollastre petit que venen a l’Àrea de Guissona per 4 duros) al casc antic de Zürich ens va costar 100 francs suïssos, o sigui uns 30 euros per BARBAAAA!!! Si ens veiem pel carrer pregunteu-me que coi ens va passar, la cosa és llarga d’explicar...
Sisè dia: Ginebra, és veritat, aquesta ciutat és la ONU, hi ha de tot, de TOT!, i la gent és veu molt de pas, varem menjar molt però que molt bé i a diferència de les altres ciutats aquí ens entenien amb francès, anglès i fins hi tot italià i espanyol.
Anècdota: Al restaurant que varem anar a dinar no hi havia Toillettes, la noia ens va acompanyar a fer les necessitats al portal del costat que hi havia dos soldat fornits custodiant l’entrada, es veu que hi vivia un peix gordo de l’Aràbia Saudita.
Setè dia: Montpellier, el poquet que varem veure (avingudes, riu, casc antic, Djs al mig del carrer, places...) ens va fascinar, aquesta ciutat em queda pendent de fer-la amb un cap de setmana, si fins hi tot te platja!
Conclusió: Un país caret, molt humit i silenciós que dorm al costat de llacs, rius i muntanyes de crestes nevades, plens de bicicletes i amb diferents noms pel tallat...
El que sí que reconec és que ens varem alegrar constantment la vista, ei ! però no us ho imagineu, com estan els Suissos!

Logística del viatge un 8-9
El país un 7´5 altet, pel tema hormonal... sinó es quedaria amb un 6’5

VAIG A SUÏSSA DE VACANCESSSSSSS!!

S.O.S

Ja veieu que estic modificant el blog, això és causat no per la meva intel.ligència sinó per què faig un curset :) ...

Primer que tot felicitar a les dues primeres seguidores, us recordo que per fer el podíum falta una tercera persona, una quarta, una cinquena, una sisena... ANIMEU-VOSSSSSS!!!

Les sigles anteriors signifiquen: Si us plau Observeu si hi ha alguna Síl.laba que no queda bé al text, en definitiva que si hi ha faltes les fiqueu a comentaris, d'aquesta manera entre tots fareu lluentejar una catalana que escrigui sense faltes ;)

Plissss!! si ho feu, convido a mojitossssssss.

A L'ESTIU...

L’estiu ja està aquí, i qui no ho hagi notat és que està de feina fins al coll...
Alguns pensareu, és clar! mira la “punyatera” ja comença vacances... però, que respiri l’estiu no es cosa de fa una any, sinó de tota la vida.
He notat que ja ha arribat doncs, l’altre dia vaig haver de fer de mainadera d’un nen de 15 anys, el nebot, amb unes angines de cavall!!! El que ens passa als de les terres de Lleida és que no tenim temps per adaptar-nos als aires frescos que surten de la paret, refregerats, condicionats... com sigui.

Sempre he gaudit a l’estiu ja sigui de petita al poble com ara de gran a la ciutat.
Qui no recorda els dies de pluja d’estiu, aquells dies de tanta calor que de cop i volta s’ennuvolava, s’iniciava un patac d’aigua i, au! A corre tots cap a casa. Les mares, les padrines, tots cridaven a la seva prole, uns minuts a dalt de casa, comentar la ruixada, i corrents a posar orella a la porta del carrer, per veure si ja es començava a sentir algú... –mama! Em sembla que sento a la Lídia, - no sento res jo!. I de sobte, el timbre, no és la Lídia però és la Rosa, l’alliberació!, cap al carrer altre cop i, la majoria de vegades amb la bossa a la ma, cap a la trobada de cargols! Quans sentits i sentiments oberts...!
Els estius que també recordo gaudint són els que he passat a la platja quan el meu nebot devia tenir els 6 o 7 anys, “l’estiu de la taula de surf...” va ser una altra alliberació. Per tornar a ser nen o nena el millor que us pot passar és disposar d’un nebot a ma, ja que et permet fer el que fa ell sense tenir cap mena de pudor. Aquell dia, quan el Marc es va endinsar amb la seva taula de surf (aquelles més amples i de suro no les de tarifa! , sense treure nivell per això, eh!) doncs això, aquell dia les onades eren perfectes, comença agafar-li el truc i quan veia venir una bona onada, agafava embranzida, salt amb panxa damunt la taula i au! Es deixava portar per la onada, i jo contenint-me, fins que... o paraules meravelloses, em va semblar sentir - Ara tu padrineta!, Coi! si ho vaig provar, fins que em vaig cascar un dit no vaig parar. I se que no soc la única que aprofita aquestes situacions (Xumari, Tereses, Genis, Juan, Lídia, Olga, RousMeri... en definitiva tots els que teniu fills/es o nebots/es, us n’heu aprofitat! ) i els que no ho coneixeu, aviat ho sabreu, (Xavi, Susana, Pancho, Maite, Natàlia....).
Aquest estiu surfero també vaig aprendre a fer “chilenes” a l’aigua, una passada! Ara acabes amb l’esquena feta una tomata, i insisteixo que tot això cal que ho feu amb algú d’uns 6, 7, 8, o 9 anys, si ho feu sols/es, fareu que el/la socorrista es llenci pensant que t’agafen espasmes musculars. Una idea amb la que podeu començar dissimuladament, és que el vostre fill/a o nebot/a us colgui d’arena a la platja! No a la placeta! no seria el mateix, mireu-ho pel costat positiu, el tindreu entretingut/a una estoneta i vosaltres us dona temps per començar la transformació. SACA LO QUE LLEVAS DENTRO! Ah i no deixeu de fer o caminar com el terrible home de les neus.... AAARRRRGGGGG!!!! Pot quedar fantàstic! fareu riure a la canalla i ja et començaràs a soltar.

L’estiu també és sinònim d’alliberació dels cossos, i sobre tot pels que com jo encara estem al mercat, visca la revolució del 68!!!, fora sostenidors!, faldilles curtes per anar a veure els toros del dissabte, controlar les terrassetes, les piscines, els “mojitos” i “lo que caigaaaa”... els pèls desapareixen, la pell comença agafar maquillatge, fins hi tot alguns programes de la tele ens els traguem amb més alegria, i les pel•lícules d’estiu... que! Ja són un clàssic, dimenge i durant tota l' última setmana de juny ja van iniciar l’etapa amb “Mentiras arriesgadas” , “ Dos rubias de pelo en pecho” i un llarg etc, poca densitat pel cervell com ha de ser i, si no fan res... anem de tarrassetaaaaaaa! sortir, sortir i més sortir, sol, sola, amb parella, amb el nen, amb la nena, amb el nebot amb el que siguiiiiiii però sortirrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr de casa!!!!
A tots i totes BON INICI D’ESTIU
Ah! Em deixava la cançoneta d'aquest estiu, “I wanna be with you Tonight tonight tonight tonight ...”

LES PERDUDES

Que no us faci por el títol que no faré referència a ningú, el que pretenc és elaborar un humil assaig per parlar de les TRUCADES PERDUDES.
Com un anunci de la Coca-cola us diré que: va per les noves generacions com el meu nebot, per les agnòstiques com la Susanna, per les dubtoses com ma cosina i l’Olga, per les pasotes com la Lídia, per les enginyoses com la meva mare (que me la fa quan sap que estic dins la meva tarifa plana), per les confuses com ma germana, que dubta si és perduda, que m’acaba trucat deixant un - que m’has trucaaaaaaat? Ara ja sap que ho faig quan no estic dins la meva tarifa plana J, (quin morro que tinc!!!) i per la resta d’humans que s’inicien amb els nous mitjans de comunicació.
Primer que tot cal elaborar un consens per poder-les reconèixer. Cal, en petit comitè definir: què és una perduda?. Aquí és on us vull ajudar i fer-vos cinc cèntims de com començar.
MOLT IMPORTANT! Una perduda només deixarem que soni a la nostra orella UNA vegada, penjarem tot just quan comença el segon to, el receptor ja la trobarà, sinó la troba voldrà dir que, o bé no li funciona el mòbil, cosa molt estranya, o bé que no te ganes de fer despesa al mòbil, és a dir que passa de parlar amb tu.
Ens podrem trobar diferents situacions:
Exceptuant l’era Adolescenoica. Pel meu nebot, una perduda significa: “estic pensant amb tu (les Juanis de la ESO)” ó truca’m que no tinc “saldo”, (progenitors i al·legats). Situació on sobren els comentaris.
COM CONTESTAR MISSATGES.
Podem utilitzar les perdudes per donar resposta als missatges intel·ligents, per exemple: sms – que tal, com va? Missatge NO intel·ligent. La resposta no seria una perduda, aquí directament ens fem les sordes. No envieu aquest tipus de missatges, si us plau!!! Truqueu o no truqueu però no sms.
sms – com et va quedar a les 14 hores al cafè Paris? Aquí sí que podem fer perduda, ens estalviem el cost del missatge i l’emissor ja sap que SÍ, em va bé, i s’estalvia un trist OK.
COM MINIMITZAR COSTOS EN LES “CITES”.
Quan quedem amb algú: ens truquem una vegada i la conversa pot ser: – (emissor) et passo a buscar a les 18 hores per casa teva, ok? - (receptor) ok, fes-me una perduda quan surtis de casa teva. D’aquesta manera evitarem esperes llargues, si la fa quan està davant de casa nostra potser que la persona del cotxe ens agafi encara que ens hem de rentar les dents...per tant millor fer-la al sortir de casa, ara aquí, és quan comencem a fer us de les matemàtiques i la filosofia d’EGB i BUP, és a dir, apliquem els coneixements a diferents àrees o situacions. Ex: si jo ja he quedat amb algú i aquest em fa una perduda jo entendré que ja està preparat/da i, molt important, LI TORNO la perduda doncs indirectament li faig saber que estic al corrent i, que vaig venint.
Sortint de festa, quan ens separem la primera de nosaltres que arriba a casa fa perduda, i la següent li torna quan també hi arriba. COMPTE!! Aquesta perduda, si és consensuada amb un alt grau d’embriaguesa, es cor el perill de que la persona no la faci i la que l’espera es pensi que no ha arribat a casa seva llavors ... la que es pot muntar!!!. La Marta ja sap del que parlo. En aquest cas i quan s’acordi millor portar el mòbil a la mà.
En definitiva, de la mateixa manera que la física necessita de les matemàtiques, i les matemàtiques de la literatura, la literatura necessita de la ment humana per interpretar-la. Que vull dir? Doncs que els camins de “les perdudes” són inescrutables i els hi podem donar la forma que vulguem, amb l’objectiu de millorar la nostra factura i/o de potenciar el “principi d’economia”: dir molt amb poques paraules, o no era així.
Hem d’entendre que una perduda equivaldria a un Sí, un ok, un em va bé, un surto ara, un estic bé...
Pels qui voleu reviure la filosofia amb l’humor del gran mestre Groucho Marx, he descobert un llibre de butxaca molt original: “Platón i un Ornitorrinco entran en un bar...” de Thomas Cathcart i Daniel Klein.

NVS GNRACIONS... :)

Fa molt dies que no obria l’ordinador i, he estat saturada, i poc inspirada. Ja feia temps que em rodava pel cap fer aquest escrit, però ara mateix que m’hi poso no se com sortirà.
Vaig obrir els ulls, un dia a l’hora de berenar, quan totes les companyes de feina coincidíem al bar, sis noies, amb una mitja d’edat de 31 anys i totes compartim el mateix ofici i la meitat seguim solteres.
Observo i destaco: una de nosaltres porta un pírcing a la cella, l’altra una “rasta” fins al cul, una altra porta els texans esquinçats, la resta res a destacar, i entre elles jo.
Avui al rebre la trucada de la Marta i explicar-me tal com li va amb la feina, m’adono que les coses es repeteixen aquí i a la Xina.
Com us deia, observo i veig que totes nosaltres tenim alguna cosa en comú, fem la feina com si fos l’últim dia que treballarem, sempre anem atrafegades, la majoria ens exigim moltíssim, intentem fer les coses amb qualitat i per què? Tot plegat per passar a ser les pesades, les folloneres (més unes que les altres), totes volem assolir els mateixos fins, però algunes com la Marta i jo ens perdem per la boca, serà que som dels 70? Serà que hem fet o passat per molts treballs? Serà que hem “tragat” molta mer... mel? Serà que ens ha costat poder arribar a tenir pagues dobles? Serà que ens ha costat poder cobrar un salari bo i continuat sense endarreriments? Serà que ens han exigit molt a canvi de poc? Serà que hem provat el gust del treball en equip? Serà que hem anat a treballar amb la rialla de costat a costat? serà serà.... com diu la cançó: que seraaaà seraaaaaaaaà....
Ara que ho havíem deixat tot enrere, ara que ho tenim,... o no! ves per on! ens agafen les pors.
Por, a què? Doncs a què tot això ens torni de PEDRA.
Critiquem als que potser com nosaltres, anys enrere, tenien pors. Ara però estem rodejades, sense voler generalitzar, de gent individualista, reis i reines de l’escapisme, insensibles, utilitzadors/es de la incoherència, insegurs/res, en definitiva de molta gent que s’ha oblidat de dir els bons dies pel matí, en definitiva dels que adopten la frase “a mi ja m’està bé”.
Nosaltres la Marta i jo i alguns/es més som de la generació del Capità enciam, ja sabeu, el que deia: Els petits canvis són poderosos!!!!
No ho entenc!, per això em faig tan pesada amb els que hem rodegen, intentant rebre respostes. Perquè, si molts cops amb un petit canvi podem anar a la feina rient, no fem aquest canvi!
A vegades em dona la sensació que no volen obrir les finestres per evitar que volin els papers, que fa temps i temps que estan grapats a la taula, i millor no tocar massa coses.
Segurament estem força equivocades, i ens falta experiència en aquest camp, almenys per anar adaptant-nos com el Nadal en pista de terra, encara que jo no la veig malament que sigui de color blau, però clar sempre hi haurà la tradició que diu que ha de ser roja, en definitiva, ja veig que no som les noves generacions sinó que som els/les mateixes d’ahir amb 20 anys menys, encara que, desitjo de tot cor que no sigui així i que realment siguem una altra generació i que puguem estar envoltades de bones entrenadores seguint l’estratègia Guardiola (Que per cert és de la meva quinta...):
- Esforç- Premi (salari emocional, dies de festa i concert d’Estopa)
- Treball en equip (avui marques tu el penal demà jo, surti com surti) Confiança
- Entrenar per entrenar, no cal!. Marcar objectius i quan toca entrenar, al 100%
- Motivar amb música. (Coldplay als vestidors)
- Una mica de modèstia. Ja sap que fa bé la feina no calen reconeixements quan no s’ha fet als que toca i quan tocava “ felicita amb públic i esbronca en privat!”... Premi Príncep d’Astúries.
- I sobretot, sobretot, guardar les aparences. Mans a la butxaca i gaudir del bon treball fet. Copa del Rei!. Això és el que ens falta assolir a la Marta i a mi, mans a la butxaca i anar fent...
Perquè! Perquè ens vas abandonar!!!!
Perquè No es va fer una continuació del Capità enciammmmm?
Maleïts Pokemons autòmates...

• Dedicat a tots i totes aquelles que la seva lluita en el dia a dia és evitar tornar-se PEDRES.
  

PERDRE EL NORD

Aquesta setmana han repetit “Lost in translatinon”, quan la vaig veure per primera vegada, em va sorprendre molt, i això que si uns dies abans de veure-la em diuen que una peli amb el Bill Murray i la Scarlett Johanson podria arribar a ser molt però que molt tendra i sensiblona segurament hagués dit -... i que més! Tu flipes, però si aquest tio està acabat.... No recordo a qui li van donar el Oscar, però el que si he de tornar a constatar és que la història és molt bona, almenys a mi em va tocar. Vaig entendre molt bé la situació dels dos protagonistes, no li desitjo a ningú que, com diu la protagonista, en un dels pocs moments d’habitació junts, comenta: – estic perduda, te solució? I ell respon, - clar que en te, ja ho veuràs... però en veritat el que li volia dir, el pobre del Murray era que, ell també estava perdut, que no la podia ajudar i que era ben fotut suportar-ho. Crec que aquest moments de solitud a la vida s’han de passar algun cop, però sense passar-se eh!...ni de dies ni de moments.
Perquè la pèrdua no sigui per sempre és bo poder-se rodejar de gent bona, de gent que encara que faci temps que no veus, o que acabes de conèixer, sàpigues que et volen ajudar, gent que al parlar veus que t’entenen a la primera, que et fan tocar de peus a terra, que s’envolten de principis i que no coneixen la enveja sobre tot això QUE NO CONEIXEN LA ENVEJA! . A vegades ni tens per que coincidir, és a dir, per tu són els teus salvadors però tu per ells pot ser que no ho siguis.
Quan aquest cap de setmana rebutjava el regal de la meva germana, un collaret, ho feia per tres motius senzills, el primer: perquè no m’ho esperava, no saben reaccionar quan ens fan un regal sigui material o mitjançant un elogi, el segon: perquè sabia que no feia per mi i no el portaria i això em va portar a un tercer motiu: perquè era la meva germana, o li deia i així l’aprofitava algú més, en aquest cas va ser la meva mare, o bé passava a millor vida, en una capsa de fusta amb la resta de bijuteria.
Jo suposava que em coneixia, almenys les preferències, però he vist que fins hi tot ella que ens estem veien ja fa uns 39 anys em sorprendrà sempre, i és ma germana!!! Així doncs, imagineu-vos la gent que coneguem poc el que ens poden sorprendre!
Quan avui tan la Maite com jo abordàvem a la Natàlia, he pensat, realment voldríem que li anés bé molt bé, doncs a nosaltres dos ens va força bé, i voldríem que tothom estigues com nosaltres gaudint la plenitud de la situació que ens toca viure, i ella ens podria haver engegat a la merda, però... sinó ho ha fet vull pensar que és perquè realment li hem transmet els sentiments d’estar amb ella, que farà el que voldrà però, que quan estigui perduda, si és que ho està, pot anar buscant gent, avui hem estat nosaltres les que li hem donat la tabarra i demà serà algú altre, però el desig és que sempre hi hagi algú a prop que ens ajudi a retrobar-nos.
Lligant amb el final de la pel·lícula Lost in translation. Aquesta acaba quan ell marxa a buscar l’avió per tornar als EEUU, desprès d’acomiadar-se d’una manera breu d’ella s’ho repensa i la va a buscar pel carrer entre la multitud, quan la troba, sense dir-se res es donen una abraçada, ella es fica a plorar, en aquest precís moment ell li està transmeten que no està sola i que ho superarà, això a ella li dona la suficient força per continuar caminant i allunyar-se d’ell amb un gran somriure, ell torna enrere per pujar altre cop al taxi amb la satisfacció, de que encara que estigui acabat ha pogut ser útil, li ha pogut transmetre que no està sola, encara que no es tornin a veure mai més, (ella) sabrà que al món hi ha algú que es va preocupar en un moment que s’havia perdut i ell s’haurà trobat amb aquest gest, o sigui que també n’haurà tret profit.

Ja sabeu! sempre hi haurà algú que gustosament us donarà la tabarra.
Veien la pel·lícula m’ha donat la idea de plantejar-me com m’agradaria morir, si és que poguéssim escollir m’agradaria fer-ho en un cotxe amb un conductor de color donant voltes per una ciutat gran, plena de llums i d’històries de nit. Un immens aparador de vides interactuant.
AH! I a l’epitafi que hi fiqui “l’Estranya que rebutjava els regals”. :)

UNA D'OFICIS: "TAXI DRIVER"

Cada vegada que faig anys em passa alguna cosa, el fet de complir anys el dia del teu sant comença a ser positiu i tenir un nom tant santoral com en el meu cas fa que cada any hi hagi gent que em sorprèn, se’n recorden de mi. Com deia sempre em passa alguna o altra cosa. Tres dies abans vaig agafar el que anomenem “la passa” que ve a ser com uns dos o tres dies els quals no pots deixar la “tassa” en aquest cas del wc, la cosa va ser que durant tres llargues hores, de les 23:30 fins a les 15:45 que vaig deixar la consulta del metge, una no va deixar de treure aigües residuals, i va ser aquella nit que em vaig adonar que alguna cosa havia canviat.
Ja sabeu que visc sola, no és que estigui sola, sinó que repeteixo visc sola, i és clar! això comporta certs riscs, que fa que t’espavilis més. Si estàs amb algú la teva malaltia passa a primer terme, si en canvi estàs sola el que passa en primer terme és trobar algú que et pugui dur al metge i ja no penses tant amb la malaltia. Vaig trucar un taxi, em va portar a la clínica per ser atesa, desprès vaig trucar un altre taxi per que em dugués a la farmàcia de guàrdia, aquest es va esperar fins acabar la meva compra, i llavors varem continuar fins a portar-me a casa, aquells 20 minuts de camí, a part de veure que hi havia vida a la ciutat un dilluns a les 03:48 del matí també vaig arribar a la conclusió final.
Segueixo, vaig tardar 20 minuts en fer el camí, quan en realitat des de la clínica fins a casa meva anant a peu hi ha uns 5 ó 6 minuts però, és clar! l’hora i “la passa” no em permetien anar caminant pel carrer, tot d’una i durant els 20 minuts ens varem congregar en un carrer de la ciutat, a 10 cases del meu portal, el camió de la brossa, que ens impedia passar, la guàrdia urbana, una noia borratxa al terra a la meva part dreta del taxo i jo.

Us explico la imatge del dia: un dels escombriaires saluda al taxista amb la ma als “collons”, l’altre li riu la gracieta però es reprimeix, acte seguit la guàrdia urbana amb dos nois d’una mitja de 30 anys es fiquen al costat nostra, es veu que també coneixen al taxista, aquest així m’ho fa saber prèviament, el que està al nostre costat menja una poma, no veig al conductor, el taxista li comenta – què ja estàs millor? Referint-se al del volant, però contesta el que menja,- “collons” si està bé ja s’ha fotut dos “cuescos” quan ens canviàvem que l’han deixat com a nou, i jo allí aguantant-me els meus!!!!! Total que el del volant li deu de “fotre” cop al braç, doncs casi bé s’empassa la poma de cop, mentre aquest riu adonant-se que ha fotut la pota ja que veu que el taxista no va sol (resulta que hi ha una noia que esta reprimint els seus cuescos! I el marcador del taxista va pujant! I ells xerrant i casa meva al davant). A continuació segueix la conversa sobre la noia al terra. Taxista – que no l’heu vist a aquesta? Resposta – i tant! L’estem deixant dormir la mona que la porta grossa. Rialles. A mi no em fa gràcia, l’endemà li donaré moltes voltes a la situació de la noia jove i elegant, vestia bé, totalment tirada un dilluns a les 03:48 això sí amb una rialla de cap a cap. Seria una altra història per explicar.
Per fi continuem ruta, ens acomiadem tots plegats, el taxista em continua parlant ja que jo li he fet el següent comentari – sembla el programa de “callejeros” això! Resposta – Oi tant xiqueta! cada nit hi ha mogudes. Per fi em deixa a la porta, 9 euros amb 10, m’adono que he estat molt més temps en aquest taxi que amb el primer però resulta que m’ha costat menys diners, curiós no?
I us preguntareu la conclusió final que en vaig treure d’aquesta nit? doncs va ser la següent: no és el mateix estar sola amb “peles” que estar sola sense “peles”, i tampoc serà el mateix 10 minuts de taxi amb peles que 10 minuts de taxi sense peles, i tampoc serà el mateix estar borratxa tenint peles que estar borratxa sense tenir peles. O sigui que puc dir que estic complint anys i la meva vida va canviant, en aquest cas per a bé, doncs encara que no ho sembla estant sola i amb peles vaig gaudir del viatge amb taxi, quan uns minuts abans la meva essència s’escorria pel tub del wc.
Segurament anys enrere hagués anant pel carrer cagant-me amb tot, mai millor dit!

Dedicat als vintanyers, tot arribarà! només cal provocar-ho

HISTÒRIES DE MAL ROTLLO

En dies de crisis la inspiració també disminueix, i és per això que he decidit començar una sèrie de relats curts que normalment, i no se per que, sempre s’acaben amb malt rotllo. Així que “va por ustedes” .

De quan era petita em ve al cap les visites al metge amb la meva mare, sortíem del poble aviat pel matí i arribàvem a l’estació d’autobusos a primera hora, allí coincidíem tots els de poble, estudiants, treballadors, mestresses de casa, jubilats que anaven al metge, i nosaltres. Tots, o la majoria fèiem el mateix trajecte, sortíem de l’estació i ens enfilàvem per un carreronet, el carrer del correu vell, cap al mític carrer major (mal anomenat així per tothom doncs on fèiem cap era al carrer sant Antoni). Com deia aquest carrer donava una visió del que ens esperava, tot un bullici de gent que anava amunt i avall, passàvem la botiga de davantals i bates per la padrina i la Bacallaneria, actualment tancada, com una arteria més ens barrejàvem amb la resta de la gent i agafàvem la direcció a la catedral, allí prop hi havia el metge que em visitava, el Dr Melcior, m’agradaven les seves visites, doncs sempre quan em tirava les radiografies desprès milagrosament hi queien Sugus. Però, tot va canviar un 28 de desembre de 1979, un mal dia que també anàvem al metge. Aquella setmana ens varem assabentar que sortint per l’altre costa de l’estació d’autobusos podíem agafar un autobús de línia nova que ens deixaria molt a prop de la consulta i varem decidir agafar-lo, feia fred i havia plogut. Durant aquells dies havien sortit als diaris que els ciutadans i ciutadanes es queixaven del mal estat dels carrers de la ciutat, nosaltres desconeixíem la notícia, així que ens varem dirigir cap a la parada.
Estàvem esperant, jo vaig seure, la mare estava al meu costat dreta, duia un abric negre de llana, sabates de xarol grises amb una sivella de plata i de taló quadrat com es portàvem aquells anys, una bossa de mà on hi portava la cartera, mocadors de roba envoltats de ganxet amb les seves sigles A C i el volant del metge, jo la vaig mirar mentrestant ella es torcava el nas, feia fred i era temps de moquejar, no paraven de passar cotxes, alguns molt de pressa, fins que va arribar l’hora d’aquell mal dia, vaig veure que de cop la meva mare va caure al terra desplomada, el mocador va anar a parar al toll que teníem al davant, i ella va caure als meus morros i jo atònica sense saber que fer.Un cotxe, un sol cotxe, dels cinquanta que portàvem veien passar, va ser el culpable de tocar una pedra del ciment amb mal estat i, just aquella pedra, va fer que 40 anys vida de la meva mare s’esfumessin de cop.

SER O NO SER AMABLE

Costa molt ser bo, “costa més fer el bé que el mal”, fer mal ho fem normalment i de forma natural o més ben dit de forma inconscient, amb el mínim esforç. Jo ho intento cada dia, ser amable amb els companys de feina, quan vaig a fer les compres de la setmana, quan assisteixo a una xerrada, quan vaig al metge, amb els veïns, amb el carter... sempre intento quedar bé i/o ser amable o almenys això hauria de fer, a vegades em costa molt, em deixo portar per l’agressivitat, però he estat dies sencers essent amable amb força gent i situacions, ho he pogut assolir! Però em costa mantenir-ho. Sempre hi ha qui ens fica a prova, i ens busca la mala llet que tenim o l’agressivitat que encara no tenim del tot controlada, i sempre ens agafen aquell dia llunat que de tant en tant passem.

I ha gent que sigui pel que sigui no ens caiem bé, moltes vegades és recíproc, i això que ni tant sols ens coneixem però notes que aquella noia o noi, sigui pel que sigui, no es agradable amb tu, això em passa amb una noia del supermercat que vaig a comprar habitualment, una noia molt alta, amb posat seriós i de no haver dormit molt bé, dona de poques paraules. Quan me la trobo a la caixa em diu bon dia de forma automàtica, sense mirar-me, i quan comença a ficar les coses a les bosses ho fa tal qual li venen, jo sempre li rectifico les bosses, sense dir-li res, distribueixo els productes comprats de tal forma que quan torno cap a casa amb les bosses la meva columna quedi equilibrada i m’ho agraeixi, quan ella veu que ho faig para de contar i fa com qui em mira, desafiant, llavors jo li comento, que no caldria eh!, però em prenc la molèstia d’aclarir-li: - No, és que si no ho faig aniré de costat o no arribaré a casa i li faig una rialla, de bon rotllo, com dient-li: - t’agraeixo la teva tasca però a mi em va millor distribuir les bosses d’aquesta manera, no et preocupis que no és pas per que no ho fas bé sinó que per experiència arribo així millor a casa. Però ella sempre em tira la mirada desafiant com qui diu: que noia!, no t’agrada com ho faig, a sobre que m’hi deixo les espatlles girant i embossant-te la compra, tu vas i desmuntes el que faig, que en sabràs tu d’embossar... i llavors ja penso: - val més callar, pagar i marxar. Contràriament hi havia una altra noia, ara ja no hi és, una llàstima!, aquesta noia era com un “poro” farçit d’amabilitat, que esclatava només veien arribar algú a la caixa, quan li sentia dir -bon dia!, se’m ficava la pell de gallina, de veritat! Tenia una veueta suau i et mirava amb aquella careta que qualsevol li deia alguna cosa que no fos amable, i si veia que li canviava les coses de bossa s’aturava i m’ajudava en la distribució, és curiós, les dos noies treballen en el mateix supermercat, amb el mateix càrrec i el mateix horari però una era molt amable i l’altra NO, suposo que alguna cosa li hauré fet perquè es mostri així, no crec que ho sàpiga mai, dons jo no li preguntaré, suposo que continuarem així essent desagradables, és més fàcil, oi? Ara que com que estic sempre entrenant per ser cada vegada més amable potser és el moment de canviar, el pròxim dia no li canviaré les coses com les posa ella ho faré al sortir de la botiga, quan no em vegi.

Au doncs! sigueu bons en aquest ofici de dir les coses, la Susanna m’ha comentat que ja ho va fent, el que? Direu, doncs això de dir les coses pel seu nom, sense ser agressius ni passius.

DIGERINT EMOCIONS I SENTIMENTS

L’altre dia vaig anar a un sopar d’aquells que al final de la nit et sents completament nua, no perquè hagis jugat a un joc d’aquets estranys, i tampoc perquè hagis triomfat amb l’amfitrió, sinó per alguna cosa que et pesa més, senzillament has caigut en el plaer de manifestar tots els teus sentiments, emocions, pors etc, en qüestions d’hores i entre copes de vi i el fum de diferents espècies.

Quan t’hi trobes és fins hi tot gratificant, però quan poc a poc la gent acaba marxant i tu t’enfiles cap al teu cotxe tota sola et sents cansada, molt cansada d’haver donat ha conèixer tota la teva càrrega emocional-espiritual o inconscient. Tot el que portaves a dins ho treus en qüestió de minuts, ho fas conscient com si res, tots els qui estan t’hi ajuden, doncs tots estem fent el mateix, expressar el que teníem amagat.
Sembla estrany ens passem per Internet infinitat de Tantres, Mantres o com es diguin, de com podem assolir la felicitat, molts potser ja ni els llegim. És bonic que et recordin que per beure durant el teu dinar has d’utilitzar les copes que guardes per ocasions especials, que penses, ja! Primer els hi he de treure el pols de tant guardades que estant i desprès les hauré de netejar altre cop amb cura de no trencar-les ... que opto? Doncs no treure-les del lloc i pensar en l’ocasió especial, doncs això és el que potser alimentarà la meva felicitat i no netejar copes. Bé, és més complex del que he dit però ens hi fem una idea, no?
Aquest sopar ens va ajudar a saber definir que és la felicitat per cadascú de nosaltres, ara que havia après a definir-me a mi, ara em tocava definir la felicitat, com ja he donat a veure aquest era un sopar que t’ajuntes diferents generacions, amb diferents criteris i punts de vista per suposat, quina gràcia! tots parlàvem de diferent manera per acabar dient el mateix, i evidentment van sorgir tantes definicions de la felicitat com gent érem, i cap es va semblar a la que hi fica al diccionari de la llengua catalana (això va pel Joan i la Lídia doncs jo ho hagués mirat al de la Reial Acadèmia:)). felicitat: Estat de l’ànim plenament satisfet. Que penses, ja està? Només això? i nosaltres varem necessitar tota una nit i encara no varem poder coincidir en la definició?
Ara m’ha dono que en un moment de la nit escoltant la mateix música “Antony and the Johnsons” que, quan jo la vaig escoltar per primera vegada, de tant trista que em va semblar al meu cap només hi tenia les imatges típiques de la gent que és suïcida tirant-se a la immensitat del mar... va i una noia d’uns 25 em diu que quan l’escolta se sent feliç, que l’omple molt, que hi farem! Altre cop els sentiment i emocions individuals i personals prenen el terreny a la lògica i realitat.
Ben pensat aquest sopar va valer la pena doncs vaig marxar cansada, molt cansada però amb la meva definició de felicitat, no us penseu que us la diré doncs, ja és va veure que cadascú té la seva, això sí, la de trobar i si cal fins hi tot escriure-la en paper, i compte! també es va arribar a la conclusió que la definició seria temporal, fins aquí tots d’acord no?
Ja se que per molts no us hauré descobert res però m’agradaria haver despertat la curiositat per que escoltéssiu a Antony and the Johsons per conèixer el vostre equilibri entre els sentiments, emocions i la lògica.
Ah! un últim apunt per si decidiu fer-ho, al youtube hi ha molts vídeos d’ell però, el primer cop que l’escolteu ho hauríeu de fer evitant veure rés, només utilitzar l’oïda.

BON ANY NOU ple de felici... deixem-ho córrer!