M.A.R.U.J.E.S. (ASSASSINES DEL SILÈNCI)

Recordo el dia que el veí em va dir, -trankila! Que aquesta vegada he llogat el piset a una noia molt de casa, fa poquet que s’ha separat. -Molt de casa? Vaig preguntar jo, -sí dona de les que surten poc, no fan soroll, casolanes! Em va dir, Ja! Casolanes? Casolanes? Ara ho entenc tot.
El primer dia que vaig saber que sota de casa meva hi vivia un espècimen amb extinció, va ser un diumenge al matí, jo estava acostumada a despertar-me amb o sense resaka sobre la una, una i mitja, bona hora!, només sentia les campanes i algun colom intentant lligar la coloma, però aquell dia eren les 10!, aquell fatídic dia, la meva oïda no donava crèdit, només sentia una frase, “Jamón serrano para tí y tú hermano”, bé la frase no era així, però la veu era com la de Radio taxi, i jo ja em faig començar a fer la pel·lícula, de sobte sons estranys com el d’un expirador de la pols, i cops de mobles, i vinga!, i vinga!, una vegada i una altra, les lletres de la musica cada vegada eren més oïbles, vaig reconèixer a Shakira i Camela, entre d’altres, i el volum era tant alt, tant! que vaig pensar, ha embogit! Desprès d’estar casada ara no sap estar sola i ha embogit de solitud, doncs no! La vaig anar a conèixer, qui podia un diumenge a les 10 del matí ficar-se a netejar el pis? Qui????, doncs una Assassina del silenci de 28 anys! Que abreviadament seria M.A.R.U.J.A,
M de màquina! Posseeixen un control total de la maquinària, especialment dels electrodomèstics, cap aparell es resisteix a les seves mans, i si es resisteix, nyaca! Li foten cop i a millor vida, mirarà la Teletienda, a sobre vaig saber que treballava en una botiga que, com no, venen “coses de casa”.
A de arromangar! És la seva manera de vestir, xandall i arromangat pels pantalons i per les mànegues de jersei, sempre amb posició de... que? Que hem de fer?,
R de ràdio!, com ja he dit són de les que escolten emissores que molts desconeixem, ara entenc algunes falques...deixem-ho aquí.
U de Urdaci! Ahhh! Perquè segur, segur! Que és el prototip d’home que li agrada, ara que ven mirat...també podria ser U de Urdangarin...(va! o de Unión Fenosa, no te jode)
J de Jaleo, sí senyor! No és que siguin les reines de la pista, no, sinó que són les reines de muntar un pollo a casa seva amb cinc minuts, amb els seus nebodets, tambors que els hi compra i... els crits, els p... crits, que va soltant com a la matança del porc, no exagero i ha moments que penso: deu de tenir una foca de mascota!, els sorolls són espectaculars, ah i els sons els reprodueix quan menys t’ho esperis, i és clar! i per fi la última
A de Artrosis! Sí artrosis, per que la força que fa tant descomunal per obrir les persianes li PROVOCARAAAA UNA PT... ARTROSIS, això no pot ser bo dona! El primer dia em va fer saltar el cor, us juro que jo ho he intentat fer com ella i no PUC! No entenc com ho fa, d’un cop i sec, rassssssss! I jo em pregunto quan? Quan? Quan se li quedarà la persiana a les mans? Si us plau concentrem-nos tots i totes, pensaments positius, pesem entre tots/es: que se li quedi la persiana a les mans, que se li quedi la persiana a les mans, que se li quedi la persiana a les mans...

Ah! i sabíeu quin és el colmo de les M.A.R.U.J.E.S, que els hi marxi la llum, no trobin els ploms i se’ls hi quedi la persianaaaaaa a les manssss!!!!!!!
Per cert la de la foto mostra l’estat en que m’aixeco per donar crèdit al que escolto.

ENRAJÀ! o sigui, CONTROLA!

De tant que anem al cine últimament amb la Marta ja distingim entre pel•lícules comercials, “rollazos”, de sang i fetge, d’humor i, entre altres..., les que et deixen bon gust de boca, doncs aquest divendres van ser les que no sols et deixen bon gust de boca sinó que a més a més et donen que pesar durant dies i t’ajuden a créixer com a persona. El títol fa referència a la frase amb que suposo que tothom quan surt del cinema, així ens va passar a la Marta i jo, te al cap. La peli en qüestió és “Happy. Un cuento sobre la felicidad” , sí! tracta un dels temes més buscats en aquesta societat, la felicitat. La protagonista, és una mestra de primària de 30 anys i soltera, que quan la veus per primera vegada penses, - Aquesta va fumada tot el dia! Llavors t’adones que potser el fet de treballar amb nens i nenes de primària el cervell es contagia de la naturalitat i frescor amb que els nens/es ens delecten, als que llegiu això, si veieu la peli us invito a ser com la “Poppi” almenys durant una setmana, m’agradaria veure-us!
L’escena primera de la Llibreria, ja diu molt, no voldria explicar molt sobre la trama doncs no us voldria pas influenciar així que us diré la meva filosofia de la vida que jo en vaig treure al sortir.
És trist però començo a pensar que ser bo en aquesta societat és una missió impossible i fins i tot molt arriscada, la majoria no estem molt acostumats a que la gent, no coneguda, es preocupi, s’interessa, ens pregunti, ens ajudi i un llarg etc que es traduiria pensant que: ens volen “fotre” el pel, que són uns xafarders, que ens volen demanar alguna cosa a canvi, o que simplement ens atacaran.
Imagineu la situació: Pujo al bus, trec tiquet al conductor i li dic: - bon dia! Ha dormit bé avui? O anar al supermercat i a la caixera, quan està passant els teus productes dir-li: - quin cabell més bonic que tens, quin xampú utilitzes? Ó al noi/a que vent les entrades del cinema amb aquella veu que surt robotitzada dir-li: - segur que tens una veu molt maca, és una llàstima sentir-la així, m’agradaria poder-la escoltar, pots sortir un moment i dir-me alguna cosa?. Ja us podeu pensar les respostes, no? segurament tots imaginem respostes negatives, despectives, maleducades o pel contrari ens imaginem les cares dels protagonistes, cares d’Ou dur, és a dir blanques i allargades.
Per què coi no diem el que ens passa pel cap? Tal com raja! Jo crec que molts sentiments negatius com l’enveja anirien desapareixen, per exemple, si la noia de super em diu el nom del xampú en qüestió, se suposa que jo també tindria el pel bonic i per tant no l’envejaria. Per que sempre ho hem d’agafar tot pel costat que crema?, si li dic això al noi/a del cinema que creieu que faria? O que es pensaria?
Que és el que ens fa donar tantes i tantes voltes al significat o interpretació de situacions?. No estem acostumats a la Naturalitat, Sinceritat, Humanitat, i Amabilitat (La Poppi) sinó que estem acostumats a la Negativitat, Supèrbia, Humiliació i Agressivitat (el conductor).
I durant tota la pel•lícula, LA FRASE: Enrajà! Enrajà! EnrAJÀ!! ENRAJAAAÀ!!!! És el crit de guerra de la Societat (conductora) als que intentem ser com la Poppi, quan ens desviem dels cànons ja enquistats... ZASCA! Ens tallen el rotllo, i ens recondueixen per tal que no descol•loquem a la gent, som rars i punto.
Ja veieu que la peli dona per molt, i desprès d’això no vaig poder anar a dormir, evidentment, així que vaig continuar la nit amb l’Olga, la Rosa Mª i el Ramonet fins al punt de confondre en un vídeo al Jim Morrison (Cantant dels Doors) amb Camaron, ja us podeu imaginar com anàvem.
Dedicat a la meva cosina, la Teresa, doncs em comenta que està a la que salta, no, no, no això no pot ser! No et deixis portar...

CAGADAAAA !!!!

Ho sento companys i companyes, la paranoia dels peus, per entendres una mica, cal començar a llegir a l'inversa, o sigui que la última foto és la primera i la primera, aquesta de sota, és la última.
Ho sento, no se com desfer-ho ja aniré fent, i també ho sento per afusellaus amb tans correus electrònics a la vegada.

13.Així ens hem trobat i així ens hem quedat. És el retrobament equilibrat entre les extremitats anònimes, un divendres a la nit.

Finalment s’entra en l’etapa del agraïment i les mostres de satisfacció. Tots fluïm.

Es donen intercanvis de fluids, tocaments i altres. El clímax.

S’inicien els jocs sexuals

L’Alcohol comença a fer els seus efectes depressors, tots ens comencem a deixar anar.

En mirem amb ulls de desig. Desinhibits.

Aviat les converses sèries es converteixen en un galanteig i comencem a intimar.

Cada vegada es parla més alt, alguns/es intenten imposar el seu criteri. S’inicia el marcatge del terreny

S’inicien les gesticulacions exagerades, les rialles sorolloses.

Comencem a parlar de forma distesa.

Ens varem conèixer un divendres a la nit, entre barres i música sorgeix la química.

I aquestes eren elles, ens diuen, eo!
Són un grup de noies com moltes que sortien a fer unes copes.

PARANOIES ENTRE EXTREMITATS

Aquests som nosaltres un grup d’amics que fa temps que ens coneixem