És cert, la vida no ens deixarà de sorprendre, la família tampoc, les amistats aniran i vindran, i les parelles que tinguem ens faran reflexionar.
Aquests dies han comparat la relació del govern d’Espanya amb el de la Generalitat com un maltractador cap a la seva dona, i estic totalment d’acord. Els catalans i les catalanes hem anat aguantant i fins arribar un moment que hem obert els ulls i hem dit fins aquí hem arribat, i òbviament el maltractador no deixa escapar la seva víctima així com així. El desenllaç l’anirem veient aquests dies.
Quan tens una parella amb la que et sents maltractada, moltes vegades no t’adones però deixes de ser tu, actues per “ell”, trenques relacions, canvies la teva manera de vestir, la corda es va tensant però ell ja s’encarrega de destensar de tant en tant, són uns minuts generosos els suficients per excusar el seu comportament. Tot i sabent que no actua be, que ens humilia en públic, que menysprea el que fem, no valora el que som, banalitza el nostres guanys i èxits, tot i així seguim al seu costat, seguim pensant que malgrat tot tinc una parella, que es discuteix com totes.
Així doncs el maltracte tindria nivells i àmbits, d’aquí que hagi començat parlant de política, i dic nivells, doncs a vegades hi ha situacions i percepcions que les tolerem més que d’altres.
Intentaré ficar un exemple. Quan parlem amb l’alumnat de maltracte o abús, amb la situació de que hi ha persones que et llencen comentaris moltes vegades fastigosos, els hi deixo caure: - a veure, si passa pel teu costat un home d’uns 50 anys (estem parlant amb nois i noies de 18 anys) i et solta:- “hostia estàs bonorra que te cagues”!!, de seguida em diuen . Quin fàstic!! Ah!! dic jo i si t’ho diu un noi amb molt d’èxit a l’institut sentiràs també fàstic???? Llavors ja s’inicia el debat. Són les paraules les que ens ofenen o les circumstàncies (en aquest cas l’edat). Ens ofenen les paraules o la persona que les diu? O, ens deixem ofendre.
Què és més agressiu
que una companya de la feina t’insulti o que “s’escaquegi” quan la necessitis
per fer una tasca?? O que vagi a parlar directament amb la cap sobre tu o que t’ignori
en les converses?
Què és més agressiu
que una suposada amiga o amic (he de dir que el meu concepte d’amistat no té
massa a veu amb el que la majoria pensa o el que hi fica a la wikipediaJ ), com
deia què és més agressiu, que
infravalori el que fas o que et parli malament d’altres amistats que teniu en
comú? O, que no tingui en compte les
teves propostes, o que et retregui alguna característica sobre la teva
personalitat que no li agradi?
Què és més agressiu
que la teva parella no mostri interès per conèixer el teu entorn o que t’expliqui
quin és el seu ideal de dona ?
Què és més agressiu
mostrar-te agressiu /va o no saber reconèixer que estàs sent agressiu/va?? O sigui
parar atenció sobre els teus fets.
Què és més
agressiu, ser sincer amb la teva parella, o fingir que l’estimes.
On vull anar
parar??? Me pregunto jo mateixa.
No podrem saber mai
amb certesa què és el que els hi molesta als altres, si els fets o les
paraules, però si ho podrem saber de nosaltres.
Aquests dies s’ha
parlat molt de dignitat, i hem pogut veure gent com la perdia i gent com la cultivava. Quan et sents agredida per certes
persones o grups en funció del nivell de l’agressivitat pots ser més o menys permissiva,
si consideres l’agressió de nivell baix, aniràs justificant els fets o
patint-los pensant que no hi ha res més, si deixes que aquests fets es vagin
reproduint al final la dignitat haurà desaparegut i amb ella el que anomenem amor
propi.
És a dir com més
tolerem l’agressivitat, sigui quin sigui el seu nivell, cap a nosaltres i vers
al altres, menys dignitat i amor propi mostraren tenir.
No sabem on tenen
els/les altres el llindar d’agressivitat, però sí hem de saber on està el
nostre.
Tot i així l’esser
humà som cruels. Neguem l’evidència, mentim per voler aparentar el que no som,
robem per obtenir poder, ironitzem o infravalorem a les persones amb èxit, abusem
dels que ens donen ajuda, ens aprofitem del dèbil, ens mofem de les parelles,
maltractem a familiars, manipulem, critiquem, i jutgem. No sabem veure aquesta agressivitat,
la de nivell més baix, la que ens fem a nosaltres, la que permetem per part d’altres
cap a nosaltres, la que ens silencia les paraules i accions a l’espera d’un
canvi, la que emana de nosaltres ferint als altres.
No sabem veure que,
el que projectem als altres, el que ens incomoda dels altres, no és res més que
la nostra agressivitat fermentada, a falta de dignitat i amor propi.
Quan es cultiva la
dignitat i l’amor propi, el teu entorn es torna transparent i comença a incomodar-te,
passaràs per un procés d’adaptació. Comences a percebre les reaccions de les
teves paraules i dels teus fets, i òbviament comences a percebre les paraules i
fets dels altres cap a tu, d’aquesta
manera estaríem posicionant el nostre amor propi i dignitat altre cop a l’univers,
i això sembla ser que no és tolerat per tothom, sobretot per tothom que no
tingui ni amor propi ni dignitat.
Retornant aquest
dies, observem les paraules i els fets, a veure si ho valorem tothom igual, com que
veurem que no, llavors seria millor no deixar-nos portar per les emocions i fer
més us del sentit comú, no sent el més comú dels sentits, malauradament.
Que la força ens
acompanyi!! i que Catalunya s’ompli de Jedis J
