Com va dir algú,
sembla que vingui la fi del món i no es podem ni abraçar ni tenir contacte amb
els nostres. De sobte ens hem adonat quan de fràgils podem ser i com de dures
poden ser les pèrdues.
Aquests dies, oficis
que no li donàvem importància, ara passen a tenir una GRAN importància. Segurament,
ara hi haurà gent que s’ho pensarà dos vegades, passar per caixa amb el mòbil a
l’orella sense prestar atenció al professional que hi ha darrera la caixa.
Transportistes, Auxiliars sanitaris i administratius, Farmacèutics, Infermers/res, Metges, molts oficis
i/o comerços anomenats com a bàsics, són aplaudits com a herois i heroïnes, cada dia a les vuit del vespre, i no és
per menys doncs tothom està fent més del que li pertoca. Comerços com les perruqueries, els mercadets, la neteja,
el menjar preparat, els gimnasos etc, tots ells aquests dies estan molt
preuats. No us sabria dir si quan tot això acabi, ho valorarem tal com cal.
Estem en una
situació que ens podrà permetre créixer com a espècie, humanitzant-nos, amb
tota la pràctica dels valors que això comporta, o per contra, ens farà esclaus
de la nostra pròpia involució és a dir, de la creació d’eines i estratègies per
poder avançar MÉS. Però avançar? Cap a on?
Aquests dies estan
baixant els índex de contaminació, els animals van guanyant terreny juntament
amb la natura, els mars desperten tranquils amb la seva fauna, en definitiva es
respira NATURA. No seria hora de reflexionar que no anàvem bé?
No seria hora que
ens comencem a preguntar quin preu estem disposats a pagar per avançar en
aquest progressar, progressar cap a on?.
Progressar seria robotitzar bona part de les
tasques i/o activitats de les persones per exemple??, progressar seria ficar
tota peça de fruita i verdura en plàstic?
Progressar seria poder canviar el
mòbil cada any per la seva caducitat? Natural o òbvia segons els tècnics?
Progressar seria estar xatejant una hora, amb algú de manera gratuïta quan, amb
una trucada pots iniciar un diàleg amb parallenguatge i solventar-la amb 10
minuts?
Progressar seria arribar tothom a la feina amb cotxe particular?
Progressar seria deixar de veure, tot i estar allí cada dia, els “sense sostres” del nostre barri?
Progressar seria malviure en una feina per poder tirar endavant tu o els teus?
Podria ser un bon
moment per començar a fer-nos la mítica pregunta, d’on venim i on anem?
Cal escoltar-se més sovint!
Just començar el
confinament, vaig estar 8 dies amb mal de cap, vaig estar ingressada dos dies ja que no hem feia
efecte cap medicament i a més durant l’ingrés a urgències, se’m va paralitzar
la meitat dreta del cos. De sobte, la cama, el braç i la boca van deixar de
rebre les meves ordres, va ser bastant desagradable, una situació per recordar.
La situació que s’estava començant a
viure als hospitals va propiciar el meu retorn ràpid cap a casa. De sobte, la
solitud i l’obligació d’estar a casa sola després del que havia passat, em va
fer reviscolar certes pors, pensaments negatius, i temors, vaig passar una nit
molt traïdora, d’aquelles que et fiquen a prova tot el teu aprenentatge o
introspecció feta fins a les hores. Curiosament fins i tot la Pruna, la meva
gata, que dorm quasi sempre amb mi, aquella nit... em va abandonar, la
“punyatereta” devia notar el que estava per venir. Va ser una bona prova la
qual he de dir, que me’n vaig sortir força bé, tot i no tenir-les totes durant
la nit.
Diria que me’n vaig
sortir, aprofitant la situació com una gran oportunitat. Si he pogut perdre la
por a volar, perquè no perdre la migranya, per exemple? Aquest seria el meu
primer pas, i per tal de no oblidar, dos dits, el petit i
l’anular van estar enganxats fins avui, que veig que ja es mouen amb soltura
entre aquest teclat, des d’on us escric.
Per què no sabem
aprofitar les oportunitats? Per què ens costa tant valorar les coses?
Ara que
ja portem uns 15 dies confinats, començo a adonar-me de l’afortunada que soc.
Sempre havia pensat que si em tocava la loteria em retiraria, segurament per
dedicar-me a les meves dues o tres passions: escriure, pintar i fer fotos. I
ves per on que ara hem trobo amb una situació similar. I estic segura que
molta, moltíssima gent no ho sabrà aprofitar.
Tinc temps per
portar a terme el treball amb l’institut,
tinc temps per fer esport cada matí,
tinc temps de cuinar cada dia,
tinc temps de posar-me hidratant per tot el cos,
sense pressa,
tinc temps per pintar i escriure,
tinc temps per llegir,
tinc
temps per meditar,
tinc temps per fer videotrucades amb diferents grups,
tinc
temps per ma mare (ens truquem entre 6 i 8 vegades al dia),
tinc temps per
netejar el pis,
tinc temps per jugar amb la Pruna...
TINC TEMPS!!!
Suposo que se m’ha
activat “l’aprofitament de la situació”, i ho estic vivint com un somni, com si
m’hagués tocat la loteria!
És cert que la llibertat de moviment, ens pot
impedir positivar la situació. Però això no té perquè ser així. Alguns i
algunes podem gaudir de la situació, sabem gaudir de la situació, fins i tot
aprendrem de la situació, altres malauradament, no ho
sabran aprofitar, es passarà el dia envoltats de queixa.
Podem i hem
d’aprofitar aquesta situació, tan els que estan a primera fila com els que estem
a segona fila a casa.
Soc conscient, que
buscar la positivitat des d’alguns punts de vista, pot costar més, no és el
mateix fer-ho des d’un pis de 40 m2 que des d’un de 120 m2 amb jardí i piscina, però per això aquest
escrit, per què una mala nit de dimonis la pot tenir tothom.
Hi ha persones que
aquests dies es trobaran a si mateixes, aprendran a afrontar-se a la solitud, i
us comento que aquesta, és independentment dels metres quadrats del pis, igual
que les situacions de parelles que s’adonaran
que ja no tenen rés en comú, o a la inversa, altres es trobaran amb els seus fills
/es retornats a les faldilles de la mare, per les pors que ha despertat la
situació, altres també molt dur s’adonaran els dies que feia no vien als seus
pares, i altres descobriran altres maneres de treballar.
Estem fins al coll,
confinats fins ves a saber quan. Hem d’intentar aprendre però, igual que no
tothom acabarà llegint aquest escrit, entenc que hi haurà gent que no li haurà
servit de res tot això, amb qüestió de setmanes i mesos tot s’haurà esvaït. Una
llàstima!
Serà una altra oportunitat perduda?
Per part meva, em
comprometo a valorar tots els dies d’aquests "dies".
Ho faré pels que no saben fer-ho, pels que ja no hi són i pels que ho estant donant tot aquests dies, herois i heroïnes
anònimes.
Gràcies Merche per
estar-hi, la meva heroïna d’aquell dissabte infernal, sento haver-te fet passar
la mala estona a urgències. Te dec un milió ;)
