Fa 5 dies que ma germana va
complir els 50 anys, casi res, ara que ben mirat cal felicitar-la i demanar-li que no perdi aquesta aura entre infantil i innocent que com
diu el meu cunyat, deu de ser genètica, i deu de ser veritat... Ma mare sempre ha
comentat que ella fins que no va fer els 65 no va notar diferències, les diferències venien a dir
els passos de la decadència que comporta, més que anar fent anys, seria anar
sobrevivint a les situacions dolentes i/o negatives, ara fa 5 mesos en va fer
75 i a vegades encara em sorprèn amb actituds infantils!!!
Ahir amb la Meri (Meritxell que
mai ningú li diu) vam embarcar-nos en una petita aventura. Per l’ocasió ens vam
posar unes samarretes, ni més ni menys que del CAR, Centre d'Alt Rendiment. Vaig
anar a fer un curs a Sant Cugat i vaig pensar que eren ideals per la nostra
nova aventura “trekiana”.
Un grup del gimnàs vam anar a fer
Kayak al pantano de Grados. Després de 14 quilometres caminant, vam arribar on
estàvem els kayaks, i per sorpresa nostra ens vam embotir en uns monos de
neoprè, no se si algú ho ha provat, us ho recomano, a mi me'n va tocar un amb unes
quatre talles més grans, però ja se sap en situacions així, et fiques el que et
diuen, és la frase aquella: “Señor! Sí Señor!!!. No entraré amb detalls de com el notava entre
el meu entrecuix, només us diré que fins a la barca vaig tenir que caminar com
un Robocop.
Just a la sortida ja em vaig
veure a l’aigua, la noia que ens va donar l’embranzida ho va fer amb tanta força,
que no mala llet vull pensar, que durant uns minuts vaig veure com la terra es
movia i jo no hi podia fer res, la meva cara devia de ser una EMOTICONA gegant,
doncs us juro que em veia de morros a l’aigua verdosa que teníem a tocar de mans.
Una vegada tots a l’aigua, ja va començar el mal temps i les prediccions per
arribar a port, teníem pel davant 8 quilometres de rem!!!! Plovent, amb les
cames garratibades de caminar, i xopes fins al moll de l’os. Què més volia a
punt de complir els 43?
Com podreu entendre amb tot això
i, insisteixo, amb 8 quilometres per endavant ens vam desmotivar. Les CARGirls
estaven desmotivades!!!!, és aquell moment de l’excursió que et preguntes: “què coi hi foto jo aquí”?
La nostra tècnica era caòtica,
cada tres remades perdíem el nord i havíem d'intentar girar per tornar-nos a ubicar. Les forces minvaven. Anàvem les
últimes! Per sort!!! vam causar pena a un dels monitors el qual amablement ens
va enganxar amb el seu kayak, el noi i l'acompanyant que portava ens van
portar remant, nosaltres també òbviament, fins arribar al grup. Que va passar
desprès??? Doncs que es va despertar la vena competitiva de la Meri i, al crit
d’ESPARTANSSSSSS! Vam “despegar”! Sí, no se com ho vam fer però ens vam
distanciar del grup uns 300 metres!!! Que fort!! Fins hi tot vam servir per a un dels monitors com a ganxo per a
superar-se, ja que havia d'estar al davant de nosaltres, havia de marcar el
ritme, quan hi penso!!! És la picaresca aquella que si saps que et ve algú pel
darrera et dones més manya, jajajaja era com quan ets petita que jugues a “Pic
i pagar” Correíem uns i unes darrera dels altres per passar-nos la “Pesta”. Com
que jo era el Timó quan volia corre més només calia que li digués a la Meri:
Corre que ja ens tenen!!! D’aquesta manera li sortia altre cop la “Vena
competitiva” ;))) ens picàvem i com a conseqüència ens distanciàvem més del
grup, començàvem agafar ritme fins i tot
hi havia moments que frenàvem o giràvem al mateix moment sense dir allò del
principi: dreta-esquerra, dreta-esquerra, dreta-esquerra... ara només fèiem que
riure, no se si de cansament o de sorpresa per veure el que estàvem fent.
Teníem remordiments pels que ens
havien remolcat, vam quedar que al arribar a port els hi pagaríem una cervesa. El
tema de les samarretes del CAR també ens va donar molt joc, de tant en tant anàvem
fent el crit dels Espartans, un cop ens va contestar un Burro que va sortir d'entre la malesa, hi va haver un silenci, no enteníem res, però anàvem fent, fins hi tot vam entendre
aquest esport com olímpic!!!, i per acabar-ho de rematar la Meri va reflexionar:
-Ostras!!! si tinguéssim 20 anys menys podríem anar a competir! Gran reflexió!!! jajajajaja que ens porta a una gran
lliçó de la vida.
Vull transmetre des d'aquesta petita aventura, que malgrat unes ampolles a les mans i la percepció d'altres músculs dels braços que desconeixia com fer-los funcionar, avui més que mai us
puc dir que l’edat és un estigma, molts i moltes ja ho sabíeu, el missatge és
per aquelles i aquells que a partir del 35-40 ja llencen la tovallola, i culpen de les
seves dolences a l’edat, quan ho haurien de fer als seus estats emotius i
mentals.
De la mateixa manera que no hi ha
una edat concreta per morir, suposo que tots i totes tenim morts presents d'infants, de joves i de grans, tampoc
hi hauria d'haver edats concretes per fer les coses.
Ens hauríem de guiar més pels
nostres impulsos que per la nostra edat.
Estic destrossada, no perquè tinga 42 anys sinó perquè no practico kayak cada dia en un centre d’alt rendiment. ;) Estic pletòrica perquè ho vam aconseguir!!!!!
Ara bé, tinc l’edat suficient per
si cal abandonar, abandono!!!! amb tota la dignitat i sense vergonya, jajajaja,
això és el bo d'anar complint anys!!! Que no et cal demostrar res a ningú!!!
Els petits canvis en les actituds
són poderosos (Original: Els petits canvis són poderosos!!. Capità Enciam)
