PARAULES I FETS. AGREDINT LA DIGNITAT

Començo a dubtar, començo a dubtar de la Justícia, per suposat i començo a dubtar si estar bé amb tu mateix és el millor.

És cert, la vida no ens deixarà de sorprendre, la família tampoc, les amistats aniran i vindran, i les parelles que tinguem ens faran reflexionar.

Aquests dies han comparat la relació del govern d’Espanya amb el de la Generalitat com un maltractador cap a la seva dona, i estic totalment d’acord. Els catalans i les catalanes hem anat aguantant i fins arribar un moment que hem obert els ulls i hem dit fins aquí hem arribat, i òbviament el maltractador no deixa escapar la seva víctima així com així. El desenllaç l’anirem veient aquests dies.

Quan tens una parella amb la que et sents maltractada, moltes vegades no t’adones però deixes de ser tu, actues per “ell”, trenques relacions, canvies la teva manera de vestir, la corda es va tensant però ell ja s’encarrega de destensar de tant en tant, són uns minuts generosos els suficients per excusar el seu comportament. Tot i sabent que no actua be, que ens humilia en públic, que menysprea el que fem, no valora el que som, banalitza el nostres guanys i èxits, tot i així seguim al seu costat, seguim pensant que malgrat tot tinc una parella, que es discuteix com totes.

Així doncs el maltracte tindria nivells i àmbits, d’aquí que hagi començat parlant de política, i dic nivells, doncs a vegades hi ha situacions i percepcions que les tolerem més que d’altres.

Intentaré ficar un exemple. Quan parlem amb l’alumnat de maltracte o abús, amb la situació de que hi ha persones que et llencen comentaris moltes vegades fastigosos, els hi deixo caure: - a veure, si passa pel teu costat un home d’uns 50 anys (estem parlant amb nois i noies de 18 anys) i et solta:- “hostia estàs bonorra que te cagues”!!,  de seguida em diuen . Quin fàstic!! Ah!! dic jo i si t’ho diu un noi amb molt d’èxit a l’institut sentiràs també fàstic???? Llavors ja s’inicia el debat. Són les paraules les que ens ofenen o les circumstàncies (en aquest cas l’edat). Ens ofenen les paraules o la persona que les diu? O, ens deixem ofendre.

Què és més agressiu que una companya de la feina t’insulti o que “s’escaquegi” quan la necessitis per fer una tasca?? O que vagi a parlar directament amb la cap sobre tu o que t’ignori en les converses?

Què és més agressiu que una suposada amiga o amic (he de dir que el meu concepte d’amistat no té massa a veu amb el que la majoria pensa o el que hi fica a la wikipediaJ ), com deia què és més agressiu,  que infravalori el que fas o que et parli malament d’altres amistats que teniu en comú?  O, que no tingui en compte les teves propostes, o que et retregui alguna característica sobre la teva personalitat que no li agradi?

Què és més agressiu que la teva parella no mostri interès per conèixer el teu entorn o que t’expliqui quin és el seu ideal de dona ?

Què és més agressiu mostrar-te agressiu /va o no saber reconèixer que estàs sent agressiu/va?? O sigui parar atenció sobre els teus fets.

Què és més agressiu, ser sincer amb la teva parella, o fingir que l’estimes.

On vull anar parar??? Me pregunto jo mateixa.

No podrem saber mai amb certesa què és el que els hi molesta als altres, si els fets o les paraules, però si ho podrem saber de nosaltres.

Aquests dies s’ha parlat molt de dignitat, i hem pogut veure gent com la perdia i gent com la  cultivava. Quan et sents agredida per certes persones o grups en funció del nivell de l’agressivitat pots ser més o menys permissiva, si consideres l’agressió de nivell baix, aniràs justificant els fets o patint-los pensant que no hi ha res més, si deixes que aquests fets es vagin reproduint al final la dignitat haurà desaparegut i amb ella el que anomenem amor propi.

És a dir com més tolerem l’agressivitat, sigui quin sigui el seu nivell, cap a nosaltres i vers al altres, menys dignitat i amor propi mostraren tenir.

No sabem on tenen els/les altres el llindar d’agressivitat, però sí hem de saber on està el nostre.

Tot i així l’esser humà som cruels. Neguem l’evidència, mentim per voler aparentar el que no som, robem per obtenir poder, ironitzem o infravalorem a les persones amb èxit, abusem dels que ens donen ajuda, ens aprofitem del dèbil, ens mofem de les parelles, maltractem a familiars, manipulem, critiquem, i jutgem. No sabem veure aquesta agressivitat, la de nivell més baix, la que ens fem a nosaltres, la que permetem per part d’altres cap a nosaltres, la que ens silencia les paraules i accions a l’espera d’un canvi, la que emana de nosaltres ferint als altres.

No sabem veure que, el que projectem als altres, el que ens incomoda dels altres, no és res més que la nostra agressivitat fermentada, a falta de dignitat i amor propi.

Quan es cultiva la dignitat i l’amor propi, el teu entorn es torna transparent i comença a incomodar-te, passaràs per un procés d’adaptació. Comences a percebre les reaccions de les teves paraules i dels teus fets, i òbviament comences a percebre les paraules i fets dels altres cap a tu,  d’aquesta manera estaríem posicionant el nostre amor propi i dignitat altre cop a l’univers, i això sembla ser que no és tolerat per tothom, sobretot per tothom que no tingui ni amor propi ni dignitat.  

Retornant aquest dies, observem les paraules i els fets,  a veure si ho valorem tothom igual, com que veurem que no, llavors seria millor no deixar-nos portar per les emocions i fer més us del sentit comú, no sent el més comú dels sentits, malauradament.

Que la força ens acompanyi!! i que Catalunya s’ompli de Jedis J

2016 la meva odissea

Tothom hem anant marcant etapes al llarg de la nostra vida. Uns i unes més conscients que altres.

Fent un curs de psicogenogrames, vaig descobrir que la meva primera etapa me la marcava al 1992, aquest any va coincidir en treure’m el títol de Treball Social,  l’altra em va sortir quan tenia 30 anys o sigui  al 2000, en aquest any va coincidir la compra del meu primer piset i, ho recordo com si fos avui, anar apuntar-me al gimnàs del barri, amb el pensament que a partir dels 30 m’havia de cuidar, almenys físicament!.

Entrar al món de la numerologia, a banda de tenir la possibilitat de convertir-te amb una paranoica, pot ser útil per trobar el perquè de tot plegat, o si més no trobar coincidències curioses. Ara m’ha tocat viure la tercera etapa, la del 2016. En aquesta etapa estic tenint la sort de viure-la amb primera persona,  amb plenes facultats i conscient en tot moment.

He après que el temps és relatiu i sobre tot la velocitat que li podem assignar, a tothom ens ha passat d’assignar temps a coses o a situacions, com si ho poguéssim controlar, quan la solució seria, com ens deien, deixar-lo passar. Ara sé que tampoc cal incloure el temps a la teva vida, és un invent per lligar-nos a la roda a la que tothom girem. Quan comences a funcionar sense temps (i amb això no vull pas dir aixecar-te quan vulguis per anar treballar :) és a dir quan comences a funcionar immersa amb el que et va sorgint comences a fluir de tal manera que la majoria de les vegades les coses t’acaben sortint millor del que t’esperaves (que aquesta és l’altra cosa que he après, no esperar res de ningú). Diria que estic aprenent a ballar en l’espai . (No, no vaig fumada:)

La Nageuse. Pablo Picasso

El tema està que fa cosa d’uns 6 o 7 anys, vaig començar a nedar a contracorrent a la feina. (Ara li dono sentit al quadre de Picasso - la Nageuse- que curiosament me’n vaig “enfotre” en una visita al Reina Sofia cap al 2000)  Les meves forces la meva energia es “desparramava” tota pels passadissos  de l’Institut, devia anar tot el dia amb la cara de perplexitat o atònica, (just com la Nageuse) em semblava que tot el que m’envoltava es podia millorar i això em suposava nedar a contracorrent tot el dia, veient que ningú (o la immensa majoria) no hi feia res. Coses que eren simples de canviar o modificar, es continuaven fent tot i obtenint resultats pèssims o negatius. Vaig estar així uns 5 anys, durant aquests vaig poder portar algun que altre projecte i això em va mantenir enganyada durant aquests anys.  Durant aquest període de temps també vaig iniciar relacions tenses amb la família,  em vaig començar a qüestionar coses, i/o anar altre cop a contracorrent, no sabia el que era però el fet d’anar al poble a veure els meus pares em resultava cada cop més difícil de pair. Sempre han portat una relació com de gat i  gos i ara no se perquè cada cop l’acceptava menys. Devia començar a gestar “la bola”.

Tota la vida he estat una devoradora de coneixement, he fet formació de 50 mil temes, ara he frenat,  em noto plena ;))) , no estic pas del tot tancada, però sí estancada en la tria de temes i de moment pocs em motiven per reprendre, prefereixo anar llegint. M’adono que la formació també ha estat una manera d’escapar-me de la realitat, deixant que “la bola” s’anés engrandint.

Total que tenint el panorama a la feina, a la família i començant a tenir un bon currículum vitae, em decideixo a obrir-me al mon de les peticions per trobar algú que m’ajudés a portar millor tota la merda, que inconscientment,  insistia en tapar.

Què em vaig trobar?

Tota la puta merda de cop em sortia com una gran explosió cap a l’exterior.

I vaig ser tant “massoca” que no va ser una sola vegada no, no en vaig tenir prou la primera vegada per veure les coses, per escoltar-me,  no en vaig tenir prou, vaig voler que em petés una segona vegada.  I aquesta segona sí que va ser la situació de: - Ja n’hi ha prou, no? Fica-t’hi reina!!!  Fica-thi!! Tela el que portes dins teu. Va ser com si m’hagués parlat algú de dins, (insisteixo que no vaig fumada;)))) com si aquesta altra persona hagués sorgit de l’explosió, traient tota la merda a fora, i dient: - apa maca, aquí ho tens que jo ja no puc més. Besitos!  

I mira per on, em va fer reaccionar, després de més de 6 anys anar fent ziga-zagues, vaig començar arromangar-me i netejar.  Que consti que encara ho estic fent.

No crec que tothom hagi d’arribar als 10 anys per adonar-se que no va bé, o potser sí. El que vull donar a entendre, en el meu cas, que estava focalitzant el meu malestar cap als altres, cap a les situacions externes a mi, on moltes vegades no hi podia fer res.  Estava esperant un canvi, i malauradament també l’esperava extern.

Ara fa cosa de 6 mesos he iniciat un projecte, he constituït una empresa, i vaig pensar:  coi!, a veure si serà altre cop una “tapadera” a la meva catàstrofe nuclear de merda que m’ha petat, i seguidament vaig fer-me la reflexió: Tranquil·la,  això està sorgint de la merda! Per tant controles el motiu, la raó del perquè ho fas, no com fins ara que anaves nedant a contracorrent més preocupada per l’ofec i les dificultats que per millorar l’estil de la braça i gaudir de l’activitat. (Perdoneu per la forçada metàfora i comparació lírica, jajajajaj)

O sigui, i per situar-vos en tota aquest vomitada, tal com us deia al principi, al 2000 vaig començar a cuidar el meu físic al gimnàs, cosa que avui en dia encara faig i ara, al 2016, he començat a cuidar el meu psíquic o ment.

Em queda encara un llarrrrrrrggggggg camí, han estat casi 10 anys evitant l’enfrontament amb mi (o amb el meu jo). Puc dir que havia passat d’identificar als treballadors i treballadores tòxiques a ser jo mateixa una mega barril de productes tòxics. Que hi farem! Ha costat, però està valent la pena.

Amb tot això, ara em ficaré sèrie,  referent a l’experiència que estic tenint, cal anar mantenint un diàleg amb el nostre interior, tant si estem realment incòmodes com còmodes amb el que ens envolta, hem de poder decidir almenys si  anar surant, flotant o, pel contrari,  prendre el timó de la teva vida i ser conscient en tot moment del que fas. És un gran error veure als altres com els causants del nostre malestar, això només ens fa més mal a nosaltres, fins al punt de causar-nos grans dolències, malalties i trencaments entre relacions causant encara més malestar al nostre voltant.

Voler fer un canvi o arribar adonar-se que cal fer-lo,  pot resultar molt dur, tot dependrà de la vostra capacitat d’emmagatzematge que tingueu, així doncs quan més emmagatzemeu més bèstia serà l’explosió. Per tal d’evitar tant patiment o desequilibri mental quan aquesta exploti, us recomanaria anar fent neteja al menys un cop a la setmana ;)))).  

No hi ha una tècnica o estratègia específica per fer aquest diàleg intern, el que sí cal és tenir les ganes per anar buscant fins a trobar la que millor que et vagi. Tal com se sol dir, les coses ens venen quan les necessitem o, afegiria, les atraiem. ;)

I recordeu: Els petits canvis són poderosos. (Capità Enciam)