CONTRA GUSTOS NO HI HA.... COLORES?

Ja feia dies que no escrivia res al meu blog, he vist que des de l’agost, però és que m’he vist conquistada per un rampell formatiu, un “chute” de nous conceptes i segurament una espècie d’iniciar un canvi de rol.
M’ha passat com al gener, sabeu? Que a molta gent li entra per comprar els famosos Betsellers o Col•leccionables de les coses més rares o diguem que algunes fins i tot poc útils, que penses, qui coi compra una casa de nines amb els pisos que fan ara? Qui vol una col•lecció de ventalls, quan als “xinos” els tenen de tots els colors i mides? I fins i tot més bé de preu que el primer número del col•leccionable, qui coi compra una col•lecció de xiulets per cridar als pardals?... per aquesta última tinc la resposta: el meu cunyat, raro, raro… però clar, també hem veuen rara a mi quan els hi dic que estic matriculada a tants cursets que em surten per les orelles, i sabent la meva situació em pregunten, per què necessites tanta formació? Et quedes muda deixant anar una rialleta tímida que penses... no m’ho recordis cabró que tens tota la raó! Jo et pregunto perquè fas la col•lecció de xiulets de pardals? Eh eh! ( Per si ho llegeix el meu cunyat: de bon rotllo eh! Cal una mica de diplomàcia)
Aquesta vegada m’he passat, al setembre em vaig començar apuntar a diferents cursets sense tenir en compte les dades, fins que... quan em vaig ficar a marcar l’agenda vaig veure que tots els portaria a terme durant el mes d’octubre, així que el meu rampell m’ha portat a que durant unes setmanes he hagut d’anar a fer formació de dilluns a... no divendres no, sinó fins al dissabte!! De boixos, no ho penso fer més!!. A Dios pongo por testigo...
(Suposo que el mateix els hi passa als que omplen la seva casa de col•leccionables.)Ara que, desprès de tanta informació pot passar el que em passa aquest dies, que faig tallats amb la gent, com avui amb la Susana, Xavi, Marta i companyia, i no em surten les paraules, o em surten sorolls estranys de la boca, que penses... el cervell no em raja, s’ha quedat penjat que diu – ca dona! És que no li dones ni temps a processar!!!!
Jo soc de les que inverteixo els refranys, sí ja sabeu el que vull dir; “ a buenas palabras...pocas bastan” era algo així no?, o “matar dos tiros d’un pardal”... i així us en dirà unes quantes més, així que reflexionant crec que li he de donar temps al meu cervell, doncs això deu de ser producte d’un mal o ràpid aprenentatge. Així que ara començaré altre cop pel més bàsic, de moment ja tinc un mapa del món, per començar-me a situar, doncs, fins fa poc pensava que el Japó era més gran que la Xina i que Austràlia la tenia al cap i resulta que és als peus.
Total! val més anar a poc a poc i bona lletra, o “quien aprieta con poco les basta” no? Era així .
RELAX GERMANS I GERMANES!
Avui sortiré a celebrar la castanyada, doncs sinó ho faig pot ser perjudicial pel meu disc dur. Petonets

AUTOFILOSOFIA contra...

Ja fa temps que em voltava pel cap fer un escrit sobre els diferents mals de caps de la gent, els que anem trobant a llarg o curt camí de la vida. Jo he anat complint anys i em sento com fa 20 anys, us ho dic de veritat, alguns ja direu, i les canes i arrugues que tens, també les tenies fa 20 anys? i us he de respondre que no, no perquè no en tinguessi sinó perquè simplement no hi parava atenció, com ara. M'agradat sempre cuidar-me i als 30 vaig inicar-me al gimnàs per cultivar el cos i combatre la gravetat, us he de dir que vaig fent el que puc, la persistència no és el meu fort. A partir dels 33 vaig iniciar un procès de canvi d'actitud vers les situacions que m'envoltaven, podem dir que vaig ampliar el meu camp visual,cerebral i perceptiu. On més ho he notat és en el alt nivell de resignació i fustració que puc arribar aguantar sense deprimir-me o arribar a un estat d'ansietat lleu/greu. On vull anar a parar?
Fa 15 anys vaig deixar pel camí certa amistat, que ara que miro enrera, no és que la trobi a faltar, però si haguessa viscut la situació avui en dia, segurament encara continuaria sent amiga seva. Ja ho diuen, si poguessim tornar a nèixer amb l'experiència acumulada, altra cosa seria!, però és clar l'aprenentatge no existiria, ni tampoc la inquietud per conèixer, ni la motivació per continuar, en definitiva no hi hauria ni sorpreses ni mals de caps. A dia d'avui ja li he perdut la pista a l'amiga.
Docns com deia a partir dels 35 et mires les coses amb altres ulls i això ve donat perquè una ja comença a tenir una mica d'experiència, els continguts que tenim al cap comencen a tenir forma i aquests és comencen a constituir amb una espècie d'autofilosofia que acaba sent parida i venerada per un/a mateix/a i, que pot ser rebutjada per la resta que ens envolta, llavors cal que aquesta filosofia tingui diferents objectius que ens ajudaran arribar a trobar un equilibri entre nosaltres i el nostre entorn.
Objectius que cal que marqui la MEVA autofilosofia:
1- Ajudar-me afrontar les coses d'una manera més planera.
2- Potenciar la meva autoestima i alhora creences
3- Trobar afinitats amb els que m'envolten, Que permeti ajustar-se i complementar-se amb la resta d'autofilosofies
5- Tocar de peus a terra, reeducant-me constantment (anava a dir si fa falta però és que SEMPRE farà falta)
6- Que em permeti notar els canvis que vaig fent, doncs això és un punt de satisfacció
7- Complementar-la amb altres màximes com: "el que no vulguis per tu no ho facis al altres", " no és més feliç que més té sinó qui menys necessita"...i un llarg etc, això dependrà de la religió per la qual mostreu preferències.
8- Que m'ajudi a ser més flexible vers els altres i les seves autofilosofies.
9- que em nudreixi per ser autosuficient, que jo busqui als/les altres quan vulgui, abans que elles/ells em busquin a mi quan jo no vulga.
10- Que em doni la força per No deixar-me trepitxar i alhora la valentia per deixar-me trepitxar ...
En definitiva, podria estar escribint objectius tot el dia, però amb aquests n'hi ha prou per adonar-me, mirant a la cara de la gent que m'envolta, qui cultiva cada dia els seus objectius i qui els desatent o simplement qui no en té i manté una lluita constant amb els seus pensaments desordenats. Perquè els objectius serien això: pensaments organitzats i planificats que ens marcaran els camins a seguir, les persones amb qui fer-ho i els mitjants de transport amb que anirem.
Ah! m'he deixat de dir que cal cultivar-los cada dia, jo ho intento cada dia, i quan faig l'avaluació de tant en tant, "m'enfado" amb mi mateixa, per haver trencat amb algun objectiu, llavors sempre m'en surt un altre per compensar la situació :) com: No puc fer content a tothom ni tothom m'ha de caure bé! però almenys ho he intentat, i ho seguiré intentant.
Ja veieu! com un medicament per combatre la toleràcia, fustració i resignació quan la cosa estigui verda.!
Petonets a tots i totes. Ha estat un plaer, no!, ha estat una anada d'olla!

Dedicat a la Carme per donar-li la benvinguda ara que tindrà més temps per llegir :)

DEFINEIX-ME VACANCES, SI US PLAU!

Anar de vacances per a molts i moltes us semblarà una manera de relaxació, doncs jo he arribat a la conclusió que: "les vacances no em relaxen"!!! és més arribo més cansada i a sobre tinc la casa damunt-davall, fes rentadorades, ressucita les plantes, treu la pols acumulada, i renovat la pell doncs fa com 5 dies que no se que és una hidratant.
Aquest any he anat a Marsella, que direu: que has perdut per allí? doncs ni jo mateixa ho sé, però he descobert que no estic feta per viatjar tants pocs dies. Jo sóc animal de costums, no és que no m'agradi marxar del meu entorn, però si ho faig ho necessito fer tants dies com uns... 6 mesos, 12 mesos, 15 mesos, el temps necessari per iniciar una adaptació al nou entorn. No en tinc prou amb 3 o 4 dies d'estar en una ciutat i saber si m'agrada o no, necessito tocar, palpar l'ambient, olorar els carrers i un llarg etc, que direu: estàs plena de cabòries!, i jo dic que hi farem! sóc així d'espessa.
Crec que ja he ficat punt i final a estar en hostals o pensions, dieu-li com vulgueu, de 10 m2, amb 5 penjadors per compatir, sense armari i penjats en un ferro, llits de 80 cm, wc per a persones que pixen de peu, banyeres sense cortines, finestres que no tanquen, televisions que no agafen el canal internacional i endolls que no admenten l'assecador del Carrefour. AIXÒ JA S'HA ACABAT!! Us fico a vosaltres com a testimoni que l'any vinent les meves vacances seran 15 dies perduda per la Costa Brava!, només sol i mar!!, i perquè la Costa Brava, doncs per allò que va guanyar com a millor paissatge de Catalunya. Hem de fer país i sobre tot jo que no m'agrada volar, i direu: tate! reina, per això no t'agrada viatjar!, doncs us equivoqueu, faria tota Europa amb Cotxe, crec que d'aquesta manera és viu molt més l'essència de la terra o país que visites. El que costa és trobar algú que em pugui seguir... :(
Res l'any que ve ja veurem... ah! que consti que Marsella té "lo seu".
Dedicat a l'Olga i la Isa que estant fent el "Camino de Santiago" no digo más! Ole sus ovarios!

EL VENT BUFA FORT

No és que no vulgui escriure, és que ara més que mai m’adono que tot té una caducitat i sobre tot les paraules, és veritat, com diu la cançó: les paraules se les emporta el vent, són efímeres!.
Tot ve perquè durant aquest mesos he tingut molts pensament però, com que ara ja no visc en la solitud de Tarragona... puc comentar les coses amb algú o alguna de les companyes que m’envolten, això fa que perdi l’interès en posar-les per escrit doncs segurament acabaria donant-los-hi la volta.
És a dir, aquests dies hem parlat de la crisi, com tothom suposo!, i segur que tots/es li trobem la solució o possibles solucions, jo he arribat a una conclusió (que no solució): la crisi és bona! I no ho penso només des de la meva posició econòmica. Vaig viure la del 93 desprès d’acabar la carrera, i us puc dir que la sensació de fatalisme era també molt gran, va ser quan vaig iniciar-me com a venedora d’anells de Goldfil (o alguna cosa així), repartidora de la Venca, venedora a Schlecker, cambrera a discoteques /pubs etcètera, m’ho vaig agafar com l’oportunitat de conèixer molta gent rara i no tant rara, jo mateixa em deia que m’aniria bé per les futures entrevistes de treball , , no m’ha sabut mai greu d’haver-ho fet, al contrari! Puc dir que gràcies a la crisi vaig conèixer altres oficis i beneficis.
Així doncs penso que aquesta crisi ens farà retrobar amb vells VALORS com LA SOLIDARITAT, L’AMISTAT VERDADERA (SHREK), EL VALOR PER LES COSES, L’EXPRESSIÓ SENSE EMBUTS DELS SENTIMENTS, LA COMPASSIÓ PELS ALTRES, L’ESPERIT DE SUPERACIÓ i un llarg etc, LLÀSTIMA! però, que segurament no serà tant gran com per fer tal canvi, i d’aquí dos dies, tornarem a competir a veure qui té l’últim Ipod del mercat, qui es canvia el cotxe, qui fa el millor viatge, qui ha pagat més per un restaurant i un llarg etc, ara encara és fa, però la diferència és que es fa amb certa por i a sobre és dóna gràcies (a Déu o algú altre) de poder-ho fer , o sigui que cert nivell de Lady Supèrflua i Mister Prepotència sí que ha baixat i, pel contrari, som més conscients de la borratxera i “despilfarro economicoestúpit” que portàvem al damunt.
Una altre tema que hem parlat, com no! Va ser el tema del mundial de futbol, aquest tema va ser curtet però intents, és a dir, va durar el que dura un cafè, i l’altre tema va ser sobre el nostre estimat i alhora desconegut per molts i moltes ignorants com jo, l’ESTATUT. Jo sóc de les que es solen mullar poc amb temes polítics, més que rés perquè aquí també és un terreny on les paraules se les emporta el vent..., però el que em va picar, doncs és una de les coses que em toca més directa, va ser la retallada amb el CATALÀ, una llengua que la meva generació ha tingut la sort (bé o mig bé) de parlar-la sempre quan i com hem volgut i amb tota normalitat, resulta que ara tot el que havíem assolit amb més de 30 anys ens ho “foten per terra amb un plis plas” això va ser un cop baix, entre altres pels caducs/ques, prepotents/es i de supèrbia desmesurada que constitueixen el Tribunal Constitucional, aquí podeu veure que a aquests /es els VALORS se’ls passen pel forro. Es clar! com que a ells la crisi els passa de llarg...
Han sortit molts més temes que ja aniré madurant, avui però, el que m’ha fet posar a escriu i que al final no he fet, és per un comentari de la Baronessa Thyssen sobre el seu fill, desprès de tot el merder que els envolta, a vingut a dir el que jo escric, que les paraules se les emporta el vent, així de fàcil, el seu fill és jove i com a tal adjectiu fa que no s’estimi a la mare, però que quan serà gran... les coses canviaran i se la tornarà a estimar, i tot haurà passat, que jo he pensat, Ole tus huevos reina! Tothom pendent del vostre mal rotllo i tu vas i li dones la culpa a LA JOVENTUT! I és que és així, no ens compliquem tant la vida!, com ja deia el savi: no hi ha mal que cent anys duri i jo afegeixo com a rodolí, NI ESTUPIDESA QUE PERDURI.
Pel nouvingut "el Ramonet". Fins divendres.

CRÒNICA DE L'APLEC...

Aquest any m’he decidit a participar a l’Aplec, anys enrere havia tingut l’oportunitat de fer-ho però la por al rei Bacus i la meva escassa sociabilitat amb el món de la “fiestuki” em feien tirar enrere, i aquest any m’he decidit!
La penya en qüestió ens ha resultat un pel cara, s’ha de dir toooooot...., encara que es mengi molt bé, tinguis un sopar de més que la resta de penyes i el beure típic que es dóna a les festes majors: JB, Smirnof, Cacique... al final va resultar careta, estem parlant d’una diferència de 100 euros amb la resta, el que es pot dir a favor era que, pels que beuen alcohol blanc hi havia els guarniments de “vips”, molta llimona trossejada i fins i tot rodanxes de “pepino” per acabar-ho d’adobar, ah! i el gel d’una mida consistent, això encara que no ho sembla és d’agrair per compensar el que no tinguem gots de vidre.
El que em va sorprendre va ser la grandària de l’Aplec, és com un càmping gegant, distribuït amb diferents parcel•les, algunes més guarnides que altres, doncs m’hi vaig fixar que alguns tenien un jardinet, altres entrades amb portes customitzades per l’aplec, i algunes parcel•les amb més tendals que altres, per sort no ens va fer mal temps, doncs la nostra parcel•la tenia els mínims, i això va permetre poder gaudir d’un airet molt fresquet durant el dinar que et feia més lleugera la “resaka”. Em vaig fixar que quan els penyistes estàvem sopant o dinant la parcel•la es tancava, d’aquesta manera, quedàvem tots recollits per ficar-nos les botes de menjar, sobre tot de carn. Tota la carn que he deixat de menjar en un any me l’he cruspida en tres dies, xistorra, llonganissa, cansalada, carn de corder... i ja l’últim dia els cargols, la llàstima que cuinar per tanta gent no sempre et pot sortir bé, però sort que hi havia gana, la Judith i jo vam tenir que lluitar per uns cargols emmascarats i una mica carbonitzadets a la llauna, l’allioli va arribar una mica tard però estava boníssim, i el beure fresc tots els dies, ah! I cafè amb gel!!! que ja s’encarregava l’Anna d’arnar aviat a fer cua.
Desprès dels soparets la penya on estava feia el següent ritual: cançó d’aquelles que et fan ficar de peu a les cadires, panyoleta en mà i movent-la airosament es segueix el ritme, llavors tots fora la penya, tots al carrer i davant la penya es comença a ballar la cançoneta que en el seu moment es va dedicar al Maradona, aquella que diu: Paralo!, paralo! i apa! A ballar-la, cap a la dreta, cap a l’esquerra, cap a la dreta, cap a l’esquerra, mans enlaire... pim pam pim pam, tot a toc de pito, quan acaba la cançoneta, altre cop a la penya a recollir les taules i cadires i VINGA! tots en fila india anem a buscar o preparar els “Kubates” i es dona per inaugurada una altra nit de gresca, cal dir que la primera nit als “novatos” ens van tenir en fila india amb la boca oberta esperant els nèctars divins de Bacus, deixem-ho així que queda més poètic del que va ser, encara que algunes amb més sort, com l’Olga s’ho van estalviar...
Com deia, s’iniciava la nit, primer recollida de cubata, desprès visita a la penya on hi havia el Joan i el Ramonet , i així de penya en penya i recollint als que coneixíem, vas caminant pels carrers i es comença a sentir el pupurri de músiques, doncs cada penya tenen els seus propis bafles i tipus de música, un barrejot tot plegat! Que algunes sobre tot les fèmines com l’Anna, la Isa la Meri l’Olga i jo també m’incloc busquem fer coreografies que llavors passa el que passa i acabes aixecant-te amb unes agulletes que flipes! Ah!, i no oblidem que la barra és lliure! Arribats a aquestes altures de la nit l’Eva, a causa dels nèctars de Bacus, ens va abandonar pels somnis de Morfeo, i així ho fa tothom durant la resta de la nit fins arribades les 6 o les 8 del matí, es descansa unes hores per tornar a iniciar el ritual, aquest cop de dissabte, a la una: vermut, a les tres: dinar i cafè al River, desprès toros i cotxes de xoc, visita a les penyes, sopar i... una altra nit encetada! I vinga!... Ja som diumenge! i molts agosarats als quals se’ls hi ha de donar el premi (Joan, Anna, Isa i el Gerard) han intentat fer el que s’anomena “el pasa calles” o sigui passar pels carrers de la ciutat, fins que les autoritats els hi donen una altra medalla per designar un altre any, doncs, els 4 magnífics ja no hi van poder arribar... Són uns campions, com dèiem, aquests SÍ que porten L’ESPERIT DE L’APLEC.
Total i definitivament m’ho vaig passar molt bé, ara en cop calent, no crec que torna a repetir però quan hagi passat un any, ja es veurà...
El millor: el divendres a la nit i els cafès de resaka fresquets al River El pitjor: l’espera amb resaka per menjar.

MOLTES GRÀCIES A TOTES I TOTS per fer-ho tan divertit!!!!!

DIES PRIMAVERALS I ALTRES

Ja feia dies que el Ramonet insistia i ara i per donar-li la benvinguda m’he decidit a iniciar altre cop la penjada d’anades d’olla. Durant l’espera he anat fent cosetes algunes més importants que altres com complir anys i anar al ginecòleg, no sé si serà coincidència però sempre que començo a tenir molèsties és ara a la primavera , així que em veig obligada a demanar hora, i dic O-BLI-GA-DA!
Aquest divendres, desprès de sopar, i de decidir amb el Ramonet, la Isa i la Olga on anàvem a fer beure ens vam distribuir amb els cotxes, jo vaig anar amb la Olga i, sense homes a la vista, li vaig comentar la meva retrobada amb el ginecòleg. Si fos per aquests professionals hauríem de fer vida a la seva consulta, sí clar! Que penso jo, si anéssim tots amb tanga pel carrer, segurament no ens faria tanta cosa “espatarrar-nos” davant un tio, la majoria homes, que ens comença a explorar de forma mecànica i moltes vegades dolorosa, que dius, a veure! si em passo 364 dies pensant que entre les meves cames hi porto un aparell sexual, de destrucció d’hormones, ultra sensible, que he de depilar constantment, rentar amb un sabó especial i que fins i tot algun dia hauré de tenyir, que coi hi pinten els conceptes d’ecografia i citologia a la meva vida?.
Arribo a la consulta, i desprès de donar una ullada a la paret plena de fotos de nadons, doncs ell està parlant pel telèfon, em presento. La seva primera pregunta original és: qui et portava abans?, dubto un moment, doncs portar portar... no m’ha portat ningú. Li comento que ningú, doncs he anat sempre al ginecòleg quan he notat molèsties, aixeca la vista i com diu la cançó “frente a frente...” em diu: clar! Per això em vaig fer jo ginecòleg, i em segueix dient: vaig pensar si soc jo metge ja no em cal anar amb cap altre, jo sense perdre la calma i amb una rialleta li responc, jo sempre vaig al metge quan alguna cosa em fa mal, i ell tot emocionat pensant que ha trobat un filó per “escarbar”, em comença a planificar proves, comenta: Com que veig que fa temps que no et fas cap prova i que pertanys a una mútua que no et cal pagar podem aprofitar i així dorms tranquil•la. Amb la qual cosa jo penso: JA! dormir tranquil•la cabró!, amb tota la planificació que m’acabes de posar?, si només de pensar-hi ja estic angoixant-me, així que ràpidament li contesto: No, si jo ja dormo molt tranquil•la! Ell aixeca altre cop la vista, doncs com deia no para d’escriure, i em diu ja més “apassiguat”: ja veig que també faràs el que voldràs. I jo penso: menys mal que ja ha captat del pal que vaig. Ell continua escrivint el que jo vaig comentant que em passa, però arriba un moment que veig que ell també va a la seva bola, doncs la descripció que li faig no té res a veure amb el que ell va repetint i anotant, és com si hagués entrat en estat hipnòtic a punt de descobrir el que tinc, que dius... xato que són fongs! No t’emocionis, però ell rés escriure i escriure, li dic que també tinc molèsties a la zona rectal i la meva sorpresa ve quan em diu: ui! (com sorprès) no,no això ja no em pertoca, no és el meu territori. Aquest ui, m’ha fet molt mal, doncs m’ha semblat que deia: Mira noia, si et fots de quatre grapes cada dissabte i et deixes fotre pel cul qualsevol cosa tu mateixa! Que penses: si almenys fos veritat (cabró)...
Inicia l’exploració, pim-pam, pim-pam “aparatos entran aparatos van”, a l’acabar em dóna la recepta per fer tractament, i em comenta: demanaràs hora per d’aquí dos setmanes per saber resultat, i jo m’acomiado, prement les cames i mirant de reüll l’aparell que el meu entrecuix s’acaba de tragar, m’imagino les meves parets vaginals i músculs “flipant” amb el maremàgnum que els hi ha caigut i sense preliminarssssss, i aquest bon home encara creu que aniré a la seva consulta cantant i ballant?
Total i com a moralina: desprès d’anar amb uns 4 o 5 ginecòlegs diferents i arribar a la consulta d’aquest “sinyor metge” plena de nadons i escoltant alguns dels comentaris fets com el... ui!, faig la següent deducció particular: els ginecòlegs, majoritàriament homes, demostren tenir més coneixements de matrius que de vagines, tècnicament parlant...eh!

ATAC D'EGOISME...

Durant aquests dies m’han passat coses amb les qual he reflexionat, com sempre.

La primera seria el fet de tres situacions ocorreguts amb diferents dies i gent però, amb un concepte en comú, l’egoisme! Us les descric a continuació:

Dia 30 de gener, la meva germana i jo estem assegudes al teatre principal per veure, “ojo al dato!” Un ballet rus fent dansa damunt l’escenari del principal, podria dir alguna cosa sobre l’obra però ara no toca, el que toca és que es van seure al nostre costat un família composada per dues germanes d’uns 35-40 anys amb les respectives nenes seves (deduïm que van a classes de ballet) i els avis de les nenes, i...! s’asseuen de tal manera que una de les nenes (uns 4 anys) la fiquen al meu costat, que penses, cal? No fora millor ficar-la entre les immediateses de la seva família estimada? O sigui entre l’àvia i l’avi per exemple?. Jo em mantinc quieta, a l’espera de veure la nena comportant-se com una adulta, ja! Il·lusa!, la meva germana, que ho nota, comenta amb to suau: - és monaaaa, que contesto, sí dona, és mona però no caldria que la tingues al meu costat, doncs bé, abreviant una mica, vaig veure la segona part asseguda dos files més enrere per que a la nena li havien comprat un enorme bossa de crispetes que devorava COM UNA ADULTAAAA!!!!, però clar, qui ha provocat aquesta situació?, el teatre? Que dius quins collons! amb la merda de só que té aquest teatre a sobre venen crispetes! ó, la mare de la nena no podia mirar de col·locar a la seva filla contorsionista, doncs la nena movia els colzes i les cames que donava gust, PROP SEU!!! ? que no sap la mare que una nena de 4 anys li serà molt difícil aguantar una obra on la música és avorrida, els personatges no parlen i a sobre no surt ningú amb pinta de “Bob Esponja”? primer ARGGGG.

Dia 31 de gener, amb la Meritxell anem a veure AVATAR, sessió les 8 de la tarda, la sala plena, entre la multitud, i per sort a bastants files nostres, un nen d’uns 2 anys, comença la pel·lícula, el nen, plora, somica, crida, parla constantment i tot això plantat de peu a la cadira, així fins acabar la pel·lícula a les 10:45 d’un diumenge. Amb la Meritxell esperem fora fent una cigarreta per veure la cara de nen prodigi, futur director i guanyador d’Oscars, que surt?... Doncs una família “Cheli” , suposo que amb la paraula us ho dic tot, però la frase de la nit va ser quan la mare va dir, textualment: “Que asco de hijo no hay quien te aguante!”. Com comprendreu els comentaris sobren. ARGGGGGGGG.

7 de febrer, amb la Olga anem a veure “Up in the air”, sessió les 7 de la tarda, entrem i busquem les butaques, quan veig que les nostres estan davant de, agarreu-vos! Pare, mare, filla d’un 6 anys i nen de MESOSSSSS!!!! Que encara no camina!!!, és flipant!!! És flipannnnt!, agarreuuu-me! La Olga que em veu vindre em llança un: - ai! Josse ja s’ho faran!, entenc el missatge que vindria a dir: a mi no em molesten, vull veure la pel·lícula, és el seu problema!. Era cert el problema el va tenir la mare que des de que va començar la pel·lícula fins al cap d’una hora, va estar fent pujar el nen per les escales, anava pujant i baixant, pujant i baixant, agafant al nen per les mans i fent-lo caminar, us ho juro que si em punxent no em treuen sang. Quan ja en vaig tenir prou de veure’ls passar a munt i avall, i sentint la presència del crio cada cop que es parava i mirava com em menjava els “ganchitos” que pensava: quita de ahí bicho! Vaig dir: Olga em canvio de seient. Vaig anar més endavant i al mig, lluny de les escales. Em giro a l’esquerra per veure qui tenia al costat i? UN NEN D’UNS 7 ANYSSSSS.

HOSTIAAAAA que potser el George Clooney està treballant pel CLUB SUPER 3?

MORALINA: Papes, mames jutgeu vosaltres mateixos/es perquè relaciono aquestes situacions amb l’ EGOISME... jo ja no tinc més paraules.

NO PUC ENTENDRE... PERÒ PUC MILLORAR!

“Sóc com sóc i no hi puc fer res”, aquesta expressió la utilitza moltíssima gent, una llàstima! doncs per mi és la llei suprema de l’egocentrisme o el que seria el mateix, pensar només amb un/a mateixa.

Fa dies que em toca parlar d’habilitats socials i això fa que estigui més atenta al que m’envolta sobre tot a les situacions i com aquestes es ressolen. M’he trobat amb gent que encara fa les coses trepitjant als altres, no puc entendre, o no vull entendre que hi hagi jerarquies en una mateixa feina i discriminacions entre els treballadors amb un mateix objectiu, per què d’això es tracta, d’anar passant per aquesta vida marcant objectius, petits o grans, però marcar-los, sinó és va a la deriva, i si tots anem darrera un mateix objectiu, perquè hi ha tantes diferències? Perquè continua havent-hi gent que es creu més que una altra?
Em costa entendre que una parella s’uneixi amb un objectiu diferent, algú em pot dir: de fet ja ho han fet, “xata que tu també et pots equivocar” i jo responc; - evidentment! Però crec que per això mateix em costaria poc deixar-ho córrer, doncs veuria que no tenim el mateix objectiu, per exemple em costa entendre a una companya de feina quan em deia que l’havia deixat el seu xicot, vaig intuir que els motius eren com diu la cançó “se nos acabó el amor”, doncs em costa entendre que aquesta noia pensi encara en ell i fins i tot hi vulgui tornar, jo em fico a la pell del noi, i no m’agradaria estar al costat d’algú de manera forçada, de què serveix tenir una persona al teu costat amb un objectiu diferent? O pitjor, que t’hi obliguin!
Em quedo perplexa quan algú mostra rancúnia vers un altre, al que pateix la rancúnia li afecten molt les paraules dels que l’envolten siguin amics o enemics. En habilitats socials es diu que cal saber comunicar i cal saber escoltar, conceptes bàsics per tal de no sentir-nos ni atacats amb les paraules dels altres ni sentir-nos superiors amb les nostres llengües viperines, hem de buscar l’equilibri entre les orelles i la boca, o sigui entre el que escoltem i el que diem.
Dos dies enrere vaig llegir una entrevista, no recordo si a un periodista o psicòleg, el qual comentava que el Nelson Mandela, per les seves actuacions i/o conducta era el que s’anomena un HOME SUPER EVOLUCIONAT doncs, entre altres coses, havia perdonat als que el van empresonar durant 30 anys, va anar a ficar pau al seu país amb l’esport, tot i la dificultat que això comportava i, a sobre se’n va sortir!, encara no l’he anat a veure però s’ha estrenat “Invictus” on justament es veu com s’ho fa. També comentava que arribar al seu status caldria passar uns 500 anys. Home! Ja es veu que hem millorat, hem passat de l’ ull per ull i dent per dent... a fer judicis per defensar o acusar a una persona que ha comès un delicte, això és molt! si veiem que encara hi ha molta gent al món agressiva o amb poques habilitats socials, amb altres paraules, el Sr Mandela podria ser un mestre en habilitats socials, que molts pensareu, o sigui ens hem de deixar donar-nos pel sac? Doncs No, no i no, és molt més complex, per exemple: no és el mateix que et clavin a la creu a que facis que et raonin el perquè de clavar-te a la creu!, i a sobre assolir que tot un poble et vagi darrera i t'aclami; no és el mateix poder perdonar sense més que tenir el poder de perdonar... “jo et perdono”, no és el mateix posar-te al lloc de l’altre que deixar que ocupin el teu lloc, no és el mateix “salvese quien pueda a salven a quien puedan!” :), i així un llarg etc de controvèrsies que em trobo dia a dia.
Amb tot això però, també m’adono o millor dit, percebeixo, que la immensa majoria té un pensament autodestructiu i “sociodestructiu”, la llei del talió, i que si ens frenem es gairebé segur perquè hi ha advocats, fiscals i pressons, que sinó...
M’adono que jo visc en una lluita constant entre l’entrenament personal de les habilitats socials i els meus atacs neuròtics en contra de les veïnetes, o he entès mirant aquest Nadal les cares del Jesus i la Pilar, justament quan els hi explicava els meus “arrebatos” matinals per les molèsties causades per les veïnes, doncs com deia, les seves cares m’anaven dient “ quina anada d’olla xata! A prendre pel sac les teves habilitats socials!

PD: He anat a veure AVATAR, la nombro doncs la cosa va de destrucció, però quan vaig sentir alguns comentaris sobre de que et canvia la vida, només puc pensar que hi ha molt flipat o flipada, no voldria ser dolenta, però qualsevol que ha tingut l’oportunitat de jugar a la Playstation II o III ha pogut veure que els paisatges de la peli són similars als que presenten als jocs, recordo que quan ho vaig descobrir va ser amb el meu nebot i el joc: Ratchet & Clank, em vaig quedar al sofà durant un hora llarga mirant com jugava, enganxada als paisatges que anaven sortint, així que ja fa temps que vaig flipar. El que he d’aplaudir no només que el Dire faci sortir un “marine” amb cadira de rodes, sinó que la gent que m’ha parlat de la peli, no hagi fet referència al fet!!! Això vol dir que la discapacitat ja comença a estar normalitzada entre les “persones” o sigui, que podem dir que, efectivament!, anem EVOLUCIONANNNNNTTTT, ja queda menys per als 500 anys.

CARTA ALS REIS MAGS D'ORIENT

Aquest any m’he decidit a fer la carta als reis, desprès de tants anys de saber que cap dels tres Melcior, Gaspar i Baltasar van existir, em sembla que ara és hora d’exigir unes quantes cosetes.
Mai he tingut un rei preferit o almenys això recordo així que faré unes peticions a cadascun d’ells, al rei blanc (Melcior), al rei castany tirant a ros (Gaspar), i al rei negre (Baltasar). Algunes podran semblar impossibles però jo crec molt en la vostra màgia i ja sabem que per demanar que no quedi! de ben segur que vosaltres mateixos ja retallareu com sempre heu fet, ah! I us recordo que els regals a la mainada els hi compren els pares! Així que no tindreu excusa en treballar aquesta carta.
A tu MELCIOR (Segons consta a la Wiquipèdia, El rei Melcior és de pell clara, perquè ve d'un país on la gent tenia la pell d'aquest color. Tot i ser el més jove dels tres reis té l'aspecte més vell, amb la barba i els cabells totalment blancs, ja que segons una llegenda el nen Jesús el castigà per fer mostra innecessària de la seva força i joventut.), el que sempre va primer, i el que sembla més superficial per les metxes platino que t’ha tocat lluir i que quan et miro em venen al cap els prínceps dels contes, sense ànim d’ofendre però, he pensat en tu perquè ens portis Prínceps blaus, en total en necessito 5, un per l’Agustina que ha tingut un any molt dur, un altre per l’Olga, la Isabel, Meritxell i com no! per mi, si saps d’algun/a més que també ho demana ja saps intenta incloureu en el mateix pack, segurament l’enviament et costarà més barat, recorda que han de tenir el cap ben moblat, i cuidar-se físicament, si tens en compte això no cal que pateixis amb l’edat, qualsevol ens anirà bé, tu ja saps més o menys de quina quinta som... ah! i també vull una princesa pel meu cosí, ara es ficarà a viure sol i necessita comentar les pel·lícules amb algú, he sentit a dir que a les grans ciutats hi ha més mercat per trobar aquests regals, et dono les gràcies per endavant, fes el que puguis! Besets. Guapo!
A tu GASPAR (Segons consta a la Wiquipèdia, El rei Gaspar és de pell clara i té els cabells castanys, perquè ve d'un país on la gent és així. Com Melcior va vestit segons l'estil gòtic.) el que va segon amb el camell, t’he de comentar que el teu color de cabell em transmet caliu és per això que he pensat demanar-te un regal per a la meva llar, vull uns veïns o veïnes noves, a poder ser la del tercer la canvies per un bomber fornit, que treballarà 24 h seguides i la resta de ben segur anirà a fer escalada, d’aquesta manera no el sentiré massa, no me’l fiquis molt guapo eh!, que llavors em passaria els dissabtes escoltant cacofonies, i la del primer voldria canviar-la per una velleta amable d’uns 75 anys, d’aquelles que a les 9 de la nit ja són al llit i no s’aixequen fins a les 11 del matí perquè diuen que al llit s’hi troben molt bé, és un encàrrec difícil, en soc conscient, poder trobar un estoc de veïns d’aquest calibre avui per avui és difícil, però jo confio amb la teva persistència i fortalesa, anar sempre el segon amb camell... a un pas de ser el primer ha de ser dur!, també et dono les gràcies per endavant, fes el que puguis! Besets. Ànims!
A tu BALTASAR, (Segons consta a la Wiquipèdia, El rei Baltasar és de pell negra i va vestit segons l'estil dels àrabs, perquè ve d'un país on la gent és així. En les icones antigues no apareix com a negre, ja que era sinònim de no cristià i no es concebia un mag infidel) el que tants mals rotllos has causat, que jo ja se que ets incapaç de matar una mosca però vet aquí que el teu color ha fet plorar a molts nens i nenes, si almenys t’haguessis fet unes metxes com els teus companys potser haguessis caigut millor, bé tant se val! T’ha tocat aguantar-ho! Així que a tu et demano: PACIÈNCIA per aguantar als companys tòxics a la feina, als que ho veuen tot negre o t’ho fiquen tot negre!, paciència per aguantar les indirectes prepotents i inapropiades de gent coneguda, ja ho diu la dita “no són les paraules pronunciades les que fan mal sinó les orelles que ho reben” o alguna cosa així, més o menys..., així que et demano més vocabulari i comunicació per expressar-me i unes bones orelles, ah! i perquè això rutlli i sigui recíproc crec que m’hauries de frenar amb la meva SINCERITAT, estic una mica intoxicada d’aquesta, la gent no l’acostuma a acceptar massa, portam la justa!.OK?
També necessito una mica més de TOLERÀNCIA per acceptar als que m’envolten i escoltar-los amb atenció, PERSISTÈNCIA per cuidar i cultivar a tots els que m’envolten: família, amics i amigues, necessito també MODÈSTIA i humilitat per recordar el que costa arribar al present, et demanaria més coses però són potser molt denses, i no conec el teu nivell o control de màgia, així que de moment jo amb aquestes “m’apanyo” ah! Dues cosetes més, les quals crec que tu podràs fer; pels dies que no fan res a la Tele, podries fer que tornessin a posar “Sexo en Nueva York”? i una altra cosa, parla amb el teu company el Rei Blanc doncs a la millor pots contribuir al disseny dels atributs dels Prínceps, ja m’entens... et dono també les gràcies per endavant, fes el que puguis! Yes you can!
Quan passeu per casa meva podeu agafar el xampú per cabells tenyits i puntes trencades, i la crema hidratant per les pells dures i fosques del sol del desert amb FP 30, també porta vitamina D, vosaltres mateixos, a la cuina també tinc alguns culs de botella que us poden ajudar a passar la nit, moltes gràcies per tot ...!
Si no ens veiem, BON NADAL i FELIÇ ANY NOU!

PD: Segurament us ha estranyat que no demana SALUT però és que si em porteu tot el que demano la salut, segurament, em vindrà sola. :)
BON VIATGE!