He pensat que estem a tocar de la
primavera, i he començat a recordar els “despertars” als pobles amb l’arribada
de les orenetes, les pesades! posant-se al balcó, quins temps!! al llit
escoltant aquell cant estrident i constant que es feien, com si estiguessin conversant entre elles, un despertar dels millors,
i com no s'acompanyava del despertar del carrer, les veïnes matineres ja començaven a regar-los,
perquè sí als pobles, de bon matí les dones sortien als carrer a granar-los i
regar-los i així aguantar millor la calor de l’estiu. Que en feia de
calor!!!
Encara ara de tant en tant em
veig amb 6 anyets anant pels carrers cap al cole, perquè sí als pobles amb 6
anyets anàvem soles cap a l’escola. Recordo les migdiades dures, sortint de les
cases de poble fosques i fresques cap a el calor infernal del carrer, del
ciment, el més dur?? els dies que hi havia d’anar sola. No sé perquè però recordo un dia com si fos ahir, em veig arrastrant les manetes
per les parets de terra i anant de cantó a cantó de les voreres. Mentre anava pel meu carrer estret em
sentia segura, però a l’arribar al gran carrer de Lleida! Allí la cosa es
complicava pel passar del cotxes, però aquells dies a les tres de la tarda
ningú, ni una trista ànima!!! Són els carrer que podeu veure a “Bienvenido
Mister Marshall", aquesta peli i la de "la casa de Bernarda Alba"... uff no puc amb elles.
Sorties de casa repentinada,
aquella mirada al mirall o espill de casa, de la famosa calaixera, rústica plena de
petits foradets, mentre la mare et
pentinava, fent-te anar d’un costat a l’altre amb el raspall, aquell mirall del menjador, i
aquell raig de colònia al pel, algun ganxet i si hi havia algun remolí o gall
una llepada de la mare que no podia faltar com a toc final, era com dir: O ara
o mai! T’aplanes sí o sí. O quan et repassava la brutícia del dinar amb una
altra llepada, que fins i tot li podies sentir el gust, que et feia tirar enrere
amb un: aishhhh deixem! I així sortíem
de casa directes a l’escola, netes i polides.
La sortida de l’escola era més
lenta, el camí és feia llarg però no pesat, sempre anaves xerrant amb unes o
altres. I quan arribaves al carrer, el meu feia baixada i això feia que durant un tram em fiqués a córrer. Allí t’estaven esperant totes assegudes a la
porta de casa, fent mitja, cosint i explicant-se les seves batalletes. Pujaves
a dalt i et donava aquella llesca ampla de dos dits amb un tros de xocolata,
algunes vegades era molla d’oli altres de
vi i sucre, i directa cap al carrer. Allí quieta asseguda a la vorera de casa, fins acabar de menjar, sentint a la Maria, la
Treseta, la Trini, la Carme i la padrina Marcela, més amunt la Margarita, la Eulògia,
l’Assumpció i avall la Manuela i assegut sol sense “xistar” el meu padrí
Ramon. A vegades seia prop d’ell al
brancal de la Nuri. I quan acabava de berenar, corrents cap a la punta del carrer a fer
pastetes , jugar a boles o anar a saltar “secles”! No se pas com coi es deu d’escriure,
les secles era per allí on passava el rec del poble, ara ja no queda res obert,
tot ja està entubat sota el ciment, una llàstima!!
Així ens passàvem la majoria de les
tardes després del col·legi, fent pastetes. El millor de les pastetes és que a falta
d’aigua ens hi “pixavem” i llestes, ja teníem per fer boles , jajajaja a molts
i moltes us sonarà rar però poder transformar la terra amb pilotetes...tenia el
seu què de creatiu i imaginatiu ens hi passàvem hores.
O els dies que mes hores rebentàvem
era al corral de la Lídia, on tenien dues portalades de fusta enormes, les
formes o entrants de les fustes ens feien de cuineta gegant, podent deixar de
tot en aquells improvisats prestatges, i quan ja era la òstia era quan podíem
anar al galliner!! Renoi!!! Allò era com tenir casa pròpia. Un mini àtic.
Una altra de les coses que teníem
costum de fer era el d’anar a plegar cargols, aquelles tardes d’estiu, quan
arribava la bromada i tronada inesperada, tothom a replegar-se uns minuts a les
cases i balcons i llavors... quan parava el patac d’aigua, tothom anava sortint
tornant ocupar els seus llocs, la padrina et ficava una jaqueteta, doncs havia
refrescat i apa!! Bossa de plàstic amb ma i fent la crida a la resta per anar a
buscar cargols!!! Allò si que era una experiència
d’olors i colors que no supera ni l’Instagram! ;))) Trepitjar la terra molla i deixar que s’enfonsin
els peus fins prop del genoll amb l`herba molla... ostras!!! No té preu! com es troba en falta a les ciutats aquestes
olors!
I per acabar el dia quan acabaves
de sopar, ens anàvem a dormir sentint el xiuxiueig de les padrines però ara amb
els seus respectius marits. Es sentien parlar fluixet, de tant en tant se’ls hi
escapava una riallada però el respecte es respirava fins i tot en aquelles nits tant
caloroses, poc a poc anaves agafant el son. Era una situació hipnòtica, com ara
suposo quan poses al crio al cotxe i es queda “grogui” ;))))) Nomes podíem voltar pels carrers de nit
si era divendres o dissabte i l’objectiu principal i senzill moltes vegades era
trobar el “penjarobes” més gran. Perquè entrar al grupet de les grans, el que feien ma germana i la resta, rés de rés,
allò estava vetat, només anàvem de punta a punta pel carrer. Parlant amb uns i
altres, creixent en un carrer llaaarggg i estretet anomenat “la Barceloneta”.
Uns quasi 40 anys resumits amb un
plis, amb un instant, evocats per un so o un instant al matí quan t’aixeques i
penses ja arriba l’estiu!!!
Aviatttttt...
Va per totes i tots que com jo
heu tingut la sort, com jo, de créixer al poble!
Però especialment a ma germana que avui és el seu cumple!!! Apa
reina que en puguem anar complint cada any!!!
