A punt d’iniciar “Los errores de las mujeres en el amor” de
Giorgio Nardone, l´últim llibre que m’ha recomanat el meu Jesuset cultural
;) vaig a fer reflexions del curs acabat.
Cada vegada gaudeixo més de la
gent que m’envolta i no em refereixo a la gent de la feina, del carrer,
familiars etc sinó a la gent que envolto i em deixo envoltar a consciència!!!
Són les persones que fruit del primer moment de contacte i d’una llarga
observació i escolta m’han donat molts moments.
Va ser ahir quan feia tant de
temps que no ens veiem amb la Pilar, coincidint en un curset, em va dir que no
es fiaria d’una de les que treballava amb mi, cosa que em va omplir de joia,
doncs feia 3 anys que evitava tenir cap contacte amb la persona que m’acabava
de senyalar. Per tant, veig que no la “cago” tant, i ara més que mai, anant
complint anys no tinc perquè ser hipòcrita i/o de suportar a segons qui i menys
al món laboral. He trobat la tècnica!!!!
Primer que tot cal anar traient
conclusions, repassar en que m’he equivocat i que he après:
- He
deixat un càrrec no escollit per mi i, perseguit per dues treballadores tòxiques.
Per què hi ha gent tan mesquina i envejosa? Reflexió: Evitaré qualsevol tracte
amb aquests tipus de gent, i em despullaré de qualsevol cosa que els altres
vulguin, recordant que no és més feliç qui més té sinó qui menys necessita.
- Em
van oferir una tasca que al cap d’una setmana em vaig assabentar que era per
una altra persona, per sort consultant-la amb el coixí ja pensava en rebutjar-la,
però... i si m’hagués il·lusionat??? Reflexió: No soc (som) tan necessaris com
creiem ser, i a partir d’ara intentaré distingir la gent que et busca com a
professional i “pel que vals” de la que et busca per satisfer els seus
interessos personals i/o professionals.
- He
vist “companyes de feina” cobrint-se les
seves mediocritats i en una altre moment les mateixes suplicant-se “favor per
favor”. No hi ha rés més patètic que veure la persona que has ajudat en algun
moment puntual renegui de tu. A partir d’ara intentaré evitar els binomis “Judes-Jesús”
cosa bastant difícil quan no saps qui és qui. Doncs tenen molta facilitat en
canviar de cara. És molt difícil distingir un Judes amb pell de Jesús.
- Me'n
lliuraré de les que tenint el poder de decisió es deixen portar per tothom,
volen quedar bé, no entenen que en aquestes alçades el que es diu: “Políticament
correcte” ja no es porta! Sinó que mirin la última intervenció al Parlament Europeu
del Sr Pablo Iglesias. Són moments de posicionament i de mullar-se sinó... Cap
a casa!!! Es pensen que per saber una mica d’anglès (i/o tenir un càrrec) ja poden anar pel món com la senyora Botella?
Doncs NO!, fan i diuen les coses sense pensar amb les conseqüències.
Com la majoria
dels escrits, podria continuar però em sembla que ja us en feu una idea...
Em fa molta
ràbia tirar la tovallola, deixar de plantar cara a tota aquesta fauna: hienes
mortes de gana, panteres que es mouen amb elegància i empaiten a la més feble,
grulles estirades que al primer ensurt ja aixequen el vol, serps silencioses
que de cop i volta et fan arribar el seu verí, mosteles que només surten a la
foscor no donant mai la cara, podria seguir fins a descriure una plantilla
laboral.
He trobat per internet que la millor manera de conèixer el talent i/o
professionalitat d’una persona és trobant les semblances amb algun animal. El
que acabo de descriure és fruit d’una nit de gintònics amb el gos, el gat, l’òliba
i jo és clar! L’ossa. Proveu de fer-ho, segons les aptituds i/o capacitats que
mostrin els i les vostres companyes de feina (per anomenar-les d’alguna manera) -adjudiqueu-los-hi un animal!!!, serveix com a teràpia desestresant. Ja veureu que
tornareu a la feina d’una altra manera, no cal fer-ho de manera despectiva,
doncs no ens portaria enlloc, sinó per conèixer l’animal que et vol devorar i,
com diria el gran Darwin, poder desenvolupar altres estructures del cos, i en
aquest cas de la ment que et permetin sobreviure de manera natural i “plàcida”.
Jo com a ossa
aviat hivernaré, però com tota ossa si em toquen els nassos treure les ungles,
no com una amenaça ni com a lluita sinó mostrant el que soc capaç de fer
però... pensant amb Noé, els deixaré viure a tots! (emoticona
amb rialla d’orella a orella) Ufff alleugereix bastant aquesta tècnica ;)
