ACOMIADAMENT UTERÍ, PARÒDIA D’UNA REALITAT.

Diuen que quan es mor la mare, els/les  filles ho vivim com un tall definitiu al cordó umbilical, com un astronauta quan es desprèn del tub lligat a la nau i inicia un viatge al buit de l’espai, de l'infinit, en el nostre cas, ens sentim iniciar un viatge a la vida, soles, com iniciant-la de nou. Diuen...

Doncs bé, no és el meu cas, la meva mare encara va tirant, com diem al poble.

Aquest estiu, i als voltants dels 50 m’he estrenat en tres coses.  Per primera vegada m’he fet una pedicura ;) per primera vegada m’han obert una via, i no ha estat en un camí o sender,  i per primera vegada m’han operat amb anestèsia total.

Ara,  gaudint d’una baixa merescuda, i amb la lectura, no dels evangelis, sinó del llibre “El viaje del EGO... hacia la consciencia” del José Antonio Sande, estic passant pàgina a molts conflictes interns i creences arrelades. Han estat quasi 50 anys col·leccionant aprenentatges insans cap a l’inconscient i, ara tinc la sensació que ho he tret tot amb una histerectomia. Ostia!! Quin descans!! que m’havia de pensar que quan vaig iniciar les reformes al pis, acabaria treien del meu interior el que vaig treure.   

El 30 d’agost vaig entrar a quiròfan, i després de ser presentada com una matriu de 49 anys, es van posar mans a l’obra per acabar traient una bèstia d’un quilo tres cents grams. Entenc que seria, úter, mioma i trompes. Els ovaris, els pobres,  han quedat penjats en el espai, interior del cos. Doncs sí!  ha estat una sorpresa per tothom i un descans per a mi. Com deia, per sort el ovaris encara els tinc.  

Es curiós, farà aproximadament 4 anys d’iniciar-me en el coneixement del meu interior i la de coses que m’estan passant per a bé. Tot i que encara em costa entendre les reaccions d’algunes persones del meu costat. Just ara he penjat, telefònicament parlant,  a una companya que em deia: - jo si he d’”escarbar” massa amb mi, em sembla que ho deixaré. Em parlava d’un curs de mindfulness que s’havia apuntat. Per què ens fa tanta por “escarbar” dins nostre??? Per què, tot i no ens va bé, obviem arribar a la causa o al perquè de les nostres pors, actituds negatives, ràbies, sentiments de culpa, accions destructives (com fumar o menjar compulsivament) per què?

Molts cops, com va ser el meu cas, ens hem de “fotre” un ostiot amb tota la ma, per començar a esbrinar, investigar, detectar, preguntar, comparar, perdonar, soltar, i entre altres moltes més accions... plorar, plorar, plorar, plorar, plorar, plorar, plorar, plorar, plorar, plorar, i més plorar, fins que arribarà el dia que sentiràs tanta peneta per tu mateixa que diràs PROU!! M’he de cuidar, aquest dia per fi, va començar a sortir el meu “ AMOR PROPI”. A partir d’aquest dia, no ha passat cap moment que no em trobi lligada a ell. Descobrir-ho ha estat un inici a un camí sense retorn cap a la vida, cap al món, cap a l’Univers. No em vull ficar “quàntica”, sinó només mostrar, quan de satisfactori és redescobrir-te cada dia en altres persones o actituds i posar-hi fil a l’agulla per millorar-ho cada dia.

Doncs això, 

estic vivint la meva histerectomia, com la gran neteja corporal i emocional que necessitava, per anar tancant un dels molts cicles vitals que anem passant. Quanta menys resistència hi fico en les coses, situacions i en les persones, més coses “noves” i positives em van sorgint.

Amb la lectura del llibre, he recordat una de les creences que vaig començar alimentar amb un dels meus primer noviets, anys 80. Venia a dir... “tenir parella o fills i filles em suposarà no tenir una vida professional plena” “no es pot compaginar les dues coses” “ per amor soc capaç d’abandonar-ho tot” en aquell moment vaig pensar que havia de triar i,  vaig creure i alimentar la creença, doncs resulta que, sense rancor, ara m’adono que inconscientment això va anar quallant fins a ser una realitat perdurable en 30 anys, aproximadament.  Dit i fet, es veu que ja fa anys, sense jo adonar-me, vaig renunciar a donar-li una utilitat al meu estimat úter! Ara el meu interior el plora, (personificació d’un seroma. Traient la part exageradament transcendental que us volia fer creure, vindria a ser: que s’ha generat aigua en el lloc on hi havia el úter.) Es veu que és molt normal quan te extirpen un òrgan. Però deixeu-me que li doni aquest toc espiritual o romàntic del procés iniciat cap al meu interior, la situació s’ho mereix. ;)

M’han tret un mioma gegant, un cabdell de maldecaps, ràbies, tristors, frustracions, creences insanes, actituds negatives i destructives, aixoplugades al meu estimat ÚTER. Deixa’m fer-te els honors, has estat un gran protector, has estat un gran fidel.  Gràcies per haver-ho tingut tot controlat. Gràcies per fer la teva funció. Professionalment, no em puc pas queixar. ;) Encara que alguns i algunes no els hi acaba d’agradar... t’he de dir que “has fet una puta crak” i no ho dic JO, sinó el meu interior, el meu Amor Propi.

Serveixi l’escrit per animar-vos a, fer-vos preguntes i anar reflexionant amb els /les que us aneu trobant en aquest camí.

Com deia una... Sinó se’n fan, no se’n conten ;)

Ah, i recordeu, l'instint maternal, és innat en tot esser humà, però això ja seria un altre tema. Bona Tardor a tothom!

Orles 2019. D'obligacions i diversions.

Discurs que vaig preparar i exposar el dia d'orles, parlant en nom dels meus companys i companyes.

Bona tarda a tothom

Animadors/es , educadors /es, mediadors /es integradors /es, tècnics d’atenció a la dependència, familiars

Bona tarda a tothom

Ja veieu alguns i algunes no us lliureu de mi ni l’últim dia JA QUE AQUEST ANY m’ha tocat a mi palar en nom dels meus companys  i companyes professores

Els tenim aquí a l’esquerra en un raconet.

Un dia com aquest es motiu de celebració, tot i que alguns encara us veurem per aquí, que també és motiu de celebració, però avui pot ser un d’aquells dies que et venen al cap els que ja no hi son, o no hi ha pogut ser per motius laboral o de salut.... sigui com sigui, avui és un dia per celebrar ple de records i  emocions.

L’altre dia recordàvem amb una companya, la Merche, ella és bastant més jove que jo,  que els nostres pares no van saber mai que estudiàvem, ni que era una tutoria, ni si anava bé o no amb el curs, ara la meva mare ho comença a entendre, segurament encara ara també passa, però els que heu pogut venir, no sabeu la sort que teniu de poder compartir aquestes celebracions, que hi hagi familiars que hagin volgut acompanyar-vos un dia com avui, pares, mares, tiets, tietes, germans, germanes, avis, àvies.... tenim molts avis o àvies a la sala???

Be si hi ha algú que es troba com la Merche i jo que després passi per aquí que ja li donarem un “axuxon”? Tan ella com jo ens en hem sortit prou bé.

He dividit el discurs en dues parts

1.     La primera parlarem de les 7 semblances que compartim el professorat i l’alumnat per tal de mostrar la proximitat que tenim els uns amb els altres

2.     I la segona part us explicaré una historieta per afrontar lo futur o lo fotut del futur-

Semblances,

La primera es una cosa que es veu molt ràpida. Tan en el professorat com en l’alumnat, en aquesta família,  la proporció  de dones és superior a la d’homes.

La Segona, Tots i totes tenim un rol en comú, hem estat i serem alumnes, de la mateixa manera vosaltres ara passareu d’alumnes a professionals també podreu passar de professionals a usuaris en un clic, per tant l’assertivitat i l’empatia han d’anar juntes de la ma.

Una altra semblança (la tercera) la trobem en la metodologia, podríem dir que tant el professorat com l’alumnat LI ENCANTA!! treballar en equip, és el que millor sabem fer. Obro parèntesis (ironia) seria una assignatura (o UF) pendent. Però aquesta semblança fins i tot la patim a casa, no?? El treball en equip, la distribució de tasques...

La quarta semblança seria, Tant el professorat com l’alumnat arriba MORT! a la ultima hora de classe, és per això que  tant el professorat com l’alumnat desitja les vacances amb candeletes

Cinquena, El professorat somia amb l’alumne/a perfecta, i l’alumne somia amb el professor/a perfecta. Però ni l’un ni l’altre existeix. El que per un serà perfecte per l’altra no ho serà tan, hem de tenir en compte que NO podrem agradar a tothom,  Ara bé està a les nostres mans treballar per ser un bon professor/a i un bon alumne/a

El nostre objectiu (senyalo al professorat) no serà ser alumne, però el vostre sí serà ser un bon professional. Es molt senzill, agafeu el millor que aneu trobant pel camí. (vosaltres) senyalant alumnat, us sonarà, OBSERVACIÓ, MODELATGE, IMITACIÓ, ADQUISIÓ... podeu observar no només amb els que heu tingut aquests anys sinó també amb altres de primària i ESO, amb familiars, companys i companyes.. quedeu-vos amb el millor de tots i totes.

Practicar la Llei del mirall, la observació o coneixença nostra a través dels altres, ajuda a millorar-se, gran tema entre companyes com al Montse P.

Me’n queden 2

Una altra semblança (la sisena)  seria el que anomenem “feedback” o intercanvis de comunicació que generem els uns als altres, El petit problema d’aquesta semblança es com s’interpreta, els uns ho veuen com un avís o pista per millorar que anomenen AVALUACIÓ  i els altres ho viuen com una crítica o escena a “Juego de tronos” pels  que en sou fans  “Una mente necessita libros al igual que una espada una piedra para afilar”.

i la ultima semblança (la setena) seria que tots i totes volem ser escoltades i valorades, és difícil, molt difícil, sinó entenem que els primers a valorar-nos i estimar-nos som nosaltres mateixos/mateixes, sinó ho tenim present no avançarem en millorar les nostres relacions, ni laborals ni familiars. El més fàcil és sempre culpar als altres dels nostres mals, quan ens comencem a escoltar més a nosaltres, a la nostra veueta interna, a vegades aquesta es dura amb nosaltres, i a vegades serà dèbil molt dèbil, aquí anirien de la ma la seguretat i l’autoestima.

Ens hem d’escoltar per saber que volem i així poc a poc sabrem com respondre als companys/es d’estudis,  de feina, amb la família, a la nostra parella...

Es podria dir que es una de les tasques més difícils, però tenim tota una vida per anar-ho fent,  Ara m’ha vingut al cap la conversa amb l’Anna C, una altra companya, m’explicava recordant al seu pare, que hi ha gent ( i aquí i cabria professorat i alumnat i perquè no... familiars!)  que són com aquelles fruites que cauen de l’arbre verdes a terra i ja no s’hi pot fer res, no es poden menjar perquè estan verdes i ja no maduraran perquè s’ha tallat el seu procés, doncs amb creixement personal, que indirectament ens beneficiarà cap al professional, ho hem de tenir en compte, i per tal de no caure abans d’hora, com el pagès que cultiva el pomer, ens cal a nosaltres cultivar-nos, i una de les maneres seria parant de tant en tant per escoltar la nostra veueta i adobar-la cuidant-nos i estimant- nos

Ja veieu ens semblem molt més del que ens pensem

Ja per acabar ho voldria fer amb una metàfora d’una situació viscuda en la meva infància.

Als que sou de poble espero que us desperti bons records i per l’alumnat i professorat ens serveixi com a mínim per afrontar les situacions d’estrès com pot ser un final de curs.  Eh Meritxell B. que l’altre dia ja estaves fent “placatges” amb l’alumnat de primer per que no abandonessin la cuina abans d’hora. És broma!

HISTORIA

Farà més de 40 anys llargs, una servidora, vivia en una casa de pagès, d’aquelles amb corral i cobert, corral on hi vaig veure créixer i morir, conills, gallines, verres, porcs, gossos, òlibes, i fins i tot un eriço,  pobre!.

Tenia 8 anys, quan em vam “encolomar” una gran responsabilitat, cada migdia havia d’anar omplir la botella de vi de mon pare, cada dia!!, travessava el corral hivern i estiu, fins al cobert (lloc pels tractors, bicis, ferralla de motos i altres utensilis...) per omplir la botella de vi des d’una bota vi. Per aquesta gran tasca, hem donaven un estri molt preuat, valuós,  UN EMBUT, encara el tenim, atrotinat, però encara el tenim. És el que tenen les cases de pagès que es conserva tot molt bé.

He de dir que hi va haver alguns dies amb intents de rebel·lió, frustrada,  doncs a la que deia: no hi vull anar! se sentia de fondo:  “me cagon la panxa que t’aguanta” OSTRAS  no estava ni 5 segons que els peus ja em tocaven al cul,  i a sobre quan arribava el diumenge, ma mare ja em cantava els pecats que havia de dir, doncs jo com si res, ja havia  “combregat” o sigui ja havia fet la comunió, i  em tocava confessar.

Ave maria puríssima, sense pecat concebuda, demano perdo pels meus pecats, dis-me filla: - Doncs que el meu pare m’ha dit que havia d’anar omplir la botella de vi, i no hi he volgut anar.  DONCS RES,  pagava el meu gran pecat amb els Parenostres corresponents o Ave Maries i tot passat.  Ara sí, El dia que vaig saber que el meu pare i el capellà anaven al mateix bar a veure el barça, un capellà, barça?? El meu pare?? No pot ser, AQUÍ va ser quan vaig entendre com es generava l’opressió al poble, l'església i la pagesia, be, aquí i quedaria millor dir els terratinents, els terratinents i l'església  oprimint al poble que era jo, pobra de mi!!!

Doncs res us torno a situar al cobert amb la botella de vidre i l’embut, davant la bota de vi, per tal d’anar acabant...

Davant la bota. M’entretenia a deixar anar el vi de cop, sobtant a l’embut, a tope, i tancava de cop veient que el vi baixa fent una espiral, de cop i tornava a quedar buit, i tornava, soltar de cop i tancar de cop, enganxada al remolí, jugava a quants cops calia obrir la bota de vi per omplir la botella sencera.

Es pot dir que vaig convertir una obligació en una diversió. Així de fàcil, vaig canviar la meva ACTITUD. Això ho podeu practicar en qualsevol moment de la vostra vida tan personal com professional, i assolir-ho no dependrà dels altres, sinó que dependrà de vosaltres.

En definitiva.

Hi haurà moments a la nostra vida que el nostre cap serà com l’embut, ple de problemes , ple de situacions incòmodes, que totes, totes han d’anar passant, com el vi,  que acabava baixant, acabaran desapareixent, nosaltres els hi podem donar més o menys importància, tancant o obrin l’aixeta sobtadament, però l’únic que hem de fer és anar soltant poc a poc, tot passa, ja ho diu un refrany molt vell “No hay mal que cien años dure” doncs ens ho apliquem, no hi ha cap problema que no deixi de ser-ho tard o d’hora. O el que seria el mateix, No hi ha cap obligació que no es pugui convertir en una diversió.

Els problemes formen part de la nostra vida, la diferència entre uns i altres és saber-los gestionar, mentre uns s’ofeguen amb un vas d’aigua, ofegats per la seva obsessió a la queixa o incapacitat de reaccionar davant els problemes (per les seves pors, limitacions... fruit de no escoltar la seva veueta)  els altres els van afrontant amb naturalitat perquè saben que formen part del seu creixement personal i, professional.

No nedeu a contracorrent, deixeu-vos portar pel corrent.

Tots els meus companys i companyes, presents i NO presents us desitgem una nova etapa plena d’encerts!!   FELICITATS!

FELICITATS XIC!! (Papa)

El Setembre serà sempre el teu mes. 

Un 8 de setembre hi vas néixer, un 29 de setembre, avui, celebres el teu sant i és el mes que toca anar collir ametlles, de les poques activitats que compartíem últimament, be aquesta i la de metges ;))))

Com a bon fill de la postguerra i majoria, ets home de poques paraules i sentiments extrems. Curiosament t’has emocionat molt per petites coses, dic petites, doncs moltes vegades només et veies a tu amb els ulls vidriats i un somriure tímid:  comunions dels nets,  hospitalitzacions de la mama, guanys del barça, pels aniversaris...  erets de llàgrima fàcil però la hòstia de dur. 

No conec, com vas aprendre a  llegir i escriure, quins records tenies amb els teus pares,  germà o germanes, ni aventures quan jugaves a futbol, quins eren els teus amics...només sé que cada Nadal et posaves trist i tard o d’hora ho petaves amb ràbia. De segur que trobaves en falta als teus, però no ho sabies expressar millor.

De joveneta  4 o 5 anys recordo estar al carrer i veure la teva arribada del tros, seure a la vorera fins anar a sopar, pantalons arremangats fins al genoll i negre del sol. Has estat de constitució molt forta, la teva presència al carrer es feia notar, fins i tot, en una de les estades a l’hospital, un del metges no es podia creure la duresa dels teus músculs als 80 i pico anys. Es clar! No sabia que estava parlant amb un exjugador de futbol i un pagès que es va jubilar 20 anys després de la seva jubilació, i a la força!

Cap als 8 i 10 anys et tinc present al cotxe,  viatges cap a Mollerussa a recollir al teu fill, viatges a Montserrat a visitar a la teva filla gran, viatges a la festa major d’Alguaire, viatges a la platja i viatges cap al Soleràs a recollir a la tieta per matar el porc. Potser d’aquí en be les ganes o passió per conduir. No et vaig notar mai ni un segon de mandra per agafar el cotxe ;)

No poder tenir el cotxe els darrer anys segurament va fer que t’anessis apagant. És el que té quan ens aferrem tant a les coses o situacions, no sabem fluir, ni sabem ser flexibles...no et vas conformar mai en ser jubilat, en fer-te vell. La teva última frase constant era: no tinc pas por a la mor! Sabíem que no li tenies por, erets l’home fort,  el que et feia por era dependre dels altres. Després de tant anys fent favors als altres i vas ser incapaç de canviar de costat. Això ha donat nom a la teva manera de ser, fidel als teus valors, fidel a l’home fort que havies de ser.

Més endavant, en la meva època adolescent, sempre et vaig notar més absent, serio i enrabiat. Eren moltes hores de treball per part teva i de la mama, doncs no oblidis que et va estar acompanyant gairebé a sol i sombra,  i també van ser moltes hores fora de casa per part meva. Absència doncs, suposo que va ser mútua.

Sempre em quedarà el record d’estar al solar, esperant el sopar i la olor a truita de patata, el passar de les orenetes, sentir a la cuina la mama fent el sopar i  tu mirant la tele. No ho oblidis, no vam saber valorar-te però tampoc ho vas saber fer tu amb la mama. No et preocupis, ens passa a molts i moltes, no valorem el que tenim fins que NO ho tenim, som així de rucs. Ara ella et troba en falta, ho veus home com sí et valorava, però no vàreu saber coincidir ni en paraules ni fets. Ara sé que passa en moltes altres parelles i famílies, ho sento no ho vaig saber portar, vaig fer el que vaig poder.

Deixem-ho en que no n’hem sabut prou  ni els uns ni els altres, ens queda molt camí per saber com relacionar-nos.

En aquesta etapa he aprés a decidir “jo” davant de l’altre, enfront del que volen o pensen els altres. Moltes vegades decidim no fer coses pensant que fem un be als altres i en veritat pesem egoistament amb nosaltres. Em sap molt greu no haver-te portat 1000 vegades més a l’hort, a Borges o als “collons d’andares”, no haver-te banyat de “carajillos”. Ara m’adono, quan de difícil deu ser dependre dels altres per poder fer el que et vingui amb gana.

Un 8 de març, curiosament dia de la dona treballadora, vas decidir dir que ja en tenies prou, era tant gran la teva dignitat pels teus valors i tan gran la por a dependre dels altres que ho vas fer de les millors maneres, al carrer, al aire lliure, rodejat de veïns i veïnes i amb poques paraules. Ja signo per a mi una mort tant ràpida i digna. Ara veig que t’ho vas guanyar amb la teva perseverança de, sí o sí, sortint-te’n amb la teva.

Potser un dels meus pesars es no haver-te fet sentir ni un moment recolzat per algú, ni per mi. Ens costa molt desprendre’ns d’una actitud negativa dels altres, no sabem o no volem veure les limitacions de la persona en saber canviar o expressar una altra actitud, ara començo a entendre que el canvi d’una altra persona començarà a partir del meu canvi.

Felicitats papa, la teva energia i records estarà sempre entre els camps de panís i ametllers.

Avui tot el dia m’arriba missatges de “Felicitats Miquel”, resulta que al grup del CDR que tenim, hi ha un que es diu Miquel, molt “majo” per cert ;)  Ironies de la vida.

PARAULES I FETS. AGREDINT LA DIGNITAT

Començo a dubtar, començo a dubtar de la Justícia, per suposat i començo a dubtar si estar bé amb tu mateix és el millor.

És cert, la vida no ens deixarà de sorprendre, la família tampoc, les amistats aniran i vindran, i les parelles que tinguem ens faran reflexionar.

Aquests dies han comparat la relació del govern d’Espanya amb el de la Generalitat com un maltractador cap a la seva dona, i estic totalment d’acord. Els catalans i les catalanes hem anat aguantant i fins arribar un moment que hem obert els ulls i hem dit fins aquí hem arribat, i òbviament el maltractador no deixa escapar la seva víctima així com així. El desenllaç l’anirem veient aquests dies.

Quan tens una parella amb la que et sents maltractada, moltes vegades no t’adones però deixes de ser tu, actues per “ell”, trenques relacions, canvies la teva manera de vestir, la corda es va tensant però ell ja s’encarrega de destensar de tant en tant, són uns minuts generosos els suficients per excusar el seu comportament. Tot i sabent que no actua be, que ens humilia en públic, que menysprea el que fem, no valora el que som, banalitza el nostres guanys i èxits, tot i així seguim al seu costat, seguim pensant que malgrat tot tinc una parella, que es discuteix com totes.

Així doncs el maltracte tindria nivells i àmbits, d’aquí que hagi començat parlant de política, i dic nivells, doncs a vegades hi ha situacions i percepcions que les tolerem més que d’altres.

Intentaré ficar un exemple. Quan parlem amb l’alumnat de maltracte o abús, amb la situació de que hi ha persones que et llencen comentaris moltes vegades fastigosos, els hi deixo caure: - a veure, si passa pel teu costat un home d’uns 50 anys (estem parlant amb nois i noies de 18 anys) i et solta:- “hostia estàs bonorra que te cagues”!!,  de seguida em diuen . Quin fàstic!! Ah!! dic jo i si t’ho diu un noi amb molt d’èxit a l’institut sentiràs també fàstic???? Llavors ja s’inicia el debat. Són les paraules les que ens ofenen o les circumstàncies (en aquest cas l’edat). Ens ofenen les paraules o la persona que les diu? O, ens deixem ofendre.

Què és més agressiu que una companya de la feina t’insulti o que “s’escaquegi” quan la necessitis per fer una tasca?? O que vagi a parlar directament amb la cap sobre tu o que t’ignori en les converses?

Què és més agressiu que una suposada amiga o amic (he de dir que el meu concepte d’amistat no té massa a veu amb el que la majoria pensa o el que hi fica a la wikipediaJ ), com deia què és més agressiu,  que infravalori el que fas o que et parli malament d’altres amistats que teniu en comú?  O, que no tingui en compte les teves propostes, o que et retregui alguna característica sobre la teva personalitat que no li agradi?

Què és més agressiu que la teva parella no mostri interès per conèixer el teu entorn o que t’expliqui quin és el seu ideal de dona ?

Què és més agressiu mostrar-te agressiu /va o no saber reconèixer que estàs sent agressiu/va?? O sigui parar atenció sobre els teus fets.

Què és més agressiu, ser sincer amb la teva parella, o fingir que l’estimes.

On vull anar parar??? Me pregunto jo mateixa.

No podrem saber mai amb certesa què és el que els hi molesta als altres, si els fets o les paraules, però si ho podrem saber de nosaltres.

Aquests dies s’ha parlat molt de dignitat, i hem pogut veure gent com la perdia i gent com la  cultivava. Quan et sents agredida per certes persones o grups en funció del nivell de l’agressivitat pots ser més o menys permissiva, si consideres l’agressió de nivell baix, aniràs justificant els fets o patint-los pensant que no hi ha res més, si deixes que aquests fets es vagin reproduint al final la dignitat haurà desaparegut i amb ella el que anomenem amor propi.

És a dir com més tolerem l’agressivitat, sigui quin sigui el seu nivell, cap a nosaltres i vers al altres, menys dignitat i amor propi mostraren tenir.

No sabem on tenen els/les altres el llindar d’agressivitat, però sí hem de saber on està el nostre.

Tot i així l’esser humà som cruels. Neguem l’evidència, mentim per voler aparentar el que no som, robem per obtenir poder, ironitzem o infravalorem a les persones amb èxit, abusem dels que ens donen ajuda, ens aprofitem del dèbil, ens mofem de les parelles, maltractem a familiars, manipulem, critiquem, i jutgem. No sabem veure aquesta agressivitat, la de nivell més baix, la que ens fem a nosaltres, la que permetem per part d’altres cap a nosaltres, la que ens silencia les paraules i accions a l’espera d’un canvi, la que emana de nosaltres ferint als altres.

No sabem veure que, el que projectem als altres, el que ens incomoda dels altres, no és res més que la nostra agressivitat fermentada, a falta de dignitat i amor propi.

Quan es cultiva la dignitat i l’amor propi, el teu entorn es torna transparent i comença a incomodar-te, passaràs per un procés d’adaptació. Comences a percebre les reaccions de les teves paraules i dels teus fets, i òbviament comences a percebre les paraules i fets dels altres cap a tu,  d’aquesta manera estaríem posicionant el nostre amor propi i dignitat altre cop a l’univers, i això sembla ser que no és tolerat per tothom, sobretot per tothom que no tingui ni amor propi ni dignitat.  

Retornant aquest dies, observem les paraules i els fets,  a veure si ho valorem tothom igual, com que veurem que no, llavors seria millor no deixar-nos portar per les emocions i fer més us del sentit comú, no sent el més comú dels sentits, malauradament.

Que la força ens acompanyi!! i que Catalunya s’ompli de Jedis J

2016 la meva odissea

Tothom hem anant marcant etapes al llarg de la nostra vida. Uns i unes més conscients que altres.

Fent un curs de psicogenogrames, vaig descobrir que la meva primera etapa me la marcava al 1992, aquest any va coincidir en treure’m el títol de Treball Social,  l’altra em va sortir quan tenia 30 anys o sigui  al 2000, en aquest any va coincidir la compra del meu primer piset i, ho recordo com si fos avui, anar apuntar-me al gimnàs del barri, amb el pensament que a partir dels 30 m’havia de cuidar, almenys físicament!.

Entrar al món de la numerologia, a banda de tenir la possibilitat de convertir-te amb una paranoica, pot ser útil per trobar el perquè de tot plegat, o si més no trobar coincidències curioses. Ara m’ha tocat viure la tercera etapa, la del 2016. En aquesta etapa estic tenint la sort de viure-la amb primera persona,  amb plenes facultats i conscient en tot moment.

He après que el temps és relatiu i sobre tot la velocitat que li podem assignar, a tothom ens ha passat d’assignar temps a coses o a situacions, com si ho poguéssim controlar, quan la solució seria, com ens deien, deixar-lo passar. Ara sé que tampoc cal incloure el temps a la teva vida, és un invent per lligar-nos a la roda a la que tothom girem. Quan comences a funcionar sense temps (i amb això no vull pas dir aixecar-te quan vulguis per anar treballar :) és a dir quan comences a funcionar immersa amb el que et va sorgint comences a fluir de tal manera que la majoria de les vegades les coses t’acaben sortint millor del que t’esperaves (que aquesta és l’altra cosa que he après, no esperar res de ningú). Diria que estic aprenent a ballar en l’espai . (No, no vaig fumada:)

La Nageuse. Pablo Picasso

El tema està que fa cosa d’uns 6 o 7 anys, vaig començar a nedar a contracorrent a la feina. (Ara li dono sentit al quadre de Picasso - la Nageuse- que curiosament me’n vaig “enfotre” en una visita al Reina Sofia cap al 2000)  Les meves forces la meva energia es “desparramava” tota pels passadissos  de l’Institut, devia anar tot el dia amb la cara de perplexitat o atònica, (just com la Nageuse) em semblava que tot el que m’envoltava es podia millorar i això em suposava nedar a contracorrent tot el dia, veient que ningú (o la immensa majoria) no hi feia res. Coses que eren simples de canviar o modificar, es continuaven fent tot i obtenint resultats pèssims o negatius. Vaig estar així uns 5 anys, durant aquests vaig poder portar algun que altre projecte i això em va mantenir enganyada durant aquests anys.  Durant aquest període de temps també vaig iniciar relacions tenses amb la família,  em vaig començar a qüestionar coses, i/o anar altre cop a contracorrent, no sabia el que era però el fet d’anar al poble a veure els meus pares em resultava cada cop més difícil de pair. Sempre han portat una relació com de gat i  gos i ara no se perquè cada cop l’acceptava menys. Devia començar a gestar “la bola”.

Tota la vida he estat una devoradora de coneixement, he fet formació de 50 mil temes, ara he frenat,  em noto plena ;))) , no estic pas del tot tancada, però sí estancada en la tria de temes i de moment pocs em motiven per reprendre, prefereixo anar llegint. M’adono que la formació també ha estat una manera d’escapar-me de la realitat, deixant que “la bola” s’anés engrandint.

Total que tenint el panorama a la feina, a la família i començant a tenir un bon currículum vitae, em decideixo a obrir-me al mon de les peticions per trobar algú que m’ajudés a portar millor tota la merda, que inconscientment,  insistia en tapar.

Què em vaig trobar?

Tota la puta merda de cop em sortia com una gran explosió cap a l’exterior.

I vaig ser tant “massoca” que no va ser una sola vegada no, no en vaig tenir prou la primera vegada per veure les coses, per escoltar-me,  no en vaig tenir prou, vaig voler que em petés una segona vegada.  I aquesta segona sí que va ser la situació de: - Ja n’hi ha prou, no? Fica-t’hi reina!!!  Fica-thi!! Tela el que portes dins teu. Va ser com si m’hagués parlat algú de dins, (insisteixo que no vaig fumada;)))) com si aquesta altra persona hagués sorgit de l’explosió, traient tota la merda a fora, i dient: - apa maca, aquí ho tens que jo ja no puc més. Besitos!  

I mira per on, em va fer reaccionar, després de més de 6 anys anar fent ziga-zagues, vaig començar arromangar-me i netejar.  Que consti que encara ho estic fent.

No crec que tothom hagi d’arribar als 10 anys per adonar-se que no va bé, o potser sí. El que vull donar a entendre, en el meu cas, que estava focalitzant el meu malestar cap als altres, cap a les situacions externes a mi, on moltes vegades no hi podia fer res.  Estava esperant un canvi, i malauradament també l’esperava extern.

Ara fa cosa de 6 mesos he iniciat un projecte, he constituït una empresa, i vaig pensar:  coi!, a veure si serà altre cop una “tapadera” a la meva catàstrofe nuclear de merda que m’ha petat, i seguidament vaig fer-me la reflexió: Tranquil·la,  això està sorgint de la merda! Per tant controles el motiu, la raó del perquè ho fas, no com fins ara que anaves nedant a contracorrent més preocupada per l’ofec i les dificultats que per millorar l’estil de la braça i gaudir de l’activitat. (Perdoneu per la forçada metàfora i comparació lírica, jajajajaj)

O sigui, i per situar-vos en tota aquest vomitada, tal com us deia al principi, al 2000 vaig començar a cuidar el meu físic al gimnàs, cosa que avui en dia encara faig i ara, al 2016, he començat a cuidar el meu psíquic o ment.

Em queda encara un llarrrrrrrggggggg camí, han estat casi 10 anys evitant l’enfrontament amb mi (o amb el meu jo). Puc dir que havia passat d’identificar als treballadors i treballadores tòxiques a ser jo mateixa una mega barril de productes tòxics. Que hi farem! Ha costat, però està valent la pena.

Amb tot això, ara em ficaré sèrie,  referent a l’experiència que estic tenint, cal anar mantenint un diàleg amb el nostre interior, tant si estem realment incòmodes com còmodes amb el que ens envolta, hem de poder decidir almenys si  anar surant, flotant o, pel contrari,  prendre el timó de la teva vida i ser conscient en tot moment del que fas. És un gran error veure als altres com els causants del nostre malestar, això només ens fa més mal a nosaltres, fins al punt de causar-nos grans dolències, malalties i trencaments entre relacions causant encara més malestar al nostre voltant.

Voler fer un canvi o arribar adonar-se que cal fer-lo,  pot resultar molt dur, tot dependrà de la vostra capacitat d’emmagatzematge que tingueu, així doncs quan més emmagatzemeu més bèstia serà l’explosió. Per tal d’evitar tant patiment o desequilibri mental quan aquesta exploti, us recomanaria anar fent neteja al menys un cop a la setmana ;)))).  

No hi ha una tècnica o estratègia específica per fer aquest diàleg intern, el que sí cal és tenir les ganes per anar buscant fins a trobar la que millor que et vagi. Tal com se sol dir, les coses ens venen quan les necessitem o, afegiria, les atraiem. ;)

I recordeu: Els petits canvis són poderosos. (Capità Enciam)

LA INCOMODITAT de la COMODITAT

Avui 1 de desembre he tornat als meus orígens laborals, ha estat cru i a la vegada satisfactori, cru per veure (per la meva formació en Treball Social) les misèries de les persones o famílies i satisfactori per sentir-me amb poder de poder-ho canviar, amb el poder de creure que puc ser professional i que algú em valori el que puc fer. O no, o simplement fer per fer sense esperar a ser valorat, jutjat o rebutjat. Simplement acceptada.

També em sento il·lusa al pensar que ho puc assolir, el què?? Doncs això el canvi!. Tant en mi com amb la resta de persones.

Molts i moltes ja sabreu que estic posada en un nou projecte social, ja us en faré 5 cèntims en acabar l’any.

Poquet a poquet m’adono que hi ha moltes persones que es passen les 24 hores queixant-se i mostrant o només percebent les parts negatives del seu entorn, sense buscar alternatives o el que sembla ser més difícil, un canvi. Suposo que algunes i alguns els hi haurà vingut al cap la famosa “zona de confort”, que moltes vegades vindria a dir: - estic malament però mentre ho tingui controlat, estic bé. Penso que així hi tira molta, moltíssima gent. Malauradament vol dir que la persona no ha esclatat, no ha donat l’esplendor que podria donar, no llueix, o lluenteja  en definitiva NO VIU!

Hi ha gent que quan veus el que fan, parlen, i/o treballen, els veus gaudir, els veus grans, gegants, forts....ara mateix estic veient l’entrevista que l’Àngels Barceló li està fent a Iñigo Errejón i el veig com tot ell gaudeix cada una de les paraules que li surten per la boca, em puc equivocar, però és veure’l i començar a ensalivar veient com li agrada el que fa, el que diu, el que pensa, el que vol assolir, tal com ho explica, com ho transmet,  com ho mostra... et fa estimar-lo, aplaudir-lo, engrandir-lo, et fa vibrar. No exagero ehhh hi havia una professora que ens deia que en aquest estat es podia veure l’excel·lència de l’ésser humà,  en fer i viure les coses o el treball gaudint.  Veient-lo (I. Errejón) sembla fàcil ser així, arribar a aquest nivell d’expressió.

Així doncs, si clarament identifiquem “les coses ben fetes” què ens portar a sentir-nos tan còmodes dins de la nostra incomoditat???? Què ens paralitza?? Què ens porta a ser tan inflexibles davant del mateix fluir??? O que ens fa acceptar la mediocritat que ens envolta????

Avui comença el mes de desembre i ja m’han comentat 3 persones que no els agrada el Nadal, algunes em diuen que els entristeix (ho puc entendre, sobre tot quan has perdut algun familiar), altres els hi causa angoixa, com deia la Sandra: - sembla que s’hagi d’acabar el món. Una altra de les persones fins i tot em deia  que l’odiava. És curiós per mi, i des de petiteta, el Nadal l’he associat amb descans i/o vacances, suposo que per això quan arriben aquest dies m’agrada agafar aire, i caminar pel carrer, és veritat que es respira més “pau i amor” i... i què!! Quin mal hi ha en veure la gent més contenta???. El últim company que vaig tenir fins i tot veia hipocresia a la gent que ens desitjava Bon Any Nou per Lió.  Ara veient-ho des de la llunyania recordo que ell deia que havia d’enviar les felicitacions als seus clients per tal que li donessin feina!! Es veia clarament l’origen de la seva hipocresia. No crec pas que fes el que li agradava fer. Però estava còmode dins de la seva incomoditat, ja que ho tenia controlat.

El que m’he adonat, aquest intens any 2016, és que la majoria de les vegades tenim la solució als nostres morros i tot i així l’ignorem, o pitjor, la veiem als altres. És als altres que els hi va millor, tu rai! Et diuen. Som tan vanitosos que ni pensem amb una cosa tant banal i superficial com: sempre hi haurà algú millor que nosaltres i sempre hi haurà algú pitjor que nosaltres.

Per tant, de que ens serveix: “Veure la paja en el ojo ajeno” sinó ens veiem el mussol en el nostre ull ;))))

Res doncs, el motiu d’aquest escrit és per fer-vos arribar el descontrol agradable que tinc sobre la meva zona de confort, us informo que aquesta, HA PETAT! Per fi m’he afrontat a la meva INCOMODITAT, l’explosió ha valgut la pena, doncs no m’estic pas sentint malament, ni angoixada simplement vaig entomant el que em va venint.  

M’he adonat que les incomoditats desapareixen quan s’afronten les pors, que aquestes pors desapareixen acceptant les limitacions i finalment les limitacions desapareixen ampliant la flexibilitat mental en valors, creences etc.

Així doncs, vindria a dir que ens sentim incomodes quan més inflexibles siguem amb el que ens envolta, us semblarà una obvietat per algunes o alguns, però en el meu cas m’ha costat uns 46 anys creurem quan de fàcil és CANVIAR, o que fàcil és transformar si s’accepta el que tenim.

Algunes persones encara van nadant a contracorrent, amb el pilot automàtic i, potser el més trist, que ho fan pensant que tothom hem de fer el mateix que elles, doncs és el més correcte.

Ara puc dir que començo a ser protagonista de la meva pròpia vida.

Qui m’havia de dir que el 2016 seria el meu gran any???  A partir d’avui cada any que passarà serà el meu gran any!

“¡Si nos encuentran estamos perdidos!!!!:

¿Cómo vamos a estar perdidos si nos ecuentran?????

(Sopa de Ganso, Hermanos Marx)

Ah i BONES FESTES A TOTHOM tant si us agrada com no....   ;)))   

Apa Albert!! desitjo que no estiguem uns altres 25 anys per retrobar-nos... ja que llavors la incontinència ja no serà verbal ;))))

CARREGANT PILES

Abans el concepte "menjar-me l’olla" ho entenia com pensar constantment amb coses que havia de fer o amb coses que vaig fer i no em van sortir bé. Pensava que aquesta era l’actitud si no volia caure en la mediocritat, error!!!

Fa un any vaig viure un desamor que me va tocar tornar a viure fa cosa de 5 mesos. Fa un any vaig ser conscient que havia de fer un gir a la meva vida, referent a la feina i referent a la família.

Doncs des que vaig iniciar aquesta, podem dir-ne, metamorfosis visc un caos en el meu interior. Us he de dir que estic consultant un munt de llibres, quasi estic llegint de manera compulsiva, i les temàtiques totes diverses i alhora iguals. Entre orient i occident estic feta un cromo.

Ja us vaig comentar que vaig iniciar-me amb la meditació, no vull parlar d’això directament sinó de la filosofia que l’envolta. Estic llegint llibres on em parlen del Samsara, de les Tres Joies, dels Mantres, del Apego, de la Dualitat, de la Impermanència, Viu el present i un llarg etc. Vaja com un “Matrix “ per fascicles, no s’acaba mai. ;) No en tinc prou amb això que faig un curs sobre Mindfulness on ens fan fer exercicis per remenar la ment ben remenada. L’últim escrit, perquè us en feu una idea, anava sobre la resiliència. Uns quadres entre l’alumnat... que tela!

Ja fa temps que quan em queixo em paro de sobte i em comento: - ben segur que hi ha algú pitjor que tu! Així que llavors penso: - no em va tant malament, em queixo potser per rés. I avui va i m’arriba un escrit sobre l’existencialisme que ve a dir: - les persones som lliures i hem d’expressar les potencialitats que tenim, ens hem d’autorealitzar, viure l’experiència  immediata (aquí i ara)... paro de sobte i em dic: - collons tot em sona al mateix!!! Que coi passa??? He entrat en un bucle?? He de veure o trobar algun missatge amb tot això??? Perquè això és l’altra, porto com dos anys escoltant frases/ aforismes que diuen ajuden a la persona a sentir-se millor , a reflexionar i a miiiii només fan que liar-me,  no veig la llum. El que hem queda clar és viure el AQUI I ARA!   Vaja!!! “El CARPE DIEM” de tota la vida.
He llegit per algun lloc un comentari del Dalai Lama que deia: si inculquem la meditació en nens i nenes als 8 anys acabaríem amb tan sols una generació amb totes les guerres del món. Que penses; doncs vinga home!! Posem-nos-hi!

Però és veu que no, que el millor en aquesta vida humana és fer-ho tot ben difícil. Deu de ser les fortes arrels que ens queden del cristianisme, hem de patir pels altres com el fill de Déu!!!!.

El sofriment et despertarà em diuen els altres, que penses, no hi ha cap més manera de despertar??? Altres em diuen, tranquil.la darrera una situació negativa sempre hi ha un aprenentatge! Que penses... doncs jo dec necessitar un currículum adaptat! Doncs no veig l’aprenentatge enlloc i et contesten; doncs tornaràs a caure en les mateixes situacions fins que no ho aprenguis, que dius NOOOO no vull aprendre de gent emocionalment inconscient, i em contesten un 10% dels fets diaris no els pots evitar. Que acte seguit et fa pensar, has de canviar d’actitud!!! Si vols que et vagi bé el dia pensa com reaccionaràs davant aquest 10% (principi de Covey). Si a tot això hi afegim la compassió per als altres, l’amor incondicional, no mostrar rancúnia, no mostrar ràbia (recordeu que ens pot portar al “lado oscuroooooo”) parla amb assertivitat, ficar-te al lloc dels altres, mostra escolta activa, Compte!!atraus el que demanes..... AAAARRRRRGGGggg ho sentooooo però hi ha moments que sortiria al carrer i fotria osssssties a tort i a dret! Però no! llavors una veuta em diu: -no deixis que la ràbia et domini a tu, domina tu a la ràbia. Penso com collons hi ha tanta gent que es menja l’olla (qui són, on soc, on vaig...)  i en canvi altres són... (podríem dir-los-hi com qui no vol la cosa) uns psicòpates emocionals?? (vull pensar inconscients) Com per exemple un Jack l’Esbudellador o un president de la URSS, i va i un il·luminat (de bon rotllo) em surt dient: EL MAL NO EXISTEIX (tema dualitat suposo) au vingaaa!! una altra bretxa oberta!!

Se que he de canviar, SE QUE HO ESTIC FENT! i segurament hi haurà algú altre pitjor que jo ;))))))), SEMPRE!!!
Algunes i algunes pensen que ens cal anar trobant aquest tipus de personatges, gent no cultivada emocionalment, ja que estaríem parlant de mestres, com no!
Reconec que el que em costa més es desapegar-me de sentiments, he comprovat que ens costa molt "soltar" i us confesso que el més temible per mi i constant és l'autocompasió, trobar l'equilibri entre estimar-te i autocompadir-te...ufff no m'havia pensat mai que fos tan difícil.

Avui per avui només puc informar que encara estic de creuada, en peu de guerra amb el meu JO.  Això sí cada vegada més carregada com qui acaba d’entrar en un botiga a comprar Poké balls. ;)

Perquè...No en tenim prou amb la nostra NO realitat que a sobre (com que alguns i algunes no exploren, tampoc és que ho recomani eh!!) per evitar caure en el caos interior, s'inventen realitat sobre realitat inventada.

Apa doncs, fent referència a la realitat,  us deixo amb una dita atribuïda a Sant Francesc, segons m’ha comentat l’autor del curset que he fet a veure si us dona per reflexionar, diu: que tingui força per transformar el que puc canviar, acceptació per viure el que no puc canviar i saviesa per veure la diferència.  ;) 

O sea lo dicho – carregant piles!

GR11. OBSERVACIONS D'UNA TRAVESSA PER UNA DONA DE POBLE QUE LI AGRADA EL MAR. Part 1.

El present escrit va dirigit aquelles persones que arribant a la cinquantena només coneixien com a muntanya les de Montserrat ;) sense desmerèixer el que he fet fins ara, però qui em coneix sap que el que he fet aquest juliol... ni en somnis ho hagués dit!

Potser tot a vingut degut a la meva lluita personal iniciada fa uns mesos. Per cert!! Us he de comentar que començo a notar els beneficis, un d’ells i molt apreciat, crec que per la majoria, és la disponibilitat de temps. Suposo que una cosa porta a l’altra, intento fer un treball més conscient amb mi i amb el que m’envolta. Com deia he guanyat amb temps, i com ho noto? Us preguntareu, doncs noto que l’estiu m’està donant molt de sí. Des del 1 de juliol fins a l’1 d’agost he viscut moltes experiències. Un mes, tan sols UN MES!! Per arribar a conclusions i descobrint coses noves, límits personals, canvis, conclusions...

Intentaré fer un breu resum de la meva última situació durant el mes de juliol.

Com sempre acabo la feina al límit, inicio les vacances amb shock, és a dir, passem de 100 a cero amb 1 dia. Normalment m’inscric a algun curset d’estiu i així baixo el ritme a poc a poc, però aquest any tenia prova d’anglès a finals de juliol, per tant vaig decidir no fer res, però també tenia ganes de marxar uns dies així que vaig  trucar a una companya aventurera (sempre ha fet mil coses ) i li vaig comentar si tenia ganes de fer alguna cosa. La Imma em va respondre ràpidament, “m’agradaria fer la transpirenaica” i jo li vaig respondre: - el què?  I ella va respondre: -Si dona el GR 11 !!!  A la nit vaig tirar de Google, i quina va ser la meva sorpresa??? Es tractava d’una travessa de 800 km!!!!! aproximadament, com podeu pensar, de seguida la vaig tornar a trucar per tal que m’expliqués el què! s, doncs no em quadrava res. Abreviant... vam concretar de fer els pirineus occidentals que serien unes 8 etapes de Hodarribia fins a Candanchu amb motxilla, of course!! Com que ja us he comentat que vaig iniciar el meu treball personal no vaig ficar massa objeccions, vaig pensar que seria una bona experiència per posar-me a prova. I així ha estat.

La majoria de les persones, jo una d,elles fins ara, fa us de l'expressió: “cada cosa al seu temps”, tenir fills/es, casar-se, sortir de festa, portar shorts a ras de figa ;), fer travesses a la muntanya, anar un estiu a Eivissa... i jo us dic que NO, definitivament les coses s’han de fer no al seu temps! Sinó quan una o un en tingui ganes. En aquells moment que t’agafa un rampell que dius “o ara o mai!!”Hem de saber passar d’aquestes grans etiquetes que ens fiquen per l’edat, és una veritable lacra, sobre tot quan vols trencar amb tot o simplement fer el que et surti del cony! Parlant amb plata!

No m’hagués imaginat mai que al meus 46 tacos hagués gaudit i patit tant de la natura.!

Han estat 6 magnífics dies que no crec pugui tornar a repetir, ja m’agradaria!!! Tot i arribar a buscar les grans tifes de vaques per poder trepitjar-les i estar per uns segons sense sentir el dolor de les llagues als peus i entre aquelles pedres com a ganivets, repetiria aquest “periple”!

Fins ara coneixia la immensitat del mar, que fins i tot em tapa quan em fico a mirar-la, però aquest dies he viscut la immensitat de la vegetació, de la muntanya, de la natura. Suposo que al fer 6 dies és el que m’ha ajudat a empapar-me d’aquest viatge. Cada dia hem respirat frescura, fins i tot la cara ens va canviar. M’ha impressionat moltíssim la immensitat del bosc, quantitat d’arbres gegants i envoltats tots ells per la molsa, encara avui hi somio amb ella, tant densa!!! Semblava coixins!

Quilòmetres i quilòmetres de vegetació i molts dies que ens trobàvem amb la boira li donava aquell punt verge i misteriós.

Han estat 6 dies d’immensa humitat, de bestioles gegants (llimacs, aranyes, sargantanes, gripaus...) de quantitat de flors de mils colors, de camins, corriols, fonts i rierols. De vaques, cavalls, ovelles i de fins i tot un isard en la última etapa!

Està clar que per tal de lluir tot això ens cal un bon clima, i aquest bàsicament es componia de 10% de sol, 40% boira, 20% vent i 30% pluja!!! Com podreu comprovar un temps magnífic! A prova de bomba, o sigui a prova de qualsevol persona que es passa quasi 360 dies de l’any aixoplugada a casa o sota un paraigües!! I amb poca muntanya a les esquenes!

Ja ho comentava, no se si ho tornaré a fer, però el que m’emporto em serà útil per reprendre  l’hivern.

Han estat moltes les sensacions viscudes... això NO te preu!!. L’altre dia una companya penjava els beneficis de fer senderisme per la muntanya, del tot cert, encara que el meu apreci a la muntanya és baix, malauradament,  us he de dir que va ser molt beneficiós. Per mi cada dia era una petita puntada d’agulla sobre la meva pell. Petites puntades que em van ajudar. Sense saber-ho m’anava endurint no només físicament, que al final em va fallar, sinó mentalment!. Sense adonar-me’n em vaig fer un bon apedaçat ;) això ha fet que fins ara i desitjo que per més endavant mantingui l’agraïment a aquesta experiència.

-    

•       Vaig acabar agraint el pes de la motxilla, sobre tot el dia de ventisca, boira i fred. Positivant. M’aportava “el caloré” a l’esquena.
•          Agrair els rierols per netejar-te el fang de les botes, plenes d’aigua i alguna que altra pedra. I les grans tifes per xafar tou!
•           Agrair una samarreta de 7 euros que va evitar que dos únics dies de sol no ens “achicharressim”
•         Agrair trobar aigua (fos com fos) quan a la teva botella només li queden 2 dits i tens la boca com un suro i 7 quilometres per endavant
•          Agrair fins i tot la sal, ja que em servia per ficar a estovar les meves ballofes.
•          Agrair el circuit d’aigua calenta per pegar-se una dutxa, i revifar els músculs. Gran invent!
•          Agrair tenir 3 euros per poder fer us de maquines per rentar i secar tota la roba que dúiem molla.
•          Agrair els esmorzars que ens feien pel nord, es trobava tot molt bo per poc que fos i t’ajudava a tenir una millor sortida.
•        Agrair trobar-te una teulada de dos pams en una esplanada gegant d’herba i amb l’aigua fins al coll, per poder canviar-se de roba...
•       Agrair les noves tecnologies en moment de pèrdua i angoixa. Gràcies Sant GPS i Sant Track. Gràcies als americans, russos o qui vagi enviant satèl·lits per aquests mons de Deu.
•          Agrair que en un menú de dia et puguin canviar una amanida per una sopa!!!! I que a sobre sigui de peix!!! Uuhhhmmmmm! Com la vaig gaudir aquell dia!
•          Agrair el betadine amb pomada. Gràcies a ell no acabàvem amb les tovalloles fetes una merda, o els mateixos llençols!

Ja veieu, algú dirà que no cal anar a fer una travessa per tornar-se agraïda. Doncs mira jo potser ho necessitava, ara m’adono que m’ havia oblidat.

Havia oblidat improvisar, havia oblidat la incertesa, havia oblidat l’esforç, havia oblidat la solidaritat, havia oblidat la concentració, havia oblidat a riure per cansament, havia oblidat conèixer/intimar amb tant sols un dia, havia oblidat rebre a canvi de res, havia oblidat a rebre amabilitat. 6 dies fora de joc. Perfecte!

No em vaig tenir prou amb aquesta experiència que 15 dies després m’apuntava a una sortida per fer el cim del Montardo. Només volia afegir que vaig deixar de ser verge, en referència a dormir en un refugi. Ostras aquí ja vaig petar de manera total la meva ZONA DE CONFORT!! Però us he de confessar que el més estrany per mi es que en cap moment em vaig trobar fora de lloc! Així doncs no crec que serà la meva única travessa.

Algú dirà que ara em faltaria fer un 3000, fer vivac i banyar-me amb pilotes a un llac. Tot arribarà o NO, ja veurem si m’agafa el rampell. No hem de forçar la màquina ni tampoc limitar-la sinó deixar-se portar.

A les dues companyes Anna i Imma, especialment a tu Imma amb qui vaig fer la major part del camí (i companys (des)coneguts Xavi i Jose) del camí,  ha estat un "patiment" molt divertit. Gràcies per aquesta experiència i... fins al proper GR 11. 

PASSET A PASSET

Avui he estrenat la temporada oficial amb bicicleta. Ja veig que soc dona de rodes, doncs m’agrada conduir cotxes, bicis i patins (aquest últim gran repte... truncat de moment!!)

Porto uns mesos de treball intern que tela!!! ara potser puc començar a dir que veig la llum. I ho puc dir doncs m’adono dels petits canvis i situacions que es van donant al meu voltant. 

Per començar tinc la vena creativa solta, però no del tot, doncs encara veig que en algunes coses em tallo. Observo més el que tinc al meu voltant i intento reaccionar menys, que no vol dir que No actuï. 

Per exemple me adonat que visc en un ciutat on les orenetes per sort encara es fan sentir per damunt dels cotxes. L’altre dia tornant de la feina em van fer venir el record dels inicis d’estiu al poble. Quan vivia a casa veia que ja havia arribat l’estiu quan estava al “solà” de casa mirant al cel i veient passar les orenetes com a boges d’un costat a l’altre, no sé perquè però m’atreia veure-les passar tant ràpid, mentre m’anava arribant l’olor de truita de patata que preparava ma mare dins la cuina. Aiiiisssshhhh qui la vist i qui la veu, tinc una conversa pendent amb ella que suposo intentaré resoldre quan pugui. Si ella vol i m’escolta està clar. Això ja donarà per una altre post suposo.

Be, on volia anar és al meu dia de bici d’aquest juny. El meu trajecte ha estat curt. De casa al taller i del taller a casa. Han estat uns 20 o 30 minuts per arribar-hi, anava xino xano ehhh. 

Pel matí quan l’he dut ja quasi em "foto" de cap amb un ciclista, aquest amb bici de carretera, cap dels dos anàvem pel carril bici, ell per la carretera i jo travessant pel pas de vianants o sigui per la vorera. Era un pas d’aquest llargs i quan estava al mig he sentit frenada i me’l veig frenant amb la roda del darrera derrapant cap al costat, a fet que jo també frenés, suposo que s’ha adonat i m’ha dit amablement “Passi, passi...” amb la rialleta, diguem de foteta que se li escapava, jo li he ficat cara d’emoticona i em sembla recordar que li he dit -gràcies, no ho sé.  Anava vorejant fins arribar al taller. Devien de ser les 11 del matí. 

Per la tarda l’he anat a recollir sobre les 19 hores i m’he trobat amb les següents situacions, just sortint m’he enfilat seguint el carril bici cap a la mitjana, estava ple de gent passejant pel mig, anava esquivant el que podia (sense immutar-me). En un pas de vianants, prop de l’EOI he frenat de cop, doncs ho veia venir, un conductor amb el mòbil a la ma parlant, el semàfor meu estava en verd, però... ha passat de mi com de la merda (l’he deixat passar sense molestar-me), sinó em fotia patacada està clar!. Segueixo pel carril i veig com s’obra una porta del cotxe, freno, deixo que surti la noia, em mira i reacciona “ui perdó” jo li fico rialla i l’esquivo, continuo sense immutar-me, però pel darrera sento que diu -“quasi em carrego una ciclista!!”. No n’hi ha per tant!!!però està bé que ho tingui en compte ;). 

Continuo, el carril bici desapareix, segueixo igualment però per la vorera. M’enfilo cap a l’hospital, veig parella gran, l’home es gira, em veu, li comenta a la senyora per tal de que s’aparti, al apropar-me començo a sentir-la com m’increpa, -“això és la vorera i és pels vianants, només faltaria que m’hagi d’apartar jo...” mentre parla es gira, em veu i s’aparta, jo passo a poquetttt a poquetttt, em ve al cap tota la gent que m’he trobat al carril del riu, però...igual té raó, veig al altre costat que hi ha carril i em canvio de costat. 

Segueixo. Ja prop de casa la vorera es fa més estreta i per tant decideixo continuar per carretera, ha estat un trosset curt, m’he trobat amb un embús, això ha fet que pogués tirar sense gaires cotxes, i al final per rematar-ho, arribant a casa frenada doncs a un cotxe li a donat per tirar enrere de cop, he hagut d’anar altre cop per vorera, que estava plena de gent, per tant he baixat de la bici i els últims metres han estat acompanyant la bici. Punt i final del trajecte!!

O sigui, una sessió perfecta per practicar la “matança” del meu Jo. Podia haver arribat a casa “cagant-me amb tot Deu i sa mare” però NO!, he gaudit del passeig. He arribat tant relaxada que fins i tot tenia ganes de fer cervesa ;).

M’estic adonant que hi ha altres maneres de veure les coses. Que puc controlar les meves reaccions i positivar-ho! I això, com deixar de fumar, no fa que canviï.

Just aquesta setmana, una de la feina em deia –hauries d’agafar algun càrrec! La meva resposta: Soc molt conscient que en aquest centre no seré profeta, com se sol dir. Ella em replica, - però has canviat molt! I la meva resposta: -que no us digui a la cara el que pensa, no vol dir que no continua pensant que això és una casa de putes!! (aquí m’ha vençut el meu jo, malauradament ). Que et saludi, parli i rigui amb tu no vol dir ni de bon tros que els meus principis i valors hagin canviat!! No t’equivoquis. Simplement intento mantenir les meves reaccions equilibrades. 

He entès que no cal perdre ni temps ni energia amb gent que es mostra inconscient i negligent amb els seus actes.

Puc tolerar la ignorància emocional, sobre tot de la gent més propera a mi, però no penso deixar que m’afecti o em causi patiment ni un minut més. No penso deixar que m’afectin les pors i limitacions dels altres.

El meu treball s’enfila en no deixar que ningú més parli, pensi o decideixi per mi i la manera més fàcil per evitar-ho és ESTAR PRESENT amb tot el que digui, faci i pensi. 

No em vull perdre ni un minut més de la meva vida.

Salut mental per a tothom!

BUDA, EL PROGRAMADOR INFORMÀTIC.

Quan una comença a netejar el  seu Disc Dur, pot ser per dues coses; o bé perquè t’ho indica el propi ordinador o màquina: “memòria plena” o bé per iniciativa pròpia com a manteniment.

En el meu cas m’he posat a netejar-lo o buidar-lo quan m’ha  indicat que ho tenia ple. Error!! Que em trobo ara??? Molt Spam i Cookies innecessaris, i el pitjor, una Memòria Cau “caòtica”.

Com deia, m’he posat mans a l’obra! i a partir d’aquest dia ha anat sorgint l’avís de canvis i/o actualitzacions, com el pesat de torn anunciant el Windows 10 per instal·lar. Que tu penses noooo, encara nooo, no estic potser preparada per aquest canvi, massa gran per la meva poca capacitat (de control) en aquests moments.

Al principi em costava, que si Windows vista, XP, 8... sempre tenir que canviar de software, era i és una putada, just quan començaves a saber-lo fer funcionar, just quan t’agradava la seva manera de fer, just quan et creies dominar-lo... zaska! En treien un altre.  I ara... altre cop canvi, Windows 10 , i no és que em vulgui resistir sinó que instal·lar-lo al meu Sony Vaio (que per tal que us en feu una idea, Sony ja no fabrica aparells d’informàtica, o almenys tablets) seria com intentar ficar un elefant dins un 600!!!.

Ja dies que et sents llesta i prens el control sobre la teva màquina o ordinador, un dia podria ser aquest de l’elefant al 600 i, altres quan et trobes anant al taulell de control!!! (Música de Psicosi)  Aquí sí que pots triar i remenar sobre tot en l’apartat instal·lació de programes. Jo fins ara havia pensat que instal·lar programari era necessari per al bon funcionament de l’ordinador peròoooo Error!!!! m’he adonat que alguns d’ells infecten o alenteixen el seu funcionament. Per tant ara intento instal·lar el que crec més necessari i que em passa??? Doncs que com sempre hi ha cops que encerto i hi ha cops que no.

Abans de instal·lar caldrà primer fer una gran neteja o fragmentació d’aquest arxius o carpetes. “LA GRAN BATALLA” : Algunes carpetes o arxius em costen molt poc eliminar, el/ les he processat tant poc que alguns/es no en soc ni conscient d’haver-les tingut.  Altres em pregunta la màquina si n’estic segura, m’ho penso un minut, i la reflexió que en faig és: no cal guardar-ho!! Sempre ho puc tornar a trobar pel Google. I altres m’avisa com una predicció, “Compte pot ser que eliminis contingut necessari per al bon funcionament”, en aquests missatges moltes vegades hi pares més atenció doncs per un moment sembla que algú t’observi, no estàs segura, et mires altre cop el programa, no et sona de res, mires data d’instal·lació i veus que es vella, i a més t’indica fins i tot que l’utilitzes poc!! Que fas??? L’elimines, està clar!!!!! Errooooor!!!!  Però el més puta no acaba aquí,  aquest error no el sabràs al moment sinó al cap d’un temps quan per exemple vulguis fer una gravació i taxannnnn!!! No et funciona el àudio!!!! Meeeerda! Segurament he fotut fora un còdec! I ara?? Quin trobo que li pugui anar bé al meu ordinador obsolet??? L Durant dies i dies et tornes boja, pensant que collons he fet!!! Et tornes boja prement tecles i tecles, preguntant al teu voltant, mirant tutorials youtuberos (la majoria de panchitos) buscant QUÈ COI ha passat?????? I moltes vegades la resposta és: NO TÉ EXPLICACIÓ. Que penses, com que no té explicació, llavors... perquè intento buscar-la? Ah sí, per solucionar el error que he produït no? Però quan t’adones que fa dies que hi estàs invertint atenció i res de res, llavors passes a l’estat de deixar-te portar pel nou funcionament del teu aparell. Quin remei!

Hi ha altres arxius però, que l’ordinador et diu: “no es pot eliminar doncs està sent utilitzat” i moltes vegades ni m’adono on està obert o on està sent utilitzat, busco, tanco i obro finestres i  res, quan ja et comences a ficar nerviosa pel missatge constant: no ho fas be, error, ets tonta o què??’ error!!  Llavors trobes l’arxiu que dius, ostrass o tenia als nassos!! Tot en qüestió de segons ehhh, no us penseu...Quan la pots eliminar et queda com un descans ja que per uns moments et veies lluitant contra una màquina, i això et comença a generar angoixa i ràbia. Et trobes com a perduda i absurda llegint cada vegada el mateix missatge acompanyat d’un clink!, clink!, clink!

Em podria allargar més amb la metàfora informàtica, però no vull seguir fotent-li puntada al diccionari informàtic ;)))) crec que amb aquesta pinzellada ja us he pogut fer cinc cèntims de meu no estat,  com dirien al meu poble “estàs com una puta xota”.

Tinc la meva ment (Hardware, Disc dur) amb bastanta merda (Malware) plena de pensaments i sentiments (Arxiu i Carpetes) erronis o en mal estat, necessito treballar i fer un canvi d’enfocament (Reset). M’està costant molt identificar el meu  JO (L’ordinador) separar-lo de la meva ment (Hardware, Disc dur). Intento ser persistent i entreno molt, m’he trobat amb molts mestres mundanals (Codecs) els quals he d’entendre que m’han ajudat en la meva millora, o treball. N’he de treure un aprenentatge o pràctica, això diuen no?. Només aquesta frase ja em donaria per un altre post al blog L.  De moment un d’aquest mestres m’està fent treballar “El no aferrar-me a les coses o a les persones” (canvi de Software). Em genera molts dubtes i sobretot angoixa, uns altres mestres em fan cultivar la paciència, i un tercer la compassió.

Segurament algú iniciat a les pràctiques Budistes em diria: “Caram no et pots queixar noeeee!!! Ets una privilegiada de tenir aquests mestres.!! I jo després d’una bona temporada observant tota aquesta moguda (merda o trencada d’olla etc)  li he de contestar:  Ja en tinc prou de mestres per practicar! Estic SA- TU- RA- DA, tinc la botella tant remoguda, a agafat tanta velocitat!! que la brossa ja em comença a rallar el vidre!!!! Crec que ja hauria de ser hora de trobar un mestre que em guiï (Instal·lació de nou programari, Codecs) que m’orienti a desxifrar o posar ordre al immens caos (Impressora) en definitiva, necessito un bon Antivirus!!! que de tant en tant em digui que l’ordenador funciona correctament, que (encara que jo sé que hi ha perills constants) em digui “No se encontró ninguda amenaza”. O millor encara, necessito una bona APLICACIÓ  que em guiï  en aquest riu d’aigües turbulentes, necessito UN PONT!!!! (Homenatge)

Tinc present que tot SISTEMA humà o no, pot en definitiva iniciar en qualsevol moment i quan menys t’ho esperes,  una autodestrucció que, una vegada iniciada es difícil de parar però NO IMPOSIBLE.

Ja veieu que em trobo en procés entre el món espiritual (ment) i els neuroleptics. Podeu estar tranquils i tranquiles mentre sigui jo la que ho expressi. Jajajajaj

Us deixo amb aquest vídeo homenatge. Que després de quasi 30 anys de no escoltar-lo i avui mitjançant aquest escrit m’hagi vingut a la memòria... m´he desfet L.  Ja veieu són aquelles petites coses amb que et topes i et senten de p.. mare.

See you soon