ENRAJÀ! o sigui, CONTROLA!

De tant que anem al cine últimament amb la Marta ja distingim entre pel•lícules comercials, “rollazos”, de sang i fetge, d’humor i, entre altres..., les que et deixen bon gust de boca, doncs aquest divendres van ser les que no sols et deixen bon gust de boca sinó que a més a més et donen que pesar durant dies i t’ajuden a créixer com a persona. El títol fa referència a la frase amb que suposo que tothom quan surt del cinema, així ens va passar a la Marta i jo, te al cap. La peli en qüestió és “Happy. Un cuento sobre la felicidad” , sí! tracta un dels temes més buscats en aquesta societat, la felicitat. La protagonista, és una mestra de primària de 30 anys i soltera, que quan la veus per primera vegada penses, - Aquesta va fumada tot el dia! Llavors t’adones que potser el fet de treballar amb nens i nenes de primària el cervell es contagia de la naturalitat i frescor amb que els nens/es ens delecten, als que llegiu això, si veieu la peli us invito a ser com la “Poppi” almenys durant una setmana, m’agradaria veure-us!
L’escena primera de la Llibreria, ja diu molt, no voldria explicar molt sobre la trama doncs no us voldria pas influenciar així que us diré la meva filosofia de la vida que jo en vaig treure al sortir.
És trist però començo a pensar que ser bo en aquesta societat és una missió impossible i fins i tot molt arriscada, la majoria no estem molt acostumats a que la gent, no coneguda, es preocupi, s’interessa, ens pregunti, ens ajudi i un llarg etc que es traduiria pensant que: ens volen “fotre” el pel, que són uns xafarders, que ens volen demanar alguna cosa a canvi, o que simplement ens atacaran.
Imagineu la situació: Pujo al bus, trec tiquet al conductor i li dic: - bon dia! Ha dormit bé avui? O anar al supermercat i a la caixera, quan està passant els teus productes dir-li: - quin cabell més bonic que tens, quin xampú utilitzes? Ó al noi/a que vent les entrades del cinema amb aquella veu que surt robotitzada dir-li: - segur que tens una veu molt maca, és una llàstima sentir-la així, m’agradaria poder-la escoltar, pots sortir un moment i dir-me alguna cosa?. Ja us podeu pensar les respostes, no? segurament tots imaginem respostes negatives, despectives, maleducades o pel contrari ens imaginem les cares dels protagonistes, cares d’Ou dur, és a dir blanques i allargades.
Per què coi no diem el que ens passa pel cap? Tal com raja! Jo crec que molts sentiments negatius com l’enveja anirien desapareixen, per exemple, si la noia de super em diu el nom del xampú en qüestió, se suposa que jo també tindria el pel bonic i per tant no l’envejaria. Per que sempre ho hem d’agafar tot pel costat que crema?, si li dic això al noi/a del cinema que creieu que faria? O que es pensaria?
Que és el que ens fa donar tantes i tantes voltes al significat o interpretació de situacions?. No estem acostumats a la Naturalitat, Sinceritat, Humanitat, i Amabilitat (La Poppi) sinó que estem acostumats a la Negativitat, Supèrbia, Humiliació i Agressivitat (el conductor).
I durant tota la pel•lícula, LA FRASE: Enrajà! Enrajà! EnrAJÀ!! ENRAJAAAÀ!!!! És el crit de guerra de la Societat (conductora) als que intentem ser com la Poppi, quan ens desviem dels cànons ja enquistats... ZASCA! Ens tallen el rotllo, i ens recondueixen per tal que no descol•loquem a la gent, som rars i punto.
Ja veieu que la peli dona per molt, i desprès d’això no vaig poder anar a dormir, evidentment, així que vaig continuar la nit amb l’Olga, la Rosa Mª i el Ramonet fins al punt de confondre en un vídeo al Jim Morrison (Cantant dels Doors) amb Camaron, ja us podeu imaginar com anàvem.
Dedicat a la meva cosina, la Teresa, doncs em comenta que està a la que salta, no, no, no això no pot ser! No et deixis portar...