ATAC D'EGOISME...

Durant aquests dies m’han passat coses amb les qual he reflexionat, com sempre.

La primera seria el fet de tres situacions ocorreguts amb diferents dies i gent però, amb un concepte en comú, l’egoisme! Us les descric a continuació:

Dia 30 de gener, la meva germana i jo estem assegudes al teatre principal per veure, “ojo al dato!” Un ballet rus fent dansa damunt l’escenari del principal, podria dir alguna cosa sobre l’obra però ara no toca, el que toca és que es van seure al nostre costat un família composada per dues germanes d’uns 35-40 anys amb les respectives nenes seves (deduïm que van a classes de ballet) i els avis de les nenes, i...! s’asseuen de tal manera que una de les nenes (uns 4 anys) la fiquen al meu costat, que penses, cal? No fora millor ficar-la entre les immediateses de la seva família estimada? O sigui entre l’àvia i l’avi per exemple?. Jo em mantinc quieta, a l’espera de veure la nena comportant-se com una adulta, ja! Il·lusa!, la meva germana, que ho nota, comenta amb to suau: - és monaaaa, que contesto, sí dona, és mona però no caldria que la tingues al meu costat, doncs bé, abreviant una mica, vaig veure la segona part asseguda dos files més enrere per que a la nena li havien comprat un enorme bossa de crispetes que devorava COM UNA ADULTAAAA!!!!, però clar, qui ha provocat aquesta situació?, el teatre? Que dius quins collons! amb la merda de só que té aquest teatre a sobre venen crispetes! ó, la mare de la nena no podia mirar de col·locar a la seva filla contorsionista, doncs la nena movia els colzes i les cames que donava gust, PROP SEU!!! ? que no sap la mare que una nena de 4 anys li serà molt difícil aguantar una obra on la música és avorrida, els personatges no parlen i a sobre no surt ningú amb pinta de “Bob Esponja”? primer ARGGGG.

Dia 31 de gener, amb la Meritxell anem a veure AVATAR, sessió les 8 de la tarda, la sala plena, entre la multitud, i per sort a bastants files nostres, un nen d’uns 2 anys, comença la pel·lícula, el nen, plora, somica, crida, parla constantment i tot això plantat de peu a la cadira, així fins acabar la pel·lícula a les 10:45 d’un diumenge. Amb la Meritxell esperem fora fent una cigarreta per veure la cara de nen prodigi, futur director i guanyador d’Oscars, que surt?... Doncs una família “Cheli” , suposo que amb la paraula us ho dic tot, però la frase de la nit va ser quan la mare va dir, textualment: “Que asco de hijo no hay quien te aguante!”. Com comprendreu els comentaris sobren. ARGGGGGGGG.

7 de febrer, amb la Olga anem a veure “Up in the air”, sessió les 7 de la tarda, entrem i busquem les butaques, quan veig que les nostres estan davant de, agarreu-vos! Pare, mare, filla d’un 6 anys i nen de MESOSSSSS!!!! Que encara no camina!!!, és flipant!!! És flipannnnt!, agarreuuu-me! La Olga que em veu vindre em llança un: - ai! Josse ja s’ho faran!, entenc el missatge que vindria a dir: a mi no em molesten, vull veure la pel·lícula, és el seu problema!. Era cert el problema el va tenir la mare que des de que va començar la pel·lícula fins al cap d’una hora, va estar fent pujar el nen per les escales, anava pujant i baixant, pujant i baixant, agafant al nen per les mans i fent-lo caminar, us ho juro que si em punxent no em treuen sang. Quan ja en vaig tenir prou de veure’ls passar a munt i avall, i sentint la presència del crio cada cop que es parava i mirava com em menjava els “ganchitos” que pensava: quita de ahí bicho! Vaig dir: Olga em canvio de seient. Vaig anar més endavant i al mig, lluny de les escales. Em giro a l’esquerra per veure qui tenia al costat i? UN NEN D’UNS 7 ANYSSSSS.

HOSTIAAAAA que potser el George Clooney està treballant pel CLUB SUPER 3?

MORALINA: Papes, mames jutgeu vosaltres mateixos/es perquè relaciono aquestes situacions amb l’ EGOISME... jo ja no tinc més paraules.