Si llegiu el concepte d’amistat al “Wikipedia” és força
generós en referència al concepte en sí, hi ha un paràgraf que me’l quedo,
vindria a dir: Hi ha amistats que neixen pocs minuts després de
relacionar-se i altres que triguen anys a fer-lo. Hi ha amistats que duren unes
hores i altres que duren tota la vida. Hi ha amics que es veuen una sola vegada
en la vida i hi ha altres que ho fan per moltes dècades.
(Actualment el concepte, irònicament per molts i moltes, és vist com un seguidor o seguidora teu, sigui via Instagram, Twiter o Facebook.)
Hi
ha gent entre nosaltres, potser vinguts d’altres planetes, segurament, que s’han
quedat amb el concepte que una amic o amiga ha de ser per tota la vida i que t’ha
de recolzar quasi de forma incondicional. Error de gran magnitud.
Hi
ha gent que no és conscient que l’amistat no es petrifica, sinó, que hauria de "mutar", créixer, canviar, millorar, empitjorar etc però sempre en continuo
moviment, com la terra. Qui no té una amiga o amic que surt de “fiestiuki” de
tant en tant i encara es mostra com quan fa 20 anys? Moltes vegades sorgeixen
de la misèria que hi ha al seu interior o entorn i surten buscant les alegries
d’aquelles noietes o noiets que tenien 18 o 20 anys, sense problemes, sense
responsabilitats, sense valors morals ni ètica aquí estimar. Error que s’acaba pal·liant
afrontant la realitat del seu interior, afrontant que tothom envellim i que s’ha
perdut moltes històries durant aquest 20 anys que ha estat desapareguda o desaparegut.
Com recuperar 20 anys perduts? Amb un anit de borratxera no, segur!
Quan
diuen que les amistats s’han de cultivar, s’equivoquen, són els moments i les
situacions les que s’han de cultivar, o tenir cura de com les portem a terme.
El sentit comú ajuda molt a mesurar les relacions. Per mi.
Em
fa gràcia quan recordo aquest estiu, durant un vermut, vam coincidir amb dues “companyes”
de les quals amb una he intercanviat moltes més situacions que amb l’altra,(aprofito
la semàntica que estic utilitzant ;) Vam preguntar-nos: - Que passa quan una
companya es fica a xerrar amb algú que es troba i et dóna completament l’esquena???
I evidentment ni et presenta ni te integra en la conversa?? Que fem amb ella? Li
ensenyem modals?? O comencem a votar darrera seu, eoo, eoo estic aquí!!! l’acceptem per ser la nostra amiga? O pel
contrari espaiem les trobades amb ella?
I
ha gent que, sembla ser tenim aquest do de “l’escapisme”. Podem passar de
sentir-nos necessitades a sentir-nos ignorades amb un “plis”. Eh, però nosaltres com si res!
Curiosament
conservo companyes i companys d’infància, companyes d’institut, companyes d’universitat,
companyes de treball, companyes de festa (companya de la companya) i companyes anònimes que busquen la meva
aprovació. No són moltes no us penseu, o sí, però si les escullo és
senzillament perquè no he de mesurar les paraules quan estic amb elles. I
sobretot perquè m’han donat GRANS
MOMENTS.
Moltes
vegades m’imagino un dia sense ningú al costat, sense família, sense
companys/es sense ningú! I la sensació no és negativa, potser perquè tal com
deia em nodreixo dels moment i/o situacions, soc una devoradora de moments! ;) Per tant el que ningú em pot prendre
o no puc perdre mai són el moments, i, si mai alguna demència entre a formar
part de la meva psique de poc em servirà tenir o no algú al costat, no recordaré ni els moments! ;).
A vegades penso que m’agradaria
tenir parella per suplir el que molts i moltes volen, que és: sentir-me recolzada, acompanyada, però sincerament, crec que m’afartaria. I tot i suposant que em recolzés, doncs
moltes parelles esquiven la soledat a cops d’ignorància.
Em
fan molta pena aquelles persones que esperen sempre alguna cosa a canvi, o que
actuen i participen de moments pensant que se’ls hi seran tornats. I de gent
que s’aprofita de la ingenuïtat d’algunes i alguns i converteixen les seves
accions en actes d’esclavitud. A certes edats això ja no hauria de passar, però
passa.
I
avorreixo als que quan els hi va bé, o diguem que els hi va com a ells els hi agradaria, s’enfunden
en una supèrbia o prepotència, obliden que els moments es queden i les persones
se’n van!! Actuen moguts pel seu propi EGO, emborratxats de felicitat temporal.
Jo no serè allí quan caiguin, això segur.
Hauríem
d’actuar tothom amb convicció als nostres principis, acceptant això sí, les conseqüències
tant positives com negatives que això pot portar. Ja sabeu que pot ser bo per mi
però no té perquè ser-ho pels altres, per tant compte en les nostres actuacions i sobre tot en les seves conseqüències.
Fa
temps, molt temps que en aquest camí m’escolto més el cor que el cap! I quan tinc la sensació
de VOLER FER, ho faig però quan NO en tinc ganes i sento malestar,
inconformitat, incomoditat, rebuig etc, simplement NO HO FAIG. Demani qui m’ho
demani.
Soc devoradora de moments no de persones.
M’apropo a tothom i rebutjo als aprofitats/des que fan us
de la seva tendresa per vendre situacions i/o moments incòmodes.
I...
recordeu com va dir Batman: - se’ns coneixerà pels nostres fets NO pels
nostres noms.
Salut per tothom!
