"MI VIDA ES UN PUERRO"

Vaig arribar ahir de Dag Shang Kagyu, algú de vosaltres us pensareu que vinc del Nepal o la Índia, que més voldria!!!! i pensareu: ja no té por a volar!!! ;)))))  doncs res de res, vaig arribar ahir de fer una estada de 4 dies al temple budista que hi ha prop de Panillo, o sigui a 1 horeta de casa. D'aquesta última sortida no se si arribaré a fer una crònica objectiva, doncs les vivències i sensacions han estat moltíssimes!!!.

Ja fa temps, anys, que he anat llegint algun que altre llibre sobre el Budisme,  poqueta cosa eh!!! Per comparar-ho, seria com la quantitat d’aigua que cap en un tap d’una botella de 8 litres, no de 20 litres, no, no, de més  de 1000 litres!!!, bé que és molt poquet el que he llegit. El següent pas que em vaig marcar després de llegir va ser practicar el Budisme, i així va ser que vaig anar a parar al Temple de Dag Shang Kagyu, concretament em vaig inscriure al curset de Karma Tenpa que ens va parlar sobre els vincles negatius i positius amb el nostre “JO”. Un monjo amb un sentit de l’humor exquisit,  amb ell he après a relaxar-me i entre les moltíssimes aportacions i comparacions que ens ha fet em quedo amb: - les Ulleres que portem en diferents etapes de la nostra vida i -“Mi vida és un Puerro”. Si ens veiem a fer el cafè, a la piscina o al gimnàs ja us en faré 5 cèntims ;).

No us faré un resum del curset, que va estar molt bé, això m’ho guardo per mi, em toca reestructurar les meves idees. El que intentaré és apropar-vos a l’AMBIENT, mitjançant les anècdotes, apreciacions, curiositats i observacions que vaig realitzar durant aquests 4 dies.

La primera i molt òbvia, la ubicació. El centre està al “cul del món”. La segona vegada ja no ho semblarà segurament, però la primera i amb la tecnologia GPS... un Cristo! Doncs no sé perquè coi passat Graus la dona del GPS s’entestava a portar-me per camins de cabres, sort que “la Menda” és tossuda i li vaig començar a obviar el comentaris de: A/500/llardas/ gire/ a la Izquierda/ (sí llardas! encara no ho he pogut canviar a metres)  m' hi vaig posar 1 vegada però 2 no!!! Quasi que hi deixo el cotxe.  Digui el que digui la dona del GPS vosaltres no deixeu la carretera!!  

Durant l’estada recomano la pujada  a “l’Enzina” i la visita als pobles de Panillo i Pano sigui de nit o de dia. A mi em quedarà Pano.

La segona,  els animals. Alguns i algunes ja sabreu la meva gran devoció a les aranyes, una devoció convertida amb fòbia!, doncs us he de dir que en aquest lloc s’ha produït el miracle!!!!.  

Despertar el primer dia de l’estada al centre,  anar cap al WC i fer la higiene matinal (06:00 h). Cara inflada de haver dormit poc (sons abruptes i pausats durant la nit) amb el ulls plens de lleganyes i miop davant del mirall, apropar-me per veure com està la realitat i.... veure una esvelta artròpode quelicerada respiradora d’àire als meus nassos!!!! Face to Face!! això no te preu!  Doncs sí nois i noies això és una de les coses que us heu d’acostumar a veure, aranyes al mirall, centpeus als rentadors, mosques traïdores de meditació i altres bitxos que t’esperen a la porta d’entrada. No us vull alarmar doncs s’hi conviu perfectament, fins hi tot vaig acabar ajudant a una papallona a sortir del menjador.

He trobat molt curiós com tots els insectes han acabat formant part del meu entorn amb tota naturalitat.

La tercera, el menjar. Si com jo, esteu acostumats/des a menjar, majoritàriament, precuinats, bocates, pizzes i pasta, esteu condemnats i condemnades a tenir els primer dies els vostres budells en continua revolució fecal. Els sons eren constants i forts entre nosaltres.  Amb això no vull dir que el menjar no era bo, al contrari, era ple de textures i sabors, algú va comentar que era menjar “Ayurvèdic”.  Entre altres coses em vaig trobar amb  la yuca, el tofu, el tempeh, el seitan, el jengibre i un llarg etc. Puc dir que durant uns dies vaig donar al meu paladar noves sensacions. Ja li tocava!!! En referència als sons “ultrabudellics” ho vaig solventar deixant de menjar el pa de cereals, exquisit! Però ple d’anomalies gàstriques.

D’aquesta feta segur que miraré més el que menjo.

La quarta, el visitant. Hi havia de tot com a totes les cases. Parelles joves i grans, gent que viatjava sola, gent que viatjava amb familiars, gent de Zaragoza, Pamplona, Madrid, València, Manresa, Ripollet, Lleida, Tenerife, gent tenyida, gent rapada, gent amb pírcing, amb tatuatges, amb  ossets TOUS,  gent amb ganes de parlar, gent amb cara de poques amistats... i un llarg etc, Vaja de tot!!. Podria resumir-ho dient gent majoritàriament vestida amb els típics pantalons bufats amples lligats als turmells, sabatilles quetxues d'estiu, roba ampla!. No us cal pensar en "que me pongo"? Val tot!

He de comentar que duran el 4 dies vaig tenir la sensació recurrent de que tothom em sonava, de que ja el coneixia. 

D’entre els visitants he de remarcar la troballa de la Loli també anomenada Susan, una senyora de Saragossa que va ser companya de fatiga durant el 4 dies juntament amb l’Alba, el Toni i el Luc, més endavant anomenats “Carmes”. No havia conegut a ningú que pogués parlar tanta estona seguida i amb un sol tema. Em vaig apropar a ella el primer dia al veure que no era la primera vegada que venia, així que vaig pensar que em podria informar, al segon dia ja no sabia ¿qui s’havia apropat a qui?, feia 36 hores que la sentia parlar, només callava al curset, (no sempre) i suposo que al dormir, (no ho se doncs jo dormia amb taps). Just al següent dia de la meva percepció onírica amb la Loli,  vaig conèixer a l’Alba amb la quan també vaig poder compartir els rosaris de la Loli i ja per acabar-ho d’adobar vaig conèixer al Toni i al Luc que aquests fins hi tot compartien estones individuals amb ella.

Em ficaré mística: El que aquí pot semblar un calvari, en realitat va ser un reflex del que fem tots i totes, que és centrar-nos amb nosaltres mateixos, els uns més que els altres,  així doncs el trobar-nos tots i totes  va ser com una tasca compartida per treballar l' aversió, la tolerància i la paciència. Buda sempre està atent ;)

En l’acomiadament la Susan es va mostrar, com tots/totes nosaltres, molt agraïda doncs, com ja ens havia explicat, s’emportava 4 amistats, una foto amb el Karma Tenpa i anar a veure la pluja d’estrelles a Panillo. Era la felicitat personificada.

La cinquena i última (observació, curiositat...), els/les residents i/o col·laboradors/res del centre. Una de les coses que vaig poder apreciar és que el grup era bastant tancat, ara però, escrivint i havent realitzat el curs, m’adono que no és que fossin tancats o tancades sinó que ets tu qui ha de voler apropar-se a ells o elles, ets tu com si diguéssim has de tenir la necessitat, has de ser tu qui els hi demana ajuda. Si tenies un dubte o necessitat te ho resolien molt amablement però sinó, passaven pel teu costat de forma sigil·losa i discreta i amb el cap baix. En un moment del curs se’ns va explicar que els Monjos o Lames no oferien cursos sinó que ho feien quan se’ls hi demanava. Doncs em sembla que el funcionament dels residents era així.

Dir-vos que si decidiu anar a fer la visita al centre potser tindreu la sort de trobar-vos amb la Lola, una de les residents o col·laboradores. És discreta, amable, i transmet serenitat, aporta molt al centre doncs organitza les estades dels visitants, inscripcions, reserves telefòniques i ensurts que hi puguin sortir, tan senzills com la cerca d’un coixí o d’una manta però que en un moment donat poden ser tant necessaris per tenir una bona nit. Penseu que quan jo hi vaig estar potser hi havia unes 70-80 persones a l’alberg, més els del càmping i  els que venien només a passar-hi el dia.

 Per acabar, durant els 4 dies que hi vaig estar, el AQUI I ARA van ser presents en un 100%. Que vull dir amb això?, doncs que van ser 4 dies on m’era molt difícil recuperar pensaments que tenia abans d’arribar-hi, o sigui és un lloc ideal per desconnectar totalment i si a més a més pots fer algun dels cursets, això et dona peu a tornar amb una bona pràctica mental i/o amb la ment una miqueta més clara. I si teniu la sort com jo de trobar a les “Carmes” (Alba, Toni i Luc)  podeu tenir unes sobretaules i unes xerrades en el  Karmayoga de l’Alba que et donaran peu a estar les 24 hores del dia feliç com un anís. ;) 

Hi hauria molt més a explicar però millor que ho visqueu vosaltres si us decidiu ;)

A la Lola que em va fer obrir els ulls a ser més discreta, i a veure que no tot ha de ser qüestionat i abordat i, que la curiositat d’uns o d’unes com jo, pot ser la incomoditat dels altres, cal tenir-ho en compte si volem ser millors persones i ajudar als altres. ;)

Bona estada!

"KETXUA'S WORLD"

 (Títol en honor a una marca del Decathlon i la ruta Quetzal)

Ara que ja començo a estar més “curtida” intentaré fer un recull de reflexions d’aquest “mundillo”, de les meves en particular. Jo crec que només he conegut un 25%, per tant queda molt per conèixer , cosa que jo no faré!

Començo a tenir els peus d’un Hobbit, amples i de dits gruixuts, porto un any rebentant tots els mitjons, tot i portant les ungles a ras! i,  a sobre “les veïnes de barri” (grup de WhatsApp) hem van dir que tenia les cames com un futbolista, amb tot això, és hora de fer un reset muntanyenc.

No entenc molt bé el que ens està passant. Si només hi entréssim els solters i solteres pensaria que és per una falta de sexe, però és que això també contagia a gent amb parella, que... clar també potser per una falta de sexe, tenir parella no va lligat a tenir sexe, no? ;). Altres opcions serien: tenir alguna cosa a fer els caps de setmana, i/o buscar altres relacions fora de la feina, instints de superació, conèixer entorns, preparació física, respirar aire fresc, veure vaquetes ;) i un llarg etc. Doncs ara descobriré que em mou a mi.

L’altre dia després de fer una matada caminant, no cal dir el nom tampoc es tracta d’estigmatitzar el lloc, vaig acabar amb 8 o 9 hores de caminada per fer 19 quilòmetres i alçades o desnivells de 2300 aproximadament, tot suportat amb les meves cames i, més concretament, als turmells,  músculs adductors i altres parts del cos, que pateixen les baixades infinites de gespa abundant i forats formosos. Així vaig acabar amb el meu  genoll dret que s’expressava amb les següents paraules :  capulla! Idiota! no en tens prou encara???? Doncs toma punxada! toma punxada! I, tot entomant la última picada al braç esquerre d’una ortiga estratègicament col·locada, vaig sentir com una veu celestial em deia: “quedat amb lo bo” i jo vaig respondre:” i que ha estat lo més bo?” Resposta: les vistes!.  Les viiiiisssstes???? Vaig pensar, tenia raó, però és que les vaig haver d’observar amb 2 minuts, 2 tristos minuts. Estirada a terra desprès de menjar un “bocata” de pernil, una barreta energètica, i un “xupito” de vi. Em vaig ficar donant el cul als meus companys i companyes, vaig pensar ara és el moment i... només va durar 2 MINUTTTSSSS, DOS TRISTOS MINUTTTSSSSSSS!!! Per gaudir de les panoràmiques.  El moment es va trencar quan algú va dir de continuar. L

Així que vaig pensar, això no està fet per mi, necessitava un temps per interioritzar tota aquella magnitud i sintonia de colors i estructures, totes col·locades de forma harmònica, envoltada de silenci i de perfums transparents. El que seria la Síndrome d’Stendhal a la muntanyesa. Necessitava pensar en la gent que hi hauria passat per allí,  la formació i composició, les bèsties que hi deuen d’acampar, com serien les nits allí?... ho necessitava per quedar-me amb “lo bo”, quina empanada no? Però m’hagués agradat poder-ho fer. Sempre em quedarà París.

Ara ja sé que aquest tipus de sortides no estant fetes per mi. Hi ha de tot com a tot arreu, però no em cal! M’he trobat gent molt amable, amb qui enganxes molt aviat el ritme de conversa, d’intimitat, de complicitat, d’ajuda... etc però d’altres, que encara ara no se, ni com es diuen ni de que treballen, res de res, i a més a més quan els hi preguntes et contesten amb un Sí o un NO, i amb cara de Poker o de perdonar-te la vida! (Lídia, Meritxell, Olga ja sabeu de que parlo no?). Altres persones hi ha moments et fan sentir del grup i, els mateixos/es quan més necessites que t’acompanyin et sents dir que fas anar lent el grup!!! Que penses: Cal anar coronar el més aviat possible???  Amb tot el meu respecte pels qui així ho prefereixen. Però a mi no em cal!

Està clar que apuntar-te a una sortida i pensar o fer-te creure, com alguns o algunes et volen fer creure, que ha estat un bon grup!... és tradueix com: ha estat bé mentre ha durat, “siguiente!”. I llavors arrosseguem mals d’esquena! (Guinyol a la Metafísica: potser no és la motxilla la que pesa)

Mai m’hagués pensat que anar a fer trekking seria tant estressant o similar com anar al cine, quan hi portes unes quantes setmanes al final no saps qui era l’actriu o director, si era rodada a París o a Malaga. Suposo que el fet d’anar amb guia és això, no? O, que totes les masses fan mal o multipliquen la ignorància. Almenys el meu cervell no està entrenat per digerir tanta informació i de manera tant ràpida, això fa que moltes vegades em senti  encara més ignorant. Se que ho he après però ves a saber on ho he posat! Ho tinc a la punta de la llengua! ;)

Durant tot l’any ja m’he deshumanitzat prou, parlo en l’àmbit laboral,  no voldria ara fer-ho mentre gaudeixo de la muntanya, és per això que he arribat a la conclusió que si faig una altra sortida, o la faig SOLA, que ho veig una mica improbable, o la faig amb gent del meu entorn, per això soc com soc, per la gent que m’envolta, soc persona de compartir els moments d’esforç ;) i d’assaborir les coses i idees, poc a poc. I de les que penso que:  una retirada a temps és una victòria. Els meus músculs i tendons m’ho agrairan ;)

Una de les coses que em quedo de tot això seria els detalls de monitor, com per exemple: portar una botella de vi fins al cim!!!  Ho carregar-te una botella d’oli, tomates, formatge i fer-te el “bocata” en directe, després de fer uns quants quilometrets!. Aquestes són les petites coses que marca la diferència en les activitats que, tot i voler-les introduir, alguns i algunes encara ens ho mirem amb estranyesa. (On vas amb tot això ens faràs fer tard home jajajaja). Però la veritat és que em quedo amb això, introduir aquests aspectes més rústics i casolans o plens de senzillesa i deixar apartat per uns moments el món de Salomon, Edelrid, Mammut, The North Face... propis de les altes esferes competidores en tots els camps, tant els de gespa com els d’or, de ven segur que ens ajudarà a ser millors persones.

Em sabrà greu si hi ha algun muntanyès o muntanyesa que al llegir això és sent ferit o ferida, encara que ho entendré perfectament, no passa res, una de les altres coses detectades en aquest “mudillo” és la manca d’humor negre, rossa, groc... definitivament la manca d’humor. No va per tothom eh!!!

Gràcies a tots i totes que, de manera inconscient,  m’heu obert aquesta nova faceta al “món ketxua”.

Quedarà pendent fer un “Runnig’s World” o Cicling. Estic explorant aquests camps ;)))))))

VOLER ÉS PODER!!!!

Fa 5 dies que ma germana va complir els  50 anys, casi res, ara que ben mirat cal felicitar-la i demanar-li que no perdi  aquesta aura entre infantil i innocent que com diu el meu cunyat, deu de ser genètica, i deu de ser veritat... Ma mare sempre ha comentat que ella fins que no va fer els 65 no va notar diferències, les diferències venien a dir els passos de la decadència que comporta, més que anar fent anys, seria anar sobrevivint a les situacions dolentes i/o negatives, ara fa 5 mesos en va fer 75 i a vegades encara em sorprèn amb actituds infantils!!!

Ahir amb la Meri (Meritxell que mai ningú li diu) vam embarcar-nos en una petita aventura. Per l’ocasió ens vam posar unes samarretes, ni més ni menys que del CAR, Centre d'Alt Rendiment. Vaig anar a fer un curs a Sant Cugat i vaig pensar que eren ideals per la nostra nova aventura “trekiana”.

Un grup del gimnàs vam anar a fer Kayak al pantano de Grados. Després de 14 quilometres caminant, vam arribar on estàvem els kayaks, i per sorpresa nostra ens vam embotir en uns monos de neoprè, no se si algú ho ha provat, us ho recomano, a mi me'n va tocar un amb unes quatre talles més grans, però ja se sap en situacions així, et fiques el que et diuen, és la frase aquella: “Señor! Sí Señor!!!.  No entraré amb detalls de com el notava entre el meu entrecuix, només us diré que fins a la barca vaig tenir que caminar com un Robocop.

Just a la sortida ja em vaig veure a l’aigua, la noia que ens va donar l’embranzida ho va fer amb tanta força, que no mala llet vull pensar, que durant uns minuts vaig veure com la terra es movia i jo no hi podia fer res, la meva cara devia de ser una EMOTICONA gegant, doncs us juro que em veia de morros a l’aigua verdosa que teníem a tocar de mans. Una vegada tots a l’aigua, ja va començar el mal temps i les prediccions per arribar a port, teníem pel davant 8 quilometres de rem!!!! Plovent, amb les cames garratibades de caminar, i xopes fins al moll de l’os. Què més volia a punt de complir els 43?

Com podreu entendre amb tot això i, insisteixo, amb 8 quilometres per endavant ens vam desmotivar. Les CARGirls estaven desmotivades!!!!, és aquell moment de l’excursió que et preguntes: “què coi hi foto jo aquí”?

La nostra tècnica era caòtica, cada tres remades perdíem el nord i havíem d'intentar girar per tornar-nos a ubicar. Les forces minvaven.  Anàvem les últimes! Per sort!!! vam causar pena a un dels monitors el qual amablement ens va enganxar amb el seu kayak, el noi i l'acompanyant que portava ens van portar remant, nosaltres també òbviament, fins arribar al grup. Que va passar desprès??? Doncs que es va despertar la vena competitiva de la Meri i, al crit d’ESPARTANSSSSSS! Vam “despegar”! Sí,  no se com ho vam fer però ens vam distanciar del grup uns 300 metres!!! Que fort!!  Fins hi tot vam servir per a un dels monitors com a ganxo per a superar-se, ja que havia d'estar al davant de nosaltres, havia de marcar el ritme, quan hi penso!!! És la picaresca aquella que si saps que et ve algú pel darrera et dones més manya, jajajaja era com quan ets petita que jugues a “Pic i pagar” Correíem uns i unes darrera dels altres per passar-nos la “Pesta”. Com que jo era el Timó quan volia corre més només calia que li digués a la Meri: Corre que ja ens tenen!!! D’aquesta manera li sortia altre cop la “Vena competitiva” ;))) ens picàvem i com a conseqüència ens distanciàvem més del grup,  començàvem agafar ritme fins i tot hi havia moments que frenàvem o giràvem al mateix moment sense dir allò del principi: dreta-esquerra, dreta-esquerra, dreta-esquerra... ara només fèiem que riure, no se si de cansament o de sorpresa per veure el que estàvem fent.

Teníem remordiments pels que ens havien remolcat, vam quedar que al arribar a port els hi pagaríem una cervesa. El tema de les samarretes del CAR també ens va donar molt joc, de tant en tant anàvem fent el crit dels Espartans, un cop ens va contestar un Burro que va sortir d'entre la malesa, hi va haver un silenci, no enteníem res,  però anàvem fent, fins hi tot vam entendre aquest esport com olímpic!!!, i per acabar-ho de rematar la Meri va reflexionar: -Ostras!!! si tinguéssim 20 anys menys podríem anar a competir!  Gran reflexió!!! jajajajaja que ens porta a una gran lliçó de la vida.

Vull transmetre des d'aquesta petita aventura, que malgrat unes ampolles a les mans i la percepció d'altres músculs dels braços que desconeixia com fer-los funcionar, avui més que mai us puc dir que l’edat és un estigma, molts i moltes ja ho sabíeu, el missatge és per aquelles i aquells que a partir del 35-40 ja llencen la tovallola, i culpen de les seves dolences a l’edat, quan ho haurien de fer als seus estats emotius i mentals.

De la mateixa manera que no hi ha una edat concreta per morir, suposo que tots i totes tenim morts presents d'infants,  de joves i de grans, tampoc hi hauria d'haver edats concretes per fer les coses.

Ens hauríem de guiar més pels nostres impulsos que per la nostra edat.

Estic destrossada, no perquè tinga 42 anys sinó perquè no practico kayak cada dia en un centre d’alt rendiment. ;)  Estic pletòrica perquè ho vam aconseguir!!!!!

Ara bé, tinc l’edat suficient per si cal abandonar, abandono!!!! amb tota la dignitat i sense vergonya, jajajaja, això és el bo d'anar complint anys!!! Que no et cal demostrar res a ningú!!!

Els petits canvis en les actituds són poderosos (Original: Els petits canvis són poderosos!!. Capità Enciam)

"CARTA DE AJUSTE"

RADIO NACIONAL DE ESPAÑA, qui no recorda aquestes sigles RNE o TVE, i el millor “Carta de Ajuste”, que mirat ara penses “Ajuste” de què?  Si total a molt estirar hi havia dos canals per coincidir!!! Tota la família allí “empotrats” al televisor o alguns amb el cap aixecat mirant cap dalt, doncs hi havia cases, com la meva, que no sé perquè teníem la tele a tocar del sostre, i a sobre la miràvem amb cadira de fusta, no com ara amb les famoses Cheslong, van tenir que passar molts anys per veure arribar el fabulós “Tresillo” a casa meva, suposo que deu de ser “tres sillones en uno” ni idea!

Si em remunto a la meva infància i adolescència em venen al cap les següent situacions: la primera la final de “Marco” un sagramental!!!, la segona, la curiositat per tenir una amiga amb cadira de rodes, “Heidi”, la tercera “la Abeja Maya” una ecologista avantatjada intentant sempre apagar focs als prats i la última, els diumenges a la tarda mirant “Comando G” la meva primera atracció física per uns dels components, el Jason. Més tard va arribar “Mazinger Z” la que seria la primera versió de “Bola de Drac Z” i la silicona convertida en una arma de destrucció massiva, el mascle: “puños fueraaaaa” la femella: “pechos fuera” pechos? No tenia punys la "robota"? Podien haver utilitzat altres parts del cos per fer una matança, que tal: “Cruce de rodillas energéticoooooooo”,  buf! i així vaig anar creixent durant la meva infància.

En l’adolescència la cosa ja va ser més dura, recordo “Dallas”, “Dinastia” i “Magnum” el que vindria a ser ara “Yo soy tu dueña” “Gran Hotel” i “CSI Miami”, òbviament sabeu que n'hi moltes més , moltíssimes més, que no cal nombrar-les doncs no acabaria mai, algunes és la cinquena vegada que les reposen, només cal donar una ullada a 8tv per recordar-les, ara fa dies que no sento “Ey Baby que pasoooo” Ranger de Texas... pobre home! si ni mon pare se’l mirava ja .  Recordo una temporada que arribava de treballar feia zapinng i... Ey baby que pasoooo, arribava de marxa a les 4 de la matinada i... Ey baby que pasoooo, començava a tenir paranoies i tot!!

Ara bé, quan es va aixecar la veda al canals, el que em va sobtar més van ser “las mama chicho” de TV5, però no ha estat fins ara amb la TDT que ja la flipo!!!! Primer vaig pensar que seria un chollo, doncs tenir tants canals era com pagar el Plus!, Deu meu que ingènua! Continuo veient la tele com abans amb dos canals, doncs tot es resumiria, amb una infinitat de Sèries , repeticions a tota hora de les mateixes pel·lícules, els famosos Reality Shows, i per últim el més nou, els programes “Gore” que estant sortint com els xampinyons, títols com Gandia Shore, Billy  the exterminator (encara per estrenar), Embargo por sorpresa, Los pujadores, Empeños a lo bestia, Expedición impossible, 1000 maneras de morir, Cuerpos embarazosos, Urgencias Bizarras, Hombres tiburón, Carreteras del infierno... i paro aquí doncs us juro que no acabaria mai. No se si els hi heu donat una ullada, jo us he de confessar que en tots hi he reparat almenys dues vegades, no és que enganxin és que el que fan i diuen és “apostoflant” jajaja bonica paraula!!! Es que no tinc paraules per definir-los.

Els de Gandia Shore, vaig ensopegar un programa on una de les “buenorres” estava apunt de “F....” amb un Musculman, no el que menjava alls, sinó un d'anabolitzants i ossos, quan de cop i volta ella va i es fot un pet, tal qual, al tio li comença a venir “Basques” i ella comença a “descollonar-se” fins al punt que va i és pixa!!!! El Musculman amb cara de flipat, els ulls li sortien del cap, i la tita se li desempinava, i ella amb posició “Mahoma amb tanga ” no parava de riure, i dir.li que no passava res... que fort! Continuava volen el polvo!. Apostoflantttttttt!!!! Vaig fer zàping òbviament ;)

“1000 maneres de morir”, Deu meu!!! Aquest programa l’aguanto poc, a la tercera mort ja m’agafen espasmes musculars de fer  tants AAIIISSHHHHOOOOSSS, la del perruquer, la última que he vist,  es mort desprès de tirar-se a les seves clientes i va fins al cul de tot, un dia quan es queda sol, perd el coneixement, no m'estranya!, amb tanta mala sort que cau damunt de la planxa del cabell al seu coll, evidentment el coll se li acaba fonent fins a obstruir l’aparell respiratori, “apostoflannttttt”.

Que coi passa? Llavors surten els intel·ligents del país fent un decàleg contra la corrupció i en un dels punts demanen “Educar en valors”, tindrem feina nois i noies!!

Jo em quedo amb la següent imatge real que us explico, ja sabem que la realitat supera la ficció. Un adolescent (?) a punt de complir els 19, al corral de casa meva, amb una aixada de pagès, d’uns 50 anys de treballs al camp, tota una relíquia ideal per gravar: “1000 maneras de hacer el gilipollas y terminar en el hospital”, tirant-la amb tota la seva “malallet” al terra, damunt una soca serrada, i no una vegada sinó 20 vegades!!!!, i no plantat sinó fins i tot amb embranzides saltant d’una pila de totxanes, igual que el sioux “Toro Sentado”. “Apostoflantttt”

I ens parlen de valors?  Primer cal que tornin a posar la “CARTA DE AJUSTE”.

Tot això costa de pair! Que vagi de gust! ;)

QUE TINGUEU UNS BONS DIES!

MEDIOCRE. Adj. D’una qualitat mitjana, d’un escàs valor o mèrit. Un poeta mediocre. Una poesia mediocre. (Enciclopèdia Catalana).

Arribar als 70, 80 o 90 anys i pensar: He tingut una vida mediocre! Pot fer que una es plantegi poder fer coses amb sentit i fins i tot d'utilitat, no només per mi sinó pels altres.

Sinó ho fa la immensa majoria és potser (hipòtesis) per les dites i/o refranys que ens han acompanyat en aquesta vida i, més actualitzat serien el que s’anomena: Aforismes

Hi ha moltes definicions però jo em quedo amb la que surt a la “Wikipèdia” ;) Aforismo (del griego ἀφορίζειν, ‘definir’) es una declaración u oración concisa que pretende expresar un principio de una manera sucinta, coherente y en apariencia cerrada.

Exemple d’Aforisme: Amar significa no mirar a los ojos, sino mirar juntos hacia la misma meta.(A. De Saint-Exupéry)

Que bonic! Així ens va alguns /nes...

Un professor ens va dir una vegada : la intel·ligència d’una persona es mesura a partir de la quantitat de refranys que sap utilitzar i/o relacionar. A partir d’aquell dia he intentat relacionar-los i amb poca gràcia ja que soc de les que els barreja. Per exemple: “Mas vale pájaro volando que ciento en mano” que quan ho vas dient ja veus que no vas bé. L I acabes amb un ... Bé el que sigui!!

La primera dita o refrany que em va impactar va ser el que em va dir ma mare passejant pel poble, devia tenir uns 25 anys, “Mort Anton que el que es queda ja es compon”.  Ho aplicava a una senyora del poble que no feia ni un mes que el seu marit era mort i ja en tenia un altre. Que penses doncs ja ho diu la dita... doncs ja ho fa bé, no?

La que també m’agrada força i m’hi trobo bastant és la següent: “ A Dios rogando y con el mazo dando” a partir d’aquest dia ja no vaig veure la religió amb els mateixos ulls. Ni als que van a missa els veig tant bones persones, em dóna que pensar que hi van per quedar-se amb la consciència tranquil·la. Punyateros i punyatereessssss...

Ja us ho dic tant les dites/refranys i aforismes (a partir d’ara DRA) ens ho fan creure tot, o si més no, són com la història de tots i totes, ens marquen el que anirem trobant en aquesta vida.

Si xafes merda et diuen que porta sort, “Mal de muchos consuelo de tontos”, i a sobre compres loteria per si de cas!

Perds la feina o trenques amb el noi/a “No hay mal que por bien no venga”

Et decep un/a companya de feina. “Les aparences enganyen”

Quan estàs fart de ser generosa acabes pensant “De fora vingueren que de casa ens tragueren” i ja ho remates amb un: “ Cadascú a casa seva”!

“Qui la fa la paga” no faré comentaris... per no ferir sensibilitats. Lligat amb aquesta se li podria dir al Sr Urdangarin “ Dime con quien vas i te diré quien eres”. Ó “De Joseps, Joans, Maries i Ases n’hi ha a totes les cases”. Aquest tipus de persones no s’escolten els DRA aquí podeu veure la diferència amb la gent com jo que porta una vida mediocre. ;)

“Qui canta els seus mals espanta” Coi si així fos de fàcil, estaríem cantant tothom pel carrer.

Podria continuar i no acabaria mai... “El que no vulguis per tu no facis als altres” “No por mucho madrugar amanece mas temprano”, pobre Guardiola!! va estar fi quan va dir allò de: I recordeu; si us aixequeu ben d’hora ben d’hora... La d’acudits que van circular per les xarxes, i és que,  va anar en contra d’una dita. Aichhssss. Ja veieu les influències dels DRA.

Tot això ho ha iniciat  una frase que a final d’any sona molt “ Any nou vida nova”.

No és més que un crit a voler canviar les coses però,  com quan xafem merda, i no ens toca la loteria, doncs aquesta, diguem exclamació, seria una il·lusió que només fa incrementar les nostres frustracions.  El típic que comença al gimnàs i dura 3 mesos, la típica que inicia una col·lecció i que acaba essent un niu de pols, la que vol deixar de fumar i al febrer ja torna al mateix ritme. Amb tot el meu respecte a les persones que ho intenten però...

Ja està bé que ens hagin volgut vendre tant de temps la moto de que any nou vida nova.

Doncs jo dic NO!! . Un any nou vol dir: continuar amb el mateix, aguantar la feina que fa dos dies tenies, o en els pitjors dels casos continuar buscant feina, vol dir continuar amb els mateixos programes a la televisió, els d’hivern i els d’estiu, vol dir continuar veient les pel·lícules del Divinity, Paramount... repetides cinquanta mil vegades, vol dir tenir els mateixos horaris, vol dir tenir les mateixes sèries de tv repetides, vol dir tenir que aguantar dia a dia als polítics, vol dir tenir que aguantar als veïns pesats del 4t, vol dir continuar fent el dinar, sopar, esmorzar...

I, amb tot això m’alegro de no pensar “any nou vida nova” perquè voldrà dir que continuo amb els mateixos i mateixes de sempre, amb els que ens envolten i voldrà dir que has acabat un altre any amb tots els teus éssers estimats, que de moment ningú s’ha quedat enrere. Així que jo em quedo amb “ Qui dia passa any empeny” i “que el millor està per vindre”.

Ja veieu sóc “mediocre” doncs he acabat amb dos DRA, dites, refranys i aforismes.

Que hi farem! De moment que tingueu una bona nit! Un bon hivern, un bon aniversari, un bon sant, una bona primavera...

LA CASETA VERDABLAVA

Avui quan anava a la classe de “Pilates” m’he quedat sorpresa. La monitora que tinc a Body combat, m, ha comentat que deixava el gimnàs. Tot ha començat quan li he preguntat pel sopar que havien tingut aquest divendres. No sé com anat la cosa però amb 10 minuts, els que he arribat tard a la classe, m’he assabentat que està passant per un d’aquells moments que vull ben lluny de la meva vida i de la dels que estimo! 

Com diu, sinó recordo malament, l’Agustina s’han de cremar etapes en aquesta vida. Jo encara no havia trobat el sentit a la vida fins avui, que fort! Potser m’he passat ara! Però ha valgut la pena anar al gimnàs.

Quan em parlava aquesta noia, la Monitora, l’he vist confusa, perduda, com derrotada...però amb un objectiu clar: Deixar el que està fent, doncs no li aporta res o no ho fa motivada, segons ha comentat.  M’agradat!. Fa uns 7 anys vaig fer el mateix i encara recordo el dia com si fos avui, deixava una feina de 3 anys per quedar-me a l’atur, el motiu: massa injustícies i actes incoherents. La cara dels meus familiars un poema. Quan es pensaven que tenien la “nena” col·locada, va i ho deixa!  Però la dita “No hay mal que por bien no venga” ha estat l’aforisme que m’ha anat ajudant. Li he explicat a ella i l’he felicitat per la seva decisió valenta, els 32 anys és una bona edat per cremar etapa o fer un gir de 180 graus, jo en tenia 35!

Sempre que he canviat de feina, que ha estat molts cops, me ve al pensament una companya d’universitat que va començar a treballar quan va iniciar les pràctiques, al mateix lloc que les realitzava, ara farà 19 anys, 19 anys!!!!! Deu meu! Jo admiro aquestes persones que poden estar 19 anys de la seva vida treballant en el mateix lloc!, Fent el mateix, veient moltes vegades a la mateixa gent... i segur que com ella n’hi moltíssimes. De veritat que us admiro! Com us ho feu? Vull saber el vostre secret! ;)

Ara aviat farà 4 anys que estic al mateix centre treballant i ja començo a notar-me inquieta, el per què? No ho sé, és com si de cop em quedés sense aire, com si necessités un reset, em sento plena molt plena!  Suposo que hi ha persones que aquesta situació la superen tenint un fill o filla, passant de solter/a a casat/da, de lloguer a comprar... la majoria van canviant d’estat, i jo, suposo que perquè m’he deixat portar per les inquietuds de conèixer coses noves, que no vull dir que els/les altres no en tinguin, però com m’estic adonant, són molt diferents. Potser és això, que tinc un EXCÉS d’inquietuds!

No seria que NO m’omple el que faig sinó que és una sensació de tocar sostre. La necessitat d’obrir altres portes!

Intento buscar estratègies, com per exemple, en una entrevista el Gran Wyoming, va comentar que li agradava que hi hagués gent més rica que ell, així el seu objectiu a la seva vida seria el de treballar per poder assolir algun dia el que els altres tenien, i ell és conscient que això no passarà per tant, és el que el mantindrà poder anar tirant al llarg de la seva vida. (És el que va dir més o menys o almenys és el que em va quedar a mi).

Últimament quan vaig al gimnàs passo davant d’una caseta verdablava que està en lloguer i sempre que hi passo pel davant sospiro, i m’imagino vivint en ella, movent-me entre les diferents finestres, pensant en la de gent que podria invitar, trobades, soparets. Etc. I avui després de la conversa amb la monitora, al tornar a passar pel davant, he pensat: i quan la tingués que? Aixxssshh!

Total que he arribat a la conclusió que hauré de ficar unes dosis de CONFORMISME a la meva vida i així poder anar trampejant aquest llarg camí.

Qui pogués està a l’edat del meu nebot, que el pobre, recent operat de les angines, està dolgut doncs es perdrà una festa a la “Florida”. Es la meva primera vegada, amb 42 anys que trobo en falta els 18!!! Potser ja he començat a ficar CONFORMISME en la meva vida! ;)

UN SOL NOM

Soc professora, ja se que molts de vosaltres ja ho sabíeu , però més que res per si es connecta algú de Nova Zelanda. Des de fa  4 anys funcionaria i, l’altre dia com moltes vegades estava tornant a justificar el meu horari i el meu sou davant el meu cunyat. Es veu que una funcionaria se li va queixar de que havia de fer més hores i cobrava menys.

Que jo recorda mai m’he "fotut" amb cap ofici. Fa temps en un altre escrit vaig donar a conèixer la quantitat d'oficis pels que he passat fins arribar al que tinc. Puc dir que no he parat fins a dia d’avui i, si he canviat tant d'oficis, us preguntareu perquè encara hi soc, doncs senzillament perquè M’AGRADA EL QUE FAIG!!!!

El meu horari, encara que en el contracte hi consta 28 hores,  és de 8:30 a 15 hores i tinc dues reunions per la tarda. La majoria de nits i caps de setmana em costa dormir “barrinant” el que he de fer els dies següents. Que si preparar temari pels alumnes, dissenyar activitats, preparar i corregir exàmens, treballs,  medià entre l’alumnat, lligar projectes per millorar la convivència, atendre històries vàries del pati, planificar xerrades i/o sortides, motivar alumnes per reduir l’absentisme, consolar a l’alumnat que suspèn...i dic BARRINANT!!! Desprès durant el meu horari ho he de executar!!! Resumint seria el que fa tota persona que li agrada la feina que fa, assumint RESPONSABILITATS i mostrant IMPLICACIÓ en el que jo mateixa faig i desfaig.  

Creia que tothom tenia assignat el sou en referència a la seva formació, responsabilitats i/o tasques i per la seva categoria professional , això creia fins ...  

Un edil del PP de Torrevieja contrató un canal porno en el móvil municipal

El concejal asegura que se dio de alta en el servicio de "manera involuntaria"

 http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/09/26/valencia/1348658659_531869.html

Políticos que se gastan el dinero público en porno y concursos de TV

noviembre 8, 2012

http://asiermartiarena.wordpress.com/2012/11/08/

Ja en tinc prou SENYORS I SENYORES que exerceixen com a polítics, JA EN TINC PROU!!! Demà faig VAGA 14N, vull que el meu nom aquest dia no consti a la Seguretat Social, vull que el meu nom corri pel departament de RRHH de la Generalitat de Catalunya per descomptar-me el dia, vull en definitiva mostrar que estic en contra d'aquest sistema ple de gent incompetent que no saben que són les responsabilitats i, que a sobre, encara tenen la puta sort d’empalmar-se amb els temps que corren i amb diners públics!!!! I el més fort...o més trist és que no assumeixen els seus actes, NO DIMITEIXEN!, estant apegats a la prepotència i arrogància.

Però que "collons" són aquests personatges?

Fills de fills de fills de fills de polítics, no hi ha ideologia, no hi ha ètica ni valors morals, només una cosa els atreu: $$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$.

Un nom, només un nom! S’ha necessitat per parar la bogeria dels desnonaments, NINGÚ!!!, ni Estat, ni Polítics ni per descomptat cap Banc se li ha passat pel cap de frenar-ho. Un sol nom que ha arribat al Tribunal de Justícia Europeu. (Mohamed Aziz contra Catalunya Caixa). No faré cap comentari.  M'ho reservo pels qui ja sabeu ...

El Tribunal de Justicia europeo ve ilegal la ley española sobre los desahucios

 http://www.publico.es/espana/445080/el-tribunal-de-justicia-europeo-ve-ilegal-la-ley-espanola-sobre-los-desahucios

 Demà faré VAGA, JA N’HI HA PROU!!!!  Vull que el meu nom també  pugui ser útil. Vull dormir amb la consciència tranquil·la. Vull fer alguna cosa per petita que sigui. 

I...VISCA CATALUNYA!!!

FARTA DE SENTIR-TE!!!

Dedico tant de temps a modificar les conductes dels altres que no tinc temps per modificar la meva. Disculpeu.me.

Fa dies que m’estic dient a mi mateixa, -“siguis més tolerant”, “siguis més tolerant”, et dic que “siguis més tolerant”! i, no sé si es degut pel volum de feina (conductes a modificar que tinc) que em costa molt moltíssim de poder-ho fer.

La present reflexió la intentaré fer planera i amb el llenguatge comú d’un noi o noia de la ESO. O sigui preparats/des que em permetré el luxe d’insultar.

Quan tinc l’alumne/a de 15 anys davant meu que mostra una conducta despectiva, cínica i irònica davant de companys/es submises, insegur/res i fins hi tot amb algun tipus de discapacitat em veig davant d’ell /a amb la intenció de creure’ns els dos que aquest comportament que té és perquè no deu de ser feliç en el seu entorn, que té una mancança, que no el/la deixen expressar, que hi ha alguna cosa que li inquieta i que ho està fent pagar als companys/es del seu propi grup. M’agradaria, només per un instant, veure la següent imatge, diguem-li inconscient: “et faig saber que jo i els teus companys i companyes n’estem fins als collons de les teves putades, ens afartes amb les teves prepotències i gracietes, de la teva supèrbia o mala folla.  Que et passa?  tant putejat estàs que ara ho has de fer tu, desgraciat/da, et fotria un jac d’hòsties per cada vegada que ens has tocat els collons, tant cagadubtes i insegur/a ets ? Em vols fer creure que ho fas sense voler, o que tens la santa barra de negar-ho ? em vols fer creure que això no és maldat? Cabronàs/sa!”

Oooooh que a gust em quedaria!

Que em frena no dir-ho d’aquesta manera? Suposo que el petit llindar que ens separa de tenir un psique sana a tenir-la malaltissa per  la societat.

Un exemple clar: L’altre dia ho parlava amb la Olga, fèiem tard al cine, i buscava lloc per aparcar, doncs em vaig trobar que molts cotxes, de gama alta deixem-ho així ;) ocupàvem dos places. La meva imatge inconscient aquí va ser:  agafar fort la clau del meu cotxe i fotre un bon ratllot a tots els cotxes que ocupaven les dos places. Per què no ho vaig fer? Suposo que per no convertir-me amb una psicòpata ratlla cotxes de gama alta. (Dit altrament cotxes que porten insígnies de BMW, Mercedes i Audi). Que sí que no tenen perque ser d’aquestes marques però...aquí queda això. Putos conductors/res ignorants, on collons us han donat el carnet? Em vaig calmar pensant que es van saltar la classe de geometria, ja sabeu: espai i volum.

La primera vegada que vaig identificar el concepte “guardar les aparences” va ser per ma cosina, ella sempre ha esta molt, molt prima, m’explicava que quan es trobava algú que feia temps que no veia havia d’aguantar converses com: nena que prima que estàs! Si estàs corsecada!, Estàs molt seca, que no menges?? I la seva imatge inconscient era: Que et dic alguna cosa jo sobre la teva imatge?, t’he de dir el gorda que estàs o que aquest cabell que portes et fot mania??? No!,  havia de callar!! Això és ser tolerant?

Com puc canviar la conducta del noi/a de 15 anys si els adults som pitjors! O com li puc jo fer veure, des del meu modest lloc de convivència, que les seves ironies són les seves mancances afectives si jo mateixa, no ho se tallar amb els/les qui m’envolten.

Soc persona que dic les coses directament sense embuts i,  si alguna cosa he après fins ara és a menjar-me i afrontar de cara les conseqüències negatives i a créixer amb les positives, però encara ara m’he de xafar la llengua amb algunes persones. I vosaltres com jo sabeu perquè ho fem. Normalment la gent que ens ataca amb sorna o ironia és perquè navega amb la seva pròpia merda, simplement. I no li  dic el que en penso doncs segurament l’enfonsaria de tal manera que seria un puto zombi tota la vida ( ;) guinyol a la Marta i al Carles)

Farta d’aguantar que em preguntin sobre els orgasmes psicològics dos apollardats/des que l’únic que saben fer és mirar-se el seu puto mèlic. Ignorants que només sabem veure la polla com a element de satisfacció. I viure la vida al voltant d’una follada. Què jo us dic la pena que em foteu de veure el vostre careto o modus vivendi? L’únic que has de fer és utilitzar la imaginació atolondrat/da!! és molt més higiènic, tens un orgasme assegurat i t’estalvies molts ensurts! I a sobre m’ho diu una que per trobar el seu príncep blau (un friki de cuidao) ha tingut que xupar un munt de “rabos”. Per favorrrrr!!!!

Farta d’aguantar a gent que ironitza amb els meus objectius professionals, alguns/es em volen fer veure que pel fet de donar classes he de saber per què la neu és blanca? O  per què pugem les espatlles quan comença a ploure? et volen fer veure com una merda per passar per alt la seva feina patètica i avorrida???? Vinga setciències !! On penseu arribar vosaltres? A llegir el “Muy interesante” per ridiculitzar als que us envolten?

Ja veieu per on vaig, he de plantejar-me dues coses, evitar als capullos i capulles amb falta de seguretat o ajudar-los/les a superar les seves mancances. No us asseguro res, només que el dia que em veieu ratllar cotxes espero que no sigui el vostre. ;)

Petonets

L'HOME DE LA MEVA VIDA

Aquestes llargues nits d’estiu, caloroses i de finestres obertes, un altre soroll em toca sentir cada dia, el crit d’un orgasme femení. Visc en un cel obert de grans amplituds i això fa que s’escolti amb total nitidesa, i direu: sents enveja? Doncs no! Ja que penso: pobra noia! Fins quan li durarà tanta joia?

Direu que sóc pessimista, doncs pot ser! Però el que crec és que soc realista!

Corren temps d’incerteses i de sentiments negatius i confosos com, per exemple, el de l’AMOR.  En el meu intent de descobrir per què hi ha gent que s’enamora tan ràpidament i de tanta gent, i en canvi a altres ens costa tant, he mantingut una conversa amb “L’home de la meva Vida”, és a dir, el que m’ha donat el títol. Alguns/es direu que això passa per la personalitat de cadascú? Sí, clar, però per què tanta diferència entre els homes i les dones, entre dones i entre homes? 

I vet aquí que he descobert que hi ha homes que pensen i actuen com a dones, sense per això deixar de ser homes, encara que el seu maldecap tenen!!

El prototip de dones per aquest homes seria: dona intel·ligent, d’aparença fràgil, carismàtica, de caràcter complicat i sense maquillar...i, per contra, si miro al meu voltant les nits que surto, m’adono que les dones que triomfen més són:  les més maquillades, voluptuoses i de caràcter submís. Llavors me n’adono de com en poden ser de complicades les relacions si no es tenen en compte els principis o preferències de cadascú.  Heu fet aquest exercici de saber que busqueu en una parella? I,  el més important, una vegada trobat/da la vostra parella, heu contrastat les similituds o concordances amb la vostra petició inicial o amb allò que desitjàveu? Si veieu que no coincideixen, heu deixat de sentir Amor per ell o ella? Si la vostra resposta és NO a la última pregunta, per  què continueu amb ella o ell?

Segons he pogut saber moltes de les relacions  es poden veure inicialment trencades per la falta de tenir cotxe, molt important, je,je, i l'Status social, que jo li dic al meu conversador, Status?  A simple vista ningú ho podria saber si tens o no un bon status...O sigui hi ha gent que depenent de l’Status que tinguis es pot desenamorar de tu en un plis!

Què és el que ens fa tirar endavant en una relació, l’amor?  l’instint de copulació? O el sentiment de solitud?

Segons el company amb qui he mantingut la conversa , busquem coses que són invencions. Les rels històriques de l’amor les trobem al Romanticisme (I encara abans, a l’Edat Mitjana) on el patiment i la gelosia formaven part d’aquest sentiment, i fins i tot era tractat com a una malaltia. Com podem estar vivint immersos/es en la gelosia, els retrets, les rancúnies... i encara ho continuem anomenant AMOR? No hem evolucionat des del Romanticisme? I en alguns casos ni des de la prehistòria!!!!

Quan una relació es trenca, per què hem d’elaborar el dol? Quan potser serà una alliberació per nosaltres, no podem assumir que algú s’ha cansat o afartat d’estar amb nosaltres? Per què continuem veient-lo com l’home o dona de la nostra vida? Segons el company, seria una neurosi social que ens porta per camins erronis. Totalment d’acord! I jo hi afegiria, autodestructius!!

El problema, en molta gent, radicaria en nosaltres mateixos/es, si anem a patir en una relació; on sentim Amor i com a conseqüència gelosia, rancúnia, inseguretats etc, és perquè no ens respectem a nosaltres mateixos/es. Potser ens caldria començar pel principi, començar a entendre que és estimar i/o que és l’AMOR.

Podem definir l’AMOR, encara que ens costarà, podem equilibrar l’instint de copulació o procreació, però podem vèncer la por a la SOLITUD? Aquest potser seria el Taló d’Aquil·les de la nostra societat, que ens enverina amb missatges de finals feliços però... i la continuació i el dia a dia?

La immensa majoria no sap estar sol o sola, preferim mantenir relacions supèrflues, destructives, compassives, tempestuoses, sota l’enganyifa d’Eros.

Preferim copular un dissabte a la nit amb un estrany /a pel fet de sentir-nos acompanyats, i  enganyosament estimats/des, preferim tornar amb els nostres ex, doncs ja formen part de les nostres pors (“más vale malo conocido...”), preferim fer amics i amigues pel facebook per mantenir el contacte amb algú, preferim menysprear a la parella abans de deixar-la per no quedar-nos sols i soles, preferim veure pel·lícules amb finals feliços per continuar enganyant-nos, en definitiva pensem que el fet de tenir una relació ens farà més feliços ja que no estarem ni sols ni soles.

Crec doncs que ja he descobert el que ens fa diferents en el nostre camí complex per definir l’AMOR, i no és ser d’un sexe o d’un altre. A les dones també ens agrada copular, beure cervesa, donar-ho tot als concerts, estar amb les amigues...el que ens diferencia és la por a estar sols i soles, i aquí no hi ha distinció entre ser home o dona.

Però, clar, la gran pregunta seria:  com començar a identificar l’AMOR quan algú no es reconeix en les situacions errònies? Siguis una llum per tu mateix/a (Krishnamurti), Siguis un/a mestra per a tu mateix/a (Tradició Budista)

Mai se sap, si hem arribat a la globalització econòmica i social, que, per cert, ens està passant factura, potser una globalització psíquica en el concepte de L’AMOR ens portaria a unes relacions on realment impera l’AMOR i no la temuda SOLITUD.

Ja per anar tancant el tema, cito les paraules que va parafrasejar el company de conversa de l’autor Erich Fromm.

“El pas més important per a aprendre a concentrar-se és aprendre a estar sol amb un mateix sense llegir ni escoltar la ràdio, sense fumar ni beure. En realitat, ésser capaç de concentrar-se significa, sense cap mena de dubte, poder estar sol amb un mateix –i aquesta habilitat és precisament la condició per a la capacitat d’estimar. Si estic lligat a l’altra persona perquè no puc deixar d’estar-ho, aquesta relació pot ésser com una espècie de salvavides, però no serà amor.”

On el company de la conversa hi afegeix, en aquesta cita, la següent reflexió:  Paradoxalment, la capacitat d’estar sol és la condició per a la capacitat d’estimar.

Desitjo que aquest escrit us sigui d’utilitat com per mi ho ha estat, com també el poder estar una estona intercanviant reflexions, amb uns dels pocs homes “D” que hi ha a la nostra petita ciutat.

Pel que a mi fa, a partir de l’1 de setembre iniciaré un gir de 180 graus en el meu micro espai personal, tot sigui per complir amb les prediccions Maies.  ;)))

Un granet de sorra a la gespa

Som realment tant diferents els homes i les dones?

Fins ara ens hem cregut que sí, o almenys ho utilitzem per autoafirmar-nos quan una relació ens anat malament.

Perquè continuem pensant que una immensa majoria de les dones quan busca home és per una relació i la immensa majoria dels homes quan busquen una dona és per primer follar i desprès... follar?

Per què ens fan creure que els homes pensen amb el sexe unes 20 vegades al dia i la dona,  una? O que als homes els hi agrada més la cervesa que a les dones. (Anunci Amstel).

Les dones anem avançant cap a la independència i per contra els homes cap a la dependència, això sembla, doncs com és que encara la societat ens bombardeja amb tòpics i estereotips masclistes???

Doncs us he de dir que he trobat no un filó, sinó tres que m’ajudarà a esbrinar tot això I MÉS...

Va per la “Frikicolla”

Properament la resposta ;)

PRINCEP O CAÇADOR?

Avui he tingut la sort de poder anar veure “Blancanieves y la leyenda del Cazador” (versió castellà) hi he anat acompanyada de ma cosina i la seva filla Alba (10 anys). Per fi els contes són contats tal com són!!! Ja era hora de deixar-nos al sector femení com un grup de pàmfiles sense sang a les venes. A moltes crec que si ens haguessin explicat els contes així altra cosa estaríem vivint...

Els follets, les fades, els monstres, els boscos negres i un llarg etc són fruit dels bolets al·lucinògens i els nans van a plantar pins, sí plantar pins o sigui van a cagar i veuen “cirulos” flotant per aigües fecals de l’edat mitjana tal com a de ser. Ah i sí també es moren doncs són humans!

I els prínceps, tal com són avui en dia, empanats, s’han quedat amb la imatge d’aquella nena de la infantesa, no amb la dóna que es torna, amb personalitat, valentia i amb criteris.

I la bellesa? La bellesa és efímera! Amb molta molta maldat fins al punt d’acabar transmetent compassió i pena.

Amb qui és queda la Princesa?  Doncs està clar! té com deia abans criteri!!!. Es queda amb l’home que l’acompanya durant tota la seva periple, qui s’adona del seu potencial i les seves capacitats, No de la seva bellesa externa. Qui la desperta del seu son letàrgic? Doncs un caçador rude i begut,  amb un petó amb gust d’alcohol i llàgrimes reals.

Ja era hora que no ens fiquin prínceps vestits com ballarins russos marcant paquet, amb malles blanques i brodats d’or, o “sapos” humanitzats.

Que trist que tant a la bíblia (diuen que un dels primers llibres més llegits) com als contes,  les protagonistes siguin les dones i que se’ns tracti com a protagonistes passives de la història o dels valors socials.

Ja tinc ganes que facin la Ventafocs i la Caputxeta vermella.

M’imagino la Ventafocs casada amb el mecànic que li “tuneja” el cotxe o carrossa i a la Caputxeta amb el conductor d’autobusos que agafa cada dia per anar a portar les pastilles a la seva àvia, o com ha dit ma cosina, amb el Llop!!!

Ara sí, ara tot comença anar al revés... no queden junts per anar menjar perdius, per saber el final l’haureu d’anar a veure i jutjar vosaltres mateixes (mateixos) el significat de la última mirada ...

El present escrit és fruit d'una paranoia al Facebook, com ja veureu al llegir. Va dedicat a les noies que com la Lídia estan passant un moment delicat pel terreny de l'amor. Compte amb la NIT.

ODA AL NOI REBUTJAT

Oh nen malcriat que vas néixer atormentat, els teus pares disgustats i els teus avis emocionats

Vas començar al col·legi bocabadat amb amics espantats, al pati saltàveu adormiscats per desprès estar entusiasmats entre jocs palplantats i gronxadors arrepenjats

A la ESO vas arribar apollardat i manat, amb els pares divorciats i el professorat malpensat i desconfiat de veure’t atontat.

Vas començar a ser un marginat aïllat per més tard, com tot flipat,  a la Universitat aterrà.

Vas deixar als teus pares anonadats de veure’t un 15 M enfadat i cabrejat en contra d’un grup d’enxufats i compinxats .

A Plaça Catalunya et vas sentir estimat i alhora perjudicat, d’ELLA et vas quedar empanat i penjat , embarassat de tanta felicitat, vas decidir viatjar per tot l’Estat estant aturat i sense un duro al teu costat

Quan passejaves amb ella per Madrid alguns et van escridassar però tu enfadat i cabrejat vas fer un bon esclat amb el dit i…

Un dijous d’abril aquell tarat blanc karancat la Senyera et va arrencar.

Esbojarrat de dolor el seu nom vas pronunciar, Senyera meva!

Que t’ha fet aquest desgraciat!!!!!

GO TO GYM !!

Ara que el Sr. Guardiola ha anunciat el seu “Fin de ciclo” com dirien els d’Intereconomia, m’adono que la religió no és l’opi del poble sinó que ho és el deport. Sinó com m’expliqueu que estigui pujant el numero de dones i homes d’entre 35 i 40 que s’inicien amb el running o el que és més casolà de dir, a córrer.

El senyor Guardiola era el meu exemple d’habilitats socials i el senyor Mourinho m’ho ficava “a huevo”, el Ying i el Yang del futbol. Era exemplar la humilitat del Sr Guardiola davant l’adversari, el seu autocontrol davant les crítiques destructives, o banals diria jo, doncs les crítiques, tant constructives com destructives ajuden a millorar, les que li arribaven a ell podríem dir que  eren suposicions malintencionades.

Jo vaig a un gimnàs on la matrícula i quota són generoses, no es pot dir el mateix de la gent, la majoria, i m’incloc, són gent de poques paraules i d’actituds sospitoses, vaig a dir que als únics que veig riure són els monitors i monitores. He vist accions lletges, no pròpies del deport. Hi ha una senyora jove (de la neteja) que tot el temps està repassant les instal·lacions, segurament podria fer-ne un llibre dels perfils de dones que habiten el gimnàs, jo només podré donar la versió femenina, la masculina...sempre es pot intentar o suposar.

Definiria i/o dividiria a les... diguem-li gimnastes  que em trobo als vestidors amb els substantius i adjectius següents:

Dones d’homes (currants) rics: són elegants de poques paraules, mostren respecte per la noia que neteja i les instal·lacions, si les mires et tornen la mirada amablement.  Vestimenta  apretadeta però sense marcar de colors neutres, blancs i marrons. Normalment fan Pàdel.

Dones d’homes (nous)  rics amb “bancarrota”: les pitjors, es passegen pel gimnàs, no suen! Sinó que transpiren i pixen perfum. Normalment van de dos en dos, així poden xafardejar del que tenen on van i que mengen. Fan comentaris despectius vers les instal·lacions i la gent que hi va i desprès són les primeres en deixar un matoll de pels a la sauna. Ho sigui elles són les que sobren! Es distingeixen també perquè no recullen mai les tovalloles de terra ni les tiren pel forat, com s’indica que cal fer.  Vestimenta marcadora i de colors estridents. Normalment diuen que fan pàdel.

Dones d’homes esportistes: se les coneix doncs estan mega fibrades, van a les classes dirigides sobre tot les de cycling, running, body jam...i s’hi passen moltes hores. Vesteixen roba de Decathlon de la gamma alta. Es mostren molt sèries, van per feina!

Dones de “la bona vida”: són les que cada moviment que fan miren al seu voltant per reconèixer l’aprovació de les que, com elles, ens estem canviant, normalment llueixen bones carns. La vestimenta  que porten per fer deport sol ser de lycra, gama baixa amb alguna que altra transparència, el noms no es reconeixen, i per sota llueixen tangues de guepard es solen acompanyar de “mega bolsos” de Diandgi. DGi

Dones esportistes independents: són xerraires i amables, van per feina però tenen un minut per somriure, vesteixen roba de sponsors, Ara Lleida, Cursa de Bombers, La triatló de Sarroca...són ràpides en dutxar-se i canviar-se.

Dones de Victoria Secret’s: no et miren, normalment estan canviant-se i mirant el mòbil, mostren pell solàrium i van a les classes maquillades i amb “abaloris”. Estan més hores davant el mirall arreglant-se el cabell que a les pròpies classes. La vestimenta que les acompanya és Adidas o Nike. I sempre estan xerrant amb algun que altre noi del gimnàs, perquè serà????

Dones adolescents de pares i mares riques: Cada peça de roba que es fiquen s’han de mirar al mirall, i aprofiten i es retoquen el cabell. Van de tres en tres per no parar de xerrar. Porten samarretes del Zara amb malles de Le coq Sportive, no van a les classes, sinó que proven les màquines del gimnàs fent petar la xerrada i repassant a tot mascle, de la seva edat, que volti pel gimnàs. Normalment es treuen un xandall per ficar-se’n un altre i com les seves mares, tampoc suen i pixen air de cologne derivada del perfum de la seva mare.

Dones  jubilades anti clubes socials o altrament dit llar del jubilat: és coneixen el nom de tots els monitors i monitores, to alt de veu amb rialla generosa. Es comparen i pregunten per la roba que porten, n’he vist algun parell portant samarretes amb slogans: “Jo estic al 100%”. Les classes a les que solen anar són Pilates i ioga. Quan estan a classe les veus amb una mirada seriosa i professional, "mu profezional" com si s’estiguessin examinant. Quan acaba la classe són de les que rodegen al monitor i monitora per dir-li que: Ens anat tannnntttt beeeee!

Dones Mares que volen que els seus fills i filles siguin esportistes: se les veu a hores puntes, atabalades en vestir o atrapar al seu fil o filla pels passadissos i llocs de canvi. Es disculpen constantment pel trapella de nen o nena. Carregades de bosses i de tapers amb menjar. Normalment assisteixen a la piscina.

...

Així doncs, tenint en compte tot aquest repertori, insisteixo en fer de l’esport  l’opi del poble.

Aquesta impròpia crisi ens tornarà els valors perduts, farà sorgir nous Guardioles i, pel que veig, ens tornarà l’esperit de superació personal.

A veure si es veritat !!! i podem tornar a gaudir d’una cultura de l’esforç. Però no només en pujar la marca del nostre comptaquilòmetres sigui corrent o amb bicicleta, sinó que cal canviar les nostres actituds.

Els preus de les universitats, altre cop,  marcaran distàncies entre rics i pobres però, un gimnàs...

Un gimnàs ens unirà encara que sigui només amb les guixetes.

Tot esperant la primavera...