ENTRE SINCERITAT I HONESTEDAT (TRANSPARÈNCIA)

L’altre dia vam rebre al poble una visita inesperada, la meva cosina política per part de pare, desprès de potser uns  5 anys de no veure-la va venir a fer el cafè,  i ens  va estar explicant  com estava ara amb la nova parella que tenia, i amb tota transparència ens va explicar com la  feia sentir i com es sentia ella, sí el que sentiu, com la feia sentir! Quan ho anava explicant em veia cada vegada més reflexada a la seva manera de ser, ho explicava amb tanta naturalitat que jo cada vegada m’hi trobava més a gust sentint-la, però veia la cara de la meva mare una mica atònica, que devia estar pensant: que està contant aquesta ara!. Sabia que un moment o altre la meva mare em diria: no calia que ens expliques tantes coses!! Ves que n’hem de fer nosaltres! Cosa que per mi va ser com una injecció de transparència i esclat de sentiments, transmetre els sentiments d’aquesta manera tan natural...no te preu!!! No només vam parlar de la seva nova parella sinó també de política i d’altres situacions familiars on ella com no, va expressar el que sentia!

Potser sí que li dono massa voltes a les coses, com alguns i algunes em diuen, però si ens deixem portar, i portar i portar al final serem com fustes surant a l’aigua.

Hi ha persones que els hi costa molt expressar els seus sentiments, els més radicals els hi costa tant! Que quan ho fan moltes vegades és per atacar a l’altra persona o be destacant les seves debilitats o be rient a costa seva. No en saps gran cosa d’aquest o aquestes però la seva comunicació no verbal sol ser molt tensa, com qui amaga alguna cosa. Distant amb la resta. Son com pedres de riu.

D’altres fan un intent d’expressar els seus sentiments mirant d’engordir el seu egocentrisme, com mostrant la necessitat de fer-se valer davant la resta que els escolta. Aquests o aquestes moltes vegades et deixen a mitges doncs sinó se senten escoltats o escoltades, senzillament “passen paraula”. Segurament jo al seu lloc també ho faria. Però potser el seu error es tenir la necessitat de voler agradar a tothom. Són com fulles al vent, fent que van i venen.

Altres són tan ignorants emocionalment parlant, que com ma mare, la transparència, la viuen com a violenta, agressiva, transgressora, per aquestes persones estàs aflorant coses que elles o ells tenen custodiades en la seva ànima, expressar-ho ho viuen com una debilitat. Deuen pensar que és la millor manera que ningú els hi farà mal. I segurament tenen raó, ningú els hi farà mal, però potser tampoc viuran. Són com fustes surant.

M’he trobat que moltes persones, amigues, companyes i altres s’han apropat a mi per compartir les seves experiències i/o situacions (emocionalment parlant) i a vegades la conversa ha estat tensa i altres no. Quan algú s’apropa a tu per explicar-te quelcom,   pots pensar dues coses: que vol que l’escolta, o que vol que li dona el meu parer. El meu gran error és NO fer la diferència i he caigut massa vegades en donar el meu parer, que sí es cert que n’hi ha que m’ho ha agraït, però també es cert que altres els hi he vist el seu rebuig i llavors he estat dies a veure-les. J

Es cert que peco de ser massa sincera i de dir les coses, sobretot de explicar els sentiments que me volten pel cap, és una manera de situar-me en aquets caos social. I en molts casos ho faig, no només per conèixer-me a mi, sinó per millorar les relacions que m’envolten.

Els resultats??? Doncs a vegades o assoleixo (m’hi apropo)  i a vegades les trenco!  Senzillament les deixo anar...

M’explicava una companya l’altre dia que una noia desprès de 12 anys ha deixat al seu xicot doncs ara s'ha adonat que no era el que volia. Calen 12 anys per arribar aquesta conclusió??? I es veu que ha passat un bon calvari, i mai, mai se li va notar res. Suposo que era una de les fustes surants.

Una altra parella també es trencava,  perquè ella li demanava més compromís i formar una família, en aquest cas l’ha deixat ell doncs no es veu capaç d’assolir aquest gran compromís!!!, també calen anys per veure això del teu xicot o xicota????? Quan resulta que ja feia temps que voltava per aquests mons de Deu fent running, alpinisme, ciclisme etc i tu esperant-lo a casa?

Una de les conclusions on podem arribar, no només arrel d’aquestes dues mini situacions que he explicat sinó mirant al nostre voltant, és que, hi ha gent QUE PREFEREIX TENIR UNA MALA RELACIÓ A NO TENIR-LA!! Prefereix surar i surar.

En el meu cas no es que em planteja un futur en les relacions! Al contrari em plantejo un ARA! Intento traduir un sentiment que m’ha mostrat la meva parella, la meva germana, el meu nebot, la meva amiga, la meva cosina etc. I, en aquest instant que és mostra el sentiment em ve al cap:

Que vols dir amb això? Que em vols donar a entendre? Em fas sentir...? Vols dir que ho vols així? No ho veig d’aquesta manera..., per què ho dius això ? No m’enfado, potser ets tu que em vols veure enfadada? No entenc on vols arribar? Per què fas broma de la meves bones intencions?

És quan es comença així quan els altres et comencen a veure com un “bitxo raro”, alguns i algunes ho viuen fins hi tot com un assalt a la seva intimitat, i el meu únic objectiu seria deixar les coses ven lligades, que no hi hagi sorpreses de última hora o mals entesos que et porten a tallar amb segons quines persones o situacions. Es diu que apartar-te de les persones que no et respecten és tenir AMOR PROPI.

En el fons, potser el motiu que em porta a transmetre els meus sentiment i conèixer els dels altres es per evitar caure en certa DEPENDÈNCIA EMOCIONAL, que la majoria dels casos acaba fent molt mal.  Això ja seria un altre tema que ara no toca.!

Em quedo amb la frase de l’Anna que va dir:  Hi ha coses que s’enquisten i  cal anar “desenquistant-les”.  Ja li he donat a la bola i he pensat:  estar clar!!  i quan algú no es deixa “desenquistar” millor deixar-lo passar riu avall com qualsevol fusta J

SALUT I BONS SENTIMENTS!!!

“YO FUI A EGB” i a més a més sóc de poble!

Escoltant “La fuerza del destino” de Mecano no he pogut, igual que aquest matí al aixecar-me, de mirar 20 anys enrere, que dic 20!!! aquest matí han estat quasi 40!!!

He pensat que estem a tocar de la primavera, i he començat a recordar els “despertars” als pobles amb l’arribada de les orenetes, les pesades! posant-se al balcó, quins temps!! al llit escoltant aquell cant estrident i constant que es feien, com si estiguessin conversant entre elles, un despertar dels millors,  i com no s'acompanyava del despertar del carrer, les veïnes matineres ja començaven a regar-los, perquè sí als pobles, de bon matí les dones sortien als carrer a granar-los i regar-los i així aguantar millor la calor de l’estiu. Que en feia de calor!!!   

Encara ara de tant en tant em veig amb 6 anyets anant pels carrers cap al cole, perquè sí als pobles amb 6 anyets anàvem soles cap a l’escola. Recordo les migdiades dures, sortint de les cases de poble fosques i fresques cap a el calor infernal del carrer, del ciment, el més dur?? els dies que hi havia d’anar sola. No sé perquè però recordo un dia com si fos ahir, em veig arrastrant les manetes per les parets de terra i anant de cantó a cantó de les voreres. Mentre anava pel meu carrer estret em sentia segura, però a l’arribar al gran carrer de Lleida! Allí la cosa es complicava pel passar del cotxes, però aquells dies a les tres de la tarda ningú, ni una trista ànima!!! Són els carrer que podeu veure a “Bienvenido Mister Marshall", aquesta peli i la de "la casa de Bernarda Alba"... uff no puc amb elles. 

Sorties de casa repentinada, aquella mirada al mirall o espill de casa, de la famosa calaixera, rústica plena de petits foradets,  mentre la mare et pentinava, fent-te anar d’un costat a l’altre amb el raspall, aquell mirall del menjador, i aquell raig de colònia al pel, algun ganxet i si hi havia algun remolí o gall una llepada de la mare que no podia faltar com a toc final, era com dir: O ara o mai! T’aplanes sí o sí. O quan et repassava la brutícia del dinar amb una altra llepada, que fins i tot li podies sentir el gust,  que et feia tirar enrere amb un:  aishhhh deixem! I així sortíem de casa directes a l’escola, netes i polides.

La sortida de l’escola era més lenta, el camí és feia llarg però no pesat, sempre anaves xerrant amb unes o altres. I quan arribaves al carrer, el meu feia baixada i això feia que durant un tram em fiqués a córrer. Allí t’estaven esperant totes assegudes a la porta de casa, fent mitja, cosint i explicant-se les seves batalletes. Pujaves a dalt i et donava aquella llesca ampla de dos dits amb un tros de xocolata, algunes vegades  era molla d’oli altres de vi i sucre, i directa cap al carrer. Allí quieta asseguda a la vorera de casa,  fins acabar de menjar, sentint a la Maria, la Treseta, la Trini, la Carme i la padrina Marcela, més amunt la Margarita, la Eulògia, l’Assumpció i avall la Manuela i assegut sol sense “xistar” el meu padrí Ramon.  A vegades seia prop d’ell al brancal de la Nuri. I quan acabava de berenar,  corrents cap a la punta del carrer a fer pastetes , jugar a boles o anar a saltar “secles”! No se pas com coi es deu d’escriure, les secles era per allí on passava el rec del poble, ara ja no queda res obert, tot ja està entubat sota el ciment, una llàstima!!

Així ens passàvem la majoria de les tardes després del col·legi, fent pastetes.  El millor de les pastetes és que a falta d’aigua ens hi “pixavem” i llestes, ja teníem per fer boles , jajajaja a molts i moltes us sonarà rar però poder transformar la terra amb pilotetes...tenia el seu què de creatiu i imaginatiu ens hi passàvem hores.

O els dies que mes hores rebentàvem era al corral de la Lídia, on tenien dues portalades de fusta enormes, les formes o entrants de les fustes ens feien de cuineta gegant, podent deixar de tot en aquells improvisats prestatges, i quan ja era la òstia era quan podíem anar al galliner!! Renoi!!! Allò era com tenir casa pròpia. Un mini àtic.

Una altra de les coses que teníem costum de fer era el d’anar a plegar cargols, aquelles tardes d’estiu, quan arribava la bromada i tronada inesperada, tothom a replegar-se uns minuts a les cases i balcons i llavors... quan parava el patac d’aigua, tothom anava sortint tornant ocupar els seus llocs, la padrina et ficava una jaqueteta, doncs havia refrescat i apa!! Bossa de plàstic amb ma i fent la crida a la resta per anar a buscar cargols!!!  Allò si que era una experiència d’olors i colors que no supera ni l’Instagram! ;)))  Trepitjar la terra molla i deixar que s’enfonsin els peus fins prop del genoll amb l`herba molla... ostras!!! No té preu!  com es troba en falta a les ciutats aquestes olors!

I per acabar el dia quan acabaves de sopar, ens anàvem a dormir sentint el xiuxiueig de les padrines però ara amb els seus respectius marits. Es sentien parlar fluixet, de tant en tant se’ls hi escapava una riallada però el respecte es respirava fins i tot en aquelles nits tant caloroses, poc a poc anaves agafant el son. Era una situació hipnòtica, com ara suposo quan poses al crio al cotxe i es queda “grogui”  ;))))) Nomes podíem voltar pels carrers de nit si era divendres o dissabte i l’objectiu principal i senzill moltes vegades era trobar el “penjarobes” més gran. Perquè entrar al grupet de les grans, el  que feien ma germana i la resta, rés de rés, allò estava vetat, només anàvem de punta a punta pel carrer. Parlant amb uns i altres, creixent en un carrer llaaarggg i estretet anomenat “la Barceloneta”.

Uns quasi 40 anys resumits amb un plis, amb un instant, evocats per un so o un instant al matí quan t’aixeques i penses ja arriba l’estiu!!!  Aviatttttt...

Va per totes i tots que com jo heu tingut la sort, com jo,  de créixer al poble!

Però especialment a  ma germana que avui és el seu cumple!!! Apa reina que en puguem anar complint cada any!!!

What's going on

No hi ha millor que passar per una bona grip, amb els símptomes de manual, per ser conscients de la nostra vulnerabilitat com a éssers humans.

Ara em toca sentir a ma mare: t’havies de vacunar!!.  Avui ja em veig les orelles, o sigui que no tinc febre, he pensat en repescar el següent  escrit.  A veure que us sembla i si us dóna per reflexionar com a mi pels MOMENTS TELEVISIUS.

He tingut moltes hores de tele aquests quasi dos dies, em feia mal l’esquena d’estar amb la mateixa postura,  m’he pres l’antiviral, postura cadira, ordinador en ma i, Marvin Gaye “What’s going on” de fons per crear una àurea de reflexió de les meves observacions i atencions a l’entorn, el resultat ha estat el següent:

Jo soc de les que aprofito molt la tele i  quan l’aprofito més és durant la setmana, pel seu repertori  tant extens de varietats, no ho dic pas amb ironia. Els caps de setmana no sé perquè però s’envaeixen de programes, de pelis i sèries B o de pelis que han fet  50 mil vegades, o aquelles lentes que et deixen mal gust de boca, que et deixen un malestar  que portant com porto la grip, no em serveixen de molt. Quan era molt més jove, les grips les passava al llit llegint “Mortadelo y Filemon” quins temps!! Quan vaig aprendre!, Ara els dies que em poso malalta, busco pelis desesperadament.  Una d’aquestes d’avui era “el Juramento” amb Jack Nicholson, quin mal rotllo!! Diuen que és un remake de l’espanyola “el Cepo” recordo veure-la molt jove i tela... l’angoixa em va durar temps, vaig repetir de mal cos amb “No es país para viejos”  són temàtiques diferents però a les que el teu cos notes com va canviant de l’inici al final, i la comoditat que tenies a l’inici al sofà es torna molesta.  A mi em dura com un parell de dies d’atordiment  pensant en la maldat.  Ves que hi farem! A cadascú l’agafa com l’enxampa!.

MOMENT TELEVISIU 1

Ja us he comentat alguna vegada que jo la tele la miro tota, tota, TOTA això no vol dir ni de bon tros que em quedo amb TOTA!. La setmana passada sense anar més lluny, mentre em feia el dinar tenia posat MHYV (pels qui no ho sabeu “Mujeres,  Hombres y Viceversa”) de cop vaig sentir que iniciaven una discussió, vaig tenir que sortir de la cuina per veure que coi passava i just al moment que em fico davant la televisió veig un noi formós, qual Adonis sorgeix de les aigües encantades de Zeus, amb celles depilades, i va i solta la perla: “yo me hago responsable de lo que yo digo no de lo que tu entiendas” .  Zascas!!! En toda la cara.  La majoria dels adolescents són seguidors d’aquests programes, per tant vaig pensar: Merda!!, la feina de 4 anys a prendre pel sac amb qüestió de 2 minuts. No cal esforçar-nos en fer arribar el nostre missatge, no cal intentar evitar les complicacions en les comunicacions, no cal..., la culpa sempre és dels altres, que NO HO ENTENEN !!!

Deu meu!! Ajuda’ls que no saben el que diuen!

MOMENT TELEVISIU 2

L’altre dia per la nit vaig veure un titular al qual vaig reparar,  “Pablo Iglesias ridiculiza Eduardo Inda”.  Vaig buscar el vídeo i quan ho vaig veure, tot i odiant al senyor Inda, vaig sentir “vergüenza ajena” cap al Sr Pablo Iglesias, la manera com es dirigia al Sr Inda (Per anomenar-lo d’alguna manera) era patètica, es referia a ell com Sr Pantunflo.  El Sr Iglesias desprès de saber que l’anomenaven així  li va fer sorna durant tota l’entrevista. Si el que volia era imitar un nen de primer de la ESO repel·lent  i fill de puta com els que fa uns dies havia descrit el Sr Perez Reverte (escrit que podeu trobar “Esas Jovenes Hijas de Puta”), ho va aconseguir! Vaig suposar que el volia treure de polleguera, però l’altre ho va aguantar estoicament, i al meu parer, això va fer que tot el que havia sembrat durant 2 anys s’ho va polir amb una 1 hora. Aplaudeixo per primer i últim cop al Sr Inda pel seu aguant i obviar la forma i contingut del missatge. I dislike per les formes del Sr Iglesias.

MOMENT TELEVISIU 3

El diumenge passat em vaig aixecar molt enèrgica, com de costum,  sinó recordo malament anava al gimnàs, i fent zàping em trobo una altra joia. Ja no recordava que transmetien missa per la tele. I justament de l’Abadia de Montserrat, Mare de Deu!!!, mai millor dit. Vaig reparar en el cant celestial dels escolanets i mentre em feia l’esmorzar a la cuina, sento el sermó d’un capellà, quan arribo a seure davant la tele el que sento venia a dir alguna cosa així: ...”tant se val si ets una dona amb parella o sense,  totes dues teniu cabuda i sou prou importants, però la dona casada a més de treballar ha de complaure al seu marit...” “Cagon la puta”! Vaig pensar, 100 anys carregats amb 4 o 8 minuts, doncs ja feia estona que estava fent l’esmorzar per la cuina. I la cosa va continuar... agafant un altre to i tema. Després d’una altra cantarella dels escolanets, va i torna agafar l’atri un altre capellà. Comença a citar Marc .1.1...no se què, no em va donar temps de pillar-ho, però  començo a sentir: “calla i surt d’aquest home!! Tu ets bo però estàs dominat pel mal, alliberat d’això que t’esclavitza perquè en el fons ets bo! Recordo una pel·lícula (continua dient capellà,  a la que jo penso, coi ara parlarà del exorcista?? que moderna està la Iglesia, paro orella) recordo una pel·lícula, continua dient el capellà, “Sant Francesc d’Assis”  (que penses, oi tant home!! Un top ten!) i que per aquell temps hi havia el Papa Inocenci III on es mostrava la trobada amb el pecat original, tothom (seguia) tenim una impremta que em de trobar, l’empremta de Deu! Situacions negatives i obres dolentes, Deu els diu: tu ets bo, tens a dins un desig de bondat i felicitat, amb mi deixat estimar, t’ajudaré a ser tu mateix, deixa que habiti amb tu aquest sentiment. No són coses d’un dia per altre per això estem així...” (Vaig parar de recollir les paraules, em vaig anar quedant sobtada del que escoltava.)

Vaig pensar que aquest missatge podria anar perfectament per l’Adonis de MHYV, pel Iglesias i pel Inda. Estan posseïts pel mal! Pobrets i segur que no troben capellà que els pugui ajudar, o exorcista que els hi tregui la maldat. Perquè... existeix o no el MAL? O és la “Puta ignorància emocional” amb perdó, que no ens deixa veure més enllà de la nostra pròpia pell?

Tota aquesta merda (li podem dir informació també) amb 5 dies!!

Per tant per mi la millor manera per entrenar i muscular els meus principis, els meus valors, les meves accions i conseqüències i en definitiva veure si encara estan al seu lloc, si encara sé diferenciar el Be del Mal (amb ironia), és mirant la graella televisiva.

Au doncs us deixo que ja m’he perdut 37 minuts dels “Goya”

UNFRIEND

Si llegiu el concepte d’amistat al “Wikipedia” és força generós en referència al concepte en sí, hi ha un paràgraf que me’l quedo, vindria a dir: Hi ha amistats que neixen pocs minuts després de relacionar-se i altres que triguen anys a fer-lo. Hi ha amistats que duren unes hores i altres que duren tota la vida. Hi ha amics que es veuen una sola vegada en la vida i hi ha altres que ho fan per moltes dècades. 

(Actualment el concepte, irònicament per molts i moltes,  és vist com un seguidor o seguidora teu, sigui via Instagram, Twiter o Facebook.)

Hi ha gent entre nosaltres, potser vinguts d’altres planetes, segurament, que s’han quedat amb el concepte que una amic o amiga ha de ser per tota la vida i que t’ha de recolzar quasi de forma incondicional. Error de gran magnitud.

Hi ha gent que no és conscient que l’amistat no es petrifica, sinó, que hauria de "mutar", créixer, canviar, millorar, empitjorar etc però sempre en continuo moviment, com la terra. Qui no té una amiga o amic que surt de “fiestiuki” de tant en tant i encara es mostra com quan fa 20 anys? Moltes vegades sorgeixen de la misèria que hi ha al seu interior o entorn i surten buscant les alegries d’aquelles noietes o noiets que tenien 18 o 20 anys, sense problemes, sense responsabilitats, sense valors morals ni ètica aquí estimar. Error que s’acaba pal·liant afrontant la realitat del seu interior, afrontant que tothom envellim i que s’ha perdut moltes històries durant aquest 20 anys que ha estat desapareguda o desaparegut. Com recuperar 20 anys perduts? Amb un anit de borratxera no, segur!

Quan diuen que les amistats s’han de cultivar, s’equivoquen, són els moments i les situacions les que s’han de cultivar, o tenir cura de com les portem a terme. El sentit comú ajuda molt a mesurar les relacions. Per mi.

Em fa gràcia quan recordo aquest estiu, durant un vermut, vam coincidir amb dues “companyes” de les quals amb una he intercanviat moltes més situacions que amb l’altra,(aprofito la semàntica que estic utilitzant ;) Vam preguntar-nos: - Que passa quan una companya es fica a xerrar amb algú que es troba i et dóna completament l’esquena??? I evidentment ni et presenta ni te integra en la conversa?? Que fem amb ella? Li ensenyem modals?? O comencem a votar darrera seu, eoo, eoo estic aquí!!!  l’acceptem per ser la nostra amiga? O pel contrari espaiem les trobades amb ella?

I ha gent que, sembla ser tenim aquest do de “l’escapisme”. Podem passar de sentir-nos necessitades a sentir-nos ignorades amb un “plis”. Eh, però nosaltres com si res!

Curiosament conservo companyes i companys d’infància, companyes d’institut, companyes d’universitat, companyes de treball, companyes de festa (companya de la companya)  i companyes anònimes que busquen la meva aprovació. No són moltes no us penseu, o sí, però si les escullo és senzillament perquè no he de mesurar les paraules quan estic amb elles. I sobretot perquè m’han donat  GRANS MOMENTS.

Moltes vegades m’imagino un dia sense ningú al costat, sense família, sense companys/es sense ningú! I la sensació no és negativa, potser perquè tal com deia em nodreixo dels moment i/o situacions, soc una devoradora de moments! ;) Per tant el que ningú em pot prendre o no puc perdre mai són el moments, i, si mai alguna demència entre a formar part de la meva psique de poc em servirà tenir o no algú al costat, no recordaré ni els moments! ;).

A vegades penso que m’agradaria tenir parella per suplir el que molts i moltes volen, que és: sentir-me recolzada, acompanyada, però sincerament, crec que m’afartaria. I tot i suposant que em recolzés, doncs moltes parelles esquiven la soledat a cops d’ignorància.

Em fan molta pena aquelles persones que esperen sempre alguna cosa a canvi, o que actuen i participen de moments pensant que se’ls hi seran tornats. I de gent que s’aprofita de la ingenuïtat d’algunes i alguns i converteixen les seves accions en actes d’esclavitud. A certes edats això ja no hauria de passar, però passa.

I avorreixo als que quan els hi va bé, o diguem que els hi va com a ells els hi agradaria, s’enfunden en una supèrbia o prepotència, obliden que els moments es queden i les persones se’n van!! Actuen moguts pel seu propi EGO, emborratxats de felicitat temporal. Jo no serè allí quan caiguin, això segur.

Hauríem d’actuar tothom amb convicció als nostres principis, acceptant això sí, les conseqüències tant positives com negatives que això pot portar. Ja sabeu que pot ser bo per mi però no té perquè ser-ho pels altres, per tant compte en les nostres actuacions i sobre tot en les seves conseqüències.

Fa temps, molt temps que en aquest camí m’escolto més el cor que el cap! I quan tinc la sensació de VOLER FER, ho faig però quan NO en tinc ganes i sento malestar, inconformitat, incomoditat, rebuig etc, simplement NO HO FAIG. Demani qui m’ho demani.

Soc devoradora de moments no de persones. 

M’apropo a tothom i rebutjo als aprofitats/des que fan us de la seva tendresa per vendre situacions i/o moments incòmodes.

I... recordeu  com va dir Batman: - se’ns coneixerà pels nostres fets NO pels nostres noms.

Salut per tothom!

Masturbar-se o morir!

Quan declares amb tota tranquil·litat que no tens sexe des de fa molt temps la cara que es fica a la gent és de pensar llavors… Ostras!! i com t’ho montes?  et  masturbes nooo? 

El present escrit va dedicat a tots i totes aquelles que majoritàriament fan ús de la penetració, i/o que et fan sentir que sense parella no ets ningú. Senyors i senyores: - “Open your mind!”

Anem a veure, si ens remuntem a la nostra infantesa tindrem records de moltes situacions, pocs referents al sexe o plaer, doncs ja es van fer càrrec els nostres padrins/àvies/pares/mares i altres familiars de aplicar-nos la frase: - “això és lleig”. 

Els/les que heu tingut prole fa poquet o esteu en l’etapa dels 3 anyets si sou observadors/des de ben segur que heu vist a les vostres filles o fills algun que altre cop abduïdes al televisor i fent un moviment accelerat i repetitiu amb el braç del sofà, no? Doncs esteu assistint a la seva primera masturbació, en aquests casos acostumen a ser les nenes, el nens passen directament a poder veure els capítols del Doraemon tocant-se, estirant-se les seves petites parts, com qui juga amb plastilina. I que no dir de l’altra gran acció que en aquestes edats ens tenen acostumats, la de posar-se el dit al cul!!! I acte seguit el dit al nas, no em direu que no ho heu vist o fet mai! de petits ehhh!! (No me sigueu pudoroses ara!) Si la vostra resposta és Sí! Res, tranquil.les tot normal! Segons Freud els vostres fills i filles: “progressen adequadament”, sinó fos perquè ...malauradament en aquesta etapa ja ens comencen a inculcar els primers prejudicis, “No facis això, que és lleig!!!”. 

En certa manera que ens ho anessin parant no està del tot malament doncs anar pel carrer i veure com ens rasquem les nostres parts íntimes airosament no quedaria molt bé, No? Us imagineu que rascar-se el cul fos una acció tant natural com rascar-se la part interna de l’orella? O treure’s el trosset de carn enganxat al queixal? O el nas!!! Encara que sigui amb un mocador.  Doncs mira! encara haurem d’agrair als adults que frenin aquest descontrol de “furgades” ;) Perquè segons qui, imaginar-te’l furgant les parts del darrera amb aquella espècie de ball “contorsionat”, uff, millor que no ehh! Deixem que formi part de la nostra intimitat ;).

Seguim amb l’etapa de l’adolescència, faré un petit incís per anar cap a l'adulta. Vull destacar en aquesta etapa, que una servidora fa uns 35 anys ja s’anava a dormir tenint somnis eròtics amb un Edward Cullen (pels menys posats; saga "Crepúsculo"), sí jo ja tenia els meus somnis amb Dràcula fa 35 anys!!, o el que seria el mateix imaginar relacions impossibles amb xicots caracteritzats amb el que vol una adolescent;  una relació pura (doncs la majoria encara no hauria provat la penetració), on es busca el flirteig, l’amor pur, les carícies, vèncer les adversitats!!! Juraments de sang a perpetuïtat!!! i Batalles campals per un amor!! Mareeeeee quins records!!! Jajajajaj ah! I us he de confessar que un altre personatge que formava part de les meves nits era la d’un Indi!!! Siux o Comanche Jajaja.  Penseu que era la època de les pel·lícules anomenades: del "Oeste” era la epoca de directors com Huston i actors com John Wayne, Michel Landon, James Stewart etc tots ells grans actors, peroooò sortia cada Indi!!! I... mireu per on, molts anys desprès va i també em fan la pel·lícula, anomenada  (repic de tamporrrrrrrrsssssssssssss!) “ El último mohicano”!! Ole!! Clavada als meus somnis jajajajaj . Es curiós no?? Suposo que no dec ser tan rareta  si han fet les pelis voldrà dir que més d’una de vosaltres en les vostres “adolescències” haureu tingut el vostre personatge passional ;) sigui com sigui “que me quiten lo bailao”.

Nymphomaniac. Lars Von Trier.

Seguim i anem directe a la època adulta sinó, això no ho acabem ni amb dos dies!. La primera vegada que vaig veure una penetració devia de ser amb 9 o 10 anys a les golfes d’una amiga. Xafardejant per allí vam trobar unes cartes (de joc) amb tot de fotografies pornogràfiques. Es podia veure clarament les diferents poses i les cares de entre dolor i plaer de les dones, només recordar-ho ja em fico “catxonda”. Doncs sí, recordo que va ser la meva primera vegada que faig sentir foc a l’entrecuix. ;)))

Després ja em remunto al meu primer “noviet” als 18 anys i les primeres incursions en el tema del sexe. El “novio” en qüestió era una mica curiós i a més era l’època de “9 semanas y media” amb això us ho dic tot. Vam durar 2 anyets i poc, però he de dir que, potser per la nostra etapa com a principiants, tot i que ell s’hi esforçava, amb màscares, lligacames i altres. No recordo una etapa sexual massa aprofitada. L Posant-me seria, crec que fins i tot em va traumatitzar per futures relacions, això ja us ho aclariria fent cafè, sinó no acabarem mai, doncs dóna per un altre blog. ;). Ens hem de centrar cap a la Masturbació!

Desprès de finalitzar la relació vaig tenir les meves primeres necessitats, vaja el que es diria que em vaig quedar enganxada,  i/o el que Freud anomenaria Pulsions sexuals, ja les tenia des de la meva infantesa però ara, m’havia creat l’hàbit! Passar de tenir sexe cada cap de setmana a no tenir-lo... Total que em vaig iniciar en l’art de la masturbació.

En aquella època es va tornar a reviure “l’Informe Hite*” que feia referència a que és el que ens agrada a les dones. Potser arrel d’això van sorgir articles sobre si les dones erem clitorianes o vaginals. Si no sabeu per on vaig només cal que entreu pel google i cliqueu alguna web porno o agafeu una peli porno i mireu com es copula. Les imatges o escenes sempre solen ser les mateixes, el procés seria: Mamada masculina, mamada femenina o cunnilingüe, penetració pel darrera i penetració pel davant en forma de L, i s’acaba amb una altra mamada masculina amb erupció. Suposo que la majoria no arriba mai al final però si passes les escenes ho veus.  Diria que no us he dit res d’especial. Ara si voleu contestar la pregunta anterior, heu de fixar-vos on es toca la dona constantment mentre el home la penetra. Ahí lo dejo!

*(Informe Hite http://www.habladesexo.com/docs/informe-sexualidad-femenina.pdf)

Anem  a parlar finalment de les nostres pulsions sexuals. Intentaré no ferir cap emoció de persones externes als meus pensaments, no és un escrit per a parelles, repeteixo no és un escrit per a parelles,  sinó per a persones satisfetes amb la seva vida sexual amb o sense parella.

Em trobo des de fa molts anys anant amb parelles i gent soltera. Tinc parelles com a referència. Una espècie de baròmetre per identificar les relacions que m’agradaria tenir. A nivell sexual hi ha de tot, hi ha parelles que gallardegen dels seus atributs sexuals, i n’hi ha que en poc temps ja es queixen de la falta de freqüència sexual en les seves vides.  Frases com:- “avui toca no?” o - “em tens els ous...” “reina a veure quan fem alguna cosa”... Tothom les hem dit i/o escoltat. Sembla ser que socialment ens veiem obligats a donar explicacions de quantes vegades ho fem, o de tenir-ho que fer com una obligació. O sigui li donem una importància objectiva al sexe, quan resulta que es practica segons les ganes i apetències de cadascú, que no sempre coincideixen amb les de la parella respectiva. Si tenim en compte que les ganes o apetències sexuals són subjectives, el fet de tenir-ho que compartir amb la nostra parella ens ho complicarà tot. 

Referent als que no tenim parella,  no hauríem de tenir problema. No recordo haver sentit a ningú que digui sopant amb els amics o amigues: - Fa 5 dies, 3 mesos o 8 anys que no follo!! - A veure quan m’hi fico. I es posi a parlar de les seves masturbacions. No ho farà perquè segurament es satisfà de manera natural i planera, sense haver de compatir o acordar-ho amb ningú.  Bé sempre hi ha alguna excepció d’algú que ho explica obertament ;) com serà el meu cas.  

I ...de manera natural també se de parelles que mentre ell o ella és a la dutxa l’altre es masturba.  Per tant la masturbació no es cosa només dels que No tenim parella. No dic rés de nou ni de anormal, crec. Encara que alguns més que algunes és pensin que “no hay lugar a la masturbación entre parejas” . Seria un altre tema...

Entre parelles. Jo m’he trobat explicant com copulava amb la meva parella, que m'agradava, que no volia fer, que em demanava etc,  però a nivell individual mai he parlat amb ningú sobre com em masturbo o parlar dels trucs o toquetejos que hauria de fer per tenir més o menys plaer. Es curiós no? Que entre parelles hi hagi aquesta complicitat i llibertat (per separat eh) en parlar de sexe i en canvi a nivell individual hi hagi més reparo. Sobre tot entre dones, i homes diria que també, almenys passada l’adolescència.

Aquest dies he tingut l’oportunitat de veure “Las cosas buenas de la vida” amb Bradley Cooper l’escena en que ella li explica com han estat les seves relacions és bona i, ell només escoltant-la ja es fica calent. Aquí vaig jo!!

Com s’ho fa algú sense parella ?

Si es mira des d’una única perspectiva, la penetració. Òbviament la resposta és amb un vibrador. Fi de la curiositat.

Però és injust que s’associï: “ no tenir parella” a “ser parella d’un vibrador”. A casa meva no en va entrar un fins fa 2 o 3 anys, i va ser amb un “Tuppersex” d’acomiadament de soltera. També és curiós que aquestes coses s'acostumin a fer en els acomiadaments de solteres. Totes les que hi érem solteres, casades o amb parella, ens vam quedar el “Pepe”. Qualsevol el deixava passar, quan la noia del “Tuppersex”, ens va dir que era el que triomfava més entre les seves col·legues... La curiositat ens va matar! Entenc que a partir d’ara els i les que em coneixeu ja me imaginareu amb el vibrador tot el dia,  i l’escena pot ser vibradora per alguns, mai millor dit, i nefasta per altres. Com la cara que se me va quedar a mi quan vaig saber que un professor s’havia liat amb la de català. Cada cop que entrava per la porta de classe me la imaginava follant amb el profe. O quan assumeixes que els teus pares també tenen sexe. ;)

Us he dir que, encara que per situació hauria de ser el contrari,  - que no estic enganxada al vibrador!!! Us confesso que de funcionar, funciona! I la intensitat de l’energia de la que et desprens amb un vibrador és immensament proporcional a la llarga estona de preparació i precalentament, que necessiten aquests tipus de situacions. ;) ahí lo dejo!  

Per una dona com jo, que la meva migdiada és de 2 o 3 minuts com a molt, no és un bon sistema.

El meu funcionament i/o sistema és com el de la majoria d’homes. A mi em ve al cap el típic donant d’esperma ;) que el fiquen al  quartet amb revistes “Guarres muuuu guarres”. El sector masculí és capaç d’obrir la revista i al moment tenir una erecció i/o ejaculació. (no sempre està clar). Però a qui com jo, quan la pulsió sexual et batega, et batega molt molt fort...(sol ser un parell de vegades al mes) tiro d’imatges que puc veure (porno o no) o imaginar, d’aquesta manera la pulsió va creixent, creixent... l’entrecuix va rebent les senyals en connexió amb el cervell sense parar i durant uns minuts llargs, es van processant una sèrie d’imatges guardades en carpetes (metafòricament parlant) que filtrades ordenadament i amb ritmes lents al principi i frenètics al final, s’arriba al clíiiimaaaaaxxxxx total!!!   I quan aquest  amb una intensitat brutal va parar a l’entrecuix, tens un orgasme segur! Punto i final! Ràpid i net. Et quedes... pletòrica. 

El bo d’aquest sistema és que puc continuar amb la meva rutina, si estava traient el pols, continuo traient el pols, si estava mirant tele, continuo mirant tele, si estava estudiant anglès continuo estudiant anglès. La pulsió es mostra sense previ avís.  No “hace falta dezir nada más” lo pillas?

Referent al vibrador, i/o parella? Els resultats són diferents, ni millor ni pitjor. Diferents en quan intensitat,  satisfacció i oratòria final. 

He de matisar un  parell de coses, no us voldria deixar així ;)

M’atreviria a dir que:- La intensitat en que ens arriba la pulsió sexual és igual a la rapidesa en que arribarem a l’orgasme. Sinó que els hi diguin als de “aquí te pillo aquí te mato”.

En el meu cas en comptes de deixar-me portar per satisfer petites pulsions sexuals dia a dia (com podrien fer la majoria de parelles com obligació o no), espero la gran pulsió sexual, canalitzo i exploto. Així de senzill.

No faig apologia a la masturbació, o sí, ni a estar sol o sola, ni si és millor o pitjor fer-ho amb parella. Vull donar a entendre que tothom tenim les  nostres pulsions sexuals i el que es pretén és que no hem de ser esclaus o esclaves de satisfer-les constantment única i exclusivament amb la penetració, tinguem o no parella. La majoria ho deveu saber. Però ho recordo per algun despistat/da.

El que fem majoritàriament és buscar “el plaer”. A certes edats ja hem de saber que es pot assolir de moltes maneres, una seria mitjançant el sexe però ens en deixem tantes com tants dies, situacions i persones hi ha.

Qui vulgui supeditar la seva vida al voltant de tenir relacions amb penetració, ja s'ho farà! Jo li recomanaria que llegeixi les contraindicacions que porta. Com tot medicament molts ens l’acabem prenent, pensant que és el millor, i com que tothom ho fa...,  però sabem, i a molts ens ha passat, que aquest medicament no sempre ens ha anat bé!  Podem provar l’homeopatia, naturopatia, esports, bons hàbits... anar provant fins trobar el que millor que ens va. Doncs amb el sexe és completament igual. 

Au doncs, salut i força pel 2015

9N RUGUA!!!

(RUGUA: Segons la bíblia en l’antic testament, tipus de crit que es tradueix com danyar, destruir, trencar, confondre en la batalla, donar clamor per guanyar. Jueces 7: 18 i 20 (Crit de guerra))

Avui he deixat de ser verge, políticament parlant ;)

Fa uns dies vaig tenir la sort de retrobar-me i fer amistat pel Facebook amb l’Agustí, un activista de cap a peus, tant pot estar repartint papers per explicar els abusos de les privades en matèria de radars, com potenciar una xerrada sota el títol “ El procés sobiranista des d’una perspectiva llibertària”. Així és com un 6 de novembre vaig perdre la virginitat, acceptant la invitació de l’Agustí.

De ven segur que la majoria de la gent aplegada a la xerrada estava plenament assabentada de la temàtica i fins i tot coneixia als ponents, obvi i normal, doncs jo no.

Els primers segons que vaig llegir el títol em va venir al cap, el Rei i la pel·lícula “Libertarias”, ho sento, però soc sincera, al cap de pocs segons ja vaig anar lligant caps, vaig reconèixer sigles com CUP, CGT i paraules com Ateneu, procés, militant etc. El següent pas va ser ficar el nom dels ponents al google i clicar sobre IMATGES, evidentment no em sonava ningú. Però vaig pensar, a veure, fa temps que et notes “aburgesada” no has militat mai sota les sigles de cap partit és més, la meva primera votació al poble va ser una mica de prepotència i, vaig votar un partit que s’iniciava anomenat: “els verds”, ho vaig fer per veure si això de comptabilitzar vots era real, i sí ho va ser, els verds van tenir 1 vot al meu poble. Els anys següents vaig ser una mica seguidora de la majoria, ves per on quina raresa, vaig votar molts anys al PSOE, el vaig trair per  unes  votacions de la Generalitat votant al “Sujeto Pujol”, algun que altre vot en blanc, i en les últimes vaig votar a ERC o la CUP sincerament no ho recordo.

I ara a qui coi votaré en les properes eleccions??? Així és com he anat a parar a la xerrada d’aquesta nit. Buscava resposta, i...

No l’he trobat, continuo sense saber a qui votaré. Però no ha estat en va la meva assistència. Quan ha començat la xerrada m’he imaginat les reunions clandestines de la famosa resistència francesa, una anada d’olla com una altre, i a  l’escoltar als ponents i algunes persones del públic, les meves ànsies anaven augmentant, com qui comença a tenir un coit fantàstic. 

He de dir que fins hi tot m’he contingut a intervenir, doncs he pensat: amb la meva ignorància política!!!! no els hi facis perdre el temps!!. Massa preguntes per tanta informació de cop, que per molts i moltes haurà estat “mas de lo mismo” o informació de primera ma, però per mi ha estat un allau d’idees i noms abandonats des de feia temps en la meva massa negra del cervell i/o remota memòria. 

Sentir el nom de Bakunin, Foucault, Nietzsche i fins i tot Joan Fuster ha estat orgàsmic, m,ha transportat a la meva època de BUP i COU i rematar-ho amb la física quàntica i Matrix, ha estat la ostia!!!! M’ha bullit la sang! Que fort!! he pensat perquè coi els havia abandonat tant fàcilment i ara em feien despertar ???

Abans d’entrar a la xerrada tenia molt clar que faria el 9N, anar votar i el què votar, SÍ!!!, SÍ!!!. I ho vull fer perquè vull un canvi!! Vull una transformació de l’entorn!!!! per Be o per Mal, però ho vull, i si hi puc participar molt millor!!!. Em costa molt militar amb un partit polític però no amb una ideologia, no vull apegar-me a ningú però em vull alimentar per nodrir els meus principis rovellats, vull exercir els meus drets, guanyats a pols per molts i moltes que ara ja no hi són.

Tenim les ganes, tenim les ideologies ara, tal i com s’ha dit ens falta materialitzar-ho, acordar-ho, sol·licitar-ho, suggerir-ho, demanar-ho, exigir-ho en definitiva MOSTRAR que realment volem una transformació, les paraules se les emporta el vent (com diu la cançó) en canvi els fets construeixen la història. Deia una “que si no se’n fan no se’n conten”.

No conec partit per mi, de moment, però com deia,  Sí  ganes d’anar fent i participar, crec que la suma de totes les individualitats és el que pot anar fent un moviment transformador, hem de fer que sorgeixi de manera espontània i natural com la necessitat de beure i/o menjar.

Aprofitem el moment!

Ho deixo aquí, no vull continuar més l’escrit doncs sinó aviat semblarà un argument simplista  ;))) i l’únic que us volia fer arribar era el meu estat mental d’un 6 de novembre.

El 9 de novembre tothom a   RUGUAAAARRRRR!!!!

YOU HAVE A MATCH

Després de fer pública la meva situació sexual algú em va mostrar la solució.

I ho he provat.

Ha caigut a les meves mans una revista on hi dedica un article i m’ha fet gràcia la definició que diu. “Meetic o cualquier  otra red social para buscar parejas no es una ONG, así que usted no està prestando un Servicio social a los más débiles, està eligiendo pareja!!!”

S’ajusta  perfectament a la meva conclusió final després d’haver estat navegant per l’aplicació TINDER. Aquesta, pels qui no la coneixeu, consisteix en veure un munt de fotos de nois/homes que estiguin a X quilometres de tu (A l'inici quan et dones d'alta has de donar la teva ubicació)  i vas ficant LIKE quan algu t’agrada físicament, per la descripció que fa o per les preferències que teniu iguals al Facebook. Però, per poder parlar amb ell, cal que també et fiqui un LIKE a tu, sinó... no hi haurà Match!! No hi haurà contacte.

Hi ha gent que hi renega, i/o diuen que hi busquen amistats. Mentidaaaaaa!!!! No us vulgueu enganyar ni ens enganyeu a la resta. Qui s’hi fica és per buscar parella i punto!. Per fer amistats tens la feina, el cole dels teus fills/es, el gimnàs, les caminades per la muntanya, clubs esportius etc. Així que deixem-nos d’històries!  i... A la feina!

Quan vaig parlar amb la meva instructora “A” ella ho tenia molt clar, i em va agradar la idea, té la edat per tenir fills/es i vol escollir algú amb qui pugui assolir aquest objectiu, tenir això i altres coses tant clares ho trobo fantàstic. I que et llancis per aquestes plataformes després de veure el que he vist, doncs suposo que tard o d’hora ho aconseguirà. Això sí cal paciència!. Tothom tenim al nostre voltant alguna que altra parella que s’han conegut per les xarxes, i les estadístiques, segons l’article, que ha caigut a les meves mans,  mostren que les parelles estan més satisfetes i amb menys possibilitats de trencar. De fet, crec que s’està iniciant un boom!

Us explicaré la meva curta experiència i... allà vosaltres. 25 dies connectada.

Primer que tot, quan es dona d’alta cal tenir en compte com fem el perfil, no hem de caure en alguns errors bàsics i catastròfics, com ficar una foto de fa 10 anys, Error!

Segon, Conèixer perfectament el funcionament de l’applicació sinó us passarà com jo, que li “fotea” a tothom like sense saber-ho, perquè feia lliscar el dit cap a la dreta. Que em va passar??? El diumenge rebia Matchs per un tubo de tios que em feien pujar l’estomac a la boca, i missatges com: “Hola carinyo!” “ De donde eres guapa” AAAArrrggggg!! Em va sonar com si estigués parlant amb “trabelos” !! No se perquè... Vaig cometre un altre Error, disculpar-me, jajajajajaja quan li vaig dir a la meva instructora, em va dir: A saco! UNMATCH i s’ha acabat!! Ella com l’article tenia raó, no som una ONG!!

Això ja em va fer pensar, quan desgast emocional hi deu haver-hi, no? Resulta que algú et fica LIKE sigui o no espectacular et crees unes esperances i.... ZASCA UNMATCH! desapareix com si res.

A mi em va passar, un dia vaig rebre un match “Fabrizzio 42” renoi, jo ja no recordava haver-li clicat like, però allí hi ficava molt clar, havíem coincidit ;) Estava com “un queso” a més tenia una foto amassant el pa, musculat, moreno i italià, que més es podia demanar?? Vaig anar tot el dia amb la rialla de cap a cap, ja em veia per Italia amb bicicleta de passeig, pamela al vol i el Fabrizzio conduint-la. Error!! Falses esperances. Jo vaig limitar a  130 quilometres, són els que em sortien quan li vaig dir “Hola” i al dia següent miro i en ficava que estava a 986 quilometres!!! Aquest no va tornar a respirar amb els 25 dies que vaig estar conectada, ohhhhh, Snifff. Però mira la rialla que vaig tenir em va durar un parell de dies, un estat catatònic, regalava rialles a tothom, entre imbècil i feliç, una delicatessen pel cervell ;))))) tot això que tinc!!!

Val la pena entrar-hi només per veure els perfils, hi ha de tot!!! Aqui va una mostra:

Perfil:  Nusos d’espatlles, paquet i/o peus  (amb calçotets eh.. però marcant)

Perfil: Escalador, runner, surfero...(impressionant la majoria fent 50 coses)

Perfil: Hola que tal ! Amb la dona el dia de la boda! ( Amb aquest vaig flipar, potser volien fer trio)

Perfil: Família a la piscina (aquesta no la vaig entendre, suposo que era ell, ella i els dos churumbeles, potser volia una relació tipus els Beckam,  i jo ser la mainadera!!!)

Perfil: pegant morreo a la morenita del dissabte al pub sobre les 4 de la matinada, que dius cal? He de saber que te morreas con to DIoss!

Perfil: mira que “Bolido tengo” (Alguns semblaven seus però altres... com qui va a la fira sant Miquel i es fa la foto damunt del John Deree i farda amb els seus colegues.)

Perfil: “Soy un cachas, que te la meto cuado...”. (El que acaben amb les botelles d’oli del super)

Perfil:  Mira de que Trabajo (hi havia un que hi ficava el nom de la consulta, era dentista, i un altre amb la foto al mostrador de la seva botiga a Marbella !!!)

Perfil:  My  Morros ( em vaig trobar la foto de 2 o 3 morritos i en una, a sota de la foto, casi no es veia, hi ficava, “pajilleros.com”  no haze falta dezir nada mas)

Perfil: My Peet ( molts amb gossos i gats, ja et deien que anaven al pack, està bé així t’estalvies les sorpreses)

Perfil: El viatjer (tots tenien la pinta d’haver-se pegat uns viatges... tela, al Nepal, Nova york, Illes paradisíaques, Mèxic... Fabrizzio en tenia una com en mig d’un bombardeig a l’lrak,  el pobre igual està en mig d’un bon merder, i jo fent conya. Després amb tot el que vas veient penses, clar!!! deuen de ser les que van fer al viatge de nuvis ;)))) que dolenta soc ;))), no soc una ONG, no soc una ONG...

No tothom era així clar, jo vaig tenir contacte oral amb uns 8, no sigueu malpensats i malpensades!!! Volia dir que em vaig enviar missatges amb 8, això encara que no ho sembla és un desgast de temps i emocions!!!  Està bé quan no saps que fer i estàs avorrida, però no és el meu cas! Un dia em ficava a dinar a les 5 de la tarda, acabant una conversa que va començar a les 10 del matí.

Fins que va arribar el dia que vaig quedar amb 1. Vaig quedar a Montblanc, no coneixia la ciutat, només de passada pels estius adolescents cap a Salou,  llàstima!! en tenia un bon record i ara...no crec que la pugui tornar a veure-la  ni a passejar-hi. El noi hi tenia una retirada amb la foto del seu perfil, cal dir-ho, però amb 10 anys més a sobre i...amb dos separacions i històries rares que em contava a mitges.  Jo em vaig portar com una professional! ;))) no el vaig engegar per pena, Error!!!!.

Per sort  vam coincidir en anar a dinar a la Àrea de Guissona, no hi havíem anat cap dels dos i ho vam provar, 5 eurets, el que podia semblar un lloc patètic i de poc glamur va ser la millor opció per aquests casos, tota l’estona estàs buscant-te la vida per cuinar la carn i altres matèries grasses,  això vol dir que passes poca estona asseguts junts i evites estirar conversa ;)))). Més tard, quan fèiem cafè en una terrassa, la divina providència va actuar, i el que era una trucada fortuïta de la Cristina, va donar peu  a que ell penses que me’n volia desfer, no sé perquè, però es va aixecar i va anar a pagar el cafè, i jo vaig aprofitar en dir que havia quedat a les 17 amb ella,  el vaig acompanyar al seu cotxe, dos petons a la galta, i... “nunca más se supo”.

No està fet per mi això, molt fred, sensacions forçades, racons negres, cors trencats, ràbia... el que recordo és que en tot moment era constant del que feia i deia, molt correcta ;) però quan el vaig deixar al cotxe, vaig pensar, “ossstiiaaa”!!! Quina pèrdua de temps! Havia d’haver fet la cobra i quan el vaig veure, sortir corrent,  marxar altre cop al cotxe com si res i no estar 5 hores amb una persona que ni m’anava ni em venia. Per tant al final SÍ vaig ser una puta ONG.

Aquesta situació i altres m’han fet veure que el meu objectiu NO és trobar parella, almenys NO anar-la a buscar com qui va comprar una mascota que s’ha de posar a casa seva. Que insisteixo qui ho te clar, penso que és la millor opció. Pitjor eren els matrimonis concertats dels nostres avis i àvies no? Almenys aquí pots escollir.

Crec que va bé, com deia, per “vitaminar” el cervell, però penso que també cal molta paciència i estar preparat/da pel desgast emocional, per les trobades, les decepcions, paranoies, expectatives... són massa emocions i sentiments en tant poc temps.

I jo tinc clar que vull viure el temps pausat, el dia a dia. I tal com vingui. 

Finalment us he de fer un avis, aquestes aplicacions generen certa ADDICCIÓ a:  mirar els perfils, veure si tens match, a quina hora s'ha conectat,  com es que no t'ha dit res a tu... ufff massa cacao, jo estic molt tranquil.la! ;)

Vaig donar-me de baixa a la Francesa, acabava de contactar amb un noi nou que estava a 1 quilòmetre meu, jajajaja quina ironia, el pobre igual encara estarà preguntant-se qui coi era. 

Una Fabrizzia més a la xarxa!

Salut i Amor!! ;)