miércoles, 16 de abril de 2008

No es país para viejos

La vaig anar a veure dies abans dels Oscars per allò que diran, que si no veus una pel·lícula no pots opinar i menys si guanya uns quants Oscars, bé això d’opinar és molt relatiu, doncs alguns/es solen opinar sense veure-la o malveient-la.
És una de les pel·lícules que puc dir m’han deixat marca, com “Las Horas” en el seu moment i una altra dels Coen, “Fargo”, són pel·lícules que m’han deixat molt neguitosa, pel·lícules que normalment he anat a veure en última sessió i que llavors fan que em costi molt adormir-me, quan hem pregunten jo dic que – hem deixen amb molt mal de cor, i és que així com altres la van trobar, lenta molt lenta, jo vaig veure un procés lent que calia per poder pair l’estructura de la impotència. La impotència no creix de la nit al dia sinó que creix a mesura que es viuen situacions “desafortunades”, incoherents, inexplicables, il·lògiques i que, en definitiva, són amargues i destructives.
Desprès de veure-la vaig fer els següents paral·lelismes, per un costat el protagonista que es troba els diners l’actor Josh Brolin, aquest podria ser un de nosaltres quan tenim un cop de sort que no volem desaprofitar, ens costa tant sobreviure que ara no ho deixarem perdre així com així, encara que com a la pel·lícula, es porti a l’extrem de deixar-nos-hi la pell, quants de nosaltres no ens hem deixat la pell per una feina que desprès ens ha matat, o per algú que desprès ens ha fallat, el segon protagonista, El Sheriff Bell interpretat per Tommy Lee Jones, seria l’experiència, que quan s’assoleix a vegades ens desmotiva per seguir aprenent, per seguir creient, o per seguir fent la nostra tasca professional, com és el cas d’aquest policia, que crema els darrers dies abans de la seva jubilació com qui es prepara per anar morir, negatiu i pessimista, res li queda només els bons moments d’esmorzar, a sobre els germans Coen, ho destaquen posant-li al costat un jove policia que te ganes de menjar-se no només el mon sinó arribar a ser un heroi sense parar a pensar el preu que pot tenir això, quanta gent ha mort d’una manera absurda o antiheroica fent la seva feina? Qui no ha plantat mai cara algun superior, o ha donat la cara pel seu amic/ga d’una manera abanderada i desprès resulta que l’ha cagat de ple?, és a dir n’ha sortit molt malparat.
Per últim parlar de, Anton Chigurh, interpretat per Javier Bardem, realment no se si ha estat el seu millor paper, doncs no he vist totes les seves pel·lícules, el que si puc dir es que el personatge que interpreta hem va fer por, molta por, em va fer pensar en que, realment deu d’existir gent amb tanta maldat, i si es així m’esgarrifa pensar, com el Sheriff Bell no hi pot fer res, i que si és vol fer alguna cosa, com el seu company jove, resulta que ja es mort abans de fer-ho.
Els diàlegs que té el protagonista Anton Chigurh amb gent corrent del carrer com un gasoliner, un recepcionista d’hotel..., on la majoria és d’edat avançada, no se si és casualitat, ratllen l’absurd, el inexplicable, les reaccions il·lògiques o sigui la impotència de no poder fer front a un personatge tant malvat, aquell dia, vaig anar a dormir pensant com es podria fer front a aquests personatges tenint un sentiment tant gran d’impotència com el policia?, com podríem acabar amb aquesta gent sense ser herois? O sense morir en el intent? Com fer front aquell sentiment de que la gent bona se’n va i la gent dolenta sobreviu?
Va ser al matí quan em vaig despertar que em va venir com un cop d’aire i que al pensar-ho, la pressió al cor va anar desapareguem, us semblarà una tonteria, però a mi em va alleugerir el mal de cor, vaig decidir que seria donant d’òrgans, de totes maneres, no se si em servirà per molt temps aquesta decisió doncs com sempre la realitat supera la ficció i és què a Guatemala està passant, igual o pitjor, un munt de dones són assassinades i els malvats com Chigurh campen com anònims, ni s’investiga ni es busca als culpables, senzillament es deixa matar, per que potser no ho veiem, però hi ha tanta maldat per fer front! Que cada cop és més fort el sentiment d’impotència.
Dedicat a la Susanna, la Marta i la Lídia que van aguantar estoicament aquest sermó.