Són tantes les emocions i sentiments que he tingut en 4 nits i 4 dies que no sé per on començar. Exagerada! Direu.
Ja feia temps que deia que volia anar a Eivissa, però quan em vaig decidir per aquest pont no les tenia totes, més que res pel fet d’agafar avió o vaixell, varem optar per vaixell, obvi doncs li tinc pànic als avions, així que ens va tocar fer Xeca Xeca boom boom , vull dir que no acaba mai d’arribar.
L’arribada a Eivissa va ser a les 2:30 de la nit, ens venia a recollir la mestressa de la casa que ens havia llogat un apartament, ni més ni menys que a l’ou de l’essència d’Eivissa, a Dalt Vila, és a dir al mig d’aquelles casetes blanques que recordava de fotos de l’illa, al costat o més ven dit a dins de la mateixa muralla, i les vistes eren impressionants, és un d’aquells cops de sort que et passen de tant en tant, doncs segons diu l’Agustina, que és qui va fer el contacte amb la mestressa, només li va sortir una vegada per Internet i llavors ja no la va trobar més, per sort ja havia fet el contacte. Entre altres coses, la senyora en qüestió ens va informar d’un lloc petit i molt casolà on poder anar a menjar, els plats a 4,50 euros, sembla impossible però això existeix a Eivissa, es diu “Comidas Casa Juan”, prop del Teatre Pereyra, els cambrers molt guapets però no gasten massa simpatia, sempre està ple, i no fan cafès per tal que la gent no “s’apalanqui”, però és menja molt però que molt bé.
Primer dia: Destí llogar cotxe. Al sortir del nostre apartament direcció centre, descobrim els carreronets, de cases blanques, empinats i empedrats grisos plens de flors de mil colors. Arribem a una placeta i descobrim la primera botiga típica de roba eivissenca, és a dir de vestits blancs i de fil que es veuen al llarg de tota l’illa i que porten famílies senceres. Quan tenim el cotxe ens dirigim a Cala Salada, amb el mapa de l’illa, la veritat és que no se que ens passava però no li agafàvem l’orientació, per sort l’illa és petita i sempre ho trobàvem tot, però al final ens guiàvem per l’instin i algun que altre cartell: Sant Joan, Santa Eulàlia, Sant Carles, Sant Antoni... Arribada a Cala Salada, podem dir que aquesta no és apta per gent que té vertigen, doncs s’ha de passar per penya-segats i hi ha moments que es fa difícil l’accés. Això pel matí doncs per la tarda varem canviar de cala, hi ha unes 60 cales per descobrir!. Per la tarda, cap a Cala Jondal, aquí ja varem començar a flipar, hi havia diferents “xiringuitos”, però compte! Xiringuito amb majúscules, l’arena estava plena de sofàs blancs enormes com els llits d’Ikea de metro cinquanta, música bona (House, Techo-House, Progresive house, Chillout... i un llarg etc, gent vestida amb les millors gales, de totes les races edats i colors... visca la Multiculturalitat! Ara entenia quan l’Agustina parlava de portar diferents estilismes per anar a Eivissa, que si el de tarda, que si el de matí, per anar per la platja, per anar de shooping, i és que la veritat... et presta molt ficar-te les millors samarretes, pantalons i faldilletes que tens i no per lligar, que us veig vindre, sinó per ballar, ballar i ballar al mig del xiringuito, a la platja, dins l’aigua...i per poder fer-ho cal anar adaptant l’estil :) Varem continuar fins arribar al següent xiringuito que estava molt bé però no semblava tant, tant!, i és què... de veritat varem demanar sofà, doncs i havia cua per seure, i quan el cambrer ja ens anava a seure decidim marxar al del costat, també d’hamaques gegants però amb gent diguem que menys elitista, hi varem estar fins a les vuit de la tarda, per vestir-nos i anar a fer Eivissa de nit, aquell dia va tocar anar a l’Space, el més impressionant d’aquesta disco és estar a la terrassa i veure com et passen els avions a tocar del cap, “un puntasso”!
Segon dia: Cafè del Mar, altre cop bona música, gent maca i “maja” i xiringuitos originals, és ideal per veure la posta del sol i veure un mojito, boníssims!!! Al punt!
Tercer dia: Ses Salines xiringuito: “el club Jockey”, un 10 dels grans, Dj amb bona música, gent guapa, gent no tant guapa, però tots tots! movent suaument el coll i les espatlles, fins i tot quan algú anava a lavabo es ficava a ballar, els cambrers amb bon rotllo, batuts boníssims, i amanides generoses i de preu assequible, us podria estar parlant pàgines i pàgines d’Eivissa de dia però no us vull embafar amb lletra, s’ha de viure! A l’edat que sigui, doncs si alguna cosa també m’he adonat és què Eivissa no té edat.
Prou de cales!!!. Les cales amb música feien que et podies passar hores i hores observant-ho tot com si anessis fumat i que consti que només teníem tabac!
Quart dia i nit: aquest dia ja va ser “lo más de lo más” per fi: PACHA Ibiza! Sí senyor! Això sí que és una discooooo! i “lo demés són tonteries”, te aquell regust de discoteca dels setanta amb la millor música actual, plena de gent tutti colori. No ens la varem acabar, està plena de sorpreses començant per la terrassa, fins a les diferents pistes petites que envolten la pista gran i que et vas trobant pels costats, passant pels lavabos originals amb tocadors interminables i amb butaques per poder-te “emperifollar” sense pressa i, on una “guiri” guapíiiissima i amb un pet glamouros, veient que ens fèiem fotos, de seguida i sense nosaltres demanar-ho es va prestar a fer-nos-la i a sobre va i quedem guapíssimes!!!! Amb la dificultat que jo tinc en quedar... ja no dic bé, sinó digna a les fotos.
Com a curiositats de la disco puc dir que no es va acabar el paper de Wàter en tota la nit i mira que això és bastant difícil en una disco, eren les 5:45 del matí i encara hi havia paper, a més a més estaven impecables, una altra curiositat va ser quan algú va fer caure un vas de l’escenari i es va trencar en mil trossos, doncs, quan ja pensàvem que estaríem tota la nit pendents dels vidres del terra va aparèixer un xicotàs amb escombra i els va recollir tots, però és que encara ens preguntem com se’n va assabentar i com va aparèixer, us juro que només va estar 8 segons de rellotge en aparèixer i fer desaparèixer els vidres, va ser com una aparició
Ja per acabar parlar d’una de les petites sales que varem descobrir, va durar un moment que tots i totes les que estàvem allí ballàvem a UNA, va ser senzillament fantàstic i harmoniós, sublim! Sí ja se que queda “queco” dir-ho però, ho sento, és cert! Per als qui ens agrada ballar no hi ha paraules per explicar aquests moments.
Ara entenc la cançó que aquest estiu sonava a radio Flaix fm, una cançó que anava dient diferents ciutats del món on punxen els millors Djs i una d’elles era “Ibiza, Ibiza....” I la teníem al costat!
