Quan parlem de la igualtat entre homes i dones he arribat a la conclusió que a nivell físic, poc a poc ho estem assolint però quan fem referència a nivell mental (que no Intel•lectual) és a dir a nivell sentimental... la cosa em sembla que encara està molt verda, per sort! O no, segons us sembli al acabar de llegir-ho.L’altre dia una companya em comentava que anava molt al gimnàs que cada vegada estava més enganxada, vaig pensar: - això és que les cèl•lules o substàncies atlètiques del cervell ja se li han activat i està produint adrenalina per un tub.
Però..., no!
Tots i totes estarem d’acord que la majoria anem al gimnàs quan, ho bé entrem en una etapa de crisis i comencem a creure amb els miracles o bé, hem de realitzar rehabilitació, en aquest cas mal rotllo, però clar jo ja vaig passar la crisis fa 8 anys i ara intento anar-hi per mantenir les coses al lloc. Tenir que aixecar-te encara que només sigui dos dies a la setmana a les 8 del matí per anar a suar, trencar els bíceps i tríceps, que no els braços, partir-te els pectorals, que no el pit, i “maxacar” els bessons que no les “pantorrilles” i altres que tu penses: - ah però aquí hi ha múscul? Això és un SACRIFICI amb totes les de la llei, encara que, i totalment d’acord, per molts serà un sacrilegi.
Però...
Si un bon dia coincideixes al gimnàs amb un entrenador de bon veure, de molt bon veure, simpàtic, amable, preocupat pel teu rendiment, i a més a més de músculs proporcionats... això noies és “la hòstia”!!, llavors la cosa canvia i passes del sacrifici a desitjar que arribi el dia D, per rebre els seus consells, és clar!
No vull dir la majoria, però sí la immensa majoria de les dones som felices amb les primeres trobades sense contacte, l’expressió que ho definiria seria: UAU! Quin tio! Com està Déu meu!. Clar! si veus que passa de tu, evidentment (les dones som molt intel•ligents en aquest sentit) tu passes d’ell però, si com deia abans el xicot et parla doncs... jo em deixo portar..., no no no, no us penseu que la cosa ja està lligada, no no, està molt però que molt lluny de ser lligada, ara bé les palles mentals o sentimentals que a partir d’aquell dia jo pugui tenir durant mesos no me les treu ningú, però és que us he de dir que NI VULL que me les treguin!!! SON MEVES!!! Només mevessss!!!, no sabeu el bé que va això, són com monodosis petites de Prozac, primer com ja he dit, per què vas més contenta al gimnàs, segon, agafes el son més aviat, que això en aquest cas no deixa de ser una putadeta doncs voldries que el somni no s’acabés amb tota la nit, però estàs tan relaxada!!!... que als deu minuts ja dorms, se’t fica una rialla a la boca...que series capaç de comprar-te un “bolso” de la Kitty! Estàs que “te sales”! fins que arriba un dia que això s’acaba, no saps ni com ni per què, però s’acaba, i que consti que ho has decidit tu, bé en aquest cas jo. El més fotut és que pensant-ho ara no se si m’agrada que s’acabi, és d’aquelles relacions que sempre surten bé, reps més del que dones, t’estalvies donar explicacions i gaudeixes a “la Carta”.
HOlgha, cabrona quina sort! m’agradaria estar a la teva pell!!
No podem saber que és el millor, ja que no tenim tant temps per poder-ho provar tot i poder comparar, però sí que podem escollir el que ens sembli millor quan volem i amb qui volem.
