Va ser l’altre dia pujant per l’ascensor amb el meu cosí que em vaig adonar que hi ha pets i Pets...
Quan una famosa humorista va fer públic per televisió la seva Aerofàgia vaig sentir-me més relaxada, doncs vaig pensar que fins hi tot els de la tele havien d’airejar els seus problemes.
Retornant a la situació, com deia estàvem a l’ascensor, jo vaig fregar la meva jaqueta a la paret i aquesta va fer un soroll sospitós, al mateix moment que li donava un cop al meu cosí, cosa que va fer que li demanés perdó, al moment ell va dir -sembla que troni! De seguida vaig veure la confusió, el que era un frec a frec entre la meva jaqueta i la paret de l’ascensor el meu cosí va suposar que m’havia tirat un pet, ja us podeu imaginar que quan aclaríem la confusió ens varem partir el “” de riure, jo li vaig dir – home! hi ha confiança però d’aquí a que em peti a la teva cara...ell rient va comentar – pensava que no t’havies pogut aguantar! Tot això entre mig d’unes grans rialles.
Hi ha vegades que se’ns hauran escapat de veritat i no haurem fet res per pal·liar-ho, total podem pensar que els altres “ni flowers”, o creiem que no poden saber qui ha estat, ja! Com si la cosa no es notés!, d’altres com ja sabreu algunes, ens les veurem negres per camuflar el delicte, i és curiós veure com els altres l’entomen estoicament, amb una cara entomant el que els hi ha caigut de cop, se suposa que ha esta un accident, no?
Tot això bé arrel que l’altre dia vaig tenir que anar a una reunió Barcelona, a un d’aquells departaments d’alt nivell de la Generalitat, ja sabeu on hi ha consellers, jefassos, “jefecillos” i altres d’alt estanding..., total que quan vaig dir-li al meu company que m’indiques el lavabo, vaig saber per que ell hi havia anat prèviament al bar, que entre jo vaig pensar - que estrany! El del departament segur que estarà més net... al entrar- hi vaig saber-ho. Els lavabos eren els que a mi no m’agraden, els anti-intimitat, són aquells que estan oberts un pam pels peus i totalment oberts pel sostre, es a dir només hi ha la porta i se sent tot, tOT, TOT! Llavors que passa que sempre que hi vols anar mires que no hi hagi ningú, o dissimules esperant que marxi la que hi ha al costat, o tires de l’aigua per no fer soroll total i parlant en plata “no pots cagar com Deu mana”, o això em pensava jo fins aquest dia a Barcelona, al entrar vaig coincidir al moment amb dues senyores de molt bona presència, les tres varem ocupar les respectives “tasses” i .... sorpresa! Ostres tu, em vaig quedar de pedra, vaig començar a sentir pets per tots els costats, i acte seguit es van començar a barrejar diferents flaires, vaig pensar - caram aquí si que no pateixen de manies, sempre igual, que d’avançats que estan els de la gran ciutat! Enalteixen l’acció de “cagar” fins al punt més alt de la naturalitat. Després al sortir i, evidentment, com si res hagués passat i ben absents de la guerra que havien iniciat es rentaren les mans com dues senyorasses. Com si res! Com ha de ser!
Apa doncs a veure si aprenem i no ens tallem, cal anar desinhibits per la vida, no constrènyer i petar amb força que són dos dies. Això sí cada cosa al seu lloc.
