En dies de crisis la inspiració també disminueix, i és per això que he decidit començar una sèrie de relats curts que normalment, i no se per que, sempre s’acaben amb malt rotllo. Així que “va por ustedes” .
De quan era petita em ve al cap les visites al metge amb la meva mare, sortíem del poble aviat pel matí i arribàvem a l’estació d’autobusos a primera hora, allí coincidíem tots els de poble, estudiants, treballadors, mestresses de casa, jubilats que anaven al metge, i nosaltres. Tots, o la majoria fèiem el mateix trajecte, sortíem de l’estació i ens enfilàvem per un carreronet, el carrer del correu vell, cap al mític carrer major (mal anomenat així per tothom doncs on fèiem cap era al carrer sant Antoni). Com deia aquest carrer donava una visió del que ens esperava, tot un bullici de gent que anava amunt i avall, passàvem la botiga de davantals i bates per la padrina i la Bacallaneria, actualment tancada, com una arteria més ens barrejàvem amb la resta de la gent i agafàvem la direcció a la catedral, allí prop hi havia el metge que em visitava, el Dr Melcior, m’agradaven les seves visites, doncs sempre quan em tirava les radiografies desprès milagrosament hi queien Sugus. Però, tot va canviar un 28 de desembre de 1979, un mal dia que també anàvem al metge. Aquella setmana ens varem assabentar que sortint per l’altre costa de l’estació d’autobusos podíem agafar un autobús de línia nova que ens deixaria molt a prop de la consulta i varem decidir agafar-lo, feia fred i havia plogut. Durant aquells dies havien sortit als diaris que els ciutadans i ciutadanes es queixaven del mal estat dels carrers de la ciutat, nosaltres desconeixíem la notícia, així que ens varem dirigir cap a la parada.
Estàvem esperant, jo vaig seure, la mare estava al meu costat dreta, duia un abric negre de llana, sabates de xarol grises amb una sivella de plata i de taló quadrat com es portàvem aquells anys, una bossa de mà on hi portava la cartera, mocadors de roba envoltats de ganxet amb les seves sigles A C i el volant del metge, jo la vaig mirar mentrestant ella es torcava el nas, feia fred i era temps de moquejar, no paraven de passar cotxes, alguns molt de pressa, fins que va arribar l’hora d’aquell mal dia, vaig veure que de cop la meva mare va caure al terra desplomada, el mocador va anar a parar al toll que teníem al davant, i ella va caure als meus morros i jo atònica sense saber que fer.Un cotxe, un sol cotxe, dels cinquanta que portàvem veien passar, va ser el culpable de tocar una pedra del ciment amb mal estat i, just aquella pedra, va fer que 40 anys vida de la meva mare s’esfumessin de cop.
De quan era petita em ve al cap les visites al metge amb la meva mare, sortíem del poble aviat pel matí i arribàvem a l’estació d’autobusos a primera hora, allí coincidíem tots els de poble, estudiants, treballadors, mestresses de casa, jubilats que anaven al metge, i nosaltres. Tots, o la majoria fèiem el mateix trajecte, sortíem de l’estació i ens enfilàvem per un carreronet, el carrer del correu vell, cap al mític carrer major (mal anomenat així per tothom doncs on fèiem cap era al carrer sant Antoni). Com deia aquest carrer donava una visió del que ens esperava, tot un bullici de gent que anava amunt i avall, passàvem la botiga de davantals i bates per la padrina i la Bacallaneria, actualment tancada, com una arteria més ens barrejàvem amb la resta de la gent i agafàvem la direcció a la catedral, allí prop hi havia el metge que em visitava, el Dr Melcior, m’agradaven les seves visites, doncs sempre quan em tirava les radiografies desprès milagrosament hi queien Sugus. Però, tot va canviar un 28 de desembre de 1979, un mal dia que també anàvem al metge. Aquella setmana ens varem assabentar que sortint per l’altre costa de l’estació d’autobusos podíem agafar un autobús de línia nova que ens deixaria molt a prop de la consulta i varem decidir agafar-lo, feia fred i havia plogut. Durant aquells dies havien sortit als diaris que els ciutadans i ciutadanes es queixaven del mal estat dels carrers de la ciutat, nosaltres desconeixíem la notícia, així que ens varem dirigir cap a la parada.
Estàvem esperant, jo vaig seure, la mare estava al meu costat dreta, duia un abric negre de llana, sabates de xarol grises amb una sivella de plata i de taló quadrat com es portàvem aquells anys, una bossa de mà on hi portava la cartera, mocadors de roba envoltats de ganxet amb les seves sigles A C i el volant del metge, jo la vaig mirar mentrestant ella es torcava el nas, feia fred i era temps de moquejar, no paraven de passar cotxes, alguns molt de pressa, fins que va arribar l’hora d’aquell mal dia, vaig veure que de cop la meva mare va caure al terra desplomada, el mocador va anar a parar al toll que teníem al davant, i ella va caure als meus morros i jo atònica sense saber que fer.Un cotxe, un sol cotxe, dels cinquanta que portàvem veien passar, va ser el culpable de tocar una pedra del ciment amb mal estat i, just aquella pedra, va fer que 40 anys vida de la meva mare s’esfumessin de cop.
